dissabte, 21 de desembre de 2019

Homilia, Ave Maria

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ct 2,8-14 o bé So 3,14-18a; Sl 32,2-3.11-12.20-21 (R.: 1a i 3a); Lc 1,39-45

Χαῖρε Μαρία κεχαριτωμένη,
ὁ Κύριος μετά σοῦ,
Ἐυλογημένη σύ ἐν γυναιξί,
καί εὐλογημένος ὁ καρπός τῆς κοιλίας σοῦ Ἰησούς

A la finestra de la capella de la nostra infermeria, al vidre, hi ha escrites en català les paraules de l’avemaria: «Déu vos salve, Maria, plena de gràcia. El Senyor és amb vós. Beneïda sou vós entre totes les dones, i beneït és el fruit del vostre ventre, Jesús» (Lc 1,28.42). Des de fa dos mil anys aquestes paraules acompanyen el batec del món. Molts de nosaltres hi hem après a reconèixer la veu de la nostra mare, hi hem après també la nostra llengua, la llengua de la terra, i el llenguatge del cel. Perquè està feta amb paraules del cel i amb paraules de la terra, amb el mot d’un àngel missatger de Déu i amb el verb d’una dona creient d’Israel. Al centre, covada per l’Esperit de tota fecunditat, Santa Maria, a la qual va dedicada aquesta oració.

L’Àngel anuncia la joia, la joia del Messies que ve ja a visitar el seu poble. Χαῖρε, alegra’t! I de la joia, la joia de Déu, en brolla la font de la gràcia, perquè en grec, gràcia (Χάρις) i joia (Χαρά) comparteixen la mateixa arrel, la mateixa paraula: κεχαριτωμένη, plena de gràcia. A mi m’agrada més: feta joiosa. I per què? Perquè el Senyor és amb tu. El Κύριος, el Sant d’Israel és amb tu. Aquí la preposició grega μετά, que traduïm per amb, amb tu, té un sentit fort, vol dir el Senyor està de la teva part, per tu, amb tu. I, de quina manera, germans! El Senyor és amb nosaltres fins a la fi del món, per sempre, l’Emmanuel.

Elisabet, plena de la mateixa joia de l’Esperit, proclama Maria beneïda. La gràcia dita per l’àngel, és rellegida en clau de benedicció per una dona també embarassada, també beneïda, perquè Maria ha estat objecte d’una bona Paraula de part del Senyor, una Paraula que li madura en el ventre com a fruit beneït de la gràcia i de la joia. El fruit beneït en el ventre de Maria és el Cep veritable, al qual nosaltres som empeltats per l’acció de la mateixa gràcia, a fi que donem fruit, com a sarments en el cep, i siguem causa de benedicció per al món.

Germans, avui s’uneixen el llenguatge del cel i el llenguatge de la terra en una sola pregària. Ave Maria! Perquè avui es fa realitat el salm: «La fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la justícia i la pau. La fidelitat germinarà de la terra i la justícia guaitarà des del cel. El Senyor donarà el bé i la nostra terra donarà el seu fruit» (Sl 85,11-13). En l’abraçada d’aquestes dues dones d’Israel, Maria i Elisabet, és com si Déu abracés la nostra feblesa i ens agombolés als braços de la seva misericòrdia. Estiguem-ne joiosos i fem-ne benenedicció per als altres, mentre esperem el Nadal amb la cançó de l’Ave Maria. Amén.

dijous, 19 de desembre de 2019

Homilia: Misteri, celebració i vida

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT
Jt 13,2-7.24-25a; Sl 70,3-4a.5-6ab.16-17 (R.: 8a); Lc 1,5-25

Déu s’ha recordat: Zacaries. Déu ha promès: Elisabet. Déu ha concedit el seu favor: Joan. Lluc comença el seu evangeli amb tres noms plens de significat, i ho fa al temple de Jerusalem, en el marc d’una solemne litúrgia sacerdotal, entre càntics i núvols d’encens i la pregària expectant del poble. És en la pregària, segons Lluc, que Déu es fa el trobadís amb el poble, i, de fet, ens vol fer llegir tota la història de Jesús, que es disposa a escriure, en clau litúrgica, començant i acabant el seu relat al temple de Jerusalem (Lc 24,52-53).

En aquest marc litúrgic de pregària i de benedicció vull meditar breument la col·lecta de la missa, que és, ben mirat, l’oració per a tot el dia en aquesta fèria major d’Advent. «Oh Déu, per la maternitat de la Verge heu revelat al món aquell qui és l’esplendor de la vostra glòria; concediu-nos de venerar el misteri de l’encarnació amb una fe ben plena i de celebrar-lo sempre en esperit i en veritat». L’oració comença amb una afirmació de fe, tot rellegint el Credo: Déu, a través del consentiment creient d’una dona que accedeix, de verge, a esdevenir mare, posa en la carn de la nostra humanitat el seu segell, l’empremta de la seva mateixa glòria. Jesús és esplendor de la glòria, de la realitat de Déu, per la maternitat de Maria, a través de la qual assumeix allò nostre, la nostra carn, per a fer-s’ho seu tot fent-se nostre. Déu s’ha valgut d’una paradoxa: la maternitat d’una verge! L’antífona del Benedictus que hem cantat a Laudes expressava poèticament el mateix contingut de fe: «Sortirà com el sol el Salvador del món, baixarà al si de la Verge com sobre l’herbei, al·leluia», evocant, potser, un bell episodi de la vida de Gedeó (Jt 6,39-40). I què demana, l’oració? No pas res de poca importància. Demanem en primer lloc de poder venerar sempre el misteri de l’encarnació. Venerar significa molt més que acollir quelcom racionalment, entendre-ho. Venerar aquest misteri vol dir posar-hi a disposició tot el nostre ésser. Amb una fe ben plena. El consentiment de la fe dona plenitud a tota la nostra capacitat d’entendre i de pensar. I, en segon lloc, demanem de poder celebrar aquest misteri. Això és, contemplar-ne i fruir-ne la joia i la bellesa en el marc de la litúrgia, posant-lo, com diu el salm 136, «al capdamunt de la nostra alegria». Celebrar-lo, encara, en esperit i en veritat, per tal que la celebració esdevingui vida, informi la nostra vida, la transfiguri i la purifiqui. Misteri, celebració i vida.

Davant el misteri, fem silenci, germans i germanes. Però no per incredulitat, sinó com a penyora de saviesa i d’humilitat, perquè, indòcils com som aprenguem els sentiments dels justos, i ens disposem a acollir el Senyor en el record agraït de la seva promesa. Amén.

dimarts, 17 de desembre de 2019

Homilia, Publicans i prostitutes

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT
Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

«En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu» (Mt 21,31). Fa just un any, comentant la Genealogia de Jesús, us vaig parlar de la figura del rei Josies com a tipus del Crist. Avui us parlaré de la prostituta Rahab, una altra de les protagonistes d’aquest evangeli: «Salmon va ser el pare de Booz, nascut de Rahab». Rahab, fem-ne recordança, era una prostituta de Jericó que va amagar a casa seva els exploradors enviats per Josuè per preparar la conquesta de la Terra Promesa. Els Pares han vist en aquesta dona i en la seva casa una figura de l’Església com a arca salvadora de la humanitat. De fet, recordem-ho també, els amaga sota un munt de tija de lli, una imatge que evoca poderosament l’arca de Noè, i evoca també el cistell de papir per on l’infantó Moisès fou salvat de les aigües del Nil: el gest valent i acollidor d’aquesta dona li valdrà la salvació quan Jericó sigui destruïda. Els exploradors li imposen només una condició: ha de senyalar casa seva amb un cordó escarlata, penjat de la mateixa finestra per on els havia fet escapar. També els Pares han vist ací una relació amb la sang que marcava les portes dels hebreus a Egipte per estalviar-los de l’exterminador, i una prefiguració de la sang salvadora de Nostre Senyor Jesucrist, que brilla cada dia, sacramentalment, en els nostres llavis, que són la finestra de la fe, quan ens acostem a l’altar.

«Les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu». Rahab, amb el seu gest, amb el seu capteniment, va començar a passar al davant en aquest camí. I era com si ens estirés a tots nosaltres. Ens estirava amb el seu coratge, amb la seva fe, la fe que es torna memòria de la gesta salvadora de Déu en el passat i s’obre a la confiança en el futur: «Ho hem sabut ... el Senyor, el vostre Déu, és realment Déu dalt al cel i aquí baix a la terra ... Doneu-me un senyal segur que estalviareu la meva família» (Js 2,11.13).

Comencem el camí de Nadal, el camí del Regne, i les prostitutes i els publicans ens hi passen al davant: Leví-Mateu, Zaqueu, la dona pecadora als peus de Jesús, Rahab, i tants i tantes que no sabem: «Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que és just, i no el vau creure; en canvi, els publicans i les prostitutes sí que el van creure». Posem-nos, doncs a la fila d’aquesta llarga corrua de creients. Molts d’ells ni ho sabien, potser. Però amb la seva fe i la seva esperança anaven preparant el camí del Messies d’Israel. La fe que es fa camí i que, des de la creu, es torna cordó escarlata, sang refulgent, per on ens enfilem i conquerim el Regne. S’hi va agafar el bon lladre, s’hi agafa l’Església, s’hi agafen tants sofrents i descoratjats al voltant nostre que no tindran pessebre ni llums de Nadal; ens hi agafarem nosaltres, al cor de la Nit Santa, quan l’evangeli de la Genealogia se’ns tornarà cançó de bressol, la música més dolça i més meravellosa que mai l’Esperit hagi inspirat. Que així sigui.

diumenge, 1 de desembre de 2019

Des del monestir

DÉU ENTRA PER LA TEULADA

«Avui hem vist coses increïbles (paradoxes)», llegirem a l’evangeli del dilluns de la segona setmana d’Advent, el de la guarició del paralític segons Lluc (5,17-26). L’evangeli és paradoxal, supera les nostres opinions, els nostres parers; Déu està més enllà dels productes de la nostra ment, i per això ens sorprèn i ens meravella. És l’evangeli, la bona notícia d’un Déu que entra per la teulada a les nostres vides, desbaratant tots els nostres esquemes.

El misteri de l’encarnació, que ens disposem a celebrar un cop més, és, ben mirat, la gran paradoxa del nostre Déu, el Déu cristià: el veritable rostre de Déu només el podíem conèixer contemplant el rostre humà de Jesús; el misteri de Déu solament podia fer-se’ns accessible a través d’un trobament humà; la santedat de Déu se’ns podia revelar tan sols en l’àmbit profà d’una biografia humana. I això és el que experimenta el paralític: en trobar-se amb Jesús se sent arrabassat per la santedat de Déu; el foc de Déu, que crema i no consumeix, el guareix fins a les arrels de l’ésser de la ferida del pecat, i se sap, podríem dir, recuperat per a Déu i per a ell mateix mitjançant aquest trobament humà. En Jesús Déu abraça el paralític —i amb ell tota la humanitat— amb la bondat del seu amor fidel, i en el desert del cor esquinçat d’aquest home, que és també el de cadascun de nosaltres, assaonat des d’ara per la rosada del perdó, s’esbadella la florida d’una nova creació. 

La icona del paralític portant-se la llitera, tan representada en els sarcòfags paleocristians, ens és oferta en aquest temps d’Advent com la icona del Déu que salva, i que per salvar-nos ve a trobar-nos en la nostra realitat concreta, entrant per la teulada a les nostres vides. L’haurem de contemplar, aquesta icona, descalços davant el sagrat que se’ns fa proper, tot demanant la confiança i el coratge de la fe perquè també nosaltres puguem foradar la incredulitat i fer lloc per a Déu en el nostre espai humà.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2097, 1 desembre 2019

dissabte, 9 de novembre de 2019

Homilia, Somniar l'Església

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DEL LATERÀ
Ez 47,1-2.8-9.12; Sl 45,2-3.5-6.8-9 (R.: 5); Jo 2,13-22

Les lectures que hem proclamat ens porten a fer alguna reflexió sobre l’Església, sobre el misteri d’aquesta realitat que, potser de tan connatural se’ns escapa, però en la qual vivim indefugiblement la nostra pertinença a Jesucrist.

