Homilia, Paraula, llum i vida

Dia 31 de desembre
DIA VII DINS L’OCTAVA DE NADAL
1Jo 2,18-21; Sl 95,1-2.11-12.13 (R.: 11a); Jo 1,1-18

Avui arrencarem el darrer full del calendari. Direm adéu a un any ple de tristesa: guerres, desastres naturals, crisi climàtica, explotació, emigració, violència de gènere, homofòbia, abusos sexuals, morts en accidents catastròfics, per malalties incurables... la llista podria ser inacabable. També nosaltres, com a comunitat, hem experimentat i experimentem la feblesa, la fragilitat, el cansament i la limitació.

Avui, però, escoltem també un anunci de llum, de vida i d’esperança: el logos, el verbum, la paraula que aguanta i recrea la realitat. Res del que existeix no ha existit sense ella. Ella era la llum i la vida dels homes. Ella ja era al principi al si del Pare. Més, encara, aquesta Paraula s’ha fet carn. Ha assumit la nostra realitat, la nostra limitació, la nostra feblesa, tota la tristesa del món. Ha emparaulat aquesta realitat dialogant amb el desamor i el rebuig dels homes, per capgirar-los i obrir-los un nou camí, una nova possibilitat. Com?

M’agradaria meditar amb vosaltres aquesta Paraula feta diàleg entre el Pare i el Fill a través de dos bells textos de la litúrgia. Un l’hem cantat fa poc, l’introit de la missa de la nit de Nadal, i l’altre és l’introit de la missa del dia de Pasqua. Aquests dos textos, en forma de diàleg del Pare i del Fill, resumeixen l’itinerari d’aquesta Paraula de llum i de vida que ve a transformar la nostra realitat: la tristesa en joia, la foscor en claredat. Diu el Pare al seu Fill, en l’introit de la missa del gall: «Ets el meu fill, avui t’he engendrat». L’Avui de l’eternitat es conjuga amb l’avui de la nostra temporalitat caduca, quan la Paraula es revesteix de la nostra carn al si d’una Verge. La Paraula entra en la història, i així la història esdevé diàleg salvífic, com un riu que retorna a la seva font eterna, el Pare, a través del Fill, el Verb. I el dia de Pasqua, el Fill, quan retorna a Casa, havent davallat als inferns, al més pregon de la mort, canta en l’introit de la missa: «He ressuscitat, m’he retrobat amb tu, al·leluia. No m’has deixat de la teva mà, al·leluia. És admirable la teva saviesa, al·leluia, al·leluia». Aquesta és la saviesa admirable: el Fill, i amb ell tots nosaltres, la nostra carn, la nostra història, retroba el Pare i és acollida, amb el Fill, en la seva abraçada, coronant així l’itinerari, com el d’un riu en un mar de misericòrdia.

La nostra salvació, doncs, es resol entre aquest punt inicial: «Ets el meu fill, avui t’he engendrat», i el punt final: «M’he retrobat amb tu»; entre la Paraula que diu el Pare, i la Paraula que diu el Fill, en tant que el Fill, com a Paraula dita pel Pare no pot fer altra cosa que dir-se, donar-se, lliurar-se al Pare. Amb el benentès, però, i això és el misteri de Nadal, que ara aquesta Paraula que diu al Pare: «M’he retrobat amb tu», ho fa revestida de la nostra carn, de la nostra realitat i amb els parracs de la nostra història.

El logos, doncs, la Paraula, assumeix la història humana, recapitula la creació, a través d’aquest diàleg de salvació entre el Pare i el Fill. Diàleg ve de logos, només cal posar-hi una petita partícula, dia, que vol dir a través de. A través de, perquè és el Buf santíssim de l’Esperit, el Tercer de la Trinitat, qui dona so a la Paraula, qui condueix la història, qui fa possible aquesta salvació, fa possible que la Paraula s’encarni i dialogui amb les nostres paraules humanes per transformar-les i salvar-les, i retornar-les a la seva font.

I a la font acabarem també les festes de Nadal, a la font del Baptisme de Jesús en la santa Teofania, i ara mateix a la font de l’altar d’aquest Santíssim misteri que estem a punt de celebrar. Deixem que ens nodreixi, deixem-nos fer, a través de la carn del Verb que menjarem, Verb nosaltres mateixos, paraula i diàleg d’amor per retornar al Pare i als nostres germans tot l’agraïment i tota la joia que els devem. Que així sigui, en aquest any sant 2025 de la naixença del nostre Salvador, i sempre, amén.