FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT
Jr 23,5-8; Sl 71,1-2.12-13.18-19 (R.: 7); Mt 1,18-24
«Oh Adonai i Cap de la casa d’Israel, que us apareguéreu a Moisès en la
bardissa flamejant i li donàreu la Llei al Sinaí: veniu a redimir-nos amb el
poder del vostre braç». La segona antífona de la O, que cantarem aquest vespre,
ens permet de fer un bell joc de miralls amb l’evangeli que acaba de ressonar
en aquest segon dia de l’expectació del Nadal. Moisès, davant la bardissa
flamejant; Josep, davant Maria, flamejant tota ella pel misteri de Déu que li
abrusa les entranyes, sense consumir-se, però, en la seva virginitat; Moisès
que rep el do de la Llei a la muntanya del Sinaí, penyora del compromís de Déu
amb el seu poble; Josep que rep Maria a casa seva, taula sagrada de la nova
Llei de l’amor en la Paraula feta carn.
«Josep es despertà i, complint el que l’àngel del Senyor li havia manat, la
prengué a casa com esposa» (Mt 1, 24). Entre la contemplació i l’acolliment,
tant en Moisès com en Josep, hi ha un procés, un discerniment davant Déu i la
pròpia consciència, per valorar la proposta divina i resoldre la dificultat de
la pròpia indignitat davant l’altesa del misteri de Déu. Ben mirat, és una
dificultat insuperable. Ni Moisès ni Josep no poden salvar per ells mateixos la
distància que els separa de Déu, el Déu proper, el Déu que ve a trobar-los,
però que, tanmateix, es manifesta com el Tot altre, inaferrable en el seu
misteri transcendent.
Avui, en la contemplació d’aquest evangeli, em quedaria amb una paraula, amb un
verb, que és, de fet, el que resol l’irresoluble. És un verb grec compost, com
no podia ser altrament: paralambano. El traduïm per prendre, rebre, assumir,
acollir. En llatí, accipere. En efecte,
el misteri de Déu no el podem aferrar, com el foc, que no podem tocar sense
cremar-nos. Però en canvi sí que el podem acollir, el podem rebre, el podem
acceptar. Nosaltres no el podem fer nostre, però ell sí que ens pot fer seus.
En la mesura que el rebem, que l’acollim, el misteri de Déu ens assumeix en la
nostra humanitat i ens transforma en la seva Realitat inefable: ens divinitza.
Mirem doncs de viure aquest Nadal com un exercici de conjugació verbal. Davant
el pessebre, com Moisès davant la bardissa, com Josep davant Maria, ens serà
donat de conjugar el verb acollir. El mateix verb que resol la història de Jesús,
als peus de la creu, quan llegim, amb les mateixes paraules de Josep, que el
deixeble estimat «acollí [Maria] a casa seva» (Jo 19,27). Josep acull Maria,
arca de la nova Llei; el deixeble, tu i jo, acollim Maria, i, amb ella, el foc
de l’Esperit d’Amor que ve a alegrar la nostra tristesa i a escalfar la nostra fredor.
Que així sigui!