Ezequiel imagina, des del caos i la foscor de l’exili, una ciutat bella i radiant, de mesures perfectes, ordenada i esplendorosa, regada per un riu saludable i vivificant. És la nova Jerusalem, evocada aquí, com farà també el llibre de la Revelació de sant Joan, com una utopia, com el no lloc del Regne, el Regne de Déu que no es pot identificar amb res del que existeix, per això és utòpic, però que ensems ens és present i ens ve a trobar com la nostra realitat més profunda: «el Regne de Déu és enmig vostre» (Lc 17,21). Des de l’exili, de tot exili, ens és lícit imaginar, somniar i esperar aquesta bella ciutat. Des de l’exili del nostre camí pel desert de la vida quotidiana —forasters com som—, de la nostra limitació, i de la nostra esperança, ens és lícit imaginar l’Església com aquella llar bella i perfecta on serem acollits, on som, de fet, acollits, per Déu.

La litúrgia, avui, per imaginar i per cantar l’església, ens ofereix en-cara un altre text preciós com a complement de la profecia d’Ezequiel, el salm 45. És el salm que canta la bellesa, la fecunditat i la inexpugnabilitat de la ciutat de Déu. «Déu hi és al mig» (enmig de la ciutat), diu, segurament referint-se al temple, i és ben bé així, fins i tot retòricament: entremig del salm 45 i del salm 47, que canta també la ciutat de Déu, tenim el salm 46, que canta la joia i la grandesa del Senyor, Rei de tot l’univers: «Aplaudiu, tots els pobles del món, aclameu Déu amb entusiasme».

Pareu esment a la gosadia del salm i de la mateixa profecia d’Ezequiel: Jerusalem, en realitat, no en té de riu, situada com està en un paratge més aviat desèrtic. Jerusalem té un torrent miserable, el Cedró, i, per a beure, ha de recollir l’aigua en cisternes. Per això la Jerusalem del salm 45, tal com la canta el salm, té tanta força profètica i poètica per evocar la realitat més joiosa que es pugui imaginar: Déu enmig nostre, Déu, la nostra alegria, és amb nosaltres, i hi és amb la fecunditat i la bellesa que tenen les ciutats travessades per un riu, que és sempre un símbol de vida i de salvació. El riu, encara, a diferència del mar, caòtic, impossible de contenir, evoca en el salm el cosmos, l’ordre, la bellesa i l’alegria, en tant que fa de mirall de la bellesa mateixa de la ciutat.

L’Església, doncs, és la font, de la qual bevem l’aigua viva del Crist, el seu Esperit, en els sagraments que brollen com un riu del seu altar, de les cinc deus de les ferides glorioses del Senyor Crucificat i Ressuscitat. I l’Església és una ciutat, bella i ordenada, on naixem i creixem com a ciutadans d’aquella Pàtria ideal que té per llei l’evangeli de l’amor. Agraïm-la, doncs, l’Església, amb els seus murs i les seves places, «ciutat ben construïda, conjunt harmoniós» (Sl 121,3), i mirem també d’ordenar la ciutat terrenal i la nostra vida. I pensem avui en aquella ciutat, Roma, que ens és mare i cap, en la seva Església que ens presideix en la caritat, ella, amb el seu bisbe. Preguem perquè esdevingui font desbordant de caritat i d’alegria per a totes les esglésies, per a tot el món. Amén.

diumenge, 14 de juliol de 2019

Des del monestir

SHEMÀ ISRAEL

Un mestre de la Llei pregunta a Jesús què ha de fer per obtenir la vida eterna, i Jesús li recorda, senzillament, el nucli fonamental de la fe d’Israel: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, i estima els altres com a tu mateix». Aquest és el camí de la vida: «Fes-ho així i viuràs». Però el mestre de la Llei, que es vol justificar, no en té prou: «qui són aquests altres?». Jesús respon amb la paràbola del «bon samarità», primera part del seu comentari al «Shemà». Jesús —Lluc— subratlla la dimensió concreta, antropològica de l’amor prescrit per la Torà, que es verifica en l’atenció particular a l’altre, i per a aquest altre no hi ha fronteres. L’altre és la veritat de l’amor de Déu i de l’amor a Déu.

Jesús —Lluc—, però, no s’atura ací. Fa un pas més. Hi ha una segona part de comentari al «Shemà» (el llegirem diumenge vinent), que subratlla la font teologal de l’amor. Jesús, a la casa dels amics de Betània, donarà la primacia a l’escolta de la Paraula per damunt del servei concret. Entre Marta —el bon samarità— i Maria —la deixebla que escolta— neix una forta tensió.

No en podem prescindir d’aquesta tensió. Si ens quedem a Betània, asseguts als peus del Mestre, sense arriscar-nos pels camins que baixen de Jerusalem a Jericó —del temple a la realitat de la lluita de cada dia— ens podria passar com al levita i el sacerdot, que passaren de llarg sense reconèixer el rostre de Déu en el rostre d’aquell home malferit. Si no ens aturem a Betània, si perdem els punts de referència que donen qualitat a l’amor cristià, si no ens asseiem a l’escola de la Paraula, el nostre amor podria tornar-se pura filantropia desarrelada de la seva font teologal, amor sense rostre i sense Déu.

Escrivia Ratzinger-Benet XVI: «Tothom ha d’esdevenir samarità, perquè seguir Crist és arribar a ser com ell. Aleshores viurem com cal. Estimarem de la manera justa, si ens fem semblants a ell, que ens ha estimat primer» (Jesús de Natzaret. Del Baptisme a la Transfiguració).

Publicat a Catalunya Cristiana, 2077, 14 juliol 2019

divendres, 21 de juny de 2019

Homilia, Sac de viatge

DIVENDRES DE LA SETMANA XI DURANT L’ANY (I)
Dia 21 de juny: sant Lluís Gonzaga

2C 11,18.21b-30; Sl 33,2-3.4-5.6-7 (R.: cf. 18b); Mt 6,19-23

Es pot ben dir que la història de la salvació a la Sagrada Escriptura comença amb un tresor amagat dins un sac. Els atribolats germans de Josep, quan se’n tornen d’Egipte de comprar gra, es troben amagats dins el sac els diners amb què havien pagat. Josep, l’autor del fet, els tranquil·litza amb aquestes paraules meravelloses: «El vostre Déu, el Déu del vostre pare, és qui va posar un tresor als vostres sacs».

Déu ha posat un tresor al nostre sac de viatge, per al viatge de la vida. I aquest tresor és la santedat, la santedat entesa com la crida a participar d’allò que Déu és, entesa com aquell impuls gratuït que ens mena a ser allò que hem de ser en el projecte amorós de Déu. I tanmateix és un tresor per al viatge de la vida, ens el juguem en el viatge de la vida, en les seves trifulgues i esperances.

En el cas de Pau és ben clar allò que considera el seu tresor: treballs, presons, cops i ferides, assots, bastonejades, cops de roc, naufragis, llargues caminades, perills de rius i de lladres, insídies de la gent, cansament, son, gana i set, fred, preocupacions, febleses al capdavall, febleses que són la seva glòria i, doncs, el seu tresor.

Enmig dels afalacs i les possibilitats de la seva època i de la seva posició, el jove Lluís Gonzaga conservà el seu ull bo, net, íntegre i transparent, i la claror de la paraula de Jesús l’il·luminà en el seu discerniment. Va triar la Companyia de Jesús per quatre raons, explica: perquè conservava encara el fervor primigeni, perquè els seus membres no podien ser obligats a acceptar dignitats eclesiàstiques, perquè amb la seva activitat docent feia un gran servei a la formació de la joventut, i pel coratge del seu impuls missioner. Quatre raons, tanmateix, que podien tornar-se-li encara un tresor guardat a les arques de la terra, a mercè de les arnes i del rovell, quatre raons que podien afalagar la seva vanitat i el seu urc de perfecció. Serà en el servei humil i anònim als empestats de Roma que trobarà finalment el tresor que Déu havia amagat en el seu sac de viatge, i fins i tot el banc segur on dipositar-lo. 

Poc abans de morir, el provincial li preguntà: «—Com estem, germà Lluís? —Ens n’anem, pare, contestà ell. —Cap a on?, li feu el provincial. —Cap al cel. —Com que al cel? —Sí pare, així ho espero de la misericòrdia de Déu i si els meus pecats no ho destorben». Tan senzill, i tan sublim.

Germans, germanes: «El nostre Déu ha posat un tresor als nostres sacs». Donem-ne gràcies, i invertim-lo bé.

dissabte, 8 de juny de 2019

Homilia, pastor i espòs

DISSABTE VII DE PASQUA
Fets 28,16-20.30-31; Sl 10,4.5 i 7 (R.: cf. 7b); Jo 21,20-25

«Iam non deerit vobis pastor». Avui es compleixen aquestes paraules de sant Fructuós, «no us mancarà pastor». Avui la nostra església de Tarragona es disposa a rebre un nou pastor. Es disposa a rebre un nou pastor, i un nou espòs: el nou bisbe serà per a tots nosaltres un sagrament, un signe de l’amor esponsal de Crist per la seva església, i la seva vida quedarà indefectiblement lligada a la d’aquesta església tan venerable i tan antiga, l’església de Pau i la seu de Fructuós.

Com a pastor i guia del ramat, rebrà el bàcul, i com a espòs fidel l’anell, i la seva missió serà la de vetllar per les dues dimensions del seguiment de Crist que avui ens ensenya l’evangeli, sota el simbolisme de Pere (el pastor) i de Joan (l’espòs). Són els dos pols de la vida eclesial, del seguiment de Crist: Pere, l’evangelització, i Joan l’estar amb Jesús, el quedar-se amb ell. Amb paraules més planeres, l’acció i la contemplació. Són dos pols en tensió, i la comesa principal del nostre nou arquebisbe serà la de convertir aquesta tensió en una fecunda interrelació. La tensió, el problema, l’expressa prou bé el nostre Pere desconcertat d’avui: «Senyor, i aquest què?». I Jesús: «Si vull que es quedi fins que vindré, què hi tens a dir? Tu segueix-me». Joan s’ha de quedar, ha de romandre, Pere en canvi és cridat al seguiment i al compromís. Ja ho havia indicat Jesús en l’evangeli de Marc quan va cridar els primers deixebles: «En designà dotze, als quals donà el nom d’apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar». L’estar amb Jesús (Joan) i el ser enviat (Pere), són els dos aspectes de l’única missió dels apòstols: una església que no estigui amb Jesús, que no aprengui a asseure’s als seus peus per a escoltar-lo, no pot ser enviada a la missió del servei, a la missió d’encarnar la paraula i de fer-ne un missatge fecund de llibertat i de vida per a tothom. Això, avui, ho veiem realitzat en el passatge dels Fets dels Apòstols que hem proclamat, on contemplem el Pau incansable missioner aprofundint el seu estar amb Jesús en el recer tranquil de Roma, des d’on tant desitja venir a trobar-nos.

Avui tot acaba —el llibre dels Fets, l’evangeli de Joan, el temps pasqual de la nostra joia—, i tot comença, amb el do abrusador de l’Esperit que rejoveneix i vivifica l’Església. Tot recomença, per al nostre nou bisbe. I nosaltres recomencem amb ell. Acompanyem-lo amb la nostra pregària, i fem-ho també amb el bisbe Jaume, ell que ens ha acompanyat amb tant d’afecte aquests darrers quinze anys.

dissabte, 1 de juny de 2019

Lectio Divina, El mapa dels salms

ELS SALMS, UN MAPA PER A UN VIATGE

1. Introducció als escrits: una nova secció de la Bíblia

Acabat el nostre recorregut pels profetes (nebiim) —hem llegit Isaïes, Jeremies, Ezequiel, Amós i Jonàs—, encetem una nova secció de la Bíblia: els escrits (ketubim), els altres escrits. Un segon nivell de relectura i comentari de la Torà.

A mi m’agrada dir que els profetes actualitzen la Torà per a la història, és a dir, en un marc solemne, el del destí del poble, conjuntament amb els altres pobles i nacions. En canvi, els escrits situen el projecte amorós de Déu, amb la seva exigència d’una vida recta i justa, a nivell personal i social, en el marc de la quotidianitat, de la realitat concreta.

Ens ajuda a entendre-ho teològicament aquest fragment del llibre dels Nombres: «Entre els ancians inscrits, n’hi hagué dos que no van anar a la tenda, sinó que es quedaren al campament. L’un es deia Eldad i l’altre Medad. Però l’esperit també va reposar damunt d’ells, i dins el campament mateix es posaren a parlar com els profetes» (Nm 11,26).

