dimecres, 30 de gener de 2008

Homilia, 30 gener 2008

DIMECRES III/II
1Sa 7, 4-17; Sl 88, 4-5. 27-28. 29-30 (R.: 29a); Mc 4, 1-20

Al web d’una organització catòlica nascuda a Catalunya que té com a lema «viure el cristianisme sense complexos» hi trobem consignes com aquestes: «Escriu al Sr. Montilla demanant la dimissió del Secretari General d’Interior · Escriu al conseller Maragall protestant pel seu projecte de suprimir la classe de religió al Batxillerat · Davant la creació d’un “Consell de Gais, Lesbianes i Transsexuals”, escriu al President Montilla queixant-te», etc.

«Escolteu —diu Jesús al web de l’Evangeli—. El sembrador va sortir a sembrar…». Quina cosa tan senzilla… Déu com un sembrador que surt a sembrar… i és que totes les paràboles del Regne que va explicar Jesús ens apropen a la senzillesa, a la paciència i a la discreció de Déu, que sap prou bé que la sembra del Regne ha de seguir el seu procés. Com el pagès, que ja hi compta que una part de la llavor es malmetrà.

De la lectura atenta de la paràbola del sembrador crec que se’n pot deduir una manera de ser els cristians en el món, una manera de ser i de fer Església, una saviesa, en definitiva, que contrasta amb les consignes del web en qüestió, si més no amb l’estil i l’oportunitat de plantejar-les. La paràbola ens invita a apropar-nos al llenguatge, a l’estil de Jesús, al llenguatge, a l’estil, si se’m permet de dir-ho, de Déu mateix, que respecta els processos humans actuant sempre des del més profund de la realitat, discretament, i no des de la superfície, amb cops d’efecte cridaners.

Contrastem, doncs, amb la paràbola d’avui, el web del nostre propi cor, de la nostra intel·ligència i de la nostra sensibilitat. Com a cristians, laics, religioses, o monjos, sabem quin és el nostre lloc en el món, en l’Església, i com hi hem de ser? Fixem-nos en la llavor: cau a terra, resta amagada, mor… i finalment, quan l’espera del pagès arriba a terme, «dóna fruit, trenta, seixanta, cent». El pagès, després de sembrar, ha esperat, pacientment, discretament, amb la confiança que, al capdavall, la collita seria ben abundosa… «qui tingui orelles, que ho senti».