diumenge, 1 de juliol del 2007

Article: La recreació

LA RECREACIÓ

«Un home que caçava salvatgines pel desert va veure abba Antoni entretenint-se amb els germans, i se n’escandalitzà. L’ancià, per convèncer-lo que de tant en tant convé mostrar condescendència envers els germans, li digué: —Posa una fletxa al teu arc i tiba’l. I ho va fer així. L’ancià insistí: —Tiba’l una mica més. Ell el tibà, però l’ancià hi tornà: —Tiba’l més encara. El caçador li respongué: —Si el tenso massa, l’arc es trencarà. Li féu aleshores l’ancià: —Passa el mateix amb l’obra de Déu; si tensem més del compte els germans, es trencaran aviat. Per això convé de tant en tant mostrar condescendència envers ells. Havent-ho sentit, el caçador s’omplí de compunció, i se n’anà tot edificat per les paraules de l’ancià. Pel que fa als germans, retornaren a casa seva més enfortits» (Apotegma de sant Antoni, 250-356).

La Regla de sant Benet, en establir l’horari i les activitats dels monjos, no concreta res d’específic sobre el lleure. Es tracta, òbviament, d’un concepte aliè a l’univers mental de l’autor i dels destinataris de la Regla. Això no vol dir que sant Benet, en la línia tan sàvia de l’apotegma que transcric al capçal d’aquest article, no tingués en compte el caràcter trencadís de la naturalesa humana. En efecte, en molts llocs de la Regla es pot copsar la delicada atenció del legislador envers els monjos d’esperit feble, o de salut primparada, o envers aquells que, per raó del servei que els és encomanat, han de suportar càrregues més feixugues que la resta de germans. El lema «que ningú no es contristi a la casa de Déu» (RB 31, 19) presideix l’organització del monestir de Benet, un lema que respon a l’admirable discreció amb què el sant patriarca dels monjos estableix totes les coses, fins les més menudes, de la casa de Déu.

Discreció palesa àdhuc en un aspecte tan fonamental com és la vida litúrgica. Mentre que els pares del desert, que Benet no s’està d’elogiar i de proposar com a exemple, esmerçaven llargues hores del dia i de la nit en la recitació diària del salteri, ell n’estableix la recitació setmanal, reduint notablement el temps dedicat durant la jornada a la pregària comunitària. La raó principal rau en el fet que els monjos han de viure del treball de les seves mans, i que, a més, han de dedicar un temps generós, també regulat convenientment, a la lectura de la Bíblia. Però segur que, a més d’aquestes raons pràctiques, hi intervé el desig exprés d’un sa equilibri i la prudència lúcida fruit d’un elevat concepte d’humanitat per part de sant Benet. L’equilibri, doncs, entre la pregària, la lectura, el treball i el descans suficient, és una condició fonamental per al creixement en la vida espiritual, per a avançar en el camí de la recerca de Déu, tasca primordial del monjo.

Diu, en efecte, en regular l’horari de les vigílies: «A l’hivern, això és, del primer de novembre fins a Pasqua, es llevaran a l’hora vuitena de la nit, calculada raonablement, de manera que dormin una mica més de la meitat de la nit, i s’aixequin ben disposats» (RB 8, 1-2). Voldria fixar-me en aquesta expressió, sobretot en el verb llatí digero, de la frase «et iam digesti surgant», que traduïm: «que s’aixequin ben disposats». Aquest verb suggereix, en efecte, la idea de reparació i de restauració, molt propera d’altra banda al nostre terme “recreació”. Els monjos, refets, restaurats pel descans de la nit, que Benet, renunciant al sant costum dels antics monjos del desert, estableix tot d’una tirada, sense interrupció, s’han de llevar preparats, animats per començar el dia amb la pregària, encara nocturna, de les vigílies, que el mateix legislador desplaça de la mitja nit a la matinada. Serveixi d’exemple eloqüent de la importància que dóna sant Benet a la reparació corporal i mental amb vista a una vida espiritual sana i encoratjada.

En altres llocs de la Regla, de manera indirecta si més no, es podria arribar a la conclusió que, malgrat la gravetat monàstica, els monjos disposaven de moments per a la conversa i la convivència fraterna més distesa. Per exemple, en regular l’exercici quaresmal, diu sant Benet: «Per tant, imposem‑nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat amb goig de l’Esperit Sant; és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua» (RB 49, 5-7). D’aquesta exhortació quaresmal se’n desprèn que els monjos disposen tal vegada d’algun moment en el qual els és permès de parlar i, fins i tot, de bromejar, activitats que, durant la Quaresma, convé moderar amb vista a potenciar aquest altre goig espiritual més profund que prepara a la celebració del sagrament pasqual. Un dels instruments de l’art espiritual diu així també: «Risum multum aut excussum non amare» (RB 4, 54). El monjo benedictí, sense apartar-se mai de la moderació i de la gravetat, disposaria, doncs, d’uns espais i d’uns moments per a l’efusió espontània, per a l’entreteniment sa i beneficiós, tal com llegim en el bonic apotegma de sant Antoni del desert. També com ell, Benet deuria mostrar-se condescendent envers els germans amb vista a llur distensió espiritual, amb vista al goig i a la pau dels cors.

L’horari actual dels nostres monestirs, com demanen a més les Constitucions (cf. article 34 §1) —que comenten i actualitzen la Regla—, estableix uns moments determinats per a l’esbarjo, per tal d’assolir, en la línia semàntica del verb llatí que trobàvem a la Regla, digero, la reparació, la restauració, física i psicològica, de les nostres forces. En el vocabulari monàstic, aquest temps d’esbarjo rep el nom de “recreació”, i la majoria de monestirs disposen fins i tot d’una “sala de recreació”, un espai bell, apte per a la trobada expansiva dels germans. A Poblet, en concret, dediquem a la recreació una mitja hora llarga després de dinar —després de sopar, durant l’estiu— els dimarts i els dijous, i tots els diumenges de l’any després de dinar. S’hi ha d’afegir el passeig setmanal dels dijous, i els quinze dies anuals de vacances, que practiquem en comunitat, per torns, a l’antiga granja de Castellfollit, en plena natura. En altres ocasions especials, com els onomàstics dels monjos o les grans solemnitats litúrgiques, durant aquest temps de recreació solem prendre cafè, cosa que no fem habitualment. Encara, el dia de sant Esteve i el dilluns de Pasqua, ens trobem a la sala de recreació per berenar-sopar en un clima més informal i festiu.

La recreació és un moment fort en la vida de comunitat, i jo no m’atreviria a valorar-lo menys que la pregària comunitària o que els àpats fraterns, que són els altres dos grans moments en què, segons sant Benet, s’expressa i es verifica la fraternitat monàstica. Segurament sant Benet tractaria els monjos que es dispensen de la recreació comunitària amb la mateixa severitat amb què tracta els qui fan tard al refetor (cf. RB 43, 15). No és fàcil, certament, convertir les estones de recreació en espais de joiosa obertura, d’intercanvi fratern i de diàleg distès. «Les espines de les desavinences —de què parla també sant Benet en un altre lloc (RB 13, 12)— que solen créixer» en el camp ben adobat dels qui menem una vida més aviat tancada i repetitiva, fan que calgui anar molt alerta a no malmetre aquests petits regals de gratuïtat que són les estones de recreació. El secret rau, m’imagino, en l’actitud personal d’anar-hi per donar, més que no pas per rebre’n alguna cosa. Sigui com sigui, l’assistència o no als actes de recreació acostuma a ser un bon termòmetre de la importància que concedim a la vida de comunitat, i del lloc que ocupen els altres en la nostra escala de valors.

Tots, doncs, quan assumim lliurement el compromís de viure com a monjos, ens fem responsables de convertir aquests moments d’entreteniment —una paraula que significa alhora divertiment i conservació— en impuls per a l’obra de Déu, per tal que, refetes les nostres forces, com suggeria l’apotegma de sant Antoni, els monjos puguem, amb el nostre capteniment, moure els altres no a l’escàndol ans a una autèntica compunció del cor.

Publicat a la revista «Poblet», núm. 14
Poblet, juliol 2007