El Senyor vessa sobre un grup d’ancians aplegats a la tenda del trobament el mateix esperit —esperit diví, esperit de profecia— del qual participa Moisès, per tal que l’ajudin a portar la càrrega del poble. D’aquests ancians «inscrits» (en hebreu s’escriu ketubim, com la tercera secció de la Bíblia, els escrits), dos, Eldad i Medad, s’havien quedat al campament, és a dir, en el lloc de la realitat profana, quotidiana. I també ells, segons el text sagrat, han rebut l’esperit de profecia, com els altres que es trobaven en un lloc sagrat. Per tant, també els altres escrits de la Bíblia, en el marc de la realitat profana, de l’experiència humana, han rebut la capacitat d’interpretar profèticament la Torà, de rellegir-la, d’actualitzar-la per a aquest àmbit. És la Torà mateixa qui ho certifica: Nombres és un rotlle de la Torà, la primera instància d’autoritat.

2. Els salms

El primer llibre d’aquesta nova secció, els Escrits, és un llibre teològicament molt fort, un llibre cabdal, un llibre essencial. El llibre dels salms, en hebreu sefer tehilim, llibre de les lloances. En aquest article en parlarem una mica en general, en una clau interpretativa molt personal meva, a partir d’una idea de l’estimat papa Benet XVI, i basant-me en el curs de salms que vaig fer a Montserrat (2000-2001) amb el Dr. Ramon Ribera Mariné, monjo de Montserrat.

Benet XVI, quan era el cardenal Ratzinger, en una conferència sobre l’Advent comentava el salm 24: «A vós elevo la meva ànima Senyor, Déu meu en vós confio». I deia: «Aquesta expressió ens pot resultar banal, perquè ja no estem acostumats a l’aventura que condueix la persona al centre d’ella mateixa. Mentre que els nostres mapes són cada cop més complets i exactes, l’íntim de la persona es torna cada cop més una terra ignota, un país desconegut, tot i que s’hi podrien fer descobriments molt més grans que en l’univers visible» (Cercate le cose di lassù. Rifflessioni per tutto l’anno. Accostarsi alla presenza di Dio. Paoline 2005, pàg. 11).

Els salms parlen de Déu, però també de l’home. De fet ens proporcionen el mapa de la nostra identitat, el mirall —en expressió d’André Chouraqui—, o els miralls, on aprenem a mirar-nos, on aprenem, sobretot, a descobrir la mirada de Déu que ens fita i ens ajuda a purificar els nostres ulls, a ajustar-ne el camp de visió. Els salms, al capdavall, parlen de Déu i de l’home, parlen de Déu des de l’home, com a experiència humana, i parlen de l’home des de Déu, com a aventura divina. Els salms són l’alè de Déu barrejat amb la carn de l’home.

2.1. Problemes que tenim en la lectura dels salms

Els salms, mapa del nostre interior. Retinguem aquesta idea del papa Benet. En general fem —l’Església fa— una lectura massa moralitzant de l’Escriptura, com si fos un codi per a regular la conducta humana. I l’Escriptura, certament, tal com la rebem de la tradició dels rabins, de la tradició dels pares, des d’Orígenes, fins a Bernat... no és el Codi d’Hammurabi. És quelcom més seriós i més interessant. Però també més arriscat, és clar. Per això, com deia sant Gregori el Gran, les paraules de l’Escriptura creixen amb el qui les llegeix, i el qui llegeix creix amb elles: «divina eloquia cum legente crescunt». Aquesta és, em sembla, l’autèntica lectio divina, la que ens fa créixer, i la que fa créixer la Paraula. Hauríem de fer una lectura més identitària de la Bíblia, no tant com el llibre que ens ensenya el que hem de fer, sinó més aviat com el llibre que, entrant en diàleg amb nosaltres, ens fa créixer i ens configura com a possessió personal de Déu, com a poble seu, tots i cadascun de nosaltres.

Quin és el problema pel que fa als salms, el llibre de pregària de l’Església? La distribució actual dels salms en la Litúrgia de les Hores, que ha convertit el salteri en una mena de Cantoral de Missa Dominical on tenim uns salms per a unes hores i uns altres per a unes altres. Ací potser cal dir alguna cosa dels dos estils de recitació del salteri que es troben a l’origen de la configuració de l’ofici diví tal com el coneixem avui. L’estil monàstic, que feia una lectura-pregària contínua dels salms, des del 1r fins al 150, i l’estil propi de l’ofici basilical o catedralici, que comença a introduir una certa especialització triant els salms en funció del seu tema segons l’índole de cada hora litúrgica. A partir del segle XIX, la crítica literària acabarà de consagrar aquesta tria amb la distribució dels salms segons els gèneres literaris, tal com ho trobem en totes les nostres Bíblies. Així parlem d’himnes, de súpliques, de salms reials, de salms de la Llei, històrics, de cants de Jahvè Rei, etc... i els anem repartint en funció de les Hores. Els himnes s’escauen més per a les Laudes, les súpliques potser per a les Vespres, etc.

Sant Benet, a la Regla, mostra una clara preferència per l’oratio continua del salteri, i alhora introdueix alguns aspectes propis de l’ofici basilical romà, com per exemple els salms matutins, triats expressament per a les Laudes, a banda d’altres elements, com els versets, els responsoris, etc.

Aquesta lectura o pregària discontínua que fem del salteri és un problema, ja que no ens permet aquesta identificació profunda amb l’experiència que batega al fons del llibre dels salms: és com si ens haguessin desordenat els països en un mapa, o els haguessin barrejat els noms. Parlo de problema. I els problemes hi són per a fer-nos avançar.

2.2. L’ordre dels salms

El salteri, des del salm 1r fins al 150, se’ns presenta com un itinerari, com un tot, com un llibre, en el sentit fort del terme, no com una col·lecció de pregàries. Ho va entendre molt bé sant Agustí en el seu comentari, quan afirma, comentant el darrer: «Ordo psalmorum mihi magni sacramenti videtur continere secretum. L’ordre dels salms em sembla que conté el secret d’un gran sagrament» (Enarrationes in psalmos 150,1). Òbviament, per a ell, i per a nosaltres, el sagrament és Crist, veritable sentit i cor de l’Escriptura.

Agustí parla de l’ordre dels salms. El sagrament és l’ordre dels 150 salms. Només així podem entendre el salteri com a mapa del tresor, Crist, amagat en el nostre interior. A sant Benet també li preocupa l’ordre, i la necessitat de recitar el salteri tot sencer, amb els 150 salms: «que en tot cas s’observi això, que cada setmana es reciti el salteri amb tots els cent cinquanta salms, i que a les vigílies del diumenge es reprengui sempre per on s’ha començat» (RB 18,23). Hem de remarcar que el títol d’aquest capítol 18 és precisament: «Quo ordine ipsi psalmi dicendi sunt. Amb quin ordre s’han de dir els salms».

El salm 150, com a epíleg o final del viatge, i el 1 i el 2, com a pròleg de tot el salteri, ens donen les claus de lectura i d’interpretació d’aquest mapa.

Els salms 1 i 2 són dos salms sense títol, posats sense més ni més al principi del llibre. Aquesta és una pista important. Visualment el llibre ens diu ja que aquests dos salms tenen una funció especial. Comprovem-ho: el salm 1 comença de forma abrupta: «feliç l’home...», feliç, el mateix terme que reprendrà Jesús en el seu sermó de la muntanya, un altre camí de la felicitat: les Benaurances. Feliç, benaurat l’home! I el salm 2 comença també, de forma abrupta, amb un lama, amb un «per què?» (és un plany, una lamentació, una interpel·lació): «Per què s’avaloten les nacions i els pobles es conjuren en va?». Llegim aquests dos salms. En les nostres Bíblies, comparats amb el següent, el 3, per exemple, no porten cap títol. El 3 porta el títol: «Salm del recull de David, de quan fugia del seu fill Absalom». Però els salms 1 i 2 no porten cap títol. No em refereixo pas al títol en negreta, que és obra editorial moderna; em refereixo al títol que ocupa normalment el primer verset del salm.

En aquest pròleg del salteri, salms 1 i 2, hi ha una paraula clau: «feliç», en hebreu aixré. La trobem a Sl 1,1 i a 2,12, obrint i tancant. D’aquest recurs se’n diu «inclusió literària»: vol dir que aquests dos textos tan diferents pel que fa al gènere literari i al registre teològic, s’han de llegir com un tot unitari.

El pròleg, doncs, ens indica que el salteri ens parlarà de la felicitat, la felicitat com a meta i alhora com a camí, com a pelegrinatge de creixement espiritual. El salm 1, encara, ens diu que la felicitat es troba en la meditació de la Torà. La imatge sapiencial de l’arbre i de l’aigua, símbol d’una vida feliç, reeixida i plena de fruits, ens remet a Gn 2 i 3. La felicitat i la infelicitat. El tema dels dos camins que apareix a Dt 30,15-20 i que reprendrà també l’evangeli en la paràbola del camí ample i de la porta estreta (Mt 7,13-14). Un camí que reïx, perquè el coneix el Senyor, o un camí que es perd, que no és camí, que no duu enlloc. La paraula camí (derej), després de felicitat i torà, és la més important del salm 1: tres vegades. Un cop més el terme camí ens remet a Gn 3,24, als inicis, a la Torà: un querubí veda l’accés, el camí (derej) a l’arbre de la vida. Ara el salm ens ofereix la possibilitat de refer aquest camí, el camí de la vida, per mitjà de la Torà (simbolitzada ja d’altra banda en el relat de Gn 2 i 3 amb la metàfora de l’arbre del coneixement i el manament de no menjar-ne el fruit). La Bíblia es rellegeix constantment!

El salm 1 es mou en un nivell molt humà: «feliç l’home (ish)». La felicitat, el camí de la vida, en la Torà, se’ns proposa com una tasca humana, viscuda i feta en la quotidianitat: ish-isha, en hebreu, designa l’ésser humà (adam) com a masculí i femení. Per això subratllàvem al principi, que els escrits, la tercera i darrera secció de la Bíblia, de la qual els salms són el pòrtic, ens situen, deixat ja el pla més universal de la història on s’experimenta la salvació de Déu (profetes), al bell mig del campament, a la plaça de la ciutat com a àmbit de la realitat profana, de l’experiència humana, de la quotidianitat.

El salm 2, encara som al pròleg, fa un salt qualitatiu respecte del primer: un salt teològic decisiu. Canviem de registre, certament, i solament la inclusió del mot «feliç» i l’absència de títol fa que el puguem aparellar amb el salm 1. El salm ens presenta dos nous grans personatges protagonistes del salteri: el Senyor (Adonai, Jahvè) i el seu ungit, el Messies. I la presentació és dura, complicada: la missió del messies a la terra, una missió que consisteix a ser el sagrament i l’actualització de la salvació de Déu, topa amb l’oposició i la revolta. El salm, doncs, introdueix el tema de la lluita, que serà un dels més constants del salteri. Els pobles es conjuren per fer fracassar el pla salvífic de Déu, el seu projecte de reconduir la humanitat cap a l’arbre de la vida pel camí de la Torà. Però és que el salm 1, en un pla purament humà, ja ens presentava aquesta mateixa lluita que el salm 2 presenta de manera més teològica. El salm 1 ens parlava del just (tsadic) i de l’impiu o malvat (raixa) com dues possibilitats de situar-se davant Déu. En el salm 2, el messies, l’ungit del Senyor, és una encarnació d’aquest just al qual s’oposen els malvats (rexaïm), encarnats per les nacions i els seus sobirans. La lluita entre el just i l’injust, o millor, entre el just i l’impiu, el qui viu segons la Torà i el qui en viu al marge, és transposada a un nivell quasi còsmic, o almenys global: els goim, els pobles que no són Israel, la resta de la humanitat, per tant, es revolta contra l’ungit del Senyor, i el mateix Senyor surt com a garant del triomf del seu messies, és a dir, de l’èxit del seu pla de salvació. Per això, «feliços els qui es refugien en ell», en el Senyor, com acaba el salm 2. Enllaçat amb el tema del messies, i al bell mig del salm, trobem el tema de la filiació o adopció reial de l’ungit, vinculada a Sió-Jerusalem, el lloc del Temple, de la presència “sacramental” de la salvació de Déu, on el messies-rei és consagrat, ungit —adoptat per Déu— per esdevenir el guia i el pastor del poble.

Els dos salms «pròleg» ens proposen diferents filons per a la meditació del salteri, diversos fils conductors, però al capdavall molt relacionats entre sí. El filó de la Torà com a camí de la felicitat i de retorn a l’arbre de la vida, a la comunió amb Déu, el filó de la lluita entre el just (tsadic) i el malvat (raixà), aquesta lluita que marca tota la història de la humanitat i també la història del nostre propi cor, i que és un dels temes recurrents del salteri, que es va repetint en moltíssims salms. I el tema major del messies, una altra de les claus amb què haurem de llegir tot el salteri, el messies sempre com a sagrament de la salvació de Déu (clau teològica). De fet el salteri és atribuït simbòlicament a David, l’autor dels salms.

