dimecres, 29 de desembre del 2010

Homilia, Mirar

NADAL
Dia 29 de desembre

1 Jn 2,3-11; Sl 95,1-2a.2b-3.5b-6 (R.: 11a); Lc 2,22-35

Déu ens mira amb esguard serè. Ho hem dit a l’oració col·lecta, en forma de pregària. És una frase que pot resumir el misteri de Nadal, que pot ajudar-nos a contemplar-lo, a meditar-lo. Déu ens mira amb esguard serè. Ens mira a nosaltres, es mira el món. Aquella mirada seva, que ja al principi de tot descobria la bondat de totes les coses, de la Creació, i de l’home al centre de la Creació. És la mateixa mirada que fa exclamar al salmista: «Què és l’home perquè te’n recordis...? Gairebé n’has fet un déu». Nadal ens invita a mirar el món amb la mirada de Déu. És com tornar a descobrir els colors originals del retaule de la Creació.

L’evangeli d’avui també ens parla de veure, de mirar. És l’evangeli de l’encontre: el poble d’Israel, representat en l’ancià Simeó, al Temple, surt a acollir el Senyor, el Messies, l’Espòs. Demà se’ns parlarà, fins i tot, d’una profetessa vídua, Anna, que, en nom del poble sense Espòs, surt a rebre l’Espòs.

La mirada de l’ancià Simeó descobreix en l’infant portat per Josep i Maria la llum i la glòria d’Israel, la bellesa de Déu que ve a salvar el seu poble, que ve a ensenyar-li a mirar el món amb la seva mirada, per redescobrir la bondat del retaule de la Creació i retrobar-hi els colors vius de l’amor i la felicitat.

És la mateixa dinàmica de l’epístola de sant Joan: un manament que no és pas nou, perquè ja el teníem des del principi, des del Sinaí, però alhora, sí que és nou: el Crist, l’Espòs, és aquell que, segons l’Apocalipsi, fa noves totes les coses. També l’amor.

«La fosca es retira i apunta la llum veritable». És la llum del Crist, la llum de la mirada de Déu, la serenor dels seus ulls que ens permet d’apropar-nos amb respecte i amb meravella a la realitat del món i de l’altre.

Acabo amb un prec: no diguem mai més paraules de condemna, ni paraules negatives, amargues, o sense esperança, des d’aquest ambó, o des d’aquesta seu. Mai més. «El cel se n’alegra, la terra hi fa festa», perquè «Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna».

divendres, 17 de desembre del 2010

Homilia, Genealogia

ADVENT
Dia 17 de desembre

Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

De l’evangeli de la Genealogia de Jesús, que és el pòrtic de les solemnitats de Nadal i Epifania, i que tornarem a proclamar a les Matines de Nadal, en voldria comentar tres aspectes.

El primer aspecte, a nivell catequètic. Aquesta lectura ens ensenya que, per comprendre Jesús, per arribar a Jesús, és a dir, a la benaurança de la salvació de Déu, no podem prescindir del camí de l’Antiga Aliança. Si no hem llegit a fons la Torà, els Profetes i els Escrits, no podrem entendre el missatge evangèlic proclamat pels àngels en la nit santa, realitzat en Jesús, el Messies, Fill de Déu, Fill d’Abraham, Fill de David.

El segon aspecte, a nivell d’una antropologia teològica. L’evangeli que hem proclamat, cadascun d’aquests noms, ens permet copsar la profunditat i l’abast del misteri de l’Encarnació. Molt més que el quasi sempre mal interpretat «folklore» llucà dels pastors, la menjadora i l’infant de bolquers. Què vol dir que Déu s’encarna? Joan el Teòleg ho va dir amb una sola frase admirable: «O logos sarks egéneto», el Logos, la Paraula, que era Déu, es va fer carn. Va assumir com a pròpia la nostra història humana, el nostre pelegrinatge de fe i d’esperança: la història, la fe i l’esperança de les generacions que hem desgranat fins arribar al Messies, aquestes tres generacions de catorze n0ms que amaguen un misteri diví i humà, que són sagrament del Crist. Déu s’encarna assumint el procés humà d’aquesta història, d’aquesta fe, i d’aquesta esperança, assumint fins i tot el procés humà del pecat que no formava part del seu projecte inicial.

