diumenge, 15 de desembre del 2013

Des del monestir

L’HOME DE DÉU, BENET

En un llibre recent: «L’Església davant la cruïlla. De Benet XVI al Papa Francesc», que estem llegint al refetor, Francesc Torralba analitza el llegat de Benet XVI i els reptes del nou pontificat. Aporta claus de comprensió valuoses, que m’han fet pensar i han posat nom a molts sentiments i pensaments que em ronden.

La inflació papal que estem vivint, i que recorda una mica el fenomen Wojtyła, tot i que el contingut és ben diferent, fa eloqüent el silenci humil i discret del papa emèrit que acompanya l’Església amb la seva pregària amatent. Ell que alguna vegada havia manifestat desacord envers l’expressió «Déu-mare» viu ara i exerceix una mena de maternitat delicada i prodigiosa sobre el poble de Déu.

La intimitat de la tardor i de l’Advent em porten a recordar Benet XVI amb afecte. Tinc ben present el dia de la seva elecció. Em va colpir el nom triat: Benet. Tot i haver estat l’home de confiança de Joan Pau II, el nou papa veia i faria les coses de manera diferent. Benet vol dir sobretot tres coses: humilitat i discreció, capacitat de dialogar amb la cultura, i estimació per la litúrgia. La gràcia del nom, en el papa Benet, fructificaria aviat en obres concretes. El recordem presidint la litúrgia, com un humil servidor, sense exercir cap mena de domini sobre el ritu —ho feia notar encertadament en una revista especialitzada un liturgista de casa nostra. El recordem pel seu mestratge, per les seves homilies, adreçades al do més preciós que Déu ens ha fet, que és la capacitat de raonar, d’emparaular la realitat, allò que ens fa ser a imatge i semblança d’Ell. El llenguatge del papa emèrit era clar i alhora bell, lluminós, a l’estil de sant Benet, que «va escriure una Regla per als monjos molt clara de llenguatge i bella per la seva discreció» —ho diu el seu biògraf, sant Gregori. Jo el recordo sobretot per la humilitat amb què feia de papa, sense buscar cap protagonisme, sense gestos aparatosos, sovint només amb un somriure, amb una mirada. És així com es va acomiadar, amb la mirada i el somriure, en la seva darrera i emotiva litúrgia del dimecres de cendra d’enguany.

Aquest home de Déu, Benet, que ha estat el papa emèrit, va donar el seu últim ensenyament amb el document de la seva renúncia, un text cabdal per a l’eclesiologia, que caldrà reprendre i estudiar. Era el fruit madur d’una saviesa profunda viscuda humilment i discretament. Una renúncia que ha obert moltes portes i que ha fet possible aquesta mena de miracle que vivim ara, i que duu el nom d’un altre enamorat foll de Jesucrist, Francesc, que ha fet que fins i tot els detractors papals més acèrrims esclatin en lloances.

Al capdavall, Benet i Francesc, els sants i els papes, són complementaris!

Publicat a Catalunya Cristiana, 1786, 15 desembre 2013

dijous, 12 de desembre del 2013

Jornada per la pau 2014


MISSATGE DEL SANT PARE
FRANCESC
PER LA CELEBRACIÓ DE LA
XLVII JORNADA MUNDIAL DE LA PAU
1 de gener de 2014

LA FRATERNITAT, FONAMENT I CAMÍ PER LA PAU


1. En aquest meu primer Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau, voldria desitjar a tothom, a les persones i als pobles, una vida plena d'alegria i d'esperança. El cor de tot home i de tota dona guarda en el seu interior el desig d'una vida plena, de la qual forma part un anhel indeleble de fraternitat, que ens convida a la comunió amb els altres, en els quals trobem no enemics o contrincants, sinó germans que hem d'acollir i estimar.

De fet, la fraternitat és una dimensió essencial de l'home, que és un ésser relacional. La viva consciència d'aquest caràcter relacional ens porta a veure i a tractar cada persona com un veritable germà, ja que sense la fraternitat és impossible la construcció d'una societat justa, d'una pau estable i duradora. I cal recordar que normalment la fraternitat es comença a aprendre en el si de la família, sobretot gràcies a les responsabilitats complementàries de cadascun dels seus membres, en particular del pare i de la mare. La família és la font de tota fraternitat, i per això és també el fonament i el camí primordial per a la pau, ja que, per vocació, hauria de contagiar el món amb el seu amor.

El nombre creixent d'interdependències i de comunicacions que s'entrecreuen en el nostre planeta fa més palpable la consciència que totes les nacions de la terra formen una unitat i comparteixen un destí comú. En els dinamismes de la història, tot i la diversitat d'ètnies, societats i cultures, veiem sembrada la vocació de formar una comunitat composta de germans que s'acullen recíprocament i es preocupen els uns dels altres. No obstant això, sovint els fets, en un món caracteritzat per la «globalització de la indiferència», que a poc a poc ens «habitua» al sofriment de l'altre, tancant-nos en nosaltres mateixos, contradiuen i desmenteixen aquesta vocació.

En moltes parts del món, es lesionen contínuament i de manera greu els drets humans fonamentals, sobretot el dret a la vida i a la llibertat religiosa. El tràgic fenomen del tràfic d'éssers humans, amb la vida i la desesperació dels quals especulen persones sense escrúpols, n'és un exemple inquietant. A les guerres fetes d'enfrontaments armats se sumen altres guerres menys visibles, però no menys cruels, que es lliuren al camp econòmic i financer amb mitjans igualment destructius de vides, de famílies, d'empreses.

