dimecres, 13 d’agost del 2008

Homilia, 13 agost 2008

DIMECRES DE LA SETMANA XIX/II
DURANT L’ANY
Ez 9, 1-7; 10, 18-22; Sl 112, 1-2. 3-4. 5-6 (R.: 4b); Mt 18, 15-20

L’evangeli que hem escoltat, juntament amb el d’ahir i amb el que llegirem demà, ens ofereixen una preciosa catequesi sobre l’església, que Jesús acaba de fonamentar sobre la roca de la fe de Pere —ho escoltàvem dijous de la setmana passada. Parlem, doncs, d’una comunitat de fe. Aquest punt és fonamental per a entendre la resta. L’església la formem un grup de persones, homes i dones, que aprenem a ser deixebles de Jesús com a resposta a una crida que ell ens ha adreçat a cadascun de nosaltres.

Una comunitat de fe. Però, quins són els trets que configuren, que construeixen, i que distingeixen aquesta comunitat de fe de les altres comunitats? Ahir l’evangeli ens parlava de l’atenció als petits: «sobretot, no menyspreeu cap d’aquests petits» ens deia Jesús. L’església és una comunitat que valora, que estima, que té cura dels petits, dels més petits. Que assumeix com a propis els valors de la humilitat, de la senzillesa, de la infantesa espiritual. Avui, l’evangeli ens proposa una pedagogia de la correcció fraterna basada en el diàleg respectuós, i ens presenta la co­munitat com a lloc de la presència, real, de Crist. Aquests dos aspectes ens recorden molt, als monjos, la Regla de sant Benet: el diàleg fratern, fet en el temor de Déu, edifica la comunitat, guareix els germans, enforteix l’estimació, fomenta la llibertat responsable.

Demà se’ns proclamarà l’evangeli del perdó: «no et dic set vegades, sinó setanta vegades set». Serà, certament, el punt culminant d’aquestes notes eclesiològiques que estem considerant. El perdó fratern és indispensable per a la construcció de la comunitat, per a la pedagogia de la correcció, per al camí de la infantesa espiritual que ens mena al reconeixement d’aquesta presència, real, de Crist en l’altre, en el germà: a l’església, i la comunitat monàstica, tal com l’entén sant Benet a la llum d’aquests textos de Mateu, és una petita església, no hi ha lloc per a la rancúnia, per al ressentiment, per a les distàncies, per al refús. La co­munitat que s’asseu amb Jesús a la taula dels pecadors i els publicans, a la taula de l’Eucaristia, que és la festa de la joia i del perdó, ha de ser escola on aprenguem a refer els vincles de germanor trencats per reals o suposades ofenses, quasi sempre pel nostre orgull i per la nostra mesquinesa. El perdó de les ofenses, en abstracte, pot semblar-nos una pràctica inassequible, i tendim a suplir-la per altres pràctiques de pietat farisaica; però, ben mirat, tampoc no és tan difícil perdonar-nos en comunitat: un somriure, un gest de pau, una mirada neta, una paraula bona poden bastar per obrir a l’altre les portes del nostre cor.

Demanem al Senyor, germans, que purifiqui el nostre cor abans d’apropar-nos a la Taula sagrada, abans de participar, de combregar del sagrament de la comunitat. Amén.