dijous, 20 de gener de 2011

Homilia, Unitat

DIJOUS DE LA SETMANA II DURANT L’ANY (I)

He 7,25-8,6; Sl 39,7.8-9.10 i 17 (R.: 8a i 9a); Mc 3,7-12

Només podrem pregar i treballar per refer els lligams trencats entre els cristians si hem experimentat el dolor per la comunió trencada, tant si nosaltres hem provocat aquest trencament com si n’hem sofert les conseqüències. D’aquest dolor, d’aquesta ferida en neix la pregària i el treball per refer els vincles de la unitat: de la creu de Crist, que és la font de tota reconciliació. Quan ens apropem al misteri de la creu —i ho farem d’ací uns instants damunt l’altar— fem l’experiència, prop de Déu, d’aquella comunió indestructible, com la que experimentaren Moisès i els seus acompanyants a la Santa Muntanya, en la lectura que llegíem ahir a Vespres. Però en la nostra realitat quotidiana, fem l’experiència del trencament i de la divisió, i de la fragilitat de les relacions humanes. I per això preguem. Perquè ni tan sols els cristians hem pogut conservar intacta aquella túnica de Jesús teixida sense costures que els soldats no s’atreviren a trossejar, símbol ben expressiu de la unitat i del Crist com a font d’aquesta unitat.

L’evangeli d’avui ens presenta una bonica imatge de la missió de la comunitat dels deixebles de Jesús d’aplegar tothom en la seva amistat. Entorn de Jesús s’aplega gent vinguda d’arreu amb les seves xacres. És la humanitat que es retroba reconciliada entorn de Crist. Però parem esment en l’estil de Jesús, que haurà de ser també el de la seva església, en aquest treball per a la reconciliació: Jesús s’aparta una mica, dalt la barca, i no vol ser descobert. La discreció i l’amagament són imprescindibles per a l’autèntica evangelització, per tal que les nostres comunitats puguin barrejar-se com el llevat amb la pasta, amb la pasta del món, que necessita el ferment de la unitat.

Solament «Jesús té el poder de salvar-nos definitivament, a nosaltres, que per mitjà d’ell ens hem acostat a Déu», com ens deia la carta als Hebreus. Demanem-li a aquest nostre Gran Sacerdot, Jesús, que faci de nosaltres, grans de blat dispersos pel terrer del món, un sol pa d’olor agradable per a ser-li presentat. Així ho pregava una antiga anàfora. Preguem-ho també nosaltres en acostar-nos a l’altar per consagrar el pa i el vi de la unitat, que són sagrament de Crist i nostre. Amén.

dilluns, 10 de gener de 2011

Homilia, Peixos

DILLUNS DE LA SETMANA I DURANT L’ANY (I)
He 1,1-6; Sl 96,1 i 2b.6 i 7c. 9 (R.: cf. 7c); Mc 1,14-20

«A la riba humida / seu el pescador / —Veniu amb nosaltres? / —li fan els pastors. / —D’aquest riu que passa / espio el corrent. / En l’ona lluenta / cerco el peix d’argent / que amb la cua viva / travessa els cristalls / transparents i frescos / dels amagatalls / on mon ham l’espera / amb esquer traïdor / a l’ombra que en l’aigua / fa el saüquer d’or. / —Doncs au, bona pesca! / Seguim endavant. / —D’amagat dels pares / digueu a l’Infant / que li pesco els peixos / que haurà de donar / a les grans gentades / que iran a escoltar / les santes paraules / que voldrà dictar. / Ell, el Gran Pescaire, / se n’alegrarà».

Són versos del poema «El pessebre», de Joan Alavedra, a partir del qual Pau Casals va compondre el seu oratori «El Pessebre». El qui parlava era el pescador, que tantes vegades les nostres mans d’infant hauran col•locat a la vora d’un riu de paper de plata entre prats de molsa.

És el riu Jordà que, desbordant les tanques del pessebre, aboca les seves aigües vitals vers els paisatges del temps ordinari que tot just reprenem després de les solemnitats nadalenques i d’Epifania. Aigües vives, renovellades per la presència del Salvador que hi ha davallat, aigües plenes de peixos, que som nosaltres, els cristians; plenes de peixos, aliment per a tota la humanitat.

De fet la història comença, com acabem de llegir, amb la crida d’uns pescadors avesats als filats i a la pudor de peix i al quitrà de les barques. A Galilea, al llac, a les fonts del riu Jordà: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes», els acaba de dir el Gran Pescaire.

Sí, germans, som enviats a pescar. I som convidats, nosaltres mateixos, a esdevenir peixos, és a dir, altres Crists, en els rius de la vida i del món, per portar l’esperança, l’amor, la llum, la veritat, i el foc de l’Evangeli. El foc, i l’aigua viva. Amén.

Des del monestir

REBAIXES

Quasi sense voler he repescat de la xarxa el vídeo d’una entrevista a sor Genoveva Massip, filla de la caritat, pertanyent a la sèrie del programa «Identitats» de Televisió de Catalunya, presentat en la seva darrera etapa per Josep M. Espinàs. Val a dir, una sèrie magnífica d’entrevistes, també en l’etapa presentada per Carmen Alcalde.

El programa en qüestió va ser emès l’11 de juny de 1988. Ja fa una pila d’anys. No em sé estar de compartir tot el que he experimentat veient i escoltant sor Genoveva. És veritat que anava fent altres coses a l’ordinador, però de tant en tant tornava al seu rostre. En molts moments em venien llàgrimes als ulls. I penso que de vergonya. Quan veus persones, de fet són el sants, com Francesc d’Assís, per esmentar un sant canonitzat, o sor Genoveva, una santa encara en camí, persones, cristians que han viscut, que viuen l’Evangeli amb tot el seu radicalisme, sense rebaixes, se sent una gran vergonya. La majoria de nosaltres, com ens deia un professor monjo de Montserrat, l’evangeli no el vivim, l’interpretem, ens l’adaptem una mica... però de fet, no el vivim, no fem el que diu. Altrament, ho hauríem de deixar tot, capgirar-ho tot, fins i tot els monjos i les monges que, en teoria, ho hem deixat tot per seguir Crist.

Ara que enfilem les rebaixes de gener, hi he pensat en això. A l’Evangeli, en tot cas, les rebaixes només les pot fer Déu, i les fa, en Jesucrist, que «ha pagat per nosaltres al Pare aquell deute que Adam va contreure...», com cantem al pregó pasqual. Creix la meva admiració per aquestes persones, cristians, que no rebaixen l’Evangeli. Que el viuen, senzillament, i que solament amb la mirada i amb la claredat i la serenor de les seves paraules, donen raó de la seva fe i de la seva esperança joiosa. I amb les obres. Perquè les obres, sigui com sigui, són la millor eloqüència de la fe, que, sense elles, és morta.

Només puc dir: «gràcies». I deixar-me tocar el cor, i procurar «renovar el meu amor cada dia», com deia sor Genoveva quan Espinàs li preguntava pel tema de la renovació dels vots que fan cada any les Filles de la Caritat. Sí, un bon propòsit d’any nou: renovar el nostre amor.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1633, 9 gener 2011