dilluns, 17 d’agost de 2009

Homilia, Seguretats o risc

DILLUNS DE LA SETMANA XX DURANT L’ANY (I)

Jt 2, 11-19; Sl 105, 34-35. 36-37. 39-40. 43ab i 44 (R.: 4a);
Mt 19, 16-22


Ben mirat, l’evangeli d’avui trastoca les nostres vides instal·lades tal vegada en un sistema religiós de preceptes que cal complir amb vista a obtenir alguna cosa. Ben mirat, també, després d’aquest diàleg amb Jesús, de mestre a deixeble, queda clar que la perfecció, la plenitud, no rau a «entrar a la vida» com a final feliç d’una existència tranquil·la tota dedicada a la fidelitat a unes normes, per santes que siguin: nogensmenys que els 10 manaments que el Senyor mateix va escriure amb el seu dit en unes taules de pedra! Queda clar que el cristianisme no és una religió.

Ens ho havien ensenyat que el cristianisme és una religió! I tant! Un pacte mercantil entre Déu i l’home consistent a complir unes clàusules a canvi d’una bona participació en els beneficis finals: «la vida eterna», «entrar a la vida», segons l’expressió del text. Una religió així dóna seguretat, com un pla de pensions, o com una hipoteca ben calculada, però no és cristiana.

Al jove que l’interroga Jesús li proposa una aventura més interessant i arriscada que la pràctica devota d’una religió: li proposa deixar-ho tot, fins i tot la seguretat dels manaments acomplerts, per seguir-lo a ell personalment; posar tota la seva vida, tots els seus valors, tots els seus interessos, en funció d’ell, personalment; donar-ho tot als pobres, que vol dir restar pobre amb els pobres, desposseït amb els desposseïts, nu amb els qui van nus. Sabem d’un jove, Francesc d’Assís, que ho va fer així, literalment, fins al punt de relativitzar el manament més sagrat, el d’honrar el pare i la mare, que «va considerar escòries comparat» amb el tresor més valuós de seguir el Crist pobre i nu del pessebre i de la creu.

Guardar els manaments per «entrar a la vida» pot ser la riquesa de la nostra vida de cristians fariseus, o de monjos sarabaïtes, satisfets amb l’estricte compliment de la Regla. Una Regla que, al capdavall, sant Benet ens proposa com un camí arriscat vers la felicitat, seguint Jesucrist, no com una assegurança de vida.

Ara, damunt la taula de l’altar, Jesús, de la seva pobresa, ell que no es va aferrar a les seves prerrogatives divines, ens anticipa les arres del seu tresor. Visquem, doncs, el risc de l’amistat amb ell, el risc de la llibertat i de l’alegria, i no ens n’anirem tristos!

divendres, 7 d’agost de 2009

Homilia, Tres verbs per a conjugar la fe

DIVENDRES DE LA SETMANA XVIII DURANT L’ANY (I)

Dt 4, 32-40; Sl 76, 12-13. 14-15. 16 i 21 (R.: 12a); Mt 16, 24-28

La primera estrofa del salm responsorial que acabem de cantar ens proposa tres verbs: recordar, meditar (o repassar), i pensar en (exercitar-se en, segons la Vulgata). Seran tema d’aquest petit comentari d’avui.

Tres verbs encastats com tres pedres precioses en un joiell d’or fi: el salm 76 [77], un dels 12 salms del recull d’Assaf. El salmista, des de l’aparent silenci i inactivitat de Déu, recorda les seves meravelles, en un repàs agraït de les gestes de l’Èxode. Per a ell meditar les meravelles del Senyor és, sobretot, confessar-ne la gràcia, la donació i la tendresa. «És que Déu s’ha oblidat de compadir?» D’aquesta pregunta, i de la fe posada a prova del salmista, en brolla el cant de l’agraïment i de l’esperança.

Als monjos Déu ens ha portat al monestir per conjugar aquests tres verbs: recordar, meditar i exercitar-se. Són els tres verbs de la lectio divina. Amb la primera lectura de ja fa molts dies anem repassant el que Déu ha fet per nosaltres, pel seu poble, actuant en la història, i ho fem en l’àmbit precisament del memorial (l’altre verb, recordar), que és tota eucaristia. Hem meditat la creació, els primers passos dels patriarques, la commovedora història de Josep, la davallada a Egipte, la Pasqua, l’Èxode, el do de la Llei al Sinaí... De fet, hem repassat sumàriament, en la línia del salm 1, la Torà, els cinc primers llibres de la Bíblia, els que contenen el somni de Déu per a la humanitat que tant estima. Recordar i meditar. Meditar, en hebreu, vol dir literalment murmurar, si voleu, llegir en veu alta, proclamar. Ho fem cada dia, en aquest espai tan bell, tan savi, del nostre presbiteri, a l’ambó: hi meditem la paraula dels fets meravellosos, de tot allò que Déu ha fet i fa per nosaltres, i ho fem en clau de Magníficat, amb Santa Maria, perquè en Jesucrist, que ella ens presenta, el memorial se’ns fa pa i vi damunt la taula de l’altar.

En sortir d’ací, germans, quan el diaca ens acomiadi i ens enviï, ens endurem el tercer verb, aquell sense el qual els altres dos potser no valdrien res o no servirien per a res. En sortir d’ací ens exercitarem en tot això que hem recordat i meditat, perquè les meravelles de Déu inspirin de nou el cant de la nostra vida.