diumenge, 6 d’octubre del 2013

Des del monestir

... DOS RAMADETS DE CABRES

Alguns textos per a la reflexió personal amb motiu de les beatificacions de Tarragona.

1. Joan Maragall i Gorina (1860-1911), poeta i escriptor, fragment del seu article l’Església cremada (18 desembre 1909): «Destruint l’església heu restaurat l’església, la que es fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats... I com ara la veieu tancada, enriquida per dintre, emparada pels qui hi vénen a adormir el seu cor en la pau de les tenebres, vosaltres, amb la vostra pobresa, i la vostra rebel·lió i la vostra desesperació n’heu embestit la porta, i en els murs tan ferms heu obert la bretxa, i us l’heu reconquistada. [...] Que és estrany! El foc ha construït, la blasfèmia ha purificat, l’odi al Crist ha reinstaurat el Crist en sa casa...» (Obres completes, sèrie catalana, Escrits en prosa I, Barcelona 1912, p. 222-223). L’Església, ¿ho ha estat sempre dels pobres, dels oprimits, dels desesperats?

2. Damià Estela i Molinet (1904-1979), prevere de Girona, el 10 d’agost de 1936, mentre s’amagava, escrivia: «Hom no pot deixar de pensar que els sacerdots d’ací hem tendit a apartar-nos del poble humil. La meva afirmació afecta més aviat les preferències per als rics en la manera individual de procedir de molts sacerdots, i àdhuc una major inclinació de caire no tan individual a confiar-los càrrecs i a establir contacte amb ells. [...] Hom advertia que a molts els plaïa més tractar amb rics que amb pobres. I això, que a algun semblarà insignificant, tenia força importància. Des del punt de vista de la conducta evangèlica exigida als sacerdots, era una falla de funestes conseqüències». (Onze dies d’agost de 1936, dins La persecució religiosa de 1936 a Catalunya. Testimoniatges, Biblioteca Serra d’Or n. 66, Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1987, p. 342.) ¿Per què els pobres, els oprimits, els desesperats —els pàries, en definitiva— que l’Església hauria hagut de promoure sempre, no la van defensar?

3. Primer llibre dels Reis. «L’any següent Benadad va mobilitzar els arameus i va pujar a Afec per atacar Israel. També els israelites es van mobilitzar, van rebre vitualles i sortiren a lluitar contra els enemics. Els israelites acampats enfront d’ells semblaven dos ramadets de cabres, mentre que els arameus cobrien la terra» (1 Re 20,26-27). Dos ramadets de cabres... bella imatge de l’església! ¿Per què agraden tant els aplecs multitudinaris i les grans quantitats, quan el Senyor, de fet, ens proposa l’exercici de la insignificància?

Publicat a Catalunya Cristiana, 1776, 6 octubre 2013