La globalització, com ha afirmat Benet XVI, ens apropa als altres, però no ens fa germans [1]. A més, les nombroses situacions de desigualtat, de pobresa i d'injustícia revelen no únicament una profunda falta de fraternitat, sinó també l'absència d'una cultura de la solidaritat. Les noves ideologies, caracteritzades per un difús individualisme, egocentrisme i consumisme materialista, debiliten els llaços socials, fomentant aquesta mentalitat del «descart», que porta al menyspreu i a l'abandonament dels més febles, dels qui són considerats «inútils». Així la convivència humana s'assembla cada vegada més a un mer do ut des pragmàtic i egoista.

Alhora, és clar que tampoc les ètiques contemporànies són capaces de generar vincles autèntics de fraternitat, ja que una fraternitat privada de la referència a un Pare comú, com a fonament últim, no aconsegueix subsistir [2]. Una veritable fraternitat entre els homes suposa i requereix una paternitat transcendent. A partir del reconeixement d'aquesta paternitat, es consolida la fraternitat entre els homes, és a dir, aquest fer-se «proïsme» que es preocupa per l'altre.

«On és el teu germà?» (Gn 4,9)

2. Per comprendre millor aquesta vocació de l'home a la fraternitat, per conèixer més adequadament els obstacles que s'interposen en la seva realització i descobrir els camins per superar-los, és fonamental deixar-se guiar pel coneixement del designi de Déu, que ens presenta lluminosament la Sagrada Escriptura.

Segons el relat dels orígens, tots els homes procedeixen d'uns pares comuns, Adam i Eva, parella creada per Déu a la seva imatge i semblança (cf. Gn 1,26), dels quals neixen Caín i Abel. En la història de la primera família llegim la gènesi de la societat, l'evolució de les relacions entre les persones i els pobles.

Abel és pastor, Caín és pagès. La seva identitat profunda i, alhora, la seva vocació, és ser germans, en la diversitat de la seva activitat i cultura, de la seva manera de relacionar-se amb Déu i amb la creació. Però l'assassinat d'Abel per part de Caín deixa constància tràgicament del rebuig radical de la vocació a ser germans. La seva història (cf. Gn 4,1-16) posa en evidència la dificultat de la tasca a la qual estan cridats tots els homes, viure units, preocupant-se els uns dels altres. Caín, en no acceptar la predilecció de Déu per Abel, que li oferia el millor del seu ramat —«el Senyor es va fixar en Abel i en la seva ofrena, però no es va fixar en Caín ni en la seva ofrena» (Gn 4,4-5)—, mata Abel per enveja. D'aquesta manera, es nega a reconèixer-lo com a germà, a relacionar-se positivament amb ell, a viure davant Déu assumint les seves responsabilitats de tenir cura de l'altre i protegir-lo. A la pregunta «On és el teu germà?», amb la qual Déu interpel·la Caín demanant-li comptes del que ha fet, ell respon: «No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà?» (Gn 4, 9). Després —ens diu el Gènesi— «Caín va sortir de la presència del Senyor» (4,16).

Hem d'esbrinar els motius profunds que han portat Caín a deixar de banda el vincle de fraternitat i, juntament amb ell, el vincle de reciprocitat i de comunió que l'unia al seu germà Abel. Déu mateix denuncia i recrimina a Caín la seva connivència amb el mal: «El pecat aguaita a la porta» (Gn 4,7). Tanmateix, Caín no lluita contra el mal i decideix igualment alçar la mà «contra el seu germà Abel» (Gn 4,8), rebutjant el projecte de Déu. Frustra així la seva vocació originària de ser fill de Déu i viure la fraternitat.

El relat de Caín i Abel ens ensenya que la humanitat porta inscrita en si una vocació a la fraternitat, però també la dramàtica possibilitat de la seva traïció. Dóna testimoni de l'egoisme quotidià, que està en el fons de tantes guerres i injustícies: molts homes i dones moren a mans de germans i germanes que no saben reconèixer-se com a tals, és a dir, com a éssers fets per a la reciprocitat, per a la comunió i per a el do.

«I tots vosaltres sou germans» (Mt 23,8)

3. Sorgeix espontània la pregunta: els homes i les dones d'aquest món podran correspondre plenament a l'anhel de fraternitat, que Déu Pare va imprimir en ells? Aconseguiran, només amb les seves forces, vèncer la indiferència, l'egoisme i l'odi, i acceptar les legítimes diferències que caracteritzen els germans i germanes?

Parafrasejant les seves paraules, podríem sintetitzar així la resposta que ens dóna el Senyor Jesús: Ja que hi ha un sol Pare, que és Déu, tots vosaltres sou germans (cf. Mt 23,8-9). La fraternitat s'arrela en la paternitat de Déu. No es tracta d'una paternitat genèrica, indiferenciada i històricament ineficaç, sinó d'un amor personal, puntual i extraordinàriament concret de Déu per cada ésser humà (cf. Mt 6,25-30). Una paternitat, per tant, que genera eficaçment fraternitat, perquè l'amor de Déu, quan és acollit, es converteix en l'agent més sorprenent de transformació de l'existència i de les relacions amb els altres, obrint els homes a la solidaritat i a la reciprocitat.

La fraternitat humana ha estat regenerada sobretot en i per Jesucrist amb la seva mort i resurrecció. La creu és el «lloc» definitiu on es funda la fraternitat, que els homes no són capaços de generar per si mateixos. Jesucrist, que ha assumit la naturalesa humana per redimir-la, estimant el Pare fins a la mort i una mort de creu (cf. Fl 2,8), ens converteix mitjançant la seva resurrecció en humanitat nova, en total comunió amb la voluntat de Déu, amb el seu projecte, que comprèn la plena realització de la vocació a la fraternitat.

