Homilia, Paraula, llum i vida

Dia 31 de desembre
DIA VII DINS L’OCTAVA DE NADAL
1Jo 2,18-21; Sl 95,1-2.11-12.13 (R.: 11a); Jo 1,1-18

Avui arrencarem el darrer full del calendari. Direm adéu a un any ple de tristesa: guerres, desastres naturals, crisi climàtica, explotació, emigració, violència de gènere, homofòbia, abusos sexuals, morts en accidents catastròfics, per malalties incurables... la llista podria ser inacabable. També nosaltres, com a comunitat, hem experimentat i experimentem la feblesa, la fragilitat, el cansament i la limitació.

Avui, però, escoltem també un anunci de llum, de vida i d’esperança: el logos, el verbum, la paraula que aguanta i recrea la realitat. Res del que existeix no ha existit sense ella. Ella era la llum i la vida dels homes. Ella ja era al principi al si del Pare. Més, encara, aquesta Paraula s’ha fet carn. Ha assumit la nostra realitat, la nostra limitació, la nostra feblesa, tota la tristesa del món. Ha emparaulat aquesta realitat dialogant amb el desamor i el rebuig dels homes, per capgirar-los i obrir-los un nou camí, una nova possibilitat. Com?

M’agradaria meditar amb vosaltres aquesta Paraula feta diàleg entre el Pare i el Fill a través de dos bells textos de la litúrgia. Un l’hem cantat fa poc, l’introit de la missa de la nit de Nadal, i l’altre és l’introit de la missa del dia de Pasqua. Aquests dos textos, en forma de diàleg del Pare i del Fill, resumeixen l’itinerari d’aquesta Paraula de llum i de vida que ve a transformar la nostra realitat: la tristesa en joia, la foscor en claredat. Diu el Pare al seu Fill, en l’introit de la missa del gall: «Ets el meu fill, avui t’he engendrat». L’Avui de l’eternitat es conjuga amb l’avui de la nostra temporalitat caduca, quan la Paraula es revesteix de la nostra carn al si d’una Verge. La Paraula entra en la història, i així la història esdevé diàleg salvífic, com un riu que retorna a la seva font eterna, el Pare, a través del Fill, el Verb. I el dia de Pasqua, el Fill, quan retorna a Casa, havent davallat als inferns, al més pregon de la mort, canta en l’introit de la missa: «He ressuscitat, m’he retrobat amb tu, al·leluia. No m’has deixat de la teva mà, al·leluia. És admirable la teva saviesa, al·leluia, al·leluia». Aquesta és la saviesa admirable: el Fill, i amb ell tots nosaltres, la nostra carn, la nostra història, retroba el Pare i és acollida, amb el Fill, en la seva abraçada, coronant així l’itinerari, com el d’un riu en un mar de misericòrdia.

La nostra salvació, doncs, es resol entre aquest punt inicial: «Ets el meu fill, avui t’he engendrat», i el punt final: «M’he retrobat amb tu»; entre la Paraula que diu el Pare, i la Paraula que diu el Fill, en tant que el Fill, com a Paraula dita pel Pare no pot fer altra cosa que dir-se, donar-se, lliurar-se al Pare. Amb el benentès, però, i això és el misteri de Nadal, que ara aquesta Paraula que diu al Pare: «M’he retrobat amb tu», ho fa revestida de la nostra carn, de la nostra realitat i amb els parracs de la nostra història.

El logos, doncs, la Paraula, assumeix la història humana, recapitula la creació, a través d’aquest diàleg de salvació entre el Pare i el Fill. Diàleg ve de logos, només cal posar-hi una petita partícula, dia, que vol dir a través de. A través de, perquè és el Buf santíssim de l’Esperit, el Tercer de la Trinitat, qui dona so a la Paraula, qui condueix la història, qui fa possible aquesta salvació, fa possible que la Paraula s’encarni i dialogui amb les nostres paraules humanes per transformar-les i salvar-les, i retornar-les a la seva font.

