dimecres, 30 de gener del 2008

Homilia, 30 gener 2008

DIMECRES III/II
1Sa 7, 4-17; Sl 88, 4-5. 27-28. 29-30 (R.: 29a); Mc 4, 1-20

Al web d’una organització catòlica nascuda a Catalunya que té com a lema «viure el cristianisme sense complexos» hi trobem consignes com aquestes: «Escriu al Sr. Montilla demanant la dimissió del Secretari General d’Interior · Escriu al conseller Maragall protestant pel seu projecte de suprimir la classe de religió al Batxillerat · Davant la creació d’un “Consell de Gais, Lesbianes i Transsexuals”, escriu al President Montilla queixant-te», etc.

«Escolteu —diu Jesús al web de l’Evangeli—. El sembrador va sortir a sembrar…». Quina cosa tan senzilla… Déu com un sembrador que surt a sembrar… i és que totes les paràboles del Regne que va explicar Jesús ens apropen a la senzillesa, a la paciència i a la discreció de Déu, que sap prou bé que la sembra del Regne ha de seguir el seu procés. Com el pagès, que ja hi compta que una part de la llavor es malmetrà.

De la lectura atenta de la paràbola del sembrador crec que se’n pot deduir una manera de ser els cristians en el món, una manera de ser i de fer Església, una saviesa, en definitiva, que contrasta amb les consignes del web en qüestió, si més no amb l’estil i l’oportunitat de plantejar-les. La paràbola ens invita a apropar-nos al llenguatge, a l’estil de Jesús, al llenguatge, a l’estil, si se’m permet de dir-ho, de Déu mateix, que respecta els processos humans actuant sempre des del més profund de la realitat, discretament, i no des de la superfície, amb cops d’efecte cridaners.

Contrastem, doncs, amb la paràbola d’avui, el web del nostre propi cor, de la nostra intel·ligència i de la nostra sensibilitat. Com a cristians, laics, religioses, o monjos, sabem quin és el nostre lloc en el món, en l’Església, i com hi hem de ser? Fixem-nos en la llavor: cau a terra, resta amagada, mor… i finalment, quan l’espera del pagès arriba a terme, «dóna fruit, trenta, seixanta, cent». El pagès, després de sembrar, ha esperat, pacientment, discretament, amb la confiança que, al capdavall, la collita seria ben abundosa… «qui tingui orelles, que ho senti».

dilluns, 28 de gener del 2008

Homilia, 28 gener 2008

DILLUNS III/II
1Sa 5, 1-7. 10; Sl 88, 20. 21a. 21b-22. 25-26 (R.: 25a); Mc 3, 22-30

Des de fa dues setmanes la primera lectura dels llibres de Samuel —el tercer dels profetes de la Bíblia hebrea— ens acompanya en un procés no poc important, i sovint ben difícil de fer: la lectura de la història humana, de la nostra història, complexa, com a història de Déu.

David, que ja és rei de Judà, és reconegut avui també com a rei de les tribus del nord, com a rei d’Israel. Així, l’ungit del Senyor esdevé centre de comunió del seu poble. Aquesta és la seva missió com a representant de Déu: aplegar en la unitat el poble dispers per tal de preparar-lo a acollir el Regne que ve.

Ens podríem fixar, per confirmar-ho, en una altra figura messiànica importantíssima de la Bíblia: Josep, venut pels seus germans, esdevindrà possibilitat no tan sols de nova vida per al seu poble a Egipte, sinó sobretot lloc de trobament, principi de reconciliació per als germans dividits per l’enveja i la gelosia. Tant en el cas de David —ho acabem de llegir— com en el cas de Josep, el text sagrat ens en dóna la raó: «perquè el Senyor era amb ell». Perquè el Senyor és amb Josep, perquè el Senyor és amb David, David i Josep poden ser sagrament del Déu que salva i fer-lo present en la història del poble en camí.

I això ens duu a Jesús. David, Josep… són figures de Jesús. Ens ajuden a comprendre Jesús com a Sagrament de Déu que significa i produeix la plenitud de la salvació. En Jesús, que ve a encadenar el guerrer valent —Satanàs— per tal de saquejar-li la casa, per tal de destruir les forces del mal que tenallen l’home, i ja no simbòlicament com en el cas de David conquerint per a Israel la Jerusalem dels jebuseus, en Jesús, la victòria contra l’Enemic, el Maligne, el qui impedeix precisament que puguem llegir en la nostra història les petjades de Déu, esdevé el signe eloqüent de la irrupció del Regne, el Regne que el salm 88 ja somniava: «El meu amor estarà amb ell fidelment, en el meu nom aixecarà el seu front: estendré fins al mar el seu poder, fins a les fonts dels rius el seu domini».