Jesús assumeix des del principi el projecte de Déu, concedint-li el primat sobre totes les coses. Però Crist, amb el seu abandonament a la mort per amor al Pare, es converteix en principi nou i definitiu per a tots nosaltres, cridats a reconèixer-nos germans en Ell, fills del mateix Pare. Ell és la mateixa Aliança, el lloc personal de la reconciliació de l'home amb Déu i dels germans entre si. En la mort en creu de Jesús queda superada també la separació entre pobles, entre el poble de l'Aliança i el poble dels Gentils, privat d'esperança perquè fins aquell moment era aliè als pactes de la promesa. Com llegim a la Carta als Efesis, Jesucrist reconcilia en si tots els homes. Ell és la pau, perquè dels dos pobles n'ha fet un de sol, destruint el mur de separació que els dividia, l'enemistat. Ell ha creat en si mateix un sol poble, un sol home nou, una sola humanitat (cf. 2,14-16).

Qui accepta la vida de Crist i viu en ell reconeix Déu com a Pare i es lliura totalment a Ell, estimant-lo sobre totes les coses. L'home reconciliat veu en Déu el Pare de tots i, en conseqüència, sent la crida a viure una fraternitat oberta a tothom. En Crist, l'altre és acceptat i estimat com a fill o filla de Déu, com a germà o germana, no com un estrany, i menys encara com un contrincant o un enemic. En la família de Déu, on tots són fills d'un mateix Pare, i tots estan empeltats en Crist, fills en el Fill, no hi ha «vides descartables». Tots gaudeixen de la mateixa i intangible dignitat. Tots són estimats per Déu, tots han estat rescatats per la sang de Crist, mort en creu i ressuscitat per cadascun d'ells. Aquesta és la raó per la qual no podem quedar-nos indiferents davant la sort dels germans.

La fraternitat, fonament i camí per a la pau

4. Tenint en compte tot això, és fàcil comprendre que la fraternitat és fonament i camí per a la pau. Les encícliques socials dels meus Predecessors aporten una valuosa ajuda en aquest sentit. N'hi hauria prou de recuperar les definicions de pau de la Populorum progressio de Pau VI o de la Sollicitudo rei socialis de Joan Pau II. A la primera, trobem que el desenvolupament integral dels pobles és el nou nom de la pau [3]. En la segona, que la pau és opus solidaritatis [4].

Pau VI afirma que ha de regnar un esperit de fraternitat no tan sols entre les persones, sinó també entre les nacions. I explica: «En aquesta comprensió i amistat recíproques, en comunió sagrada, hem [...] de treballar junts per edificar el futur comú de la humanitat» [5]. Aquest deure concerneix en primer lloc els més afavorits. Les seves obligacions enfonsen les arrels en la fraternitat humana i sobrenatural, i es presenten sota un triple aspecte: el deure de solidaritat, que exigeix que les nacions riques ajudin els països menys desenvolupats, el deure de justícia social, que requereix el compliment en termes més correctes de les relacions defectuoses entre pobles forts i pobles febles, el deure de caritat universal, que implica la promoció d'un món més humà per a tothom, on tots tinguin alguna cosa per a donar i rebre, sense que el progrés d'uns sigui un obstacle per al desenvolupament dels altres [6].

Així mateix, si es considera la pau com a opus solidaritatis, no es pot passar per alt que la fraternitat és el seu principal fonament. La pau —afirma Joan Pau II— és un bé indivisible. O és de tots o no és de ningú. Només és possible aconseguir-la de debò i gaudir-ne, com a millor qualitat de vida i com a desenvolupament més humà i sostenible, si s'assumeix en la pràctica, per part de tots, una «determinació ferma i perseverant d'obstinar-se pel bé comú» [7]. La qual cosa implica no deixar-se portar per l'«afany de lucre» o per la «set de poder». Hem d'estar disposats a «“perdre” per l'altre en lloc d'explotar-lo, a “servir-lo” en lloc d'oprimir-lo en profit propi. [...] L'“altre” —persona, poble o nació— no [pot ser considerat] com un instrument qualsevol per explotar a baix cost la seva capacitat de treball i resistència física, abandonant-lo quan ja no serveix, sinó com un “semblant” nostre, una “ajuda”» [8].

La solidaritat cristiana comporta que el proïsme sigui estimat no tan sols com «un ésser humà amb els seus drets i la seva igualtat fonamental amb tots», sinó com «la imatge viva de Déu Pare, rescatada per la sang de Jesucrist i posada sota l'acció permanent de l'Esperit Sant» [9], com un germà. «Llavors la consciència de la paternitat comuna de Déu, de la germanor de tots els homes en Crist, “fills en el Fill”, de la presència i acció vivificadora de l'Esperit Sant, conferirà —recorda Joan Pau II— a la nostra mirada sobre el món un nou criteri per a interpretar-lo» [10], per a transformar-lo.

La fraternitat, premissa per vèncer la pobresa

5. A Caritas in veritate, el meu Predecessor recordava al món sencer que la manca de fraternitat entre els pobles i entre els homes és una causa important de la pobresa [11]. En moltes societats experimentem una profunda pobresa relacional com a conseqüència de la manca de sòlides relacions familiars i comunitàries. Assistim amb preocupació al creixement de diferents tipus de descontentament, de marginació, de solitud i variades formes de dependència patològica. Una pobresa com aquesta només pot ser superada redescobrint i valorant les relacions fraternes en el si de les famílies i de les comunitats, compartint les alegries i els patiments, les dificultats i els èxits que formen part de la vida de les persones.

