dissabte, 21 de juny de 2014

Homilia, Llegir bé

SANT LLUÍS GONZAGA, RELIGIÓS
2Cr 24,17-25; Sl 88,4-5.29-30.31-32.33-34 (R.: 29a); Mt 6,24-34

Avui les lectures que hem escoltat ens proposen, mai tan ben dit, dos exercicis de lectura. La primera ens ensenya a llegir la història. La segona ens ensenya a llegir la quotidianitat, la realitat que ens envolta. Dos aspectes fonamentals de la teologia d’Israel i també de la nostra. Per llegir la història, Israel compta amb la profecia, quasi sempre entrellaçada amb el culte. En efecte, a la nostra lectura d’avui hi apareixen uns profetes, portadors del projecte de Déu per al poble, i el sacerdot Zacaries, fill del sacerdot Jojadà, que morirà màrtir per la seva fidelitat al projecte de Déu. I és que la profecia no fa altra cosa que actualitzar la Paraula de Déu, en l’àmbit del culte, per ajustar més i més la història col·lectiva del poble al projecte de Déu. En la nostra lectura del segon llibre de les Cròniques, el poble, representat pel seu rei, Joàs, no fa cas d’aquesta Paraula, i la història acaba en fracàs. El salm 88 que hem cantat, obre tanmateix una porta a l’esperança: «Persistiré en el meu amor, no em desdiré de la meva lleialtat», afirma el Senyor.

L’evangeli, que ens mostra el rostre amable de Jesús mestre de saviesa, ens forneix una clau important de lectura de la realitat quotidiana. Ens invita a mirar aquesta realitat i a fiar-nos-en per trobar el camí de la confiança: «Mireu els ocells del cel... mireu els lliris dels prats». Aquest exercici de lectura de la realitat com a sagrament de la bonesa de Déu, Israel el fa també a la Bíblia en els llibres dels Salms, en el Càntic, en els Proverbis, etc., i és que Jesús es troba immers en aquest corrent espiritual tan fecund. Amb Israel, doncs, i amb Jesús, aprenem a conjugar aquestes dues lectures, la de la història col·lectiva i personal, amb els seus esdeveniments, els seus èxits i fracassos, els seus projectes, i la lectura de la realitat, de les nostres experiències més immediates, del batec de la quotidianitat. De tot plegat som invitats a fer-ne camí de salvació, una història teologal, és a dir, lloc d’encontre entre la realitat de Déu i la nostra realitat humana. Un diàleg, en definitiva.

Lluís Gonzaga, hereu del marquesat de Castiglione, esdevingué sant precisament perquè, a la llum de la fe, va articular correctament aquestes dues lectures, la de la història familiar, amb les seves lluites pel poder i l’enlluernament d’una cultura potent, i la de la realitat quotidiana, a les aules del Col·legi Romà i pels carrers pestilents de Roma. Aquesta lectura li va ser lloc d’acolliment del Regne de Déu i de la seva justícia. Encomanem-nos-hi, doncs, i deixem-nos encomanar de la seva joiosa tendresa.