I a la font acabarem també les festes de Nadal, a la font del Baptisme de Jesús en la santa Teofania, i ara mateix a la font de l’altar d’aquest Santíssim misteri que estem a punt de celebrar. Deixem que ens nodreixi, deixem-nos fer, a través de la carn del Verb que menjarem, Verb nosaltres mateixos, paraula i diàleg d’amor per retornar al Pare i als nostres germans tot l’agraïment i tota la joia que els devem. Que així sigui, en aquest any sant 2025 de la naixença del nostre Salvador, i sempre, amén.

Homilia, El tresor de l'Església

SANT LLORENÇ, DIACA I MÀRTIR
2C 9,6-10; Sl 111,1-2.5-6.7-8.9 (R.: 5a); Jo 12,24-26

Celebrem avui un sant important de l’església romana, Llorenç, diaca i màrtir. La nostra litúrgia li reserva la categoria de festa i, a més, n’ha conservat, en bona part, un ofici antic i venerable. El seu nom s’ha recitat des de sempre en el cànon romà, al costat del dels apòstols, juntament amb el d’altres onze màrtirs, un nom, Laurentius, que prové del mot llatí laurus, llorer, amb les connotacions de la victòria, de la perennitat i de la bona olor del Crist.

Voldria apropar-me a la figura d’aquest sant —els sants són testimonis que ens ajuden a concretar el nostre seguiment de Crist— a partir de dos textos complementaris, un de litúrgic i un altre, diguem devocional. Començo per aquest darrer.

Es tracta de la Llegenda àuria, o Flos sanctorum, un recull de vides de sants del segle XIII escrita pel frare dominicà Jaume de Voràgine. És el llibre que, juntament amb la Vita Christi de Ludolf el Cartoixà va marcar la conversió de sant Ignasi de Loiola. Si bé aquestes flors de santedat estan brodades de llegenda, trobem, pel que fa a sant Llorenç, aquest detall evangèlic que ens mou també a nosaltres a conversió: el prefecte Valerià volia obtenir les riqueses que, com a diaca, responsable de la caritat de l’Església, havien estat confiades a Llorenç pel seu bisbe, el papa Sixt II, que el precedí en el martiri: «—On són els tresors de l’Església? Sabem que els tens amagats». Llorenç va demanar un termini de tres dies, «i va reunir una multitud de pobres, coixos, cecs», i digué a Valerià: «—Vet ací els tresors. Mira’ls bé. Són autèntics, eterns i tan extraordinaris que no minven mai, al contrari, sempre creixen. Els béns que busques han estat repartits entre tots aquests, en ells han estat esmerçats i per mitjà d’ells han pujat al cel».

El Martirologi romà, que és el llibre oficial de l’església romana —molt poc conegut— per a la commemoració litúrgica diària dels sants inscrits al calendari, ens resumeix amb aquest text tan concís la mateixa realitat que trobàvem en la Llegenda àuria: «Festa de sant Llorenç, diaca i màrtir, que, desitjós, tal com refereix sant Lleó el Gran, de compartir la sort del papa Sixt també en el martiri, havent rebut l’ordre de lliurar els tresors de l’Església, rient-se del tirà, li mostrà els pobres que havia vestit i alimentat amb els recursos de les almoines. Al cap de tres dies vencé les flames per la fe en Crist i l’instrument del seu martiri es convertí en distintiu del seu triomf. El seu cos fou deposat a Roma al cementiri del Verano, conegut després amb el seu nom».

Tots dos textos subratllen aquesta realitat: el testimoni martirial, en aquest cas l’efusió de la sang, va lligat al testimoni del servei, que autentifica tot el martiri, tot el testimoniatge del deixeble de Crist. En l’església antiga el diaca, com diu el seu nom, era el ministre qualificat, el servidor de taula, l’encarregat, en nom del bisbe, de repartir les almoines de l’església, una paraula, almoina, que prové de la paraula grega éleos, que significa compassió, misericòrdia. «Vet ací els tresors de l’Església», digué sant Llorenç al jutge en presentar-li els pobres. Ressò de les paraules de Jesús: «De pobres, en tindreu sempre entre vosaltres» (Mc 14,7): el veritable tresor de l’església, perquè són l’objecte de la benaurança del Regne.