A més, si d'una banda es dóna una reducció de la pobresa absoluta, d'altra banda no podem deixar de reconèixer un greu augment de la pobresa relativa, és a dir, de les desigualtats entre persones i grups que conviuen en una determinada regió o en un determinat context històrico-cultural. En aquest sentit, calen també polítiques eficaces que promoguin el principi de la fraternitat, assegurant a les persones —iguals en la seva dignitat i en els seus drets fonamentals— l'accés als «capitals», als serveis, als recursos educatius, sanitaris, tecnològics, de manera que tots tinguin l'oportunitat d'expressar i realitzar el seu projecte de vida, i puguin desenvolupar-se plenament com a persones.

Calen també polítiques dirigides a atenuar una excessiva desigualtat de la renda. No podem oblidar l'ensenyament de l'Església sobre l'anomenada hipoteca social, segons la qual, tot i que és lícit, com diu sant Tomàs d'Aquino, i fins i tot necessari, «que l'home tingui coses pròpies» [12] pel que fa al seu ús, no les té pas «com a exclusivament seves, sinó com a comunes, en el sentit que no les té solament en profit seu, sinó també dels altres» [13].

Hi ha finalment una forma més de promoure la fraternitat —i vèncer així la pobresa— que ha d'estar al fons de totes les altres. És el despreniment del qui tria viure amb un estil de vida sobri i essencial, del qui, compartint les mateixes riqueses, aconsegueix així experimentar la comunió fraterna amb els altres. Això és fonamental per seguir Jesucrist i ser autènticament cristians. No es tracta només de persones consagrades que fan professió del vot de pobresa, sinó també de moltes famílies i ciutadans responsables, que creuen fermament que la relació fraterna amb el proïsme constitueix el bé més preuat.

El redescobriment de la fraternitat en l'economia

6. Les greus crisis financeres i econòmiques —que tenen el seu origen en el progressiu allunyament de l'home de Déu i del proïsme, en la recerca insaciable de béns materials, d'una banda, i en l'empobriment de les relacions interpersonals i comunitàries, de l'altra—han portat molta gent a buscar el benestar, la felicitat i la seguretat en el consum i el guany més enllà de la lògica d'una economia sana. Ja l'any 1979 Joan Pau II advertia del «perill real i perceptible que, mentre avança enormement el domini per part de l'home sobre el món de les coses, perdi els fils essencials d'aquest seu domini, i la seva humanitat quedi sotmesa de diverses maneres a aquest món, i ell mateix es faci objecte de múltiple manipulació, encara que de vegades no sigui directament perceptible, a través de tota l'organització de la vida comunitària, a través del sistema de producció, a través de la pressió dels mitjans de comunicació social» [14].

El fet que les crisis econòmiques se succeeixin una darrere l'altra hauria de portar a les oportunes revisions dels models de desenvolupament econòmic i a un canvi en els estils de vida. La crisi actual, amb greus conseqüències per a la vida de les persones, pot ser, però, una ocasió propícia per recuperar les virtuts de la prudència, de la temprança, de la justícia i de la fortalesa. Aquestes virtuts ens poden ajudar a superar els moments difícils i redescobrir els vincles fraterns que ens uneixen els uns als altres, amb la profunda confiança que l'home té necessitat i és capaç d'alguna cosa més que desenvolupar al màxim el seu interès individual. Aquestes virtuts són necessàries sobretot per construir i mantenir una societat a la mesura de la dignitat humana.

La fraternitat extingeix la guerra

7. Durant aquest últim any, molts dels nostres germans i germanes han patit l'experiència denigrant de la guerra, que constitueix una greu i profunda ferida infligida a la fraternitat.

Són molts els conflictes armats que es produeixen enmig de la indiferència general. A tots els que viuen en terres on les armes imposen terror i destrucció, els asseguro la meva proximitat personal i la de tota l'Església. Aquesta té la missió de portar la caritat de Crist també a les víctimes inermes de les guerres oblidades, mitjançant la pregària per la pau, el servei als ferits, als qui passen fam, als desplaçats, als refugiats i a tots els qui viuen amb por. A més l'Església alça la seva veu per fer arribar als responsables el crit de dolor d'aquesta humanitat sofrent i per fer cessar, juntament amb les hostilitats, qualsevol greuge o violació dels drets fonamentals de l'home [15].

Per això, desitjo ardentment adreçar-me als qui sembren violència i mort amb les armes, perquè redescobreixin, en el qui avui consideren només un enemic que cal exterminar, el seu germà i no alcin la mà contra ell. Perquè renunciïn a la via de les armes i cerquin l'encontre amb l'altre mitjançant el diàleg, el perdó i la reconciliació per reconstruir al seu voltant la justícia, la confiança i l'esperança. «En aquesta perspectiva, sembla clar que en la vida dels pobles els conflictes armats constitueixen sempre la deliberada negació de tota possible concòrdia internacional, creant divisions profundes i ferides punyents que requereixen molts anys per cicatritzar. Les guerres constitueixen el rebuig pràctic al compromís per aconseguir aquestes grans fites econòmiques i socials que la comunitat internacional s'ha fixat» [16].

No obstant això, mentre hi hagi una quantitat tan gran d'armament en circulació, es podran trobar sempre nous pretextos per iniciar les hostilitats. Per això, faig meva la crida dels meus Predecessors a la no proliferació de les armes i al desarmament per part de tots, començant pel desarmament nuclear i químic.

Constatem, en efecte, que els acords internacionals i les lleis nacionals, encara que necessàries i altament desitjables, no són suficients per si soles per protegir la humanitat del risc dels conflictes armats. Es necessita una conversió dels cors que permeti a cadascú de reconèixer en l'altre un germà del qual tenir cura, amb qui col·laborar per construir una vida plena per a tots. Aquest és l'esperit que anima moltes iniciatives de la societat civil a favor de la pau, entre les quals es troben les de les organitzacions religioses. Espero que l'obstinació quotidiana de tots segueixi donant fruit i que es pugui aconseguir també l'efectiva aplicació en el dret internacional del dret a la pau, com un dret humà fonamental, condició prèvia i necessària per a l'exercici de tots els altres drets.

