dilluns, 23 de febrer de 2009

La icona d'Elies

Avui hem començat els exercicis espirituals anuals. Enguany les paraules del predicador van acompanyades per l’amistat de temps amb el monestir. Es tracta de monsenyor Joan Enric Vives, bisbe d’Urgell. I ens ha invitat a començar proposant-nos la icona del profeta Elies en la seva escapada desert enllà fugint de la pèrfida reina Jezabel (1Re 19). El profeta és, per definició, el portador de la identitat del poble, una identitat que es configura en una misteriosa interelació Déu-poble. En la nostra icona, la identitat del profeta experimenta la crisi purificadora del fracàs, i per això fuig, sense rumb, cercant el desert, el lloc de la mort. Però Déu li envia el seu àngel, se li fa trobadís, i el lloc de la mort serà el lloc del recobrament de la identitat i de la vida. Déu, abans que cap altra cosa, proveeix a la necessitat del profeta: «Aixeca’t i menja», dues vegades. Jesús actuarà també així. És amb l’ajut de Déu que el profeta reprèn el seu camí de 40 dies. 40 dies, tota la història d’un poble inclosa simbòlicament en aquest nombre. Per als qui estem en camí, tanmateix, allò més decisiu és la pregunta del Senyor, inesperada i sorprenent, al cim de l’Horeb: «Què hi fas aquí Elies?». És una pregunta que també fa sant Benet als monjos, a la Regla: «Què hi has vingut a fer al monestir?». Una bona pregunta, doncs, per començar l’itinerari quaresmal, una bona pregunta per a cada dia.

divendres, 20 de febrer de 2009

Homilia: Torà i Evangeli

DIVENDRES DE LA SETMANA VI/I DURANT L’ANY
Gn 11, 1-9; Sl 32, 10-11. 12-13. 14-15 (R.: 12b); Mc 8, 34-9, 1

Fa dues setmanes que llegim alguns fragments dels primers capítols de la Bíblia, del llibre del Gènesi. Escoltem amb veneració la Torà del Senyor, és a dir, el seu ensenyament, la seva instrucció, les seves paraules per a cadascun de nosaltres en particular i per a tots nosaltres com a poble seu, com a comunitat santa. El Senyor ens hi va obrint el seu cor, ens hi va desvelant el seu projecte per a l’home, per a la dona, per al món del qual formem part. Meditant la Torà, descobrim que Déu és el sentit de totes les coses, i la plenitud i la felicitat de les nostres vides. Aviat ens endinsarem pel desert de la Quaresma per renovar el nostre compromís amb la Torà, amb la Paraula de vida del Senyor, que és el gran do de la Pasqua.

I, tanmateix, a l’evangeli hem escoltat unes paraules inaudites. Jesús de Natzaret ens demana de posar tota la nostra vida al seu servei, d’ell, de Jesús, i de l’evangeli. Això només ho podia demanar Déu: posar tota la vida al seu servei, de Déu, i al servei de la Torà, del seu ensenyament. I ara Jesús es posa en el lloc de Déu i en el lloc de la Torà. Recordeu: «Heu sentit que es va dir… però jo us dic», «si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens, dóna-ho als pobres i segueix-me», «… si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix…». Aquest capgirament, germans, és una invitació molt seriosa a pensar i a aprofundir la nostra fe, en diàleg amb la Sagrada Escriptura. Jesús demana per a ell i per al seu evangeli, allò que solament Déu podia demanar per a ell i per a la seva Torà. Jo no ho puc comprendre, ni ho puc entendre del tot, germans, però em refio de Jesús que em diu, a mi, aquestes paraules. Li faig confiança, tot demanant-li que purifiqui i augmenti la meva fe. Me’l crec: «Alguns dels qui ara són aquí estaran encara en vida quan veuran arribar amb poder el Regne de Déu».