dimecres, 16 de gener del 2008

Conferència: Introducció a la Bíblia

LA BÍBLIA, UNA CARTA D’IDENTITAT
Una introducció a la Bíblia
Monestir de Valldonzella (Barcelona), 16 gener 2008

1. L’exili, el bressol de la Bíblia

La Bíblia, una paraula grega que significa «llibres», i que podríem traduir potser per «biblioteca», cosa que no vol dir que els llibres que la integr en estiguin desconnectats entre ells, la Bíblia, doncs, tal com la tenim, sense el Nou Testament, es va estructurar a partir de l’exili, en l’etapa del post-exili, bàsicament l’època persa, a partir del segle V aC. S’hi escau el concepte de gresol, que, a més de llàntia significa el lloc on es conju­minen els diversos materials que integren una fosa.

La capital del Regne de Judà o Regne del Sud, Jerusalem, cau sota el poder de l’imperi babilònic (Nabucodonosor) el 587 aC o 586 aC. Abans, el 597 aC, hi ha hagut una primera deportació, del rei Jeconies i una part de la població (aristocràcia, funcionaris). Ara, en la presa definitiva de la ciutat, té lloc la segona deportació, també d’una altra part de la població restant amb el rei Sedecies. El Temple i la ciutat són destruïts. Hi haurà encara una tercera deportació el 582 aC. No hem d’imaginar una deportació en massa. Evidentment, la majoria de la població camperola va restar al país. Podem pensar una mica en la nostra darrera guerra civil, que comportà l’exili de les persones més significatives a nivell polític i cultural, però no pas de tota la població en massa.

L’any 538, Cir el Gran, rei de Pèrsia, el nou imperi que ha pres el relleu de Babilònia, autoritza el retorn dels jueus deportats a la seva pàtria (llibres d’Esdres i Nehemies). Alguns tornen, no sense dificultats d’integració. Altres prefereixen restar a la diàspora on s’han establert. El rei Cir va aplicar una política imperialista del tot diferent a la de les anteriors potències (Assíria i Babilònia), basada en el respecte de la identitat cultural i religiosa dels diferents pobles que integraven el seu imperi, amb la concessió d’una certa autonomia política a cadascun d’ells.

Sota l’època persa, uns 200 anys (fins a l’inici de l’època hel·lenística el 332, amb la conquesta de Palestina per Alexandre el Gran), Israel, a la diàspora o a Palestina, viu una època de prosperitat material, cultural i espiritual. A Palestina, els qui han tornat, s’han reorganitzat com a poble al voltant del Temple reconstruït: és l’anomenat segon Temple, que uns quaranta anys abans del naixement de Jesús, Herodes el Gran (37-4 aC) restaurarà sumptuosament. El poble s’organitza en forma de «teocràcia». El gran sacerdot ostenta alhora el «poder» religiós i el polític (sota el control de l’imperi persa). És en aquest clima que s’estructura la Bíblia tal com la tenim. Certament que hi ha material literari molt antic, d’abans de l’exili, com podeu anar resseguint en la cronolo­gia de la BCI i altres Bíblies, com també material de nova creació (el llibre de Jonàs, Rut, tota l’obra del Cronista: Esdres, Nehemies i Cròniques). Al material d’abans de l’exili ens resulta molt difícil, per no dir impossible, d’accedir-hi a partir del text actual, malgrat els intents de la crítica literària.

En efecte, la Bíblia, amb cadascuna de les seves seccions, Torà, Profetes i Escrits, és un llibre fortament treballat teològicament i literàriament en aquesta època. El poble, després del trauma fortíssim de l’exili, un trauma polític, religiós, àdhuc teològic (vegeu per exemple el salm 44 [43], 18 i ss.), repensa la seva identitat. Israel, a la diàspora, o a Palestina, en el marc del gran imperi persa, un marc globalitzat, es fa aquesta pregunta: ¿Qui sóc jo? ¿Quina és la meva missió com a poble, com a Israel, enmig d’aquest marc globalitzat? ¿Té sentit continuar essent israelita? Aquesta pregunta, aquestes preguntes, expliquen l’elaboració d’aquest llibre meravellós que tenim a les mans.

Hi ha un estudiós de la Bíblia, Frei, que planteja una hipòtesi interessant: l’imperi persa, abans de concedir l’autonomia als diferents pobles que l’integraven, els demanava una mena de text constitucional. La primera secció de la Bíblia, doncs, la Torà, seria aquesta constitució del poble, la carta de la seva identitat. Aquesta hipòtesi, que com a tal probablement no sigui certa, dóna però una pista important per a comprendre la Bíblia: és el llibre que conté la identitat d’Israel, és la seva «constitució», la seva carta magna teològica.

Des d’ací, doncs, segles VI, V, IV i part del III aC, es repensa el propi passat, la pròpia història, les pròpies arrels. Per això hem de ser cauts a l’hora d’establir, segons els nostres criteris, la historicitat dels períodes anteriors a l’exili.