La corrupció i el crim organitzat s'oposen a la fraternitat

8. L'horitzó de la fraternitat preveu el desenvolupament integral de tot home i tota dona. Les justes ambicions d'una persona, sobretot si és jove, no es poden frustrar i ultratjar, no es pot defraudar l'esperança de poder realitzar-les. No obstant això, no podem confondre l'ambició amb la prevaricació. Al contrari, hem de competir en l'estima mútua (cf. Rm 12,10). També en les disputes, que constitueixen un aspecte ineludible de la vida, cal recordar que som germans i, per això mateix, educar i educar-se en no considerar el proïsme un enemic o un adversari que cal eliminar.

La fraternitat genera pau social, perquè crea un equilibri entre llibertat i justícia, entre responsabilitat personal i solidaritat, entre el bé dels individus i el bé comú. I una comunitat política ha d'afavorir tot això amb transparència i responsabilitat. Els ciutadans s'han de sentir representats pels poders públics sense detriment de la seva llibertat. En canvi, sovint, entre ciutadà i institucions, s'infiltren interessos partidistes que deformen la seva relació, propiciant la creació d'un clima perenne de conflicte.

Un autèntic esperit de fraternitat venç l'egoisme individual que impedeix que les persones puguin viure en llibertat i harmonia entre si. Aquest egoisme es desenvolupa socialment tant en les múltiples formes de corrupció, avui tan capil·larment difoses, com en la formació de les organitzacions criminals, des dels grups petits als que operen a escala global, que, minant profundament la legalitat i la justícia, fereixen el cor de la dignitat de la persona. Aquestes organitzacions ofenen greument Déu, perjudiquen els germans i malmeten la creació, més encara quan tenen connotacions religioses.

Penso en el drama punyent de la droga, amb la qual alguns es lucren menyspreant les lleis morals i civils, en la devastació dels recursos naturals i en la contaminació, en la tragèdia de l'explotació laboral, penso en el blanqueig il·lícit de diners així com en l'especulació financera, que sovint perjudica i destrueix greument sistemes econòmics i socials sencers, exposant a la pobresa milions d'homes i dones; penso en la prostitució que cada dia fa víctimes innocents, sobretot entre els més joves, robant-los el futur, penso en l'abominable tràfic d'éssers humans, en els delictes i abusos contra menors, en l'esclavitud que encara difon el seu horror en moltes parts del món, en la tragèdia freqüentment desatesa dels emigrants amb què s'especula indignament en la il·legalitat. Joan XXIII escrivia sobre això: «Una societat que es recolzi només en la raó de la força ha de qualificar-se d'inhumana. En ella, efectivament, els homes es veuen privats de la seva llibertat, en comptes de sentir-se estimulats al progrés de la vida i al propi perfeccionament» [17]. No obstant això, l'home es pot convertir i mai no es pot excloure la possibilitat que canviï de vida. M'agradaria que això fos un missatge de confiança per a tots, també per als qui han comès crims atroços, perquè Déu no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i visqui (cf. Ez 18,23).

En el context més ampli del caràcter social de l'home, pel que fa al delicte i a la pena, també hem de pensar en les condicions inhumanes de moltes presons, on el reclús queda reduït sovint a un estat infrahumà, humiliat en la seva dignitat humana, impedit també de qualsevol voluntat i expressió de redempció. L'Església fa molt en tots aquests àmbits, quasi sempre sense fer soroll. Exhorto i animo a treballar més i més, amb l'esperança que aquestes iniciatives, dutes a terme per molts homes i dones audaços, es vegin cada vegada més recolzades lleialment i honestament també pels poders civils.

La fraternitat ajuda a protegir ia conrear la natura

9. La família humana ha rebut del Creador un do en comú: la natura. La visió cristiana de la creació comporta un judici positiu sobre la licitud de les intervencions en la natura per treure'n profit, a condició d'obrar responsablement, és a dir, acatant aquella «gramàtica» inscrita en ella i usant sàviament dels seus recursos en benefici de tots, respectant la bellesa, la finalitat i la utilitat de tots els éssers vius i la seva funció en l'ecosistema. En definitiva, la naturalesa està a la nostra disposició, i nosaltres estem cridats a administrar-la responsablement. Per contra, sovint ens deixem portar per la cobdícia, per la supèrbia del dominar, del tenir, del manipular, de l'explotar, no custodiem la natura, no la respectem, no la considerem un do gratuït que hem de protegir i posar al servei dels germans, també de les generacions futures.

En particular, el sector agrícola és el sector primari de producció amb la vocació vital de conrear i protegir els recursos naturals per alimentar la humanitat. Referent a això, la persistent vergonya de la fam al món em porta a compartir amb vosaltres la pregunta: com fem servir els recursos de la terra? Les societats actuals haurien de reflexionar sobre la jerarquia en les prioritats a què es destina la producció. De fet, és un deure d'obligat compliment que s'utilitzin els recursos de la terra de manera que ningú passi gana. Hi ha moltes iniciatives i solucions possibles que no es limiten a l'augment de la producció. És de sobres sabut que la producció actual és suficient i, no obstant això, milions de persones pateixen i moren de fam, i això constitueix un veritable escàndol. Cal trobar la manera perquè tots es puguin beneficiar dels fruits de la terra, no únicament per evitar que s'eixampli la fossa entre qui més té i el qui s'ha de conformar amb les engrunes, sinó també, i sobretot, per una exigència de justícia, d'equitat i de respecte cap a l'ésser humà. En aquest sentit, voldria recordar a tots el necessari destí universal dels béns, que és un dels principis clau de la doctrina social de l'Església. Respectar aquest principi és la condició essencial per a possibilitar un efectiu i just accés als béns bàsics i primaris que tot home necessita i als quals té dret.

