dijous, 9 de novembre de 2017

Homilia: La font, el castell, el mercat

Dia 9 de novembre
DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DEL LATERÀ

Ez 47,1-2.8-9.12; Sl 45,2-3.5-6.8-9 (R.: 5); Jo 2,13-22

Què celebrem, avui? No celebrem ni la festa d’un màrtir, ni d’un sant o d’una santa, ni un misteri de Jesucrist o de la Mare de Déu. Doncs, què celebrem? L’aniversari de la dedicació d’una església, és a dir, de la seva consagració, de la seva dedicació a Déu i al culte tributat a Déu com a casa de l’assemblea cristiana. I, de quina església? De la catedral de Roma, la Basílica del Laterà, la seu del papa com a bisbe de la Ciutat. Si hi aneu, llegiu la inscripció a les bases de les pilastres de l’accés principal: «OMNIUM URBIS ET ORBIS ECCLESIARUM CAPUT ET MATER», el cap i la mare de totes les esglésies de la ciutat i del món. Una frase solemne que vol expressar el misteri de la comunió eclesial de totes les esglésies locals a través del seu bisbe amb el bisbe de Roma que les presideix totes en la caritat.

Seguint les lectures i el salm que hem proclamat i cantat podríem esbossar una icona de l’església a partir de tres imatges: la font (1a lectura), el castell (salm responsorial) i el mercat (evangeli).

La font. La imatge de la font, molt estimada en la literatura patrística, sovint aplicada a l’altar mateix com a deu de la vida sacramental de l’Església, suggereix una església que tendeix a escampar-se, a vessar-se pel món. I ho fa com l’aigua, deixant per allà on passa un rastre de frescor i de vida. Recordem una bella frase de Tertul·lià: «Nosaltres, peixets, a imatge del nostre Peix, Jesucrist, naixem dins l’aigua i només si romanem dins l’aigua trobem la salvació» (De baptismo 1).

Un castell. Una imatge antagònica a l’anterior, segons com es miri, però també complementària. De fet el salm 45 la combina sàviament amb la imatge del riu, de la font. Més que d’un castell, parlem d’un punt de referència segur, de quelcom que no és relatiu, que s’aguanta ferm. I la fe és tot això. Un castell, una fortalesa, que des de dins ofereix protecció i ajuda, i, de lluny, es deixa albirar com un punt de referència, una orientació, una estrella per al camí.

Un mercat. Jesús es queixa a l’evangeli que hagin convertit en mercat la casa del seu Pare. Benet XVI, però, va aprofitar aquesta imatge del mercat, de l’atri —l’espai previ al temple pròpiament dit— per proposar una imatge d’església com a punt de trobada, com a àgora i fòrum de diàleg. Jesús mateix es proposa com aquest punt de trobada i d’intercanvi entre Déu i l’home.

Germans, per la fe accedim al misteri de la Font, en majúscula, que és Déu mateix. I també per la fe, una fe alegra en l’esperança i activa en la caritat, som cridats a derrocar les muralles i a fer del castell una ciutat (Sl 45), una plaça de mercat, un lloc d’intercanvi per a l’home i la dona d’avui. Perquè quan hi ha una trobada autènticament humana, en el diàleg i el respecte, la porta d’accés a Déu ja és oberta, i la Font pot començar a brollar portant la Vida fins i tot a l’Arabà i a la Mar Morta que són, per definició, el lloc de la Mort.

Fem-ho, doncs. Destruïm-lo, el temple, per deixar pas a l’Home, en majúscula, Jesucrist, fonament i pedra angular d’aquest lloc nou on Déu conviu amb l’home. Per sempre. Amén.

dissabte, 4 de novembre de 2017

De cada dia


dimecres, 1 de novembre de 2017

De cada dia

AL PRESIDENT DE LA REPÚBLICA

Els catalans, en general, tenim fama de ser gent agraïda i educada. De menuts ja ens ensenyen a donar les gràcies. Voldria ara, doncs, donar-ne fe, com a creient, com a català i també, perquè no, com a monjo de Poblet.

Gràcies, President Puigdemont.

El dia ja llunyà, el 3 de febrer, en què el President va visitar, privadament, casa nostra, va deixar, crec que en tots els monjos, una bona impressió. Personalment vaig copsar una mirada neta i una gran humilitat. I em vaig quedar amb això, i recordo que em va acompanyar força temps.

Ara, després de tot el que ha passat, després de la brutalitat de l’Estat Espanyol, de l’exercici d’indignitat desbordada i desbordant al qual hem assistit estupefactes, fins i tot per part de les instàncies més altes de l’Estat, ara, després de la proclamació de la República catalana pel nostre Parlament legítim, i havent escoltat darrerament el President de la República a l’exili, tot plegat, la seva figura, emergeix amb altíssima dignitat i em recorda molt la del president Companys.

S’ha dit que Companys va començar ric en la política i va acabar pobre. Al final del seu camí només li quedava l’alè, i uns peus descalços. I els va oferir per Catalunya, en un gest d’altíssima dignitat que ens honora a tots. El President Puigdemont, semblantment, s’ho ha jugat tot per la nostra República: la seva posició, la seva vida professional, la seva tranquil·litat personal i familiar, sobretot la de la seva esposa i les seves filles de les quals ens parlava amb emoció en la seva visita a Poblet. Amb un gest també d’altíssima dignitat que l’honora, ell i el seu govern, han renunciat a exposar el poble de Catalunya a una altra onada de violència com la que vàrem viure el dia 1 d’octubre.

Per tot això, gràcies President. Gràcies, perquè heu complert el que vàreu prometre. Gràcies perquè heu fet realitat el nostre somni. Com a català, com a cristià, com a monjo, gràcies President. Rebeu també el meu escalf. A les ombres acollidores del monestir, ara avergonyit per tanta indignitat com hem hagut de presenciar aquests dies, prego per vós, per la vostra família, per tots els vostres col·laboradors, i per la República que ja estimem.