diumenge, 26 d’agost de 2012

Des del monestir


BOCA DE MEL

El dia 20 es va escaure la festivitat de sant Bernat de Claravall, altrament dit «doctor mel·liflu». I aquests darrers dies s’ha col·locat —o està a punt de col·locar-se— a la façana del temple de la Sagrada Família de Barcelona una imatge seva, de molta força, obra de l’escultora Montserrat Garcia i patrocinada pels cistercencs i cistercenques de la nostra pàtria i també de l’Estat espanyol. L’esdeveniment em mou a fer algunes consideracions sobre aquest sant, que va acaparar per a ell tot sol el segle XII.

1. Sant Bernat no és el fundador dels cistercencs. És l’inspirador, dins el moviment monàstic sorgit de Cister, d’una nova línia que podríem anomenar bernardina o claravalliana. No tots els cistercencs s’identifiquen amb aquesta línia. Els qui posaren els fonaments del moviment cistercenc, que neix de la relectura feta al segle XI-XII de la Regla benedictina, són sant Robert de Molesmes, sant Alberic i sant Esteve Harding.

2. Sant Esteve Harding, poc conegut, és el qui va consolidar Cister i va imprimir al nou orde els seus trets fonamentals. És un humanista, un monjo culte, amb una espiritualitat delicada i elegant. Li devem una de les primeres edicions crítiques de la Bíblia, l’anomenada Bíblia de sant Esteve Harding, i també les primeres edicions crítiques dels llibres litúrgics per als monjos cistercencs.

3. La personalitat de sant Bernat contrasta fortament amb la de sant Esteve. A Bernat li fa por l’ensorrament del seu món monàstic tradicional, fonamentat en unes seguretats que els nous corrents de reflexió teològica —l’escolàstica incipient— i també els canvis socials que s’anuncien, poden fer trontollar. Llegeixi’s així el seu dur enfrontament amb Abelard, i amb altres, representants d’aquest nou corrent teològic. Bernat és conegut també per haver predicat la Croada. 

4. Sant Bernat fou un òptim lector de la Bíblia, i la va comentar com un mestre, fidel a la més genuïna tradició de la lectio divina, des d’Orígenes. Tot allò que diu als monjos, això és, la seva teologia mística i la seva espiritualitat, ho poua d’aquesta font.

5. Va encarregar la reforma del cant gregorià a un teòric de la música del seu segle, el qual, a partir d’una teoria basada en la racionalitat dels modes gregorians, va corregir tot el repertori i va deixar el cant cistercenc més o menys tal com ha arribat als nostres dies. Aquest criteri de racionalitat, sant Bernat el va aplicar també a l’àmbit de l’arquitectura, despullant-la de tot element superflu. Un aspecte, aquest, que contrasta vivament amb l’estètica de la Sagrada Família, amb la qual, a partir d’ara, haurà de conviure. Potser per això la seva estàtua, fins ara, s’ha resistit a ser-hi instal·lada.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1718, 26 agost 2012