Al final del camí, el salm 150 apareix com la gran doxologia, el «Glòria al Pare» de tot el salteri. L’últim verset del salm 150 és molt significatiu com a terme de l’itinerari que ens proposa el salteri, un itinerari espiritual amb vista a la felicitat, a la plenitud (en Déu) de l’home: acaba així el salm 150: «Que tot alè (tot el que respira) lloï (verb halal) el Senyor, al·leluia (lloeu-lo)». El terme «alè» (neshama) és del mateix camp semàntic del terme nefeix, que el llatí tradueix per anima o animus i el grec per psije, però que evoca, fins i tot fonèticament (en grec i en hebreu) l’alè, el respir. Anem a Gènesi 2,7: «Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida (neshama), i l’home es convertí en un ésser viu».

El redactor ens està fent una antropologia de la lloança, ens està dient quin és el sentit, la felicitat, la plenitud, l’horitzó de l’itinerari humà («feliç l’home» comença el salm 1) que s’inicia amb la mica de pols i fang que Déu modela, afaiçona i en qual bufa el seu mateix alè vital. Ens ho diu amb una paraula: que aquest alè (neshama) lloï el Senyor. L’horitzó de l’home, el final del camí, la seva felicitat, és la lloança divina. Neshama és el mateix terme amb què Gn 2,7 designa la constitució profunda, vivent, de l’home, allò que Déu li ha comunicat de si mateix. El relat de la creació segons l’altra versió (sacerdotal), a Gn 1, presenta l’home al centre d’un cosmos ordenat i embellit com un temple (el santuari), amb la paraula firmament (raquia), que el salm 150 reprèn també al verset 1. És al centre d’aquest món ordenat on l’home és cridat a trobar la seva plenitud en el sàbat, el repòs sagrat del dia setè, és a dir, en l’horitzó de la lloança escatològica.

Lloança: la clau del salteri. De fet els nostres germans jueus l’anomenen llibre de les lloances (sefer tehilim). Salm (psalmos) és una paraula grega de significat neutre: cant, poema.

Hem parlat del salm 150, conclusió del salteri, doxologia final, conclusió i horitzó, d’alguna manera del nostre itinerari espiritual, de l’itinerari espiritual de la Bíblia. Sant Benet, que era molt savi, feia acabar cada dia la pregària de Laudes amb aquest salm, precedit dels dos anteriors, anomenats, tots tres, laudate, per la paraula amb què comencen en llatí (RB 12 i 13). Tinguem present a més que sant Benet vol que els Laudes comencin cada dia amb el salm 50, el Miserere, dit després del 66, que fa com d’invitatori. El 50 ens situa molt a prop de Gn 2, de la nostra realitat caduca, de fang i de pols, i, tanmateix, cridada a aquest horitzó tan meravellós del salm 150. ¿Ens adonem de la importància de pregar els salms amb un ordre correcte, sense trastocar-los massa del seu ordre en el llibre, cosa que, dissortadament ens obliga a fer la distribució actual del salteri al breviari?

3. Déu i l’home

3.1. L’home: el salm 8

1 Per al mestre de cor: a la tonada de «Haguitit».
Salm del recull de David.
2 Senyor, sobirà nostre, que n’és, de gloriós,
el teu nom per tota la terra!
En el cel tens posada la teva majestat.
3 Amb la paraula dels infants i dels nadons
has assentat els fonaments d’un baluard
contra els teus adversaris, per fer callar el rebel i l’enemic.
4 Quan miro el cel que han creat les teves mans,
la lluna i els estels que hi has posat,
5 jo em dic: «Què és l’home, perquè te’n recordis?
Què és un mortal, perquè el vulguis visitar?»
6 Gairebé l’has igualat als àngels,
l’has coronat de glòria i dignitat,
7 has fet que dominés la teva creació,
tot ho has posat sota els seus peus:
8 ramades de vedells i d’ovelles,
fins i tot els animals de la selva,
9 l’ocell que va pel cel i els peixos de la mar,
i tot el que segueix els camins dels oceans.
10 Senyor, sobirà nostre, que n’és, de gloriós,
el teu nom per tota la terra!

Ens trobem davant un salm del recull de David: així ho indica el v. 1, que es títol del salm. A la 1a part del salteri (salms 1-89) trobem dues col·leccions de salms de David molt ben estructurades (3-32 i 34-72), per subratllar la mediació del messies com a sagrament de la salvació de Déu. La 2a part del salteri (salms 90-150) és més teològica, més centrada en la sobirania de Déu. El salm 8 rellegeix Gènesi 1, el relat, diguem litúrgic (de la tradició sacerdotal), de la creació.

Hans-Joachim Kraus, en el seu comentari als salms (Los Salmos. Ediciones Sígueme, Salamanca 1993-1995, en dos volums), descobreix en l’organització del salteri una relació molt profunda amb la Torà. Potser per ací es troba el fil o els fils conductors de la seva comprensió. És a dir, que el salteri no és bàsicament el «cantoral» del segon temple, sinó un llibre de meditació, un llibre de la sinagoga, llegit i confegit alhora com això, com un mirall de la Torà. Kraus, en esmentar l’estudiós Anton Arens i les seves aportacions sobre l’estudi del culte sinagogal, fa veure com la lectura de la Torà estava dividida en un cicle triennal. Tres anys són 144 dissabtes (deixant de banda els mesos excepcionals en què hi ha cinc dissabtes (12 x 4 x 3). És un nombre simbòlic: 144. Ens apropem al nombre de salms del salteri. El salteri llegit, pregat, doncs, en relació a la Torà. Un mirall de la Torà. Ja ens ho deia el salm 1.

És important subratllar aquest caràcter sinagogal dels salms. No es tracta únicament de les pregàries del temple, d’acord amb una visió del salteri —que és una mica la que hi ha al darrere de l’actual Litúrgia de les Hores— que el veu només com el cantoral del temple, en concret del segon temple (reconstruït després de l’exili), sinó d’un llibre per a la lectura i aprofundiment de la Torà, un llibre de clara factura sapiencial, fruit de moltes hores de lectura i relectura i d’interpretació de la Llei. Un llibre per a la nostra lectio, que, segons el salm 1, ens invita, nit i dia, a reprendre la lectura i la meditació de la Torà, del projecte amorós de Déu.

El salm 8 situa, al bell mig del projecte amorós de Déu, plasmat en la creació, l’home, i ho fa en forma de pregunta, amb l’interrogatiu (mah, què), què és l’home? El rabí francès Marc-Alain Ouaknin (La Història més bella de Déu: qui és el Déu de la Bíblia? Jean Bottéro, Marc-Alain Ouaknin, Joseph Moingt entrevistats per Hélène Monsacré i Jean-Louis Schlegel. Barcelona, Edicions 62, 1998), comentant aquest salm, defineix l’home com una pregunta, ja que segons la càbala adam i mah són dos mots equivalents numèricament (en hebreu cada lletra de l’alefat equival també a un número), sumen el mateix. Per tant, l’home és una pregunta, una pregunta oberta, que va configurant la seva identitat en relació a Déu. Podríem dir que la dignitat de l’home, allò que és, el seu pes específic, la seva glòria, és també la glòria de Déu. De fet el salm 8 fa un sol cant de lloança de la dignitat de l’home i la glòria de Déu.

L’home es troba al bell mig de la creació, com a centre de tota l’obra de Déu, i també com a interlocutor, com el qui pot prestar la seva veu a les obres creades i articular-les en forma de lloança, per ajudar-les a entrar en el dissabte, en l’àmbit de la gratuïtat i de la lloança, segons el mateix relat de la creació en sis dies, que culmina en el dissabte, el dia setè. És dialogant amb la creació que l’home va donant resposta a la seva pregunta. De fet, la pregunta neix de la contemplació de les obres creades, de la lluna i els estels, del firmament, que amb la seva bellesa és alhora signe de la fermesa, de la fortalesa de Déu, de la seva fidelitat.

L’home, diu el salm, és objecte del record i de la visita de Déu, són exactament els verbs que fa servir: recordar (tsajar) i visitar (pacad). El record i la visita de Déu, en el marc esplendorós de la creació, aquest espai per a la dignitat i la llibertat de l’home, és el que sustenta la seva vida, li dona sentit, el fa ser.

El salm, com el relat de Gn 1, no contempla el pecat. Ens presenta l’home com un ésser que, tot i trobar-se en l’àmbit de la creació, pertany al món de Déu, és un tot amb la seva glòria. Aquest designi, aquest ordenament diví roman sempre, ni el pecat no el pot invalidar. De fet aquest món diví del salm 8 és una realitat present per al salmista, no quelcom situat en el futur, o en el passat protològic. Aquesta realitat és la dignitat de l’home, forma part del seu ésser, en tant que Déu l’ha fet rei de la creació, fent-lo participar de la seva reialesa.

La carta als Hebreus aplica a Jesús el salm 8: «No és pas als àngels que Déu ha sotmès el món renovat de què ara parlem. En les Escriptures, algú en dóna testimoni dient: Què és l’home, perquè te’n recordis? Què és un mortal, perquè el vulguis visitar? L’has posat un moment per sota dels àngels, l’has coronat de glòria i dignitat, tot ho has sotmès sota els seus peus. Per tant, si Déu ho ha sotmès tot a ell, vol dir que no ha deixat res fora del seu domini. De fet, encara no veiem que tot li estigui sotmès, però contemplem com Jesús, posat un moment per sota dels àngels, ha estat ara coronat de glòria i dignitat, per mitjà de la passió i de la mort. Així Déu ens ha fet la gràcia que ell morís per tothom. Déu, que ho ha creat tot i ho ha destinat tot a ell mateix, volia portar molts fills a la glòria, i va decidir que el capdavanter de la salvació arribés a la plenitud per mitjà dels sofriments» (He 2,5-10).

En Jesús contemplem l’home nou, l’Home, en majúscules, segons el projecte de Déu.

3.2. Déu: el salm 23

1 Salm del recull de David.
El Senyor és el meu pastor: no em manca res.
2 Em fa descansar en prats deliciosos,
em mena al repòs vora l’aigua,
3 i allí em retorna.
Em guia per camins segurs,
per amor del seu nom.
4 Ni que passi per la vall tenebrosa,
no tinc por de cap mal.
Perquè tu, Senyor, ets vora meu:
la teva vara i el teu bastó em donen confiança.
5 Davant meu pares taula tu mateix,
i els adversaris ho veuen;
m’has ungit el cap amb perfums,
omples a vessar la meva copa.
6 N’estic cert, tota la vida
m’acompanyen la teva bondat i el teu amor.
I viuré anys i més anys a la casa del Senyor.

Es tracta d’un altre salm del recull de David. I ens interessa perquè ens parla de Déu a través d’una experiència humana: la Bíblia no en parla, no en pot parlar altrament. És el Déu de David, allò que Déu és per a David, tal com David, és a dir, el salmista, Israel, l’experimenta en la seva vida.

La imatge del pastor, que qualifica també a Israel la institució monàrquica —David era pastor, no guerrer—, aquí és aplicada totalment a Déu, veritable Pastor, veritable Rei del seu poble. Rere la imatge del pastor s’hi amaga el Senyor, el Rei d’Israel.

Sota la imatge del pastor estem parlant d’un Déu bo, tendre, i alhora d’un Déu poderós en la seva autoritat. La BCI tradueix bé els atributs del pastor: «la teva vara i el teu bastó em donen confiança» (v. 4). La vara és designada amb el mateix terme que trobem al salm 2, la vara de ferro, el ceptre de poder del messies, amb què esmicola les nacions adversàries «com un gerro de terrissa». I el bastó es refereix al gaiato amb què el pastor condueix el ramat pel camí correcte defensant-lo de qualsevol perill. El salm agermana, doncs, aquests dos aspectes, l’autoritat i la tendresa, en Déu. Ben lluny de les imatges ensucrades que sovint ens fem de Déu a partir d’aquest salm.

L’home, el salmista, el poble... es troben en una situació de perill real. El fracàs del projecte de Déu sempre és a punt, sotjant a la porta, al llarg de tot el salteri. Una realitat complexa, difícil: la vall tenebrosa, com a símbol del fracàs, del caos que sempre amenaça, i els adversaris, els goim (nacions) del salm 2, que contemplen el Senyor i el seu Messies, i estan a punt per a oposar-se-li.

