dissabte, 9 de novembre de 2019

Homilia, Somniar l'Església

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DEL LATERÀ
Ez 47,1-2.8-9.12; Sl 45,2-3.5-6.8-9 (R.: 5); Jo 2,13-22

Les lectures que hem proclamat ens porten a fer alguna reflexió sobre l’Església, sobre el misteri d’aquesta realitat que, potser de tan connatural se’ns escapa, però en la qual vivim indefugiblement la nostra pertinença a Jesucrist.

Ezequiel imagina, des del caos i la foscor de l’exili, una ciutat bella i radiant, de mesures perfectes, ordenada i esplendorosa, regada per un riu saludable i vivificant. És la nova Jerusalem, evocada aquí, com farà també el llibre de la Revelació de sant Joan, com una utopia, com el no lloc del Regne, el Regne de Déu que no es pot identificar amb res del que existeix, per això és utòpic, però que ensems ens és present i ens ve a trobar com la nostra realitat més profunda: «el Regne de Déu és enmig vostre» (Lc 17,21). Des de l’exili, de tot exili, ens és lícit imaginar, somniar i esperar aquesta bella ciutat. Des de l’exili del nostre camí pel desert de la vida quotidiana —forasters com som—, de la nostra limitació, i de la nostra esperança, ens és lícit imaginar l’Església com aquella llar bella i perfecta on serem acollits, on som, de fet, acollits, per Déu.

La litúrgia, avui, per imaginar i per cantar l’església, ens ofereix en-cara un altre text preciós com a complement de la profecia d’Ezequiel, el salm 45. És el salm que canta la bellesa, la fecunditat i la inexpugnabilitat de la ciutat de Déu. «Déu hi és al mig» (enmig de la ciutat), diu, segurament referint-se al temple, i és ben bé així, fins i tot retòricament: entremig del salm 45 i del salm 47, que canta també la ciutat de Déu, tenim el salm 46, que canta la joia i la grandesa del Senyor, Rei de tot l’univers: «Aplaudiu, tots els pobles del món, aclameu Déu amb entusiasme».

Pareu esment a la gosadia del salm i de la mateixa profecia d’Ezequiel: Jerusalem, en realitat, no en té de riu, situada com està en un paratge més aviat desèrtic. Jerusalem té un torrent miserable, el Cedró, i, per a beure, ha de recollir l’aigua en cisternes. Per això la Jerusalem del salm 45, tal com la canta el salm, té tanta força profètica i poètica per evocar la realitat més joiosa que es pugui imaginar: Déu enmig nostre, Déu, la nostra alegria, és amb nosaltres, i hi és amb la fecunditat i la bellesa que tenen les ciutats travessades per un riu, que és sempre un símbol de vida i de salvació. El riu, encara, a diferència del mar, caòtic, impossible de contenir, evoca en el salm el cosmos, l’ordre, la bellesa i l’alegria, en tant que fa de mirall de la bellesa mateixa de la ciutat.

L’Església, doncs, és la font, de la qual bevem l’aigua viva del Crist, el seu Esperit, en els sagraments que brollen com un riu del seu altar, de les cinc deus de les ferides glorioses del Senyor Crucificat i Ressuscitat. I l’Església és una ciutat, bella i ordenada, on naixem i creixem com a ciutadans d’aquella Pàtria ideal que té per llei l’evangeli de l’amor. Agraïm-la, doncs, l’Església, amb els seus murs i les seves places, «ciutat ben construïda, conjunt harmoniós» (Sl 121,3), i mirem també d’ordenar la ciutat terrenal i la nostra vida. I pensem avui en aquella ciutat, Roma, que ens és mare i cap, en la seva Església que ens presideix en la caritat, ella, amb el seu bisbe. Preguem perquè esdevingui font desbordant de caritat i d’alegria per a totes les esglésies, per a tot el món. Amén.