dimarts, 3 d’abril de 2018

Homilia, Victimae Paschali laudes

DIMARTS DE L’OCTAVA DE PASQUA
Ac 2,36-41; Sl 32,4-5.18-19.20 i 22 (R.:5b); Jn 20,11-18

Cada any la litúrgia d’aquest temps de Pasqua renova per a tots nosaltres dos bells poemes. Vull dir, és clar, el pregó pasqual de la nit santa, l’Exsultet, i la seqüència de la missa de Pasqua «Victimae paschali laudes», que hem cantat abans de l’evangeli. Va bé, avui, fer-ne l’objecte d’aquesta homilia. Si més no perquè està estretament lligada a l’escena del retrobament de Jesús i Maria Magdalena. Segurament la seqüència, d’origen medieval, va sorgir vinculada a una escenificació litúrgica o paralitúrgica de l’evangeli que hem proclamat.

«Els cristians immolin un càntic triomfal a la Víctima pasqual. Morint l’Anyell, la guarda d’ovelles redimia. El Just els pecadors amb Déu reconcilia»: amb aquests versos destaquem un dels aspectes fonamentals del sagrament pasqual: la reconciliació, que n’és el fruit. Jesús és l’Anyell veritable que fa de la seva vida una ofrena, un servei de reconciliació. Perquè ell és també el Pastor que guarda i estima la seva cleda donant la vida per cadascuna de les ovelles. Déu, aquest just, l’ha fet pecat, perquè servís d’instrument de reconciliació. I aquesta afirmació lliga amb el vers següent:

«Lluitaren Vida i Mort en lluita sense mida. El Rei de vida, mort, ja regna amb nova vida». En efecte, perquè Déu l’havia fet pecat per nosaltres, la mort va creure poder rabejar-se en l’Anyell immolat a la creu, però, en realitat, hagué d’enfrontar-se amb la mateixa vida. Per això lluitaren, vida i mort, i la vida vencé la mort, capgirant l’engany de la serp, ja que la mateixa mort, d’una llançada, va fer brollar la font d’aigua viva! Per sempre!

«Digueu nos, oh Maria, ¿què heu vist en el camí? —La tomba que va obrir el Crist quan ressorgia i el Crist que revivia amb glòria sense fi. Els àngels sense dol, les benes i el llençol». La tomba oberta i buida és el signe de la resurrecció, és el signe, en el misteri de l’absència, d’una Presència infinita. Quan llegíem l’evangeli pensàvem irresistiblement en el lloc santíssim del temple de Jerusalem, amb l’arca i els dos querubins, un  a cada extrem, com els àngels a la tomba buida: «l’un al cap i l’altre als peus del lloc on havia estat posat el cos de Jesús», precisava el narrador. Però, de fet, el sant dels sants era un lloc buit! Un Déu que es fa present en tant que absent. Un Déu que, amb la seva absència, fa possible la nostra llibertat i la nostra responsabilitat, la nostra presència, i per això també, la nostra confessió i la nostra lloança.

«El Crist en qui jo espero, el Crist ressuscità; camí de Galilea, ell us precedirà»: el signe de la tomba buida, tot sol, no basta. És un signe que ha de ser interpretat per la paraula profètica del missatger diví. De la mateixa manera que els pastors de Betlem no haurien pogut interpretar el signe de la menjadora sense l’anunci angèlic, igualment ara, les dones, sense l’àngel i la seva paraula de llum, no podrien penetrar la foscor de l’absència de Jesús, la foscor del sepulcre buit.

La seqüencia acaba amb un crit de joia i amb una pregària: «Jesús ressuscitat, sou, d’entre els morts, Senyor, Monarca vencedor; tingueu nos pietat». Acaba, de fet, amb la mateixa súplica que adreçàvem al Crucificat el divendres a la tarda, sis vegades, tres en grec i tres en català.

Tingueu-nos pietat! És la súplica confiada de l’Església davant el Crucificat-Ressuscitat. Us heu fixat, germans, en la serenor bella i continguda de la melodia de la seqüència de Pasqua? I és que la joia pasqual és una joia serena, fresca, transparent, sense esclats. El càntic de Maria, posem per cas, és una joia d’esclat, però ara, entre el Magníficat i la Seqüència, entre la Cova de Betlem i la Cova del Sepulcre, es dreça, plantada, com a signe de nova esperança, abraçant el cel i la terra, la Creu del Ressuscitat.

«Jesús ressuscitat, tingueu-nos pietat. Que el vostre amor no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en vós. Al·leluia».