dilluns, 30 de novembre del 2009

Homilia, Causa del teu camí

Dia 30 de novembre
SANT ANDREU, APÒSTOL

Rm 10,9-18; Sl 18,2-3.4-5 (R.: 5a); Mt 4,18-22

Hem començat l’Advent, aquest temps que, cada any, ens confronta amb l’horitzó grandiós de les nostres vides i de la història. Cantàvem, com a comiat de l’any litúrgic, la colpidora seqüència del «Dies iræ», i, tot cantant-la, pensava en la visió no menys grandiosa de la paràbola del rei jutge i pastor de Mt 25, i les visions del llibre de Daniel, que, sens dubte, n’inspiraren la composició. El relat mateuà del judici final, igual com la seqüència del «Dies iræ», posen l’accent en la serietat de Déu i del seu projecte. I està bé que sigui així, envoltats com estem de frivolitat. Déu se’ns pren seriosament, i això vol dir que també nosaltres ens l’hi hem de prendre. És el missatge del «Dies iræ». La gravetat i la responsabilitat del jutge, però, no exclouen la confiança i l’esperança en el pastor. Per això, aquests dies, m’he fixat sobretot en aquesta estrofa del «Dies iræ»: «Recordare, Iesu pie, quod sum causa tuæ viæ, ne me perdas illa die»: Recorda’t de mi, oh bon Jesús, jo que he estat la causa del teu camí, i no em perdis aquell dia! Sí, la seqüència del «Dies iræ» canta la serietat del Déu que es pren seriosament la meva vida i la meva veritat, per petites que siguin, i els surt a l’encontre, i, amb un gest acollidor, amb la seva mirada d’infinita tendresa, acull la història que fa camí cap ell, per donar-li sentit i plenitud, que això vol dir, en definitiva, el judici de Déu.

Per això avui, amb l’apòstol sant Andreu, un dels primers, sortim també nosaltres a l’encontre del Déu que ve a trobar-nos. Sí, som causa del seu camí, som causa que ell hagi vingut a ajudar-nos a desenredar les xarxes del nostre pecat. És el que celebra l’Advent: Déu que ve per adreçar-nos una paraula, per proposar-nos de compartir un camí, una aventura, un projecte, una il·lusió. Ens proposa un intercanvi: les nostres xarxes, per les seves, la nostra limitació per la seva infinitud, la nostra incomunicació i la nostra solitud, per l’àmbit obert de la xarxa divina, de l’internet de la gràcia sense pàgines protegides amb contrasenya. Cansat de cercar-me, Senyor, t’has assegut a la vora del pou, i per redimir-me has patit la creu. Que no sigui en va tant d’esforç!

dimarts, 17 de novembre del 2009

Homilia, La ciutat de la lluna

DIMARTS DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (I)

2Ma 6, 18-31; Sl 3, 2-3. 4-5. 6-7 (R.: 6b); Lc 19, 1-10

Camí de Jerusalem, el lloc de l’acompliment i de l’adveniment del Regne, Jesús passa per Jericó. Jericó és la ciutat de la lluna, la ciutat de la nit. Sí, perquè l’arrel de la paraula Jericó, en hebreu, és la mateixa de la paraula lluna (iareah): Orígenes, comentant Josuè, ja se n’havia adonat. Jesús, anant a Jerusalem, passa per la ciutat de la nit. Nosaltres, fills de la nit, que vivim en tenebres, també hi passem, com Jesús, sobretot en aquests dies que són els darrers. Dies que marquen la fi d’un cicle i el començament d’un de nou, un any que se’n va i n’empeny un altre, fins a la plenitud, fins que Crist, Rei de l’univers, ho sigui tot en tots, i ens faci, de fills de la nit i de les tenebres, fills del dia i de la claredat.

