dimarts, 21 de juny del 2011

Homilia, La Porta

DIMARTS DE LA SETMANA XII DURANT L’ANY (I)
Gn 13,2.5-18; Sl 14,1a i 2-3a.3bc-4ab.5 (R.:1a); Mt 7,6.12-14

La primera vegada que vaig visitar Poblet, cap als anys vuitanta, amb un grup dels escolapis d’Igualada, recordo que fra Marc ens va aplegar tots en la penombra de l’atri de l’abat Copons, i amb un gest teatral, ràpid, va obrir la bella porta del segle XIII que dóna entrada al claustre. No he oblidat la impressió d’aquell pas simbòlic i alhora real, de la penombra a la llum, del tancament a l’obertura. Suposo que és el que es proposava el nostre guia. Els qui som ací, en aquest cor, hem fet l’experiència del que ha suposat per a la nostra vida travessar-la d’una manera, diguem definitiva, aquesta porta, el dia del nostre ingrés al monestir.

Avui Jesús ens parla d’una porta que cal travessar per accedir a la vida. Cal afanyar-se per entrar-hi, i només s’hi pot passar d’un a un. Aquesta porta estreta deu ser, traduint la imatge de Jesús a un llenguatge més actual, el sentit, el desllorigador de la nostra existència. Els qui es queden a fora són aquells la vida dels quals ha resultat fallida, com un producte caducat que es llença, com la sal fada deixada al carrer perquè tothom la trepitgi. La imatge és dura: «La porta de la perdició és ampla i el camí és espaiós: per això molts hi entren. Però la porta de la vida és petita, i el camí, estret: per això pocs hi troben». És el cas de les cinc verges ximpletes del mateix evangeli de Mateu: «Us asseguro que no us conec».

«Us ho ben asseguro: jo sóc la porta de les ovelles —diu Jesús. Els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges». Jesús és la porta. És el camí i la porta del Regne, ell que ha vingut com a missatger d’aquest Regne de veritat i de vida. És una porta estreta, com ho és el pal vertical de la creu, però s’eixampla en l’abraçada amorosa del Crucificat que ens atreu tots cap a ell, cap a la Porta, en majúscula.

«Vaig veure una porta oberta en el cel» proclama el vident de l’Apocalipsi. I el salmista: «Senyor, qui podrà estar-se a casa vostra?» «Pocs hi troben», deia Jesús. Demanem-li a un que «hi va trobar», sant Lluís Gonzaga, que ens ajudi «a trobar-hi», i afanyem-nos a entrar-hi, germans i germanes, per a cantar la glòria de Déu. Amén.

dimarts, 7 de juny del 2011

Homilia, Déu ens porta

DIMARTS DE LA SETMANA VII DEL TEMPS PASQUAL
Ac 20,17-27; Sl 67,10-11.20-21 (R.: 33a); Jo 17,1-11a

Aquests dies anem desgranant les estrofes del salm 67, que és el salm de l’Ascensió, un salm molt antic i misteriós, en alguns punts difícil d’interpretar, que canta la victòria i el triomf de Déu i l’imagina com una ascensió, com una processó triomfal «des del Sinaí al lloc sagrat». Podem continuar l’exercici d’imaginació que fa el salm, i posar-nos nosaltres mateixos en aquesta processó triomfal, en aquest seguici del Crist que, amb una humanitat com la nostra, és endut al cel. Sobretot si recordem aquella altra processó triomfal, però marcada per un cel ple d’amenaces, amb què iniciàvem la Setmana Santa.

L’estrofa del salm que hem cantat avui és plena de confort i d’esperança: «Beneït sigui el Senyor dia rera dia; és ell qui ens porta, el Déu salvador nostre. Per a nosaltres és el Déu que salva, que pot rescatar de la mort». L’enyorança que sentim per la partença del Senyor —fins i tot les melodies que cantem aquests dies ho són plenes d’enyorança!— se’ns fa dolça i quieta amb el regal d’aquestes paraules: saber que Déu ens porta. Hi hem pensat? Déu ens porta, al seu cor, a les seves mans... porta la nostra història, els nostres camins. Ens porta cap a l’horitzó del sentit i de la plenitud que hi ha més enllà del núvol que ens ha amagat per un moment el Senyor de la glòria, Jesús, el nostre germà, en el qual Déu se’ns ha fet salvació per a rescat de la mort.

Un Déu que ja no és com era abans de l’Encarnació, perquè des d’ara, al si de la Santa Trinitat, el Verb hi és amb la nostra humanitat, amb la nostra història. Perquè que Déu porti la nostra història i la nostra vida vol dir que les fa seves, les assumeix, fins al punt d’introduir-les al més recòndit del seu misteri d’amor.

L’enyorança per la partença del Senyor, ens deixa també davant la perspectiva terrible del seu retorn gloriós al final d’aquesta història que ell porta amb amor. Per això uns invito a reprendre aquella pregària esperançada del «Dies irae» que cantàvem abans de l’Advent: «Recordare, Iesu pie, quod sum causa tuae viae: ne me perdas illa die. Quaerens me, sedisti lassus, redemisti Crucem passus: tantus labor non sit cassus. Bon Jesús, record us sia que per mi fóreu en via: no em damneu pas aquell dia. Sèieu las, de tant seguir-me; patint creu, vau redimir-me: no en va sia, i per punir-me». Amén, al·leluia.