¿Qui és Abraham? per exemple. Abraham, ¿no és sobretot una personalitat corporativa, és a dir, Israel, el poble cridat pel Senyor, que neix com a tal d’aquesta crida, i de l’obediència a aquesta crida?

Recordeu la història d’Abraham, a Gn 12, 1-4:

1 El Senyor va dir a Abram: «Vés-te’n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré. 2 Et convertiré en un gran poble, et beneiré i faré gran el teu nom, que serà font de benedicció. 3 Beneiré els qui et beneeixin, però als qui et maleeixin, els maleiré. Totes les famílies del país es valdran del teu nom per a beneir-se.» 4 Abram se n’anà tal com el Senyor li havia dit, i Lot se n’anà amb ell. Quan Abram va sortir d’Haran tenia setanta-cinc anys.

Abraham és el qui escolta, obeeix i surt. Israel s’està dient a ell mateix, s’està dibuixant teològicament a ell mateix. És l’Israel desinstal·lat de l’exili, sense una terra segura, sense poder polític real, la seva identitat es basa en la dependència total del Déu que el crida, i que l’invita a sortir, per a ser entre els pobles benedicció. Aquesta és la seva missió: benedicció vol dir aquí salvació. Israel és el testimoni de la salvació de Déu entre els pobles, el sagrament, el signe eficaç d’aquesta salvació.

2. Tres «versions» del Llibre: Bíblia hebrea, LXX i Vulgata

2.1. La Bíblia hebrea

La Bíblia, com és obvi, està escrita en hebreu, llevat d’alguns passatges, molt pocs, en arameu, que trobem al llibre de Daniel i al llibre d’Esdres. Durant l’època persa l’hebreu comença a desaparèixer com a llengua viva del poble, per deixar pas a l’arameu, amb variants dialectals, que serà la llengua que parlarà Jesús, tot i que al seu temps (època hel·lenístico-romana) la nova llengua comuna ja no és l’arameu sinó el grec, en la seva accepció diguem-ne popular o vulgar anomenada koiné, que és el grec de la LXX i del Nou Testament. L’hebreu queda relegat als àmbits rabínics i al culte sinagogal.

El cànon definitiu de la Bíblia hebrea es fixa el 90 dC, en l’anomenat concili (de rabins) de Jàmnia. Hi ha hagut la guerra jueva (68-70 dC), amb la destrucció definitiva del Temple. El judaisme comença a reorganitzar-se sota la direcció de la secta farisea. En part també a causa del cristianisme, que adopta la Bíblia grega dels LXX, els rabins accepten solament els llibres escrits en hebreu i rebutgen llibres posteriors, ja escrits en grec, que hi havia afegit la LXX: Macabeus, Tobit, Eclesiàstic o Siràcida, Saviesa, Judit, Baruc, la Carta de Jeremies, una versió grega del llibre d’Ester, i fragments grecs del llibre de Daniel (són els que a la BCI figuren com a deuterocanònics). Fruit d’aquest sínode de rabins és l’acceptació de la tercera i darrera secció de la Bíblia, els Escrits.

2.2. La versió grega dels LXX

Entre el segle III i el II aC, a Alexandria, on hi ha una potent comunitat jueva, de parla i cultura hel·lenística, que ja no comprèn l’hebreu, es tradueix per primera vegada la Bíblia en llengua grega. El Pentateuc es va traduir a Alexandria, alguns llibres a Palestina, a Jerusalem. El cànon encara no està fixat. És l’anomenada versió dels LXX, ja que una llegenda que ens conta l’anomenada Carta d’Aristeu explica que setanta ancians, doctors o rabins jueus, per separat, es van posar a traduir-la, i totes les versions coincidien.

Aquesta versió és fonamental per al Nou Testament. Els escriptors neotesta­mentaris, de parla grega, llegeixen la Bíblia i la citen en el Nou Testament segons aquesta versió. Una traducció és, d’alguna manera, una interpretació del text original, fet que no vol dir necessàriament «l’hel·lenització de la Bíblia», ja que el nucli, la matriu continua essent essencialment hebrea. Un exemple clàssic d’això és Is 7, 14 (Mt 1, 23):

`lae( WnM’î[i Amßv. tar’îq’w> !Beê td,l,äyOw> ‘hr’h’ hm’ªl.[;h’ hNEåhi

ivdou. h` parqe,noj evn gastri. e[xei kai. te,xetai ui`o,n kai. kale,seij to. o;noma auvtou/ Emmanouhl

ecce virgo concipiet et pariet filium et vocabitis nomen eius Emmanuhel.