Al centre del salm, però, al centre d’aquesta realitat complexa, hi ha aquesta afirmació: «Tu, Senyor, ets vora meu», estàs amb mi, fas camí amb mi. I això em dona confiança. Es tracta d’una composició retòrica molt ben feta: abans i després d’aquesta frase central, comptem 26 paraules, en l’original hebreu, i 26 correspon al valor numèric del nom de Jahvè. La taula parada, la copa plena i la unció, són el signe de la proximitat de Déu, d’aquest Déu serè, i ens remeten a la missió del messies —David, el salmista— en la teologia d’Israel, que és encarnar l’autoritat i la tendresa del Déu pastor que guia i alimenta el seu poble i, amb un projecte del tot humà, fer possible que el projecte amorós de Déu tiri endavant, s’obri camí en la història.

El lloc on Déu para la taula per al perseguit i li ofereix la seva protecció i la seva proximitat, la seva unció i la seva benedicció, és a casa seva, la casa del Senyor (bet Adonai), és a dir, el temple, que és com acaba el salm, expressant el desig de viure anys i més anys a la casa del Senyor, és a dir, en la comunió amb Ell.

Mentrestant, mentre el salmista fa camí cap a la casa de Déu, en el seu itinerari humà, la bondat i l’amor de Déu l’acompanyen, són el signe de la seva proximitat, perquè fan camí amb ell. Dos atributs majors de Déu: bondat (tob) i l’amor, la misericòrdia, la tendresa (hesed). Dos atributs de Déu que qualifiquen el camí humà del salmista, de David, vers la casa del Senyor com a horitzó feliç del seu pelegrinatge.

Ben mirat, el salteri és un pelegrinatge que culmina en el salm 150, en la lloança final, on tota la creació esdevé plenament temple, casa del Senyor.

Conclusió

El salteri, un mapa per a un viatge interior, per la nostra geografia humana, per la nostra ànima, en el sentit grec de la paraula, a la recerca d’un tresor, el tresor la benedicció de Déu. El salteri, un mapa per a una antropologia divina. I una teologia humana. Llegiu, si us plau, com a complement d’aquest article, d’aquest viatge, el llibre de Tobit, de la Bíblia. És un llibre que la Bíblia hebrea ja no va admetre en el seu cànon, mentre que sí que fou acceptat per la Bíblia de l’Església, en tant que depèn de la traducció grega dels LXX.

Tobies, el fill de Tobit, ens invita a fer un viatge a través de la quotidianitat, d’allò de més ordinari que té el nostre temps, a la recerca d’un tresor amagat. Un tresor amagat al fons del cor de cadascun de nosaltres, i al cor de la realitat, un tresor que és com el sentit de la nostra vida, la nostra felicitat. Un tresor que és el rastre de la bondat de Déu —Tobies i Tobit depenen del terme hebreu tob: bo, bondat— pintada en tots els detalls del paisatge de la creació i del paisatge de l’ànima, a cada replec. És el tresor d’aquell denari de l’evangeli que porta gravada no la imatge del Cèsar sinó la de Déu en una cara, i la nostra en l’altra. Amb una inscripció: «Nosaltres esperem aquella vida que Déu donarà als qui no perden la confiança en ell» (Tb 2,18). Perquè Tobit, en la foscor, és signe d’esperança, i brilla com un far que porta a bon port el nostre viatge, tots els viatges del món. Apliqueu-ho al salteri!

I us deixo, per acabar, amb aquestes belles paraules de Dietrich Bonhoeffer, un gran creient i un gran cristià:

«En moltes esglésies, el diumenge, o tal vegada cada dia, es reciten o es canten els salms a cors alterns. Aquestes esglésies han conservat una riquesa immensa, ja que tan sols l’ús quotidià permet de madurar en la comprensió d’aquell llibre de pregària que ens ve de Déu. Si el llegim només ocasionalment, aquestes pregàries ens resulten d’una densitat i d’una força insostenible, per la qual cosa tornem de seguida a quelcom més al nostre abast. Però el qui ha estat iniciat a pregar el salteri amb serietat i regularitat, ben aviat es desempallegarà d’altres formes més fàcils i familiars de pregària devocional, dient: “Aquí no hi ha el vigor, la força, el coratge i el foc que trobo en el salteri, tot em sembla fred i àrid” (Martí Luter). Si, doncs, en les nostres esglésies ja no es prega amb els salms, haurem d’incloure el salteri en les nostres meditacions del matí i del vespre, llegint i pregant en comú més salms, per tal de rellegir aquest llibre més cops en el curs de l’any i d’aprofundir-lo sempre més i més. Ni tan sols no ens és lícit de fer-ne una tria segons els nostres gustos; si ho féssim no faríem honor al llibre de pregària de la Bíblia, amb la presumpció de saber millor que el mateix Déu com hem de pregar. A l’església antiga no era inusual saber-se de memòria “David tot sencer”. En una església oriental aquesta era la condició indispensable per al ministeri eclesiàstic. Un pare de l’església, Jeroni, explica que en el seu temps se sentien cantar els salms en els camps i en els jardins. El salteri omplia la vida de la jove cristiandat. Però, encara molt més important que tot això, és el fet que Jesús va morir a la creu amb les paraules dels salms als llavis: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?” (Sl 22,2; Mt 27,46 i Mc 15,34). “Pare, a les teves mans confio el meu alè” (Sl 31,6; Lc 23,46). Una comunitat cristiana perd un tresor incomparable si no recorre al salteri, mentre que, quan el retroba, descobreix en ella mateixa una força inesperada.» (La litúrgia i els salms, de Dietrich Bonhoeffer, de la seva obra «El llibre de pregària de la Bíblia»).

diumenge, 5 de maig de 2019

Des del monestir

DESPRÉS D’ESMORZAR

Després d’esmorzar Jesús pregunta tres vegades a Pere si l’estima, i ho fa, les dues primeres vegades, amb el verb «agapao». Pere, en canvi, li respon amb el verb «fileo»: «Simó, m’estimes…? Sí, Senyor, tu saps que t’estimo». En català hem de traduir tots dos verbs per «estimar», però contenen matisos diferents, que apunten a una pedagogia de la concreció de l’amor.

L’«agape» és l’amor evangèlic per excel·lència, l’amor que estima per estimar. És l’amor fins a l’extrem de Jesús pels seus (Jn 13). Aquest amor, però, nosaltres l’hem d’humanitzar, l’hem de concretar i contextualitzar, i precisament el verb «fileo», amb el qual Pere respon a Jesús, i que Jesús fa seu en el tercer «Pere, m’estimes?», expressa aquesta manera concreta de viure l’amor. Aquest itinerari de concreció de l’amor és molt important per al quart evangeli, i per a la comunitat del deixeble estimat a la qual va adreçat, fins al punt que el seu autor posa en llavis de Jesús aquella frase que sembla contradir la radicalitat del sermó de la muntanya, que demana d’estimar fins i tot els enemics: «Ningú no té un amor més gran —diu el Jesús de Joan— que el qui dóna la vida pels seus amics» (Jn 15, 13). L’amor es verifica donant la vida pels amics. L’amor es viu, es concreta en l’àmbit de l’amistat, en l’àmbit humà de la tendresa, de la delicadesa i de l’elegància en les relacions interpersonals.

Elred de Rievall va escriure el seu tractat «Sobre l’amistat espiritual» precisament per ajudar els monjos a viure aquesta pedagogia de l’amor, presentant l’amistat com el context humà idoni per a concretar el projecte de fraternitat de la Regla benedictina. És la mateixa pedagogia que Jesús proposa a Pere amb el seu diàleg. Per a Pere, que va negar el mestre i l’amic, aquest àmbit d’amistat dialogal que Jesús li ofereix i li renova, esdevé font de guarició i d’humanització, i el prepara per a la seva missió de pastor de la comunitat, que haurà de presidir com a servidor de la caritat, de l’«agape» dels seus germans.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2067, 5 maig 2019

dijous, 25 d’abril de 2019

Homilia, Què és l'home?

DIJOUS DE L’OCTAVA DE PASQUA
Ac 3, 11-26; Sl 8, 2a i 5. 6-7. 8-9 (R.: 2ab); Lc 24, 35-48

«Quan encara era amb vosaltres, us havia dit que s’havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms». Sant Agustí, en el seu comentari al salm 150, el darrer, diu: «L’ordre dels salms em sembla que conté el secret d’un gran sagrament». El sagrament és Crist. La lectura contínua del salteri ens va revelant el rostre i el misteri de Crist, sagrament del Déu que crea i salva.

Tot naturalment l’església primitiva va recórrer al salteri per tal de comprendre la identitat profunda de Jesús de Natzaret i el significat del seu pas, de la seva Pasqua.

Avui la litúrgia de l’església, filla d’aquella sinagoga i d’aquell temple al qual anaven a pregar Pere i Joan, ens proposa la lectura del salm 8: «Senyor, sobirà nostre, que n’és de gloriós». És el sisè salm del primer grup de salms de David, ja que fa referència al sisè dia de la Creació, en el qual fou creat l’home, a imatge de Déu, com a coronament i sentit de tota l’obra, bona, que Déu havia fet. L’home hi és presentat, en forma de pregunta, com a objecte del record i de la visita de Déu: «Què és l’home perquè el visitis, què és un fill d’Adam perquè te’n recordis?»; i també hi és presentat com a intèrpret de la Creació, una Creació plena de significat, que, com a llenguatge de Déu, és portadora de la seva visita i del seu record. La seva bellesa, el seu ordre suscita en l’home l’admiració capaç d’obrir-lo a la bellesa del misteri de Déu. El salm situa l’home en el seu estat primigeni, en plena comunió amb els altres éssers, i alhora, partícip del senyoriu del Creador. Només el pecat fa que la lluna i els estels deixin d’admirar-nos, només el pecat ens torna insensibles a la bellesa i a la joia.

Aquest home del salm 8, aquest «Què?» ple d’amiració obert a la immensitat de Déu, és Jesucrist, l’Home nou, el Ressuscitat, posat un moment per sota dels àngels, i ara enlairat per la dreta de Déu com a Rei de tota la Creació: el qui ens porta la pau i ens obre el camí de la vida.

És el Servent enaltit i glorificat, que Déu ens envia per a beneir-nos i perquè ens convertim de la nostra maldat. Potser de tanta alegria no ens ho acabem de creure, però ara ell mateix se’ns dona com a menjar i com a beguda en el pa i en el vi, símbols de la Creació. Acollim amb fe la seva visita, i siguem-ne testimonis. Començant per Jerusalem, que és la mare de tots els començaments. Amén, al·leluia.

dimarts, 23 d’abril de 2019

Homilia, El nom

DIMARTS DE L’OCTAVA DE PASQUA
Ac 2, 36-41; Sl 32, 4-5. 18-19. 20 i 22 (R.: 5b); Jn 20, 11-18

El divendres sant, mentre acompanyàvem Jesús en el camí de la seva creu, li dèiem aquesta aclamació: «Anyell de Déu, que ens crideu pel nostre nom, tingueu pietat de nosaltres». Un dels fruits de la Pasqua és el nom nou, el nom de la nostra pertinença al Ressuscitat: «Al qui surti vencedor, li donaré el mannà amagat i una pedra blanca amb un nom nou inscrit que ningú no coneix, fora del qui el rep» (Ap 2,17).

L’evangeli segons sant Joan conté un detall ben significatiu en relació al nom de les dones que en són protagonistes. Fixem-nos-hi breument: A Maria, la mare, a Canà i al Calvari, a la dona samaritana del pou de Jacob, a la dona sorpresa en adulteri al Temple, Jesús no les crida mai pel nom, sinó per aquest mot: «dona». Tampoc Marta i Maria de Betània no són mai anomenades pel seu nom. Només a una dona, una deixebla, la que avui ens surt a l’encontre, Jesús la crida pel nom «Maria!», després, això sí, d’haver-la anomenada «dona»: «Dona, per què plores, qui busques?». Aquesta dona sense nom, moltes dones en una de sola, personificació del poble d’Israel, és l’estimada del Càntic dels Càntics, que tampoc no tenia nom: el seu nom era el seu amor, el seu nom era la seva recerca i el seu desig. Ho llegíem en la llarga sinaxi didàctica de la Nit Santa de Pasqua: «Perquè el qui t’ha creat és espòs teu, el seu nom és “Senyor de l’univers”. El qui t’allibera és el Sant d’Israel, anomenat “Déu de tota la terra”. El Senyor et crida com a una esposa abandonada i afligida. Diu el teu Déu: “Qui abandonaria l’esposa de la joventut? Et vaig abandonar sols per un moment, i ara et torno a prendre amb un amor immens. En un esclat d’indignació et vaig amagar un moment la mirada, però ara t’estimo amb un amor etern.”» (Is 54,5-8).

