dissabte, 4 de juliol del 2015

Homilia, Dedicació

LA DEDICACIÓ DE LA CATEDRAL DE TARRAGONA
2Cr 5,6-10.13-6, 2; Sl 45,2-3. 5-6.8-9 (R.: 5); Lc 19,1-10


«Estimeu aquesta Església de Déu, vosaltres “el llinatge fortíssim dels cenobites”, defenseu-la, sosteniu-la, santifiqueu-la. Vegeu-la com una mare amorisíssima, ella us veu com a fills escollits i predilectes» (Pau VI, Discurs als abats i priors benedictins, 30 setembre 1966). La festa de la dedicació de la nostra església mare de Tarragona, la catedral, em permet d’evocar aquestes paraules del beat Pau VI, el papa que més ha estimat i valorat la vida i el servei dels fills i filles de sant Benet en l’església.

Els monjos i les monges, i, en general, tots els religiosos, gaudim del privilegi de l’exempció, és a dir, no estem sotmesos a la jurisdicció del bisbe diocesà. Som com una mena de multinacional. Eclesiològicament, aquest fet planteja alguns problemes a la nostra identitat. No sabem massa bé qui som dins l’església, i els bisbes, en general, tampoc no ho saben massa. És comprensible. Som com una església a part. Això, em sembla, no hauria de ser així, en tant que no hi ha església sense aquesta comunió profunda del bisbe amb els seus preveres i diaques i els fidels que té encomanats. És el que en diem una església local o particular, en la qual és present, plenament present l’Església en majúscules. La Regla de sant Benet té en compte aquesta pertinença a l’església local de la comunitat monàstica. Per exemple quan tracta de l’elecció de l’abat. I en els documents relatius a la fundació i primer desplegament del nostre Orde també es posa molt l’accent en la vinculació de cada nou monestir a l’església del lloc i al seu bisbe.

Estem cridats doncs a preservar la nostra identitat d’homes i dones orants i lectors de la Paraula de Déu posant-la lúcidament al servei d’aquesta església que fa camí en el concret d’un temps i d’un lloc. Més que viure la pertinença indefinida a una multinacional monàstica —l’Orde—, ens cal aprofundir en l’eclesialitat de la nostra estabilitat, del nostre arrelament en el lloc. Perquè, com la casa de Zaqueu, els monestirs som cridats a ser llocs de diàleg i de trobada, llocs estables en els quals, gràcies als miralls de la pregària i de la vida fraterna, els homes i dones d’avui que hi passen, puguin aprendre a contemplar la seva pròpia realitat en el rostre i en la mirada de Jesús. Pau VI ens cridava a defensar, sostenir i santificar l’Església. La defensem amb el diàleg amb la cultura, la sostenim amb la nostra pregària, la santifiquem amb la nostra vida fraterna. Demanem-le la força en aquesta Eucaristia!