Que la veneració d’aquest sant, diaca i màrtir, ens ajudi a renovar la nostra identitat cristiana de testimonis de Crist en el nostre servei de cada dia, posant la nostra vida i els nostres béns generosament a disposició dels altres i de Crist de manera inseparable, sense mesquinesa, amb la pobresa evangèlica que sap donar i rebre en el compartir fratern. Amén.

Homilia, El gra de blat

MISSA EXEQUIAL DE MANUEL SOLÀ TOLOSA
Santa Coloma de Queralt, 26 d’abril de 2024

Ap 21,1-5a.6b-7; Sl 22,1-3.4.5.6 (R.: 4a); Rm 6,3-9; Jo 12,23-28

Ara ha fet noranta anys, en aquesta mateixa església on ens trobem, el tiet Manuel, que avui enterrem, va rebre el sagrament del Baptisme que el va empeltar per sempre més, misteriosament, en la mateixa vida de Déu. Era el mes de gener, els sembrats que envoltaven i envolten la nostra vila, dormien el son de l’hivern esperant l’esclat d’una nova primavera. El tiet Manuel, els darrers anys de la seva vida, ha volgut tornar al seu poble natal, que havia deixat de ben jove per guanyar-se la vida i formar una família a Barcelona: com si volgués retrobar l’oneig fresc i suau de les espigues verdes a la primavera, que es tornaran d’or amb la besada del sol d’estiu.

Amb la paràbola evangèlica del gra de blat que, per germinar en una nova espiga, primer ha de morir, colgat, ens és donat d’entre alguna cosa del misteri fosc de la mort, de la mort del nostre estimat Manuel, i de la nostra pròpia mort, la de cadascun de nosaltres que, tard o d’hora, haurem d’afrontar. La paràbola del gra de blat és la paràbola de la nostra vida en Crist. Una vida que ha de passar per l’amagament i per la mort per tal de poder transformar-se en una nova espiga i donar fruit, escalfada pel sol de la glòria. I això és així perquè pel baptisme hem estat empeltats en la saba vital de la vida de Déu, pel baptisme, com ens diu sant Pau, hem estat submergits misteriosament en la mort de Crist, plantats vora d’ell, per ressuscitar amb ell. Amb Crist.

En evocar la trajectòria humana del tiet Manuel, com és lícit de fer en aquest comiat, em commou profundament pensar en els llargs anys de fidelitat del seu matrimoni amb la seva dona i companya de camí, la tieta Glòria, que ara sent més que ningú el dolor i la soledat de la separació. Han caminat junts durant més de seixanta anys. En el seu amor de cada dia han après aquesta realitat, que per estimar, i per renovar cada dia aquest amor, cal morir també cada dia una mica a nosaltres mateixos, als nostres petits o grans egoïsmes. Només així, des de l’amor, podem entendre quelcom del misteri de la mort. En aquest camí junts han viscut moltes coses, bones i dolentes, han barrejat alegries i llàgrimes: l’esplet generós de quatre fills, cinc nets i una besneta, amb la mort prematura del primer fill, l’estimat Lluís Manuel, que ben segur tots tenim també avui molt present. També tenim presents els altres quatre germans del Manuel, la Teresa, que va ser la primera a dir-nos adéu, la Concepció, el Joan, que li va fer de pare, i l’Elvira. Ara es retrobaran en una abraçada infinita per formar una sola garba en el sembrat de la vida eterna, en aquest lloc on Déu «eixugarà totes les llàgrimes dels nostres ulls i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes, perquè les coses d’abans han passat». «Jo faré que tot sigui nou», hem sentit. Ens fa bé, davant la realitat del nostre pecat, saber-ho. Per això en aquests moments implorem també pel nostre germà Manuel la força renovadora del perdó de Déu, capaç de sadollar la seva set i transformar la seva vida.

Obrim també les nostres vides a l’esperança, en aquest moment d’aflicció, tot renovant la nostra fe en el Senyor Jesús, el Bon Pastor que ens guia cap als sembrats, cap als prats deliciosos i les fonts de l’aigua de la vida eterna. Que així sigui, per al nostre germà Manuel, i per a nosaltres que encara fem camí vorejant barrancs tenebrosos. Amén.