Aquest nom nou, que expressa l’amor etern amb què ens estima el Senyor, el nostre Creador i el nostre Espòs, és el fruit salubèrrim de la Pasqua, i es troba al final d’un camí, el camí de la fe. Ni la mare de Jesús, ni la dona samaritana, ni l’adúltera, ni les germanes de Betània no senten de llavis de Jesús el seu nom, sinó després d’haver rebut el seu esperit als peus de la Creu i d’haver foradat, amb la seva fe, l’absència del sepulcre buit. I aquest nom és un triple nom: «Gravaré en ell el nom del meu Déu i el nom de la ciutat del meu Déu, la nova Jerusalem que baixa del cel venint del meu Déu, i també el meu nom nou» (Ap 3,12). El Nom que no es pot pronunciar, Jesús el grava en el nostre cor amb el foc nou de la Resurrecció. Per sempre.

Siguem-li fidels. Perquè és en el nom de Jesús que hem estat batejats, nosaltres que érem lluny, i que el Senyor ha cridat. Amén, al·leluia.

dilluns, 22 d’abril de 2019

Conferència, Adhuc tecum sum

DEIXEM-NOS ABRAÇAR PEL CRUCIFICAT

Conferència del Divendres Sant
Poblet, 19 abril 2019

Introducció

«Quan nosaltres, esgarriats, no podíem acostar-nos a vós, ens vau estimar fins a l’extrem: en efecte, el vostre Fill, l’únic just, es va entregar a les nostres mans i es va deixar clavar a la creu. Però abans que els seus braços, estesos entre el cel i la terra, fessin el signe de la vostra Aliança eterna, volgué celebrar la Pasqua amb els seus deixebles» (Anàfora de Reconciliació II, 1975).

L’Aliança de Déu amb els homes, de la qual posem com a signe la creu de Jesús, és la seva abraçada salvadora, una invitació a acostar-nos a ell, per a nosaltres, que ja no podíem acostar-nos-hi, i això gràcies al Fill, l’únic Just.

La catequesi d’aquest matí de Divendres Sant, centrada en la Creu de Jesús, parteix de la contemplació d’una imatge. Es tracta de l’anomenat «Amplexus» de sant Bernat, l’abraçada de Jesús crucificat a sant Bernat.

Aquesta icona, que podem contemplar, depèn, al mateix temps, d’una paraula, d’un relat. Ací el teniu:

«D’un monjo espiritual que va veure la imatge de la creu abraçant el seu sant pare mentre estava pregant. Dom Menard, antic abat de Mores, un monestir a prop de Claravall, home de gran pietat, va explicar als seus amics, com si es tractés d’una altra persona, un fet del tot meravellós que nosaltres creiem que l’ateny a ell personalment. Conec algú, deia, que un dia trobà el sant abat Bernat pregant tot sol a l’església. Estava prostrat davant l’altar. Davant d’ell hi havia una creu amb la imatge del Crucificat, posada sobre el paviment. El benaurat l’adorava i la besava molt devotament. Tot d’una, el Senyor (literalment: ipsa maiestas, la mateixa majestat), desclavant els seus braços dels extrems de la creu, abraçava el servent de Déu i l’estrenyia sobre el seu pit. En veure-ho, el monjo, restà tot trasbalsat, ple de sorpresa i d’admiració. Tanmateix, temorós de no desplaure al seu pare benamat, si s’adonava que havia estat descobert i els seus secrets posats en evidència, s’allunyà en silenci, comprenent que tot, en aquest digne abat, la seva pregària i la seva vida, s’apartava dels camins ordinaris» (Exordium Magnum Cistercii, II, vij).

«De monaco spiritali, qui vidit imaginem crucis sanctum patrem in oratione constitutum amplexantem. Domnus Menardus, quondam abbas de Moris, quod est monasterium vicinum Claraevalli, vir religiosus, mirabilem quandam rem quasi de alio retulit familiaribus suis, quam tamen sibimet evenisse putamus, ita dicens: Notus est mihi monachus quidam, qui beatum Bernardum abbatem aliquando reperit in ecclesia solum orantem. Qui, cum prostratus esset ante altare, apparebat ibi ei quaedam crux cum suo Crucifixo super pavimentum posita coram illo, quam idem vir beatissimus devotissime adorabat, ac deosculabatur. Porro ipsa maiestas separatis brachiis a cornibus crucis, videbatur eundem Dei famulum amplecti atque astringere sibi. Quod dum monachus ille aliquandiu cerneret, prae nimia admiratione stupidus haerebat et quasi extra se erat. Tandem vero metuens, ne patrem sanctum offenderet, si eum veluti secretorum suorum exploratorem ita sibi de proximo imminere conspiceret, silenter abscessit, intelligens nimirum ac sciens de illo homine sancto, quod vere supra hominem esset tota ipsius oratio atque conversatio» (Exordium Magnum Cistercii, II, vij).

Aquest preciós relat està extret d’una obra escrita a finals del segle XII o començaments del XIII, quan l’Orde Cistercenc fundat el 1098 ja s’havia consolidat, per un monjo de Claravall, anomenat Conrad, que més tard va ser abat d’Eberbach, un monestir cistercenc alemany, molt ben conservat, però actualment sense monjos, i que va servir per a rodar algunes escenes de la famosa pel·lícula «El nom de la rosa» de l’any 1986 dirigida per Jean-Jacques Annaud. Hom l’anomena Gran Exordi per distingir-lo del Petit Exordi, redactat tot just a les primeries pel tercer abat de Cister, sant Esteve Harding († 1134).

L’origen i el context del Gran Exordi és apologètic: s’escriu en un moment en què l’Orde Cistercenc, ja consolidat, és fortament qüestionat sobretot des d’àmbits cluniacencs. Cal dir que l’obra és com el colofó d’aquest segle d’or que ha estat per als cistercencs el XII, el segle de sant Bernat. Malgrat, com he dit, el seu to apologètic i el seu estil prolix, reïx a introduir-nos en la vida dels monestirs cistercencs de les primeries i en l’esperit fervorós i elevat que s’hi vivia. I n’és un bon exemple el relat que hem escoltat, i que podem veure també amb els nostres ulls.

A partir d’una icona, doncs, i del seu relat, abordarem diversos aspectes en aquesta reflexió entorn de la Creu de Jesús, aspectes de caire més espiritual, aspectes litúrgics, i aspectes teològics. Què significa la Creu de Jesús? aspecte teològic. Com ho expressem? aspecte litúrgic. Com ho incorporem a la nostra vida? aspecte espiritual.

1. Sant Bernat i la humanitat de Crist

Com ja sabeu, sant Bernat és un personatge important de la nostra tradició monàstica cistercenca. Alguns creuen que és el nostre fundador, i, de fet, l’Orde l’ha venerat durant molt de temps com a tal, per damunt, fins i tot, del nostre veritable pare, que és sant Benet (481-547).

Bernat va néixer a Fontaine-les-Dijon (Borgonya francesa) el 1090, i va morir a Claravall el 20 d’agost de 1153. D’una família noble de cavallers, va estudiar a l’escola canonical de Saint-Vorles à Châtillon-sur-Seine, i l’any 1112 ingressà al nou monestir de Cîteaux (Cistercium, Cister), fundat per sant Robert de Molesmes feia 14 anys, el 1098, i governat ara, des del 1108, per l’abat sant Esteve Harding. L’arribada de Bernat, un home sens dubte excepcional, donarà impuls i volada al projecte cistercenc que tot just acabava de consolidar-se. Tres anys després, el 1115, l’abat Esteve envia Bernat a fundar la nova abadia de Claravall, de la qual esdevindrà abat.

De sant Bernat se’n poden destacar moltes facetes: l’home de Déu, el monjo, el savi, l’home d’afers, que intervé en la política del seu temps i en els afers eclesiàstics, més enllà dels murs del seu monestir. Jo en vull destacar una faceta prou important, la de lector i comentador de la Sagrada Escriptura, una de les seves tasques més importants com a monjo i com a abat. En efecte, un dels serveis que l’abat és cridat a fer és el de guiar comunitàriament aquesta lectura divina, espiritual, de la Sagrada Escriptura, que ha d’ajudar els monjos a fressar el propi camí espiritual de recerca de Crist.

Destaco aquesta faceta de la lectio divina, perquè esdevindrà molt important, i marcarà, en aquest tombant decisiu que és el segle XII, un canvi d’inflexió notable en l’espiritualitat cristiana, en la identitat espiritual cristiana, que s’anirà consolidant en els segles posteriors. Vull dir la descoberta de la humanitat de Crist com a font d’experiència i de coneixement, com a font d’amor, i com a camí d’accés vers la plenitud del misteri de Déu. El pas, si voleu, amb una imatge més plàstica, del Pantocràtor (el Crist Déu) al Crucificat (el Crist Home). Una humanitat descoberta en la lectura de la Paraula de Déu, inseparable de la litúrgia, certament, en l’època de Bernat, com a sagrament d’una realitat més profunda, el Crist-Déu que, pel misteri de l’encarnació, assumeix la nostra realitat, per transformar-la, per cristificar-la, per deïficar-la. Insisteixo, és un procés, un camí, una experiència, que no es pot desvincular de la lectura viva de la Sagrada Escriptura.

Deixem que parli sant Bernat del valor d’aquesta humanitat que Déu assumeix en Jesús com a porta d’accés al seu misteri d’amor:

«Déu envia a la terra com el sac mateix de la seva misericòrdia, un sac, dic jo, que la passió haurà d’esquinçar, per tal de repartir-ne el preu de la nostra salvació que porta amagat. Un sac petit, però ple, ja que en aquest petit infant que ens ha estat donat habita la plenitud de la divinitat. A la plenitud del temps ens ha vingut la plenitud de la divinitat. I ha vingut en la carn perquè la poguessin veure uns ulls de carn, a fi que, contemplant la seva humanitat, reconeguem també la seva bondat. Quan apareix la humanitat de Déu, la seva bondat ja no es pot amagar» (Sermó per a l’Epifania II,2).

«Ecce quasi saccum plenum misericordia sua Deus Pater misit in terram; saccum, inquam, in passione concidendum, ut effundatur quod in eo latet pretium nostrum; saccum utique, etsi parvum, sed plenum. Parvulus siquidem datus est nobis, sed in quo habitat omnia plenitudo divinitatis. Postquam enim venit plenitudo temporis, venit et plenitudo divinitatis. Venit in carne, ut vel sic carnalibus exhiberetur, et, apparente humanitate, benignitas agnosceretur. Ubi enim Dei innotescit humanitas, iam benignitas latere non potest» (Sermó per a l’Epifania II,2).

Fixeu-vos en l’expressió forta de Bernat: la humanitat de Déu, sagrament de la seva bondat, el preu del nostre rescat, un preu que és satisfet, pagat per la passió de Jesús, l’Home Déu.

En la mort d’un dels deixebles més eminents de sant Bernat, el monjo i abat anglès sant Elred de Rievall (1110-1167), la vida del qual va escriure el qui fou el seu secretari, el monjo Walter Daniel, retrobem aquesta estima per la icona i pel relat de la Passió del Senyor. Heus-ne ací un fragment:

«Un germà llegia la Passió del Senyor, i ell escoltava, ja que no podia articular cap paraula de manera intel·ligible. Ara bé, cada vegada que el relat es referia a la humilitat del Senyor o a la constància dels deixebles, Elred, que, com hem dit, no podia parlar, expressava de forma admirable la seva aprovació i manifestava la joia que li produïa aquesta lectura per mitjà de gestos de la mà i, algunes vegades, amb un moviment dels llavis o per l’esbós d’un somriure tot espiritual. Altres vegades, al contrari, quan, per exemple, Pere nega el Senyor, els jueus l’acusen, Pilat el lliura i els soldats el claven a la creu, plorava i significava amb els dits la crueltat d’aquests fets, i el seu rostre reflectia aleshores una profunda tristesa. [...] Jo em trobava assegut al costat d’Elred i amb les meves mans li aguantava el cap, mentre que la resta es trobaven asseguts una mica apartats. Aleshores li vaig dir en veu baixa, talment que ningú no se’n va adonar: “Pare, gira l’esguard vers la creu, que els teus ulls siguin allà on tens el teu cor”. Tot seguit, aixecà les parpelles i adreçà el seu esguard lluminós vers la Imatge de la Veritat pintada sobre la fusta de la creu i digué a Aquell que per nosaltres sofrí la mort sobre la fusta de la creu: “Tu ets el meu Déu i el meu Senyor; tu ets el meu refugi i el meu salvador; tu ets la meva glòria i la meva esperança per sempre. A les teves mans confio el meu esperit”».