El llenguatge de la fe pot superar la confusió de Babel. La torre bastida per l’orgull i per la por de ser anorreats per una falsa imatge de Déu com a rival de l’home, és superada pel camí de la fe, l’únic accés possible al Déu que ens parla en la Torà i que, «plantant la seva tenda entre nosaltres», ens obre el seu cor en les paraules i en els fets de la bona notícia, l’Evangeli, de Jesús de Natzaret que, en la fe de l’Església, confessem Fill de Déu. «Ja crec, però, ajuda la meva fe». Amén.

dijous, 5 de febrer de 2009

El rei En Jaume

El dia 2 de febrer s’esqueia la cloenda «oficial» de l’any centenari del naixement del rei Jaume I el Conqueridor (Montpeller, 2 febrer 1208). De fet, a Poblet, s’ha viscut aquesta efemèride amb discreció. Hi han passat algunes personalitats i entitats amb les seves ofrenes a la tomba del rei, algun acte acadèmic… Com a comunitat vàrem fer una petita commemoració el 2 de febrer de l’any passat, que va consistir bàsicament en una selecció de textos de la seva Crònica llegits al refetor a dinar i sopar d’aquell dia, acompanyats de música adient, i un petit record en forma de pregària a la missa conventual.

Una de les ofrenes que ha arribat darrerament, amb motiu d’aquests vuit-cents anys, m’ha cridat força l’atenció. Es tracta de la traducció catalana de la Crònica àrab de la conquesta de Mallorca (Kitab Ta’rih Mayurqa), escrita per un musulmà que va participar en la defensa de la ciutat, anomenat Ibn ‘Amira Al-Mahzumi. L’edició ha estat preparada per Muhammad ben Ma’mar, i traduïda al català per Nicolau Roser i Guillem Rosselló. L’edició, de l’any 2008, molt acurada, és patrocinada per la Presidència i per la Universitat de les Illes Balears. Es tracta, doncs, de la visió dels vençuts de la conquesta de Mallorca, que nosaltres, cristians, evoquem com una de les gestes cabdals del rei en Jaume. Sens dubte permetrà de contrastar i aprofundir la visió dels fets per part de molts historiadors, ja que aquest document no es coneixia.

La troballa m’ha fet reconsiderar una expressió que vaig llegir fa temps, no recordo en quin estudi sobre la Bíblia, i que en el seu moment em va interessar moltíssim, i que venia a dir això: «El Déu d’Israel, el Déu de la Bíblia, sempre és el Déu dels vençuts, el Déu dels perdedors». A mi, almenys, tot plegat, m’ha aportat nou i molt material per a la meva reflexió.

dilluns, 2 de febrer de 2009

De la fosca a la llum

La litúrgia sòbria de Poblet m’ha impressionat avui d’una manera diferent que altres vegades. Hem celebrat amb solemnitat la missa de la Presentació del Senyor, iniciant-la amb un dels pocs lucernaris —dos solament— que ens ha conservat la litúrgia romana. A l’església de Poblet, orientada, aquest gest cobra un significat tot eloqüent. Caminem des de l’atri, és a dir, l’occident, el lloc de la foscor i de la mort, cap a l’absis, és a dir, l’orient, el lloc de la llum i de la vida; caminem a l’encontre del Crist, Llum de la Llum, Llum de la Vida, qui, al seu torn, ve a trobar-nos en la nostra humanitat, tan pobra, i al mateix temps, tan gran, que pot acollir Déu en la seva petitesa. En escoltar la proclamació de l’Evangeli, quan Crist se’ns feia més intensament present amb l’anunci joiós del diaca, hem encès novament les candeles, fràgils i lluminoses, que hem portat en entrar en processó.

La litúrgia sòbria de Poblet m’ha fet reflexionar avui, d’una manera diferent, en la importància del llenguatge simbòlic, i en la necessitat que tenim d’infondre nova vida als vells signes de sempre, o de crear-ne de nous, per tal que, a través de la nostra mediació limitada, la Paraula sigui Llum i Sal, de debò, per al nostre món.