Conclusió

10. Cal descobrir, estimar, experimentar, anunciar i testimoniar la fraternitat. Però només l'amor donat per Déu ens permet acollir i viure plenament la fraternitat.

El necessari realisme de la política i de l'economia no es pot reduir a un tecnicisme privat d'ideals, ignorant la dimensió transcendent de l'home. Quan falta aquesta obertura a Déu, qualsevol activitat humana es torna més pobra i les persones queden reduïdes a objectes d'explotació. Només si accepten de moure's en l'ampli espai assegurat per aquesta obertura a Aquell que estima cada home i cada dona, la política i l'economia aconseguiran estructurar-se sobre la base d'un autèntic esperit de caritat fraterna i podran ser instrument eficaç de desenvolupament humà integral i de pau.

Els cristians creiem que en l'Església som membres els uns dels altres, que tots ens necessitem els uns als altres, perquè a cada un de nosaltres se'ns ha donat una gràcia segons la mesura del do de Crist, per a la utilitat comuna (cf. Ef 4,7.25; 1 Co 12,7). Crist ha vingut al món per portar-nos la gràcia divina, és a dir, la possibilitat de participar en la seva vida. Això comporta teixir un entramat de relacions fraternes, basades en la reciprocitat, en el perdó, en el do total d'un mateix, segons l'amplitud i la profunditat de l'amor de Déu, ofert a la humanitat per Aquell que, crucificat i ressuscitat, atreu tothom cap a ell: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres» (Jn 13,34-35). Aquesta és la bona notícia que reclama de tots i cadascun de nosaltres un pas endavant, un exercici perenne d'empatia, d'escolta del sofriment i de l'esperança de l'altre, també del més allunyat de mi, posant-nos en marxa pel camí exigent d'aquell amor que es lliura i es gasta gratuïtament pel bé de cada germà i germana.

Crist es dirigeix a l'home en la seva integritat i no desitja que ningú es perdi. «Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell» (Jn 3,17). Ho fa sense forçar, sense obligar ningú a obrir-li les portes del seu cor i de la seva ment. «El més important entre vosaltres ha d'ocupar el lloc del més jove, i el qui mana, el lloc del qui serveix.  Jo, enmig de vosaltres, sóc com el qui serveix» (Lc 22,26-27). Així doncs, tota activitat ha de distingir-se per una actitud de servei a les persones, especialment a les més llunyanes i desconegudes. El servei és l'ànima d'aquesta fraternitat que edifica la pau.

Que Maria, la Mare de Jesús, ens ajudi a comprendre i a viure cada dia la fraternitat que brolla del cor del seu Fill, per portar pau a tots els homes en aquesta estimada terra nostra.

Vaticà, 8 de desembre de 2013

FRANCESC

© Versió catalana: Abadia de Poblet

________________________________________

[1] Cf. Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 19: AAS 101 (2009), 654-655.

[2] Cf. Francesc, Carta enc. Lumen fidei (29 juny 2013), 54: AAS 105 (2013), 591-592.

[3] Cf. Pau VI, Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 87: AAS 59 (1967), 299.

[4] Cf. Joan Pau II, Carta enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 39: AAS 80 (1988), 566-568.

[5] Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 43: AAS 59 (1967), 278-279.

[6] Cf. íbid., 44: AAS 59 (1967), 279.

[7] Carta enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 38: AAS 80 (1988), 566.

[8] Ibid., 38-39: AAS 80 (1988), 566-567.

[9] Ibid., 40: AAS 80 (1988), 569.

[10] ibid.

[11] Cf. Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 19: AAS 101 (2009), 654-655.

[12] Summa Theologiae II-II, q.66, art. 2.

[13] Conc Ecum Vat II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l'Església en el món actual, 69. Cf. Lleó XIII, Carta enc. Rerum novarum (15 maig 1891), 19: ASS 23 (1890-1891), 651; Joan Pau II, Carta enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 42: AAS 80 (1988 ), 573-574; Pontifici Consell «Justícia i Pau», Compendi de la Doctrina social de l'Església, núm. 178.

[14] Carta enc. Redemptor hominis (4 març 1979), 16: AAS 61 (1979), 290.

[15] Cf. Pontifici Consell «Justícia i Pau», Compendi de la Doctrina social de l'Església, núm. 159.

[16] Francesc, Carta al President de la Federació Russa, Vladímir Putin (4 setembre 2013): L'Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (6 setembre 2013), 1.

[17] Carta enc. Pacem in terris (11 abril 1963), 34: AAS 55 (1963), 256.

dijous, 14 de novembre del 2013

50 ANYS DE LES DECLARACIONS DE L’ABAT DE MONTSERRAT
AURELI M. ESCARRÉ AL DIARI «LE MONDE»

Avui fa cinquanta anys de les declaracions de l'abat Escarré al diari Le Monde. L'abat Escarré ha estat una mica oblidat. S'ha parlat molt de Tarancon, per exemple, com a eclesiàstic clau de la Transició, però cal fer notar que Tarancon es desmarca del franquisme només davant la despulla del dictador. Escarré és, de fet, l'únic eclesiàstic que es desmarca del règim en ple franquisme. Els altres eclesiàstics espanyols, sense excepcions, l'aclamen fins als peus del seu llit de mort.