2. L’abraçada de Crist a sant Bernat

Aquesta icona, doncs, la de Crist crucificat abraçant sant Bernat, és com el símbol indicador del canvi de rumb en l’espiritualitat cristiana que s’esdevé en aquest segle XII, i que, amb l’ajut encara de la teologia i de l’espiritualitat monàstica, arrelada en la litúrgia i en la Sagrada Escriptura, tendirà a humanitzar-se, i a humanitzar també els qui la viuen, els qui l’encarnen.

Del Pantocràtor de Taüll, encara contemporani, si voleu, i que, fins a un cert punt, pot imposar temor, en tant que es tracta de l’expressió d’un Déu de poder, jutge de la història i del món, passem al Crist Majestat (Batlló, Beget ...). Un Crist que continua sent rei i emperador, però que està clavat a la creu, i que, fins i tot, algunes vegades somriu sota la seva mirada serena. Un Crist humanitzat. I ací arribem a un punt important de la nostra reflexió, d’acord amb la icona que estem contemplant:

La creu com a lloc de trobament entre la Divinitat i la Humanitat, entre Déu i l’Home. La Creu de Jesús ens revela ensems Déu i l’Home, la Humanitat i la Divinitat. És el lloc on s’abracen, on Déu surt a trobar l’home, per això desclava els seus braços de la creu.

Això Bernat ho va explicar bellament en els seus sermons al Càntic dels Càntics (II,3), en comentar-ne el primer verset: «Que em besi amb besos de la seva boca!» (Ct 1,2).

Diu: «El Verb que s’encarna és la boca que besa. La carn que assumeix és la boca que rep la besada. El bes que es forma en els llavis del qui el dona i del qui el rep, és la persona composada de l’un i de l’altre, Jesucrist, l’home mitjancer entre Déu i els homes».

«Sit os osculans, Verbum assumens; osculatum, caro quae assumitur: osculum vero, quod pariter ab osculante et osculato conficitur, persona ipsa scilicet ex utroque compacta, mediator Dei et hominum, homo Christus Iesus».

Jesucrist doncs, és la Besada, l’Abraçada de Déu a la Humanitat.

La iconografia acostuma a plasmar aquesta escena de l’abraçada de Crist a sant Bernat amb la imatge d’un Crist ensangonat, sofrent, que serà el propi sobretot dels segles XIV en endavant. El relat, tanmateix, ens parla, per referir-se a la imatge, de la “maiestas”, que desclava els braços per abraçar sant Bernat. És un terme tècnic, certament, per designar la imatge del crucificat distingint-la de la creu. Però alhora remet clarament a la iconografia de l’època: al segle XII, el segle de sant Bernat, el Crist crucificat és representat en forma de majestat, com tantes que coneixem a casa nostra. Un Crist serè, algunes vegades encara viu, amb els ulls oberts, seriós o tal vegada a punt de somriure, hieràtic, amb les seves vestidures reials i la seva corona d’emperador, però també, ensems, molt humà en la seva serenitat i contenció. La creu, en aquestes representacions, és el tron de la majestat, és el sagrament del Ressuscitat, en la línia més pura de l’evangeli de Joan, que contempla la crucifixió de Jesús com el seu enlairament, com la seva glorificació.

3. Context litúrgic

Un altre aspecte molt important de l’escena que hem llegit i que contemplem, i que les representacions reals sempre amaguen, és el seu context i ambientació litúrgica. El relat ho mostra ben bé. La creu està no dreta, en una peanya, o clavada a la paret, com la mostren les representacions pictòriques, sinó ajaguda a terra (super pavimentum posita), segurament recolzada a les grades del presbiteri de l’església, tal com es deixava la creu en la litúrgia del Divendres Sant per a la seva adoració: jo, de petit, encara ho havia vist a la meva parròquia. Evidentment això era molt difícil de representar pictòricament, i és per això que sempre veiem sant Bernat dret o agenollat davant una creu vertical. Però el relat diu que estava prostrat adorant i besant la creu ajaguda sobre el paviment (super pavimentum posita). Tornarem més endavant sobre aquest adorar i besar.

Analitzem una mica aquest context litúrgic de l’abraçada de Crist a sant Bernat, també ens prepararà per a la celebració d’aquesta tarda.

L’adoració de la creu en la litúrgia romana arriba una mica tard, fins al segle VIII (700-750) no en tenim cap notícia en els sacramentaris o llibres litúrgics. El seu origen és clarament oriental, concretament cal cercar-lo en la litúrgia de Jerusalem, on aquesta pràctica es va instaurar tot just recuperada la vera creu per santa Helena, al segle IV. La pelegrina Egèria troba a Jerusalem, ja en el segle V, una litúrgia ben desenvolupada del Divendres Sant ja amb dues parts: al matí (a l’hora tèrcia, les nou) l’adoració de la vera creu, i a la tarda, de l’hora sisena a l’hora novena, la sinaxi didàctica o litúrgia de la Paraula, amb la Passió segons sant Joan com a text central, i unes pregàries finals d’intercessió.

En el cas de la litúrgia romana, durant els primers segles (V, VI, VII), pel que revelen els documents litúrgics, tenim bàsicament, per commemorar la mort del Senyor el Divendres Sant, una litúrgia de la Paraula, una sinaxi didàctica, amb lectures de l’Antic i del Nou Testament, salms, i la lectura de la Passió segons sant Joan. Aquesta litúrgia s’acaba amb unes pregàries solemnes, una vera pregària dels fidels o oració universal, per les necessitats de l’església, del món i de tots els homes. Les úniques pregàries que havien arribat fins a nosaltres fins a la reforma litúrgica del Vaticà II.

És evident, doncs la primacia de la Paraula, del Text, per damunt de la imatge, en la nostra litúrgia i en la nostra espiritualitat, i d’altra banda, en la nostra cultura d’arrels jueves, gregues i romanes. I ho diem avui, que ens trobem, ben al contrari, en una cultura més aviat de la imatge, en detriment de la paraula; una cultura del sentiment i de la sensació, en detriment de la reflexió i la interiorització. Sant Agustí es planyia de trobar-se perdut, fora d’ell mateix, cercant la veritat en les seves imatges, i d’haver trigat a entrar dintre seu per enlairar-se, amb l’ajut de la raó reflexiva, vers la Veritat.

A aquesta litúrgia de la Paraula per commemorar la mort del Senyor, s’hi afegirà, doncs, a partir del segle VIII, una litúrgia més visual i palpable de la creu, però, i això és molt important, acompanyada d’uns textos cantats que s’inspiren molt directament en la Paraula de Déu. Són els improperis:

I
Poble meu, què t'he fet,
en què t'he entristit? Respon-me!
Jo et vaig treure de la terra d’Egipte,
i tu has preparat una creu
al teu salvador.

Miquees 6,3-4: «Poble meu, què t’he fet, en què t’he afligit? Respon-me! Jo et vaig fer pujar del país d’Egipte, et vaig rescatar de la terra on eres esclau i vaig enviar al teu davant Moisès, Aaron i Maria».

II
Jo et vaig conduir quaranta anys pel desert,
et vaig nodrir amb mannà
i et vaig introduir en una terra excel·lent,
i tu has preparat una creu al teu Salvador.

Deuteronomi 8,2: «Recorda’t de tot el camí que el Senyor, el teu Déu, t’ha fet recórrer pel desert des de fa quaranta anys»; 8,3: «T’ha alimentat amb el mannà» i 8,7: «El Senyor, el teu Déu, et porta a un país fèrtil».

III
¿Què més havia de fer per tu,
que no hagi fet?
Et vaig plantar com vinya escollida, bellíssima,
i tu te m’has tornat del tot amarga;
m’has donat a beure vinagre en la meva set,
i amb la llança
has obert el costat del teu Salvador.

Isaïes 5,4: «Què més podia fer que no li hagi fet? N’esperava bon raïm; per què surt agre?», Jeremies 2,21: «Jo t’havia plantat amb ceps triats, eres una plantada segura. Com és que has canviat i ara treus brotada borda?» i Salm 68,22: «Quan tinc set, em fan beure vinagre».

A aquests improperis, que antigament cantaven els sacerdots, en tant que imatge del Crist, el poble hi respon amb una confessió trinitària impressionant: el trisagi, d’origen, certament, oriental.

Sant Déu!
Sant Fort!
Sant Immortal!
Tingueu pietat de nosaltres.

Primer en grec —un record de la litúrgia primitiva de Roma, que era en aquesta llengua, ja que el llatí no s’imposà fins al segle III com a llengua de l’església— i després en llatí, o bé, ara, en català. Això és: aquest Crucificat que contemplem torturat en una creu, és el Déu tres vegades sant, el Déu Trinitat. En el ritu cistercenc antic, mentre es cantaven els improperis, la creu encara estava tapada amb un vel; el sentit, per tant, era encara més fort: el Déu amagat rere el vel de la seva carn, de la humanitat, de la feblesa, és el Déu tres vegades sant.

Per tant, és la Paraula el que ens permet omplir de contingut i de misteri aquest moment fort de la litúrgia del Divendres Sant. No és, doncs, un mer gest piadós o de devoció, sinó una veritable confessió trinitària del Déu amagat, quelcom molt semblant al misteri de la bardissa flamejant que li fou concedit de contemplar a Moisès. La creu és per nosaltres la bardissa encesa on es revela el misteri del Déu amagat que ve per salvar el seu poble, per abraçar la humanitat. Un misteri que parla, perquè Déu, en Jesús, s’ha fet Paraula, però que a la creu parla paradoxalment en el silenci, en la velació, en la foscor.

Hem de pensar, doncs, en aquest context, quan contemplem la icona de l’abraçada de Jesús crucificat a sant Bernat. Aquest trobament profund amb el misteri de Déu, simbolitzat, significat per aquesta abraçada, s’esdevé en l’àmbit de la litúrgia i de la lectio divina de l’església.

4. Affectus i adoració

Se’ns diu en el relat de l’Amplexus de sant Bernat, que aquest es trobava prostrat davant la creu, «quam idem vir beatissimus devotissime adorabat, ac deosculabatur». L’adorava i la besava. Són les dues actituds que suscita en nosaltres la contemplació litúrgica de la Creu il·luminada per la Paraula de Déu: adoració i afecte.

L’adoració, tot i que literalment aquesta paraula vol dir tocar amb la boca, per tant, besar (en llatí boca és os, oris), la mateixa arrel de la paraula besar que trobem en el text, deosculor o osculor, l’adoració, dic, designaria l’actitud interior, la reverència interior amb què acollim el misteri del Crucificat. L’afecte, en canvi, que és l’expressió exterior, amb el bes, acompanya aquesta disposició o moviment interior. És per tant, la mateixa realitat, en el seu doble aspecte, interior i exterior.

Afecte, del llatí «affectus» —tots entenem que vol dir, potser no ho sabríem explicar massa bé, però forma part de la nostra experiència humana— és una paraula molt pròpia de l’espiritualitat bernardina i, en general cistercenca. I té molt a veure amb el sentiment i amb l’experiència. El diccionari la defineix aquesta paraula com «una disposició de l’ànima» (dimensió interior), però també com una disposició del cos, fins i tot una malaltia (en català, i en llatí, diem una afecció, per referir-nos a una malaltia), un sentiment, també, que seria expressió d’un moviment apassionat de l’ànima, sempre segons el Gaffiot (diccionari llatí francès).

El diccionari de l’IEC, la defineix així: Sentiment que commou l’ànima, com ara la ira, la compassió, l’odi, l’amor. Amor no sexual per una persona. Sent molt d’afecte pel seu pare. Sentia un gran afecte pels seus germans. Tenir, portar, demostrar, afecte a algú. Posar afecte a algú. Afecte maternal, fraternal. Acollir amb afecte. Procés psíquic que proporciona determinades qualitats subjectives en el camp de la consciència i que alhora condiciona el sentit dels impulsos i les reaccions.

Es tracta, doncs, d’un terme profund i fins a un cert punt complex, que qualifica molt bé aquesta nova manera d’apropar-se al misteri de Déu, tan ben representada en la icona que contemplem de l’Amplexus, de l’Abraçada de sant Bernat.