El terme hebreu almah, que significa noia o donzella, però no necessàriament amb el sentit de verge, la LXX el tradueix per parthénos, que significa verge en sentit estricte. Aquest mot grec fonamenta, en la cita d’Isaïes, la concepció virginal de Jesús en l’evangeli de Mateu. D’altra banda, els escriptors del Nou Testament, d’una manera especial Lluc, escriuran imitant volgudament l’estil del grec de la LXX.

La versió de la LXX admet alguns llibres, ja escrits originalment en grec, que no admetrà la Bíblia hebrea, com ara la Saviesa, el Siràcida (si bé aquest es tracta d’una traducció, com ens diu en el pròleg [Sir 1, 18-26] de l’original escrit en hebreu), Tobit, Judit, alguns fragments de Judit i de Daniel, entre altres.

2.3. La Vulgata

La Vulgata (la denominació és del s. XVI), que significa text comú, usual, en ús (editio vulgata = edició vulgaritzada o divulgada), la versió llatina de la Bíblia adoptada «oficialment» per l’església romana o llatina a partir dels segles VII-VIII (època carolíngia), és fruit de la revisió i, d’alguna manera, homogeneïtzació que va fer sant Jeroni a finals del segle IV de diverses traduccions llatines (la principal de les quals anomenada Vetus Latina) que circulaven, sobretot al nord d’Àfrica, on hi havia un cristianisme molt potent.

Cal saber que l’església romana comença parlant en grec (els Agios del divendres sant, o els Kyries de la missa en són una romanalla), i no és fins a partir del segle III, amb Tertul·lià, al Nord d’Àfrica, que encunya el llatí cristià, que començarà a adoptar aquesta llengua.

Pel que fa als salms, la Vulgata incorpora una traducció llatina feta a partir de la LXX, que Jeroni va revisar, sembla, a partir de les hexaples d’Orígenes. Jeroni ho ho va traduir tot de cap i de nou, evidentment, com se sol dir de vegades. Sí que tenia coneixements seriosos d’hebreu i va poder confrontar el seu treball amb els textos originals i amb consultes a rabins.

Després del Concili Vaticà es va fer una nova revisió de la Vulgata, contrastada amb les versions originals hebrees (Antic Testament) i gregues (Nou Testament), que es coneix com a Nova Vulgata i que, és, d’alguna manera, el text oficial de l’Escriptura per a l’església llatina, promulgada pel papa Joan Pau II el 25 d’abril de 1979.

Fem un esment de passada a les traduccions o versions aramees, anomenades targum, que es llegien a les sinagogues en temps de Jesús, s. I, adreçades als jueus de parla aramea, que ja no comprenien l’hebreu.

La nostra fe en en el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, s’edifica, es fonamenta, es nodreix d’aquest triple filó de tradició escripturística.

3. El llibre i la seva estructura: Torà, Profetes i Escrits

Nosaltres, amb tot, prendrem com a base la Bíblia hebrea, sense oblidar, però, és clar, la Bíblia «cristiana», la Bíblia de l’Església, en la qual, certament, com a continuació del llibre, hi tenim el Nou Testament. En definitiva, els propietaris del text són els jueus, els rabins, els nostres germans grans en la fe, i és a ells que hem d’acudir per a una recta comprensió del Llibre, com ho van fer d’altra banda el mateix Jeroni en el segle IV-V, o el nostre pare Esteve Harding i el mateix Bernat en el segle XII.

En parlar de l’estructura, us explicaré primer la Bíblia hebrea, i després compararem la seva distribució dels llibres amb la de la LXX – Vulgata, que segueix per exemple la Bíblia de Montserrat, o la Bíblia de Jerusalem. La BCI segueix l’ordre de la Bíblia hebrea, i en apèndix, com a llibres deuterocanònics, hi afegeix els llibres que la Bíblia hebrea no va admetre i que tampoc no admeten actualment totes les confessions cristianes. Per a l’església catòlica, però, com per a l’ortodoxa, tots aquests llibres són considerats canònics, d’acord amb la LXX i amb la Vulgata.

En contra d’una opinió molt generalitzada, i del que diuen força manuals, la Bíblia no és una biblioteca, com l’hem definida al començament d’aquesta classe, és a dir, no és un conjunt de llibres senzillament juxtaposats. La Bíblia hebrea s’estructura en tres grans seccions: Torà, Profetes (Nebiim) i Escrits (Ketubim), fins al punt que, en hebreu, el terme tècnic per designar la Bíblia és Tanaj, de les tres incials de Torah, Nebiim i Ketubim.

3.1. Torà

Ho traduïm no prou encertadament per Llei (seguint la LXX que va traduir nomos, llei). Torà significa pròpiament instrucció, ensenyament, indicació. Un ensenyament que s’estructura de manera molt diversa: en forma de relats, novel·les, amb poesia (càntic de Moisès, Ex 15), preceptes legals, etc... En realitat, aquests darrers s’articulen al llarg d’un teixit de relats. Déu, podríem dir, és explicat en forma de relat.