Traducció de l’entrevista concedida per l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, al corresponsal del diari francès Le Monde, J. A. Novais. El text va aparèixer a la portada del 14 de novembre de 1963, avui fa cinquanta anys.

«El règim espanyol es diu cristià, però no obeeix els principis bàsics del cristianisme»

En el cor de Catalunya, quasi verticalment sobre la plana, s’aixeca una muntanya que per les seves formes estranyes ha estat batejada amb el nom de Montserrat («muntanya serrada»). La tradició conta que la Mare de Déu s’aparegué antigament en un dels seus cims i d’aleshores ençà la muntanya santa s’ha transformat en un lloc visitat cada any per un milió de pelegrins i en llar espiritual de la majoria dels catalans.

Una estàtua romànica hieràtica i afable, de rostre sobri, simbolitza la devoció mariana: la Mare de Déu de Montserrat (la Verge bruna) que els fidels catalans, de qui és la patrona, anomenen familiarment la «Moreneta».

Un monestir de benedictins, situat per damunt dels núvols, al costat de la muntanya conserva la imatge i és el lloc de reunió de gent de les tendències més diverses, un centre d’irradiació cultural que ultrapassa els límits de Catalunya i fins i tot les fronteres d’Espanya.

«No hi ha justícia sense llibertat»

L’ànima d’aquesta comunitat benedictina és avui el reverend pare abat dom Aureli M. Escarré: vint anys al servei dels monjos, la reconstrucció d’una comunitat mutilada per la guerra civil (vint-i-tres monjos varen ésser assassinats en zona republicana), una intensa vida espiritual i una malaltia greu no han aconseguit apagar la flama dels ulls d’aquest abat de cinquanta-quatre anys, de qui la veu apassionada no pot dissimular-ne la dolcesa.

Dom Escarré ha estat la primera autoritat de la jerarquia espanyola, l’única potser, que s’ha aixecat per denunciar la contradicció que, segons ell, hi ha entre la veritat evangèlica i el règim espanyol. «Allí on no hi ha llibertat autèntica, no hi ha justícia, i a Espanya passa això», va dir fa poc en una homilia...

L’abat ens rep paternalment amb tot l’amor que els fills de sant Benet tenen per l’hoste, que simbolitza per ells Jesucrist pelegrí.

J. A. NOVAIS: Què pensa la vostra paternitat del moment actual d’Espanya?

ESCARRÉ: Espanya, i aquest és el gran problema, encara es troba dividida en dos bàndols. No tenim darrere nostre vint-i-cinc anys de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria. Els vencedors, comptant-hi l’església, que es trobà obligada a lluitar al costat d’aquests últims, no han fet res per tal de posar fi a aquesta divisió de vencedors i vençuts: això representa un dels fracassos més lamentables d’un règim que es diu cristià, però que no obeeix els principis bàsics del cristianisme.

La majoria dels dirigents –continua l’abat– són honestos i són cristians de bona fe, però no veuen clarament com s’ha d’ésser cristià quant als principis polítics: no han meditat sobre l’encíclica «Pacem in Terris», que és l’expressió evangèlica i tradicional del nostre temps: a la llum d’aquesta encíclica, la primera subversió que hi ha a Espanya és la del govern.

«El poble ha de poder escollir el seu govern»

J. A. NOVAIS: Per quines raons, segons vós, l’estat espanyol no és cristià?

ESCARRÉ: El poble ha d’escollir el seu govern i ha de poder canviar-lo si ho desitja: això és la llibertat. Necessita una llibertat de premsa, de sinceritat, d’informació. Què ha passat, per exemple, amb la «carta dels intel·lectuals»? Per què hi ha hagut aquests atacs en la premsa, aquestes instruccions judicials...? El govern no té dret d’abusar del seu poder, ha d’ésser una administració en el món, de Déu i un servidor del poble. La falta d’informació és contrària a la doctrina de l’església i això ha de presentar uns problemes de consciència als dirigents catòlics d’un estat que, si no canvia de principis polítics, no es pot dir catòlic.

L’abat de Montserrat reflexiona uns quants instants i continua:

Sempre m’he interessat i encara m’interesso ara pels presos polítics, que amb la seva existència constitueixen un dels aspectes més penibles del règim. La seva presència a les presons té relació directa amb la pau que el règim no ha assolit d’establir. De moment, em preocupen aquests presos del penal de Burgos, que es troben incomunicats per haver seguit la seva consciència i haver-se negat a assistir a missa.

J. A. NOVAIS: Montserrat és el centre més important de la cultura catalana i al mateix temps el més popular. Com veu el monestir, l’abat?

ESCARRÉ: La història ha fet de nosaltres el centre espiritual i el santuari nacional de Catalunya. Continuant l’obra del meu antecessor, l’abat Marcet, he volgut que els monjos posseïssin una cultura sòlida i que sobretot posessin a la pràctica la llei evangèlica. Montserrat, que es troba «fora del món», s’interessa pel món i per la seva època; potser per aquesta raó pensem amb un criteri ben ampli.

«Som espanyols, no castellans»

Els monjos de Montserrat editen, en català, una Bíblia crítica monumental. De l’edició popular de l’encíclica «Pacem in Terris», en llengua catalana, en dos mesos se n’han venut cent mil exemplars! La llengua catalana sembla que representi un problema per al govern, que prohibeix els diaris en aquesta llengua. Dom Escarré ens parla d’aquest «problema».