Jesús, a la ciutat de la nit, és portador de llum. El Fill de David, el Messies, el qui té la clau i el sentit dels esdeveniments i de la història, el qui torna lluminosa la nostra fe i li dóna plenitud, surt a l’encontre del cec, que li clama, i nosaltres amb ell: «I quan s’acluquin aquests ulls humans, obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans, per contemplar la vostra faç immensa!». A les portes de Jericó Jesús ens obre els ulls de la fe.

Zaqueu fa un pas més. És l’home que ha perdut la seva identitat teològica. És Israel sumit en la nit de la cobejança i de l’egoïsme. Som tots nosaltres, en aquests dies darrers. És l’església que no sap mirar ni reconèixer la salvació quan passa. Jesús, a la ciutat de la nit, el Fill de David, el Messies, retorna a Zaqueu la seva dignitat de fill d’Abraham, de fill de Déu: «Avui la salvació ha entrat en aquesta casa». I la salvació, en el relat de Zaqueu, pren els colors i les veus de l’alegria i del compartir.

Jesús passa per la ciutat de la nit, passa per Jericó. Pels nostres Jericó, també, a nosaltres que ja endevinem, rere un vel de boires, en la llunyania, les torres i els merlets de la ciutat feliç de Jerusalem, la nostra mare. Ell, «que ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut», ens porta la llum de la fe i de la vida, ens porta la joia de la nostra identitat i de la nostra filiació divina. Rebem-lo, doncs, amb alegria, tot just d’ací uns instants, que la Paraula es farà Pa partit i compartit per a tots els convidats a casa seva, nosaltres que no som dignes de rebre’l a la nostra.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Homilia, Vi nou

DIVENDRES DE LA SETMANA XXXI DURANT L’ANY (I)

Rm 15, 14-21; Sl 97, 1. 2-3ab. 3cd-4 (R.: cf. 2b); Lc 16, 1-8

«Deixeu-nos sentir cada dia més, Senyor, els efectes de la vostra gràcia i prepareu-nos a rebre les promeses de les quals ja són penyora els misteris que ens alimenten». L’oració postcomunió de la missa d’avui, de l’eucologia assignada a la setmana trenta-unena de durant l’any, ens permet de reflexionar sobre una dimensió important de l’eucaristia que celebrem cada dia, i que potser ens passa més desapercebuda. Em refereixo a la dimensió escatològica de l’àpat eucarístic. El pa i el vi, en efecte, que són fruit de la terra i del treball dels homes, per mitjà de la invocació de l’Esperit Sant, esdevenen misteri, és a dir, sagrament, signe de la Promesa acomplerta. Així l’àpat terrenal ens anticipa, per la força del sagrament, pel dinamisme de l’Esperit i en l’àmbit de la nostra fe, l’àpat escatològic, al qual Jesús comparava no fa gaire el Regne del Cel.

Això ens porta a fer un pas més. Tota la realitat creada és assumida en aquest dinamisme eucarístic i sacramental, i així tota ella esdevé signe d’una Presència, en majúscules, que ho omple tot de sentit i de festa amb el seu amor recreador. Tots nosaltres som fets ofrena juntament amb el pa i amb el vi, un esdeveniment que reviurem intensament d’ací a pocs dies quan el nostre novell profés dipositarà la seva carta de professió damunt l’altar unint la seva oblació a la de Crist mateix.

Així l’Eucaristia esdevé ja un tast, una bestreta d’aquella joia de Jesús que ell volia que fos la nostra, de la felicitat de les benaurances que batega en forma de promesa sota de les espècies del pa i del vi.

En apropar-nos avui a combregar, plens d’aquesta santa alegria, us invito, germans, a recordar aquelles paraules de Jesús en el darrer sopar: «Us asseguro que des d’ara ja no beuré d’aquest fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou amb vosaltres en el Regne del meu Pare» (Mt 26, 29). Amb «vosaltres»! La Pasqua no serà plena sense nosaltres. Jesús ens espera per immolar la Pasqua nova del Regne del Cel. Però el vi d’ara, la copa que repartim, ens hi prepara i ens n’anticipa ja tota la realitat joiosa en el misteri del sagrament.