dimecres, 31 de maig de 2017

Homilia, O quanta vis amoris

VISITACIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA
So 3,14-18; Sl Is 12,2-3.4bcd.5-6 (R.: 6b); Lc 1,39-56

Algun còdex de l’evangeli de Lluc atribueix a Elisabet el Magníficat, aquest càntic que, de manera quasi unànime, la tradició ha atribuït sempre a Maria. Pot resultar espiritualment suggeridor imaginar aquelles dues dones d’Israel, gràvides de maternitat i d’esperança, ajudant-se a confegir el càntic profètic de la salvació per excel·lència que és el Magníficat. Alguna cosa semblant al que fem els monjos al cor quan ens l’anem passant, verset a verset, acaronant les paraules, traient-les del fons de l’ànima amb l’embolcall de la veu i del cant. Sí, Maria i Elisabet, en diàleg profètic, són les autores del Magníficat. Si més no, de la lletra, ja que l’autor de la melodia és l’Esperit Sant, música de Déu.

I és així en la història de la salvació, per a cadascun de nosaltres. Nosaltres hi posem la lletra, i la música la hi posa Déu. Així aquesta història de salvació personal, teva i meva, com per a Maria i Elisabet, es va descabdellant en forma de diàleg, paraula a paraula, frase a frase, com un brodat fet entre dos, entre tu i jo, que hi posem la lletra, i Déu, que hi posa la música. El càntic de Maria, o d’Elisabet, el teu càntic, i el meu, esdevé profètic per la música, que hi posa Déu. Profètic, és a dir, un càntic que parla, un càntic que ens ajuda a interpretar i a cantar la realitat des de Déu, amb la música de Déu, i a copsar-ne el significat.

Fixeu-vos-hi, Déu, avui, en Maria, visita el seu poble. És una expressió que retrobarem al llarg de l’evangeli de Lluc. Déu és tan discret que quan s’apropa al seu poble ho fa visitant-lo, amb la discreció del qui va a la casa d’un altre i no a la pròpia. És el Déu amagat, avui en les entranyes de Maria, demà en l’absència del sepulcre buit. Un Déu amagat però present. Un Déu implícit, no pas explícit. Per això costa de reconèixer-ne la vinguda. Cap al final del seu itinerari, Jesús, plorant sobre Jerusalem, exclamarà: «No has sabut reconèixer el temps en què eres visitada» (Lc 19,44). És el càntic profètic, el magníficat, el qui ens ajuda a intuir la presència del Déu que porta la salvació. Elisabet, en efecte, intuirà aquest Déu amagat que ve a visitar-la en l’abraçada joiosa de «la mare del seu Senyor» (Lc 1,43), i és d’aquesta intuïció, que ve de l’Esperit Sant, que brollarà, amb força, tota la música del Magníficat.

Ho expressarem aquest vespre, amb l’antífona del Càntic de Maria, amb molta força: «O quanta vis amoris ... amb quina força d’amor s’abrandà l’ànima de la verge intacta quan, enduta per l’Esperit Sant, cantà tota joiosa: Magnificat anima mea Dominum, alleluia».

Cantem-lo doncs sempre, aquest càntic, amb la força de l’amor, amb Maria i amb Elisabet, que tipifiquen, com les santes dones anant i tornant del sepulcre, aquesta església joiosa de Pasqua que troba la seva benaurança en la fe en el Ressuscitat i en fa un càntic nou amb la música de l’Esperit Sant.

diumenge, 7 de maig de 2017

Des del monestir

L’ORDRE DELS FACTORS NO ALTERA EL PRODUCTE?

Durant la passada Vetlla Pasqual hem tingut la gran sort, a Poblet, potser per primera vegada en la història del vell monestir des que, al segle XII, el príncep Ahmet al-Mansur va demanar el baptisme per esdevenir el monjo Bernat, hem tingut la sort, deia, d’acompanyar un jove adolescent en la seva iniciació cristiana. Fa molts anys, quan estudiava, vaig fer un treball sobre aquest tema, a partir del tractat «De sacramentis» de sant Ambròs. Però no ha estat fins ara que he pogut presenciar l’administració dels sagraments de la iniciació en el seu ordre teològic correcte: primer el baptisme, seguit de la confirmació, amb la participació immediata en el sagrament de l’altar: talment com la posada en escena de les precioses catequesis mistagògiques que llegim aquests dies a l’Ofici de Vigílies.

Tots sabem que, malauradament, la pràctica normal en la iniciació dels infants fa que s’inverteixi l’ordre d’aquests sagraments, sense entrar en l’absurd que resulta separar-los en el temps, baptisme, confirmació i eucaristia, privant el neòfit —encara que es tracti d’un infant— del sagrament de l’altar, com si a un nadó se’l privés de la llet de la mare perquè no en pot capir la bondat i els beneficis per al seu organisme.

Crec que algun bisbe de casa nostra, o d’Espanya, potser —ho he llegit en alguna banda—, s’ha plantejat ja la possibilitat, no sé si la pràctica també, de conferir els sagraments, encara que separats en el temps, almenys en el seu ordre correcte, primer el baptisme, després la confirmació i, finalment, culminant el procés d’iniciació, l’eucaristia, i no l’eucaristia abans de la confirmació, com es fa habitualment.

Estic convençut que una pràctica sacramental correcta donaria bons fruits. I estic convençut també que les raons pastorals —que s’esgrimeixen per defensar la pràctica actual— són a posteriori, no a priori, de la pràctica litúrgica i sacramental.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1963, 7 maig 2017