Sant Anselm de Canterbury, un teòleg benedictí anterior a sant Bernat, va encunyar aquesta frase famosa: «Credo ut intelligam», crec per a comprendre, referint-se a la fe que cerca de fer-se raonable, entenedora. En aquest nou àmbit, amb sant Bernat i tot el seu entorn monàstic cistercenc, canviaríem una mica la frase: «Credo ut experiar», crec per a experimentar, per a fer una experiència. I l’àmbit de l’experiència és molt proper al de l’amor, al del gust, al de la saviesa. Cosa que no vol pas dir que substituïm senzillament la reflexió per l’experiència.

Déu, per tant, una realitat que ha de ser experimentada, viscuda, incorporada a la pròpia experiència vital. Aquest és el significat profund, arcà, de l’abraçada del Crucificat a sant Bernat. Deixar-se abraçar per ell vol dir deixar que ell informi la nostra vida, experiencialment, i així esdevenim savis. I d’ací, arribem al «Credo ut diligam», al crec per a estimar. Perquè, al capdavall, en sant Bernat, es tracta d’amor.

Davant la Creu, doncs, i el misteri que significa, gairebé no podem desglossar l’adoració de l’afecte. Amb l’adoració volem expressar allò d’absolut i d’inefable que posseeix el misteri de la creu, i amb l’afecte intentem incorporar aquest misteri a l’àmbit de la nostra experiència, de la nostra voluntat i del nostre amor, per tal que, a partir d’ara, la nostra vida quedi tocada i sempre més referenciada per aquest misteri inefable, i siguem capaços també, de convertir tots els actes de la nostra vida en sacrifici amorós, és a dir, en servei als altres.

Completem aquesta visió de l’affectus, amb algun text de sant Bernat: aquest, del seu sermó II per a Septuagèsima, fa referència precisament a la mort del Senyor crucificat, prefigurat per Adam:

«El Senyor envià un son profund a Adam. Se n’envià igualment un a ell mateix esdevingut un altre Adam; però hi ha una gran diferència entre aquests dos sons. En efecte, el d’Adam hauria estat produït per l’èxtasi de la contemplació, mentre que el de Crist neix d’un sentiment (affectu) de compassió, talment que hom pot ben dir que fou la Veritat el que procurà un son al primer Adam, mentre que és la Caritat el que envià el seu al segon, amb el benentès que el Senyor és alhora Veritat i Caritat» (Sermó per a Septuagèsima II,1).

«Immisit Dominus soporem in Adam. Immisit et in seipsum, factus nimirum secundus Adam: sed est distantia forte non parva. Ille enim soporatus videtur prae excessu contemplationis; Christus miserationis affectu: ut in ilium soporem immiserit Veritas, in hunc charitas, cum utraque sit Dominus» (Sermó per a Septuagèsima II,1).

Ens movem doncs, en el camp semàntic de l’amor i de la veritat. El Senyor és veritat i és caritat. La veritat ateny la nostra intel·ligència, la caritat la nostra experiència, l’afecte. Dues dimensions que hem de complementar, tal com es complementen en Jesucrist.

Aquest altre, del sermó I per al Dimecres de Cendra, comentant la unció del Fill per part del Pare:

«Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut. D’aquestes paraules se’n desprèn tot un perfum d’unció espiritual. El Pare ha ungit el seu Fill, preferint-lo a tots els qui tenen part en la seva glòria, ja que es complau en ell molt més que en tots els altres, atès que l’estima amb un afecte diví, desconegut per a tota altra creatura. El Pare, dic jo, ha ungit el seu Fill preferint-lo a tots els qui comparteixen la seva glòria, i ha acumulat damunt d’ell tots els seus Crismes de bondat, de mansuetud i de dolcesa, l’ha omplert abundantment de les entranyes de la seva misericòrdia i de la seva pietat» (In capite ieunii I,3).

«Hic est Filius mens dilectus, in quo mihi bene complacui. Haec plane spiritalis unguenti fragrantia est. Unxit Pater Filium prae participibus suis, in quo prae ceteris singulariter complacet sibi. Pater enim diligit Filium, affectu utique divino, et inexperto omni creaturae. Unxit, inquam, Pater Filium prae participibus suis, accumulans super eum universa charismata benignitatis, mansuetudinis, et suavitatis, abundantius eum replens visceribus misericordiae et miserationis» (In capite ieunii I,3).

És un text preciós. Aquí l’afecte designa l’amor, únic, del Pare pel Fill, que es concreta, es vessa, es comunica, per mitjà d’aquesta unció, és a dir, de l’Esperit, ja que l’Esperit Sant és la Unció del Pare i del Fill, l’Amor del Pare i del Fill.

6. Amplexus: l’abraçada del Pare i el Fill

D’això es tracta precisament, de l’abraçada del Pare i del Fill, de la unció del Fill per part del Pare, de la seva dilecció, de la seva preferència per aquell, que malgrat tot, «és el més bell de tots els homes», com canta el salm 44.

Arribem ací, al cimal de la nostra reflexió. Intentarem explicar-ho amb l’ajuda d’un gran teòleg, el suís Hans Urs von Balthasar (1905-1988), fent recurs a la seva Teodramàtica, “el darrer acte” de la seva colossal teologia. No és fàcil, explicar això.

En el si de la Trinitat, el Pare, en engendrar el Fill, crea al mateix temps la distància necessària, aquell espai de llibertat, que fa possible que el Fill, que és de la mateixa naturalesa que el Pare, sigui alhora una Persona divina (la segona, el Verb que s’encarna) diferent de la del Pare: sense distància, sense llibertat, no hi podria haver amor. Paradoxalment aquesta distància, aquesta soledat (amb un mot de santa Elisabet de la Trinitat), és l’Esperit, l’Amor, la tercera persona de la Trinitat. Aquesta distància entre el Pare i el Fill fa possible, en el mateix espai de llibertat, d’amor, de donació, de comunicació intratrinitàries, l’encarnació del Verb, l’assumpció per part de Déu de la nostra realitat humana: el Verb s’encarna per obediència al Pare però al mateix temps en absoluta llibertat i gratuïtat. Aquesta distància entre el Pare i el Fill arriba al seu punt àlgid en la seva davallada als inferns: és de l’infern de la mort de Jesús que brolla el seu crit d’abandó a punt de morir a la Creu: «Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat» (Mt 27,46), que fa possible l’altre crit: «Pare, a les teves mans confio el meu esperit» (Lc 23,46). És a dir, el màxim distanciament entre el Pare i el Fill, que és la mort de Jesús, és també el màxim apropament, l’abraçada del Pare i el Fill, i fa possible que en brolli l’Esperit com a font de vida, un Esperit que el Fill, ja ressuscitat, retorna al Pare, i que, ensems, vessa damunt tota la humanitat representada per la Dona i el Deixeble estimat als peus de la creu. És en aquest moment de la mort de Jesús que la Santa Trinitat com a Història divina d’amor es clava com una falca en la Història humana obrint-la a un nou Futur. Per això Joan acaba així el drama de la Creu: «Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: “Tot s’ha complert.” Llavors inclinà el cap i va lliurar l’esperit» (Jn 19,30).

Els evangelis sinòptics, en el relat de la passió, consignen tots tres un detall que podria fer referència a aquesta teologia del distanciament: en produir-se la mort de Jesús, el vel del temple, que tancava el Sant dels Sants, s’esquinçà (Mc 15,38; Mt 27,51; Lc 23,45). És el com el símbol de l’esquinçament de la Santa Trinitat que fa possible el desbordament cap enfora de l’Esperit de vida. Sant Bernat apuntava una mica al mateix amb la imatge del sac esquinçat en la passió de Crist. El vel és la humanitat de Crist, i és aquest vel el que s’esquinça a causa d’aquest distanciament entre el Pare i el Fill, revelant la intimitat de la vida trinitària.

Diu von Balthasar: «Es tracta de demostrar que l’abandó del Fill per Déu durant la passió fou un mode de la seva vinculació amb el Pare en l’Esperit Sant, tal com la seva mort va ser un mode de la seva vitalitat, i el seu sofriment un mode de la seva benaurança (...) En la passió hom es troba en l’obscuritat del Fill, però al mateix temps en la llum del Pare, ja que l’obscuritat del Fill consisteix en el fet que la seva llum està consignada en el Pare. Durant l’enfosquiment per l’abandó de Déu, la certesa de l’herència estava dipositada dins de la filiació (aquesta relació intratrinitària), com un regal, disposada a ser repartida entre els homes» (Urs von Balthasar, Teodramática. El último acto, pg. 255), precisament, com deia sant Bernat, en esquinçar-se, per la passió, pel distanciament, el sac de la misericòrdia de Déu.

És en la creu, doncs, on es resol aquest «afecte diví», de què parlava sant Bernat, la unció del Pare envers el Fill, una unció d’amor preferent, absolut, total. I és així que des de la Creu, el Fill, deixant-se abraçar pel Pare, pot abraçar també tota la Humanitat per ungir-la amb el seu Esperit, per a fer-la participar d’aquesta predilecció, d’aquest affectus etern del Pare.

La humanitat, representada en la nostra icona per Bernat, és l’ovella perduda que finalment, Jesús es carrega a les espatlles —la creu— per menar-la vers la cleda del Pare, vers l’amor, la tendresa, la compassió, l’afecte del Pare. Al salteri hi ha un salm, el més llarg de tots, el 118, que és una meditació de la Llei amorosa i exigent de Déu, que repartim cada dia en la pregària del migdia, a l’hora menor, que acaba així, després de repassar les meravelles d’aquesta Llei exigent i amorosa: «M’havia esgarriat com una ovella perduda: vine a buscar el teu servent, que jo no oblido els teus manaments» (Sl 119,176).

Això és el que ha fet Jesús, venir-nos a buscar, senzillament, per retornar-nos a l’abraçada del Pare: «[El fill] se n’anà a trobar el seu pare. Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà» (Lluc 15,20).

Voldria cloure encara, aquesta part, amb les paraules de l’elevació a la Trinitat de santa Elisabet de la Trinitat: «Oh els meus Tres, el meu tot, la meva felicitat, solitud infinita, immensitat on em perdo, em lliuro a vós com una presa. Sepulteu-vos en mi perquè jo em sepulti en vós, tot esperant d’anar a contemplar en la vostra llum l’abisme de les vostres grandeses».

7. Al·leluia. M’he retrobat amb vós

Acabarem amb un cant. Voldria que l’escoltéssiu, i que marxéssim amb aquest cant a dintre. És el cant del diumenge de Pasqua, l’introit de la missa del dia. Diu així:

Resurrexi, et adhuc tecum sum, alleluia.
Posuisti super me manum tuam, alleluia.
Mirabilis facta est scientia tua, alleluia.

He ressuscitat, m’he retrobat amb vós, al·leluia.
No m’heu deixat de la vostra mà, al·leluia.
És admirable la vostra saviesa, al·leluia, al·leluia.

Parlàvem de distància, d’abandó. La resurrecció, que floreix ja a la Creu en l’abraçada de Crist a Bernat, en l’abraçada de Crist a tu i a mi, a tota la humanitat, esclata en el retrobament del Pare i el Fill, el Pare que, malgrat la distància de la creu, no ha deixat mai el Fill de la seva mà, perquè, en paraules de von Balthasar, «tot el tresor de la filiació es trobava consignat (guardat) en el Pare», ja que Crist, tot i el distanciament de l’encarnació i de la passió, no havia deixat d’estar mai amb el Pare, girat cap al Pare, al si del Pare, com canta Joan en el seu Pròleg: «In principio erat Verbum et Verbum erat apud Deum (pros ton theón) et Deus erat Verbum» (Jn 1,1).

Aquest cant del Diumenge de Pasqua i els seus versets el manllevem del salm 138, «Heu penetrat els meus secrets, Déu meu, i em coneixeu», que canta misteriosament el misteri de la consignació de la filiació de Jesús en el Pare durant el distanciament i l’abandó de la Passió: «si baixava als inferns, us hi trobo», diu el salm. Si voleu un text per a meditar, avui, o demà, podríeu prendre aquest salm, el 138 (139).

És un cant serè, escrit en el mode quart, perquè la joia de Pasqua no pot ser una joia d’esclats, ni de triomfalismes, ans una joia íntima, profunda, transparent, la joia de la retrobada del Pare i del Fill, en l’abraçada del Sant Esperit.

Al capdavall l’al·leluia pasqual en llavis de Jesús és una confessió serena i joiosa de la saviesa del Pare, del seu misteri d’amor entranyable, aquell misteri que sempre està més enllà dels nostres llindars i que, malgrat tot, ens atreu i ens abraça per la força del sagrament pasqual dibuixat avui pel signe de la Creu.

Poblet, 19 abril 2019