dilluns, 17 d’agost de 2009

Homilia, Seguretats o risc

DILLUNS DE LA SETMANA XX DURANT L’ANY (I)

Jt 2, 11-19; Sl 105, 34-35. 36-37. 39-40. 43ab i 44 (R.: 4a);
Mt 19, 16-22


Ben mirat, l’evangeli d’avui trastoca les nostres vides instal·lades tal vegada en un sistema religiós de preceptes que cal complir amb vista a obtenir alguna cosa. Ben mirat, també, després d’aquest diàleg amb Jesús, de mestre a deixeble, queda clar que la perfecció, la plenitud, no rau a «entrar a la vida» com a final feliç d’una existència tranquil·la tota dedicada a la fidelitat a unes normes, per santes que siguin: nogensmenys que els 10 manaments que el Senyor mateix va escriure amb el seu dit en unes taules de pedra! Queda clar que el cristianisme no és una religió.

Ens ho havien ensenyat que el cristianisme és una religió! I tant! Un pacte mercantil entre Déu i l’home consistent a complir unes clàusules a canvi d’una bona participació en els beneficis finals: «la vida eterna», «entrar a la vida», segons l’expressió del text. Una religió així dóna seguretat, com un pla de pensions, o com una hipoteca ben calculada, però no és cristiana.

Al jove que l’interroga Jesús li proposa una aventura més interessant i arriscada que la pràctica devota d’una religió: li proposa deixar-ho tot, fins i tot la seguretat dels manaments acomplerts, per seguir-lo a ell personalment; posar tota la seva vida, tots els seus valors, tots els seus interessos, en funció d’ell, personalment; donar-ho tot als pobres, que vol dir restar pobre amb els pobres, desposseït amb els desposseïts, nu amb els qui van nus. Sabem d’un jove, Francesc d’Assís, que ho va fer així, literalment, fins al punt de relativitzar el manament més sagrat, el d’honrar el pare i la mare, que «va considerar escòries comparat» amb el tresor més valuós de seguir el Crist pobre i nu del pessebre i de la creu.

Guardar els manaments per «entrar a la vida» pot ser la riquesa de la nostra vida de cristians fariseus, o de monjos sarabaïtes, satisfets amb l’estricte compliment de la Regla. Una Regla que, al capdavall, sant Benet ens proposa com un camí arriscat vers la felicitat, seguint Jesucrist, no com una assegurança de vida.

Ara, damunt la taula de l’altar, Jesús, de la seva pobresa, ell que no es va aferrar a les seves prerrogatives divines, ens anticipa les arres del seu tresor. Visquem, doncs, el risc de l’amistat amb ell, el risc de la llibertat i de l’alegria, i no ens n’anirem tristos!