Aquesta part de la Bíblia consta de cinc llibres, per això, del nom grec teu/coj, que vol dir instrument, estoig, àmfora (segurament les àmfores o estoigs on es guardaven els rotlles), es coneix també com a penta(5)teuc. Els llibres són: Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi. Aquests noms, però, són els de la LXX, en hebreu prenen el nom de la primera o primeres paraules del llibre:

Barexit, En el començament, Gènesi;
Shmot, Els noms (aquests són els noms dels qui entraren a Egipte), Èxode;
Vaicra, I va cridar (el Senyor a Moisès), Levític;
Bemidbar, En el desert (i va parlar el Senyor a Moisès en el desert), Nombres;
Debarim, Les paraules (aquestes són les paraules que va dir Moisès a tot Israel a l’altra banda del Jordà), Deuteronomi.

En grec, Genèsi significa origen, Èxode sortida, Levític fa referència a la tribu de Leví, la tribu sacerdotal, Nombres, nombres, i Deuteronomi segona llei: és una relectura de la Torà, i fa a la vegada de llibre pont a la segona secció, els profetes o nebiim.

3.2. Nebiim

Del singular nabí, que significa profeta. Se subdivideix en dues grans seccions:

1) Profetes anteriors o primers: Josuè, Jutges, 1 i 2 Samuel i 1 i 2 Reis, que en la LXX se’ls anomena llibres històrics.

2) Profetes posteriors: Isaïes, Jeremies, Ezequiel (profetes majors) i Osees, Joel, Amós, Abdies, Jonàs, Miquees, Nahum, Habacuc, Sofonies, Ageu, Zacaries i Malaquies (Llibre dels dotze profetes, profetes menors).

No pas llibres històrics, doncs, sinó profetes. En realitat, la segona secció de la Bíblia, els Nebiim, és com un gran comentari, com una relectura de la primera secció, de la Torà, que n’és la matriu teològica, el fonament, el text, havíem dit, constitucional.

Anem a Josuè, capítol 1. Moisès ha mort. El temps del fonament, de la instrucció ha passat. Ara comença el temps del desplegament en la història d’aquest ensenyament, de la Torà: per això parlem d’història profètica. El profeta és la boca de Déu, la reactualització de la Torà, el comentari, si voleu, de la Torà. Js 1, 8, en efecte, remet a la Torà, i, curiosament, amb les mateixes paraules (el famós verb hagà) amb què ho farà el Salm 1, que és el pròleg no només del Salteri, sinó de tota la tercera secció, els Escrits. Si prenem encara els profetes posteriors, podem llegir Is 1, 3: Israel ha oblidat la Torà, no coneix el Senyor. I al final de la secció, Ml 3, 22: «recordeu-vos sempre de la Torà del meu servent Moisès».

3.3. Ketubim

Del verb katab (escriure), significa Escrits, els altres escrits. Suposa un segon nivell de comentari de la Torà després dels Profetes. Comprèn aquests grups de llibres: Lloances (Salms), Job, Proverbis.

Rut, Càntic dels Càntics, Cohèlet (en la LXX Eclesiastès), Lamentacions i Ester, cinc llibres, són anomenats també els 5 rotlles (meguillot), i es llegeixen en les festes importants del calendari jueu: el Càntic, que es reserva per la festa de Pasqua, «...quan les vinyes floreixen i escampen perfum»; Rut, per a la festa de les Collites o Pentecosta; les Lamentacions, per a la commemoració de la destrucció del Temple (agost), Cohèlet (que coneixem també per Eclesiastès, segons la LXX), per a la festa d’Any Nou, i Ester, per a la festa dels Purim, un mes abans de Pasqua.

Els altres escrits són: Daniel, Esdres, Nehemies i 1 i 2 Cròniques (en hebreu: Les paraules dels dies, dibré haiomim). Aquests quatre darrers formen el bloc anomenat història del cronista[1]. En efecte, Esd, Ne, i Cr és una nova relectura de la història, feta en l’època persa, quan Israel viu centrat en el Temple i en la Torà. Seguint l’ordre cronològic hauria de ser: 1 i 2 Cr, Esd i Ne, però la Bíblia hebrea canvia aquest ordre, per algun motiu, certament. La Bíblia hebrea no ordena cronològicament els llibres, contradint el nostre esquema mental historicista, lineal, segons el qual la litúrgia, per exemple el leccionari biennal de Matines, ordena (desordena) els llibres cronològica­ment.