ESCARRÉ: Catalunya és un dels típics exemplars al qual es pot aplicar l’encíclica, per la referència a les minories ètniques. L’estat ha d’afavorir aquestes minories i la seva vida cultural: el règim dificulta l’expressió de la cultura catalana. Fent ús del dret de petició reconegut per la llei, jo mateix, amb cent persones més, vam escriure una carta fa uns quants mesos al vice-president del govern, el general Muñoz Grandes, demanant-li llibertat per a la cultura catalana; fins ara no n’hem obtingut resposta.

L’abat ens indica: «Era el nostre dret com a catalans. Ara l’home que us parla és l’home d’església, ja no és el català per qui defensar la llengua no és solament un deure, sinó ben bé una necessitat quan la llengua es perd. També la religió té tendència a fer-ho!, ja ha passat en uns altres llocs...»

J. A. NOVAIS: Ens diuen que els catalans són separatistes.

ESCARRÉ: La gran majoria no ho són, de separatistes. Catalunya és una nació, entre les altres nacionalitats espanyoles. Com tota minoria, tenim el dret de la nostra cultura, la nostra història i els nostres costums, que tenen una personalitat pròpia en el si d’Espanya. Som espanyols, no pas castellans.

«El concili ens col·loca davant la realitat»

J. A. NOVAIS: Creieu que el concili té influència a Espanya?

ESCARRÉ: El concili crea un clima nou. No es pot viure en el passat, s’ha de viure en el present. Crec molt en la tradició, no en la rutina. El concili ens col·loca davant la realitat. Nosaltres, espanyols, posseïm moltes coses bones i unes altres de dolentes. Cal canviar aquestes últimes. El poble espanyol és molt més europeu que no es pensa, sobretot en les regions del nord... Encara que el règim no faci res per afavorir aquest europeisme...

Dom Escarré es preocupa de l’esdevenidor d’Espanya:

Al començament, l’oposició temia una altra guerra civil, però actualment, després de tants anys i de tanta injustícia, el nostre poble és irritat...

En principi ningú no vol una guerra civil, però a mi em fa por... Tot depèn de les circumstàncies: ni la dreta ni l’estat no han fet res per tal d’evitar una altra guerra. La legislació del govern, en general, és concreta, però no es fa aplicar la llei. El nivell de vida ha augmentat, però no el nivell cultural ni el sentit del respecte mutu. La falta de justícia social fa por: he estat fa poc a Andalusia i he pogut veure-ho jo mateix.

L’abat resumeix el seu pensament amb aquestes paraules:

L’esdevenidor depèn de la manera com es resolgui el problema actual, que és un problema social, un problema de democràcia i de llibertat i, consegüentment, de justícia. En el fons és un problema de cristians: ésser cristians autèntics o no, tant en el sentit individual com en el sentit col·lectiu, és a dir, polític. Col·lectivament, els nostres polítics no són cristians!

I dom Escarré acaba dient:

Només sóc un monjo: la meva missió consisteix a predicar la veritat i a pregar a Déu perquè es realitzi...

diumenge, 10 de novembre del 2013

Des del monestir

L’ANY DE LA FE

Cap a finals del segle XIV, el rei Martí l’Humà va sol·licitar de l’abat de Poblet una còpia del Breviari cistercenc per al seu ús personal. Va enviar a Poblet un copista i il·luminador de la seva confiança perquè executés l’obra sota la direcció dels monjos. El resultat d’aquest treball és un meravellós còdex en pergamí conservat des de 1947 a la Biblioteca Nacional de França, a París. El Salteri ve precedit d’un calendari litúrgic de tots els mesos de l’any. A la capçalera de cadascun dels mesos, bellament il·luminada, s’hi representa l’església (a l’esquerra) i la sinagoga (a la dreta). Davant la sinagoga, un dels dotze apòstols amb l’article corresponent del Símbol de la fe, dialoga amb un profeta de l’Antic Testament, representat amb una frase del seu llibre relacionada amb l’article del Credo. Una dona, l’església, proclama des del terrat de l’edifici les dotze afirmacions del Credo fent voleiar un estendard. Pau, per la seva banda, ho predica amb la paraula als Romans, als Corintis, als Gàlates... cada mes un dels destinataris de les seves cartes.

Les frases d’aquest diàleg entre l’Antic Testament (Vulgata) i el Credo de la nostra fe, són les següents.  Gener, Jeremies (3,19): «m’anomenaràs Pare» — Pere: «crec en un Déu Pare totpoderós». Febrer, David (Sl 2,7): «ets el meu fill» — Joan: «i en Jesucrist, únic Fill seu i Senyor nostre». Març, Isaïes (7,14): «la Verge concebrà i tindrà un fill» — Jaume de Zebedeu: «el qual fou concebut per obra de l’Esperit Sant, nasqué de Maria Verge». Abril, Daniel (9,26): «passades les seixanta-dues setmanes serà mort l’ungit (el crist)» — Andreu: «patí sota el poder de Ponç Pilat, fou crucificat, mort i sepultat». Maig, Osees (13,14): «oh infern (mort), jo seré el teu fibló» — Felip: «davallà als inferns». Juny, Sofonies (3,8): «espera el dia de la resurrecció» — Tomàs: «ressuscità el tercer dia d’entre els morts». Juliol, Miquees (2,13): «pujarà davant d’ells mostrant-los el camí» — Bartomeu: «se’n pujà al cel, seu a la dreta de Déu Pare totpoderós». Agost, Joel (3,12): «a la vall de Josafat judicarà totes les nacions» — Mateu: «i d’allí ha de venir a judicar els vius i els morts». Setembre, Ageu (2,6): «el meu Esperit estarà enmig vostre» — Jaume (el Menor): «crec en l’Esperit Sant». Octubre, Ezequiel (48,35): «el nom de la ciutat serà des d’ara “El Senyor és allí”» — Simó: «la santa Església catòