dijous, 20 de novembre del 2008

Homilia, 20 novembre 2008

DIJOUS DE LA SETMANA XXXIII/II DURANT L’ANY
Ap 5, 1-10; Sl 149, 1-2. 3-4. 5-6a i 9b (R.: Ap 5, 10); Lc 19, 41-44

El llibre de l’Apocalipsi, que llegim tot desgranant els darrers dies de l’any litúrgic, va ser escrit com un llibre de consolació en un moment difícil. També avui vivim temps difícils, opacs.

El fragment que ens n’han llegit ens dóna una clau valuosa per a desxifrar, per a interpretar la història que vivim: és Aquell a qui, ben aviat, amb les paraules de la litúrgia, anomenarem precisament «clau de David», Crist mateix, evocat ací amb uns títols messiànics de ressonància davídica: el lleó de Judà, el Rebrot, i amb una altra imatge singular, també presa del cor de l’Escriptura, la de l’Anyell: «l’Anyell, com degollat, estava dret (ressuscitat) davant el tron». Crist, doncs, en el seu misteri pasqual de pas de mort a vida, és la clau, el sentit de la història. És l’únic, precisament en el seu pas, en la seva Pasqua, que pot descloure els set segells i llegir el document, que pot foradar l’opaci­tat de la història, que pot obrir la porta tancada del Paradís.

«Cadascun dels ancians tenia una arpa i una copa d’or plena de les pregàries del poble sant». Quin és el sentit de la història, què és allò que s’amaga darrere el vel? La lloança, germans. Aquest és l’horitzó vers el qual caminem, ara en plors i en esperança, com el vident de l’Apocalipsi, com Jesús mateix en el seu camí de Jerusalem. La lloança, reprenent el salm responsorial, és el nom de la felicitat, del sentit, de la plenitud vers la qual camina el poble, en l’eclosió definitiva de la seva identitat de consagrat, dedicat al Senyor, de poble sacerdotal: «Ens heu fet una casa reial i uns sacerdots dedicats al nostre Déu per cantar al Senyor un càntic nou, les seves lloances: aquesta és la glòria reservada als qui l’estimen».

Un llibre consolador. Tota la Bíblia és una antropologia de la lloança. I amb aquest llibre —aquesta és la nostra feina principal de monjos— aprenem a llegir la realitat amb profunditat i amb saviesa. És bo que en els temps darrers, i aquests que vivim ho són, evoquem, repensem, meditem la nostra identitat, el sentit de la nostra història, del nostre camí, del nostre projecte, nosaltres que som «dels qui volem veure dies bons, dies feliços».