2Cr, el darrer llibre de la Bíblia hebrea, acaba amb aquestes paraules: «que el Senyor, el seu Déu, sigui amb ell (amb el qui hi hagi del poble), i que hi pugi (a Jerusalem)» (2Cr 36, 23). El verb pujar (hl[) és la darrera paraula de la Bíblia. La Bíblia, doncs, tal com l’han pensada els seus autors i editors, els rabins, inspirats per Déu i guiats pel seu Sant Esperit, és una invitació a pujar. ¿A pujar a on? A Jerusalem. Recordeu el salm 122 (121) que és precisament un dels salms de les Pujades (sir mahalot, cant de les Pujades, al títol). I ací s’entén Jerusalem no solament en sentit geogràfic (l’Israel de la diàspora que glateix per Sió i pel Temple) sinó sobretot en sentit espiritual: el ritual del seder o sopar pasqual (haggadà de Pasqua), acaba amb aquesta exclamació: «I l’any vinent, a Jerusalem!».

La Bíblia ens proposa un itinerari espiritual, que culmina a Jerusalem, el lloc de la presència de Déu, el lloc de la pau i de la glòria. Recordeu que el Nou Testament acaba de la mateixa manera, amb la visió de la Jerusalem celestial que baixa del cel (Ap 21, 10).

El primer llibre d’aquesta secció, dels Escrits, és el Salteri. Si ho recordeu, el capítol 1 del primer llibre de la secció anterior, Josuè (1, 8) remetia tota la secció (Profetes) a la Torà: a meditar (hagà) dia i nit la Torà, la Instrucció, la Llei del Senyor, com a condició per a la felicitat i la benedicció en entrar a la Terra Promesa. Doncs bé, el salm 1, pròleg del Salteri i de tota la secció dels Escrits, fa el mateix, i a més amb les mateixes paraules: ens proposa el camí de la felicitat en la vida quotidiana (ara ja no tant en la història) com la meditació, murmuració, interiorització (verb hagà) de la Torà, com una tasca per a tota la vida.

4. El fil conductor de la Bíblia

La Bíblia, doncs, a partir del seu fonament teològic, la Torà, s’organitza i es desen­volupa com un comentari o reactualització, en dos nivells, d’aquest seu fonament o matriu teològica. Els profetes són el primer nivell de comentari, teològicament molt fort, fixeu-vos que són al centre de la Bíblia hebrea, i fan com de frontissa de les altres dues seccions (Torà i Escrits), i es Escrits, en un segon nivell de comentari, que remet, d’alguna manera, a la vivència de la Torà en la quotidianitat. Tanmateix, aquesta secció tercera dels Escrits, comença amb un llibre teològicament molt fort: el Salteri.

La Bíblia, segons uns contes (meshalim) jueus antics, és com un immens palau amb moltes estances. Hi ha una primera sala amb cinquanta portes, nombre que indica la plenitud, la totalitat. Si algú arribava a poder-ne obrir una, es trobava en una altra sala amb cinquanta portes més. I així una i altra vegada. El conte diu que tots els qui entraven en aquest palau es perdien i no en sabien sortir. La Bíblia, en efecte, és un llibre complicat, i per això el salm 1, que vàrem comentar, ens l’oferia com un treball de meditació constant, de nit i de dia, per a tota la vida. Diu el conte que només un home savi i astut, Salomó, se’n va sortir: hi entrà bo i descabdellant un fil, i així hi pogué passejar i sortir-se’n (recordeu el mite grec del laberint). Salomó, que a la Bíblia és el prototipus de l’home savi, troba el fil conductor del Llibre (recordeu l’exhortació de Benet a salmejar amb saviesa, amb intel·ligència, amb astúcia). Cal trobar el sentit del Llibre, el fil conductor, i per a reeixir-hi necessitem sobretot un mestre interior, el Mestre, que per a nosaltres és Jesús, que ens lliura el Sant Esperit.

Per a nosaltres, lectors cristians de la Bíblia, tal com els pares ja van fer, i Luter ho va accentuar amb contundència, el cor scripturae, el seu sentit, el seu fil conductor, és Crist, el Messies, aquell en qui culmina el pelegrinatge de la Torà, dels Profetes i dels Escrits (cf. Lc 24, 44). El Messies, per als cristians, és, es diu Jesús. ¿Què significa en hebreu Jesús?: salvació (Déu salva), de l’arrel [Xy (iaxhà)[2]. La mateixa rel dels noms de Josuè (en realitat una altra manera de dir Jesús), Isaïes, Osees...

Per part meva, doncs, tenint en compte el significat del nom de Jesús, i prenent-lo a ell com a sentit i culminació de l’Escriptura, us en proposo un fil conductor, que se’m va acudir reflexionant sobre tot això en el curs de Profetes a Montserrat del 2004-2005, i que vaig contrastar amb el professor Ramon Ribera. A mi m’ha ajudat molt a allò del conte, a no perdre’m en el laberint intrincat del Llibre.

