dimarts, 17 de desembre de 2019

Homilia, Publicans i prostitutes

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT
Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

«En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu» (Mt 21,31). Fa just un any, comentant la Genealogia de Jesús, us vaig parlar de la figura del rei Josies com a tipus del Crist. Avui us parlaré de la prostituta Rahab, una altra de les protagonistes d’aquest evangeli: «Salmon va ser el pare de Booz, nascut de Rahab». Rahab, fem-ne recordança, era una prostituta de Jericó que va amagar a casa seva els exploradors enviats per Josuè per preparar la conquesta de la Terra Promesa. Els Pares han vist en aquesta dona i en la seva casa una figura de l’Església com a arca salvadora de la humanitat. De fet, recordem-ho també, els amaga sota un munt de tija de lli, una imatge que evoca poderosament l’arca de Noè, i evoca també el cistell de papir per on l’infantó Moisès fou salvat de les aigües del Nil: el gest valent i acollidor d’aquesta dona li valdrà la salvació quan Jericó sigui destruïda. Els exploradors li imposen només una condició: ha de senyalar casa seva amb un cordó escarlata, penjat de la mateixa finestra per on els havia fet escapar. També els Pares han vist ací una relació amb la sang que marcava les portes dels hebreus a Egipte per estalviar-los de l’exterminador, i una prefiguració de la sang salvadora de Nostre Senyor Jesucrist, que brilla cada dia, sacramentalment, en els nostres llavis, que són la finestra de la fe, quan ens acostem a l’altar.

«Les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu». Rahab, amb el seu gest, amb el seu capteniment, va començar a passar al davant en aquest camí. I era com si ens estirés a tots nosaltres. Ens estirava amb el seu coratge, amb la seva fe, la fe que es torna memòria de la gesta salvadora de Déu en el passat i s’obre a la confiança en el futur: «Ho hem sabut ... el Senyor, el vostre Déu, és realment Déu dalt al cel i aquí baix a la terra ... Doneu-me un senyal segur que estalviareu la meva família» (Js 2,11.13).

Comencem el camí de Nadal, el camí del Regne, i les prostitutes i els publicans ens hi passen al davant: Leví-Mateu, Zaqueu, la dona pecadora als peus de Jesús, Rahab, i tants i tantes que no sabem: «Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que és just, i no el vau creure; en canvi, els publicans i les prostitutes sí que el van creure». Posem-nos, doncs a la fila d’aquesta llarga corrua de creients. Molts d’ells ni ho sabien, potser. Però amb la seva fe i la seva esperança anaven preparant el camí del Messies d’Israel. La fe que es fa camí i que, des de la creu, es torna cordó escarlata, sang refulgent, per on ens enfilem i conquerim el Regne. S’hi va agafar el bon lladre, s’hi agafa l’Església, s’hi agafen tants sofrents i descoratjats al voltant nostre que no tindran pessebre ni llums de Nadal; ens hi agafarem nosaltres, al cor de la Nit Santa, quan l’evangeli de la Genealogia se’ns tornarà cançó de bressol, la música més dolça i més meravellosa que mai l’Esperit hagi inspirat. Que així sigui.