diumenge, 7 de maig de 2017

Des del monestir

L’ORDRE DELS FACTORS NO ALTERA EL PRODUCTE?

Durant la passada Vetlla Pasqual hem tingut la gran sort, a Poblet, potser per primera vegada en la història del vell monestir des que, al segle XII, el príncep Ahmet al-Mansur va demanar el baptisme per esdevenir el monjo Bernat, hem tingut la sort, deia, d’acompanyar un jove adolescent en la seva iniciació cristiana. Fa molts anys, quan estudiava, vaig fer un treball sobre aquest tema, a partir del tractat «De sacramentis» de sant Ambròs. Però no ha estat fins ara que he pogut presenciar l’administració dels sagraments de la iniciació en el seu ordre teològic correcte: primer el baptisme, seguit de la confirmació, amb la participació immediata en el sagrament de l’altar: talment com la posada en escena de les precioses catequesis mistagògiques que llegim aquests dies a l’Ofici de Vigílies.

Tots sabem que, malauradament, la pràctica normal en la iniciació dels infants fa que s’inverteixi l’ordre d’aquests sagraments, sense entrar en l’absurd que resulta separar-los en el temps, baptisme, confirmació i eucaristia, privant el neòfit —encara que es tracti d’un infant— del sagrament de l’altar, com si a un nadó se’l privés de la llet de la mare perquè no en pot capir la bondat i els beneficis per al seu organisme.

Crec que algun bisbe de casa nostra, o d’Espanya, potser —ho he llegit en alguna banda—, s’ha plantejat ja la possibilitat, no sé si la pràctica també, de conferir els sagraments, encara que separats en el temps, almenys en el seu ordre correcte, primer el baptisme, després la confirmació i, finalment, culminant el procés d’iniciació, l’eucaristia, i no l’eucaristia abans de la confirmació, com es fa habitualment.

Estic convençut que una pràctica sacramental correcta donaria bons fruits. I estic convençut també que les raons pastorals —que s’esgrimeixen per defensar la pràctica actual— són a posteriori, no a priori, de la pràctica litúrgica i sacramental.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1963, 7 maig 2017