Fixem-nos en els títols (hebreus) dels primers llibres de cada secció. Recordeu que vàrem parlar de la figura retòrica de la inicial prenyant. Interessant! El primer llibre de la Torà es diu: En el principi, o, En el començament. Ens diu, doncs, que la primera secció de la Bíblia fa referència, tracta, s’ocupa del fonament teològic, de la consti­tució, de la identitat teològica del poble: al principi hi ha la paraula del Senyor (cf. Gn 1), la Instrucció, la Torà[3]: El primer llibre de la segona secció, els Profetes, s’anomena Josuè, nom hebreu que significa (com Jesús, que és el mateix), salvació. I, a més, els noms dels primers llibres de les subseccions dels Profetes posteriors (els 3 profetes majors i els 12 profetes menors), Isaïes i Osees, tenen la mateixa rel hebrea ([Xy) de Josuè o Jesús, que significa salvació.

Això és: aquesta identitat teològica (Torà) es viu, s’experimenta com a salvació en la història: salvació entesa com a do i com a tasca nostra alhora, en el desplegament diví i humà de l’aliança proclamada i celebrada en la primera secció, en la Torà, una aliança que compromet Israel a ser enmig dels pobles sagrament de la salvació de Déu.

Finalment, el nom del primer llibre de la segona secció, els Escrits, és Lloances (Tehilim, el llibre dels salms). Això és, l’horitzó d’aquest camí, d’aquest itinerari que invita a pujar a Jerusalem és la lloança, la glòria, l’esclat doxològic del salm 150 (el darrer del Salteri), o de l’Apocalipsi, el darrer llibre del Nou Testament.

Un altre exemple que ens ajudarà a veure el treball fort de «relligament» teològic i literari que els rabins varen fer sobre el Llibre, i que ens indica com les tres seccions, Torah, Nebiim i Ketubim no són independents o simplement juxtaposades:

Gènesi
Èxode
Levític
Nombres

DEUTERONOMI

Josuè
Jutges
Samuel
Reis

El Deuteronomi, cinquè llibre de la Torà, del Pentateuc, fa alhora de llibre pont entre la matriu teològica de la Bíblia, la Torà, i la secció següent dels profetes. El Deuteronomi són els exercicis espirituals[4] de refresc de la Torà que Moisès va predicar al poble just al llindar de la Terra Promesa. En realitat, aquest nom grec significa això: segona llei (deuteros nomos), relectura de la Llei, de la Torà. I la teologia d’aquest llibre impregna d’alguna manera, no solament els quatre anteriors, sinó els quatre següents, talment que Js, Jt, Sa i Re se’ls anomena història deuteronomista, una teologia que impregna també bona part dels profetes posteriors, sobretot Jeremies.

En conclusió: la Bíblia no és una biblioteca, malgrat el seu nom. És un llibre, és el Llbre, i necessàriament haurem d’abordar l’estudi del Salteri, primer llibre de la tercera secció (Escrits) de la Bíblia hebrea, com una invitació a rellegir, a meditar i a viure la Torà, l’Aliança (salm 1), i ho haurem de fer tenint present una mica tota la Bíblia, com ja us proposava en l’esquema del curs.

5. L’ordre dels llibres en la Bíblia cristiana

Comentarem ara, molt sumàriament, l’ordre diferent dels llibres en la distribució que en va fer la LXX, que adoptà també la Vulgata, i que és, d’alguna manera, l’estructura oficial de la Bíblia de la comunitat cristiana, de l’Església.

La cosa més significativa és que els Profetes[5] són situats al final de l’Antic Testament, en tant que se’ls valora com l’anunci i la preparació del Nou. El Pentateuc, en canvi, no sofreix variacions: la matriu de la Bíblia hebrea és respectada en la seva integritat, no es toca. Amb el nom de Llibres històrics, s’apleguen com un tot la història deuterono­mista i la del cronista (en grec els llibres de les Cròniques reben el nom de Paralipò­mens, que significa «Les coses deixades»), i s’hi afegeixen Rut i Ester (Escrits a la Bíblia hebrea), Tobit, Judit i Macabeus (deuterocanònics). La resta de llibres dels Escrits són agrupats sota el concepte de llibres poètics o sapiencials, afegint-hi la Saviesa i l’Eclesiàstic o Siràcida o també Saviesa de Jesús fill de Sira (deuterocanò­nics). Fixeu-vos, doncs, que en la LXX i la Vulgata ja hi ha tot un altre concepte, tota una altra visió teològica, atenent a la reordenació de la Bíblia. I cal dir, també, que pròpiament la Bíblia hebrea, amb la seva estructura actual (Torà, Profetes i Escrits), com ja hem dit, no es tanca fins al 90 dC. Amb tot, els Profetes continuen exercint la funció de frontissa, ara entre l’Antic Testament i el Nou.

