dimarts, 4 de novembre del 2008

Homilia, 4 novembre 2008

DIMARTS DE LA SETMANA XXXI/II
DURANT L’ANY
Fl 2, 5-11; Sl 21, 26b-27. 28-30a. 31-32 (R.: 26a); Lc 14, 15-24

«Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist». Potser millor, «sentiu com sentia Jesucrist». Aquesta frase de la primera lectura orienta la nostra reflexió d’avui vers un punt delicat, el de la imitació de Crist. Com sabeu és el títol d’un dels clàssics més famosos de la literatura espiritual cristiana, un dels més llegits al llarg del temps. I, tanmateix, a Jesucrist no el podem imitar, germanes i germans. Ni ell ens ho demana mai a l’evangeli. Ens demana que el seguim, no pas que l’imitem.

A Jesucrist no el podem imitar, perquè a nosaltres ens resulta del tot impossible recular fins a la seva època, fins a les mateixes coordenades històriques, socials, ètiques, polítiques, religioses, culturals en les quals s’inscrigué el seu itinerari humà. Jo ja no puc ser contemporani de Jesucrist; és ell qui ve a trobar-me i es fa el meu contemporani. I això ja és tota una altra cosa. De fet, ell ens proposa quelcom més engrescador que imitar-lo. Imitar vol dir reproduir, copiar: un gest, una actitud, una conducta… seguir-lo, en canvi, em demana de posar en exercici la meva llibertat i la meva capacitat d’inventiva per a donar una resposta, en sintonia amb ell, amb Jesús, als reptes de la vida. És per això que Pau, que no va conèixer mai el Jesús històric, i que per això tampoc no el podia imitar, ens fa aquesta proposta interessant: «sentiu com sentia Jesucrist». «Sentir» en el seu significat més profund d’assaborir. El verb original, fronéuo, en realitat, fa referència a una saviesa de vida.

És la saviesa del deseiximent: «no es va aferrar gelosament a la seva igualtat amb Déu». Jesús no estava aferrat ni a la seva pròpia identitat, a la seva pertinença a Déu. Aquesta saviesa, la seva, que Pau ens convida a assumir, és la de la total llibertat, la total disponibilitat: desaferrar-me fins i tot de la meva identitat per tal de ser capaç d’escoltar i d’acollir la dels altres en el veritable servei de la fraternitat evangèlica.

I seguint Jesús pel camí del deseiximent, de la llibertat i de l’amor, arribaré a les portes del cor de Déu, aquest nostre Déu malgastador, capaç de tirar la casa per la finestra per un grapat de pobres, cecs, coixos, invàlids… tots els qui caminem sols i bevem, de vegades, les aigües amargues de l’abandó i del sense sentit.

No puc imitar Jesús. No puc reproduir estereotipadament les seves reaccions, les seves respostes… sí que puc, en canvi, entrar a l’escola de la seva saviesa i posar-me a seguir-lo en actitud d’escolta constant, cercant, pel camí de la humilitat, aquella veritat que allibera, i que se m’ofereix, com un tresor, en el cor dels altres, en el meu propi cor, en el cor de Déu: Déu, que, realment, «ha fet tot això per nosaltres». Amén.