El tercer aspecte, a nivell més espiritual i pràctic. No hauríem de ser massa propensos a creure en miracles i prodigis: és a dir, a renunciar a la nostra responsabilitat. No és aquesta la manera de fer de Déu, segons l’evangeli que hem proclamat. Més aviat hauríem de tornar a creure en la bondat de l’home i de la creació, i en l’horitzó que apunta ja al final del camí, d’aquesta escala dreçada per la fe dels nostres pares entre el cel i la terra, escala per on davalla el Messies fins a nosaltres, i per on pugem nosaltres fins al Messies. L’evangeli de la genealogia és l’evangeli del Déu discret que, en Jesús, el Crist, assumeix com a propi allò nostre, i que, amagant-se rere uns noms concrets, ens indica tot un tarannà eclesial, comunitari i humà. Un tarannà fonamentat en la confiança, en una mirada positiva sobre els altres i sobre el món. Perquè, comptant amb el Déu amagat i alhora present, som nosaltres els responsables del germà, i ens pertoca a nosaltres treballar per anar configurant el món més i més al projecte de Déu, ens pertoca a nosaltres portar la història endavant, fer que, la nostra història humana sigui també la història de Déu. Demanem-li, a aquest Déu, que ens ensenyi a estimar les coses de la terra per tal de poder estimar també les del cel. Amén.

dilluns, 6 de desembre del 2010

Des del monestir

LA MESURA DEL TEMPS

La represa del nou any litúrgic, amb aquest temps seriós i alhora joiós de l’Advent, em porta a meditar sobre el pas del temps. És indubtable l’estreta relació de l’Any Litúrgic amb el cicle estacional. Abans de la darrera reforma litúrgica, la celebració de les quatre témpores subratllava molt més aquesta dimensió. L’Any Litúrgic, a mesura que l’anem desplegant, ens va revelant el caràcter sacramental del temps mateix, de la natura i del cosmos, que són també Llibre a través del qual Déu ens parla. La celebració del Nadal, vinculada al solstici d’hivern, i la de Pasqua, vinculada a l’equinocci de primavera, ens ho recorden cada any, i fan, de cada any, del temps, sagrament de salvació i de vida per a tots nosaltres.

La vida dels monjos, en un monestir com Poblet, enclavat en plena natura, està també molt lligada a aquest ritme. Les vinyes, sobretot, amb el seu néixer i morir, ens hi acompanyen. Però hi ha un altre tret significatiu, en aquesta cadència del temps, a més de la que marca el calendari litúrgic. I és la lectura quotidiana de la Regla de sant Benet —cada dia un capítol o un fragment d’un capítol— que fem els monjos a la sala capitular, al capvespre, abans de Completes. En l’ús cistercenc la Regla es llegeix sencera quatre vegades l’any, i se’n recomença la lectura precisament el 21 de març, el 23 de juny, el 25 de setembre i el 28 de desembre, pel pròleg, dates que corresponen, més o menys aproximadament, als dos equinoccis de primavera i tardor, i als dos solsticis d’estiu i d’hivern. El 21 de març, a més, s’escau el dies natalis del nostre pare sant Benet.

Quan me’n vaig adonar, vaig descobrir un aspecte nou de la saviesa amagada en la Regla de sant Benet, que, a més de donar forma i contingut als espais físics on vivim, omple de sentit també el temps que ens va forjant, perquè la Regla és paraula, és a dir, logos, sentit. Us convido a posar una paraula en el vostre temps, sobretot ara, que la Paraula eterna se’ns fa espai i temps, és a dir, carn i sentit de la nostra història.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1628, 5 desembre 2010