Cal dir quelcom del darrer d’aquests llibres, el Siràcida, o Saviesa de Jesús fill de Sira, o millor, Eclesiàstic. Un llibre molt important per a l’Església, que fins li dóna el nom. El traductor d’aquest darrer ens diu que el seu avi (Jesús fill de Sira, l’únic autor conegut de l’Antic Testament) el va escriure en hebreu. El text hebreu semblava perdut fins a la descoberta de la ghenizà[6] de la sinagoga de El Caire, a finals del s. XIX, i de les coves de Qumran a la Mar Morta on se’n van trobar més fragments (1956) i a Massada (1964). Fins a aquestes dates, doncs, el llibre es coneixia solament en les seves versions grega, llatina i siríaca (la Peshita, que equival a la Vulgata en siríac, traducció que data del segle IV).

La Bíblia cristiana, certament, no acaba ací. Els autors del Nou Testament, arrelats en la mateixa tradició de lectura i estudi de la Torà, dels Profetes i dels Escrits (bàsica­ment els Salms), són conscients que continuen el Llibre amb una nova secció, i escriuen així volgudament. Adoneu-vos d’un fet interessant: tenim, al principi del Nou Testament, cinc textos fonamentals, que vindrien a ser com la Torà, el fonament, la constitució del nou poble, l’Església: Mateu, Marc, Lluc, Joan i Fets dels Apòstols. A continuació tenim una sèrie d’escrits, les cartes, que, d’alguna manera, vénen a ser com els Llibres profètics (els Nebiim) del Nou Testament, amb valor de comentari i relectura de la primera secció, amb un fet molt curiós, si els compteu atenent al nom del llibre (sense tenir en compte 1a, 2a, 3a …), són 15 llibres, com els profetes posteriors de la Bíblia hebrea: Romans, Corintis, Gàlates, Efesis, Filipencs, Colos­sencs, Tessalonicencs, Timoteu, Titus, Filèmon, Hebreus, Jaume, Pere, Joan, Judes. I, per acabar, l’Apocalipsi, que és com la doxologia del Nou Testament i de tota la Bíblia, i que ens situa en l’horitzó de la glòria, del terme del pelegrinatge, com el salm 150 o com l’acabament de 2 Cròniques i dels Escrits, que ens invita a pujar a Jerusalem, la Jerusalem espiritual, el lloc de l’encontre, de la comunió amb Déu, de la glòria, de la lloança, de la festa. Voleu dir que l’editor o editors finals del Nou Testament amb l’ordre amb què el tenim (s. IV) no tenien present aquest significat profund de l’Antic Testament?



[1] El distingim de l’anomenada història deuteronomista, a la qual pertanyen Js, Jt, Sa i Re.

[2] Permeteu-me ací un excursus a la tan controvertida pel·lícula de La Pasión de Cristo, de Mel Gibson: una de les coses boniques del film és la invocació del Nom de Jesús, en arameu Ieshuà, que s’anava sentit de forma repetida i en diversos registres segons el qui el pronunciava, un fet que a mi em va emocionar molt quan la vaig veure.

[3] L’evangeli de Joan comença amb les mateixes paraules: «En el principi» (Jn 1, 1).

[4] L’expressió és del P. Jordi Latorre, salesià.

[5] Els Profetes posteriors, en els quals s’hi inclou a més Daniel i Lamentacions (Escrits a la Bíblia hebrea) i Baruc amb la Carta de Jeremies (deuterocanònics): Lm, Ba i CtJr com a apèndixs de Jeremies.

[6] Una mena de pou, a les sinagogues, on es llençaven els rotlles inservibles de la Torà.

dimarts, 15 de gener del 2008

Himne: Sant Maur i sant Plàcid

15 de gener
Sant Maur i sant Plàcid, deixebles de sant Benet

Unim festivament en un sol cant,
dels monjos Maur i Plàcid, la lloança:
per ells s’alegra amb doble benaurança,
dels cenobites, el llinatge sant.

Fervent desig us porta al monestir,
prop de Benet cercant discret guiatge:
escola del Senyor, diví mestratge,
Paraula, amb salms i càntics, pel camí.

Al claustre us emuleu en amistat,
de l’ànima i la ment experts manobres;
servint a l’obrador amb les bones obres,
dreceu al cel graons d’humilitat.

Les aigües, Plàcid, cuiden engolir,
i Maur hi acut, que d’obeir no es cansa:
l’infant, però, Benet, veu que s’atansa,
com Pere caminant pel llac, ahir.

Del sant baró de Déu, fidels, seguiu,
la Regla que, estimant, els cors dilata:
la lletra de la llei, eixorca, mata;
pel verb de l’Evangeli tot reviu.

Glorifiquem l’excelsa Trinitat,
fondal d’amor i vida incorruptible,
tresor de santedat, inexhaurible,
del Pare, el Fill i l’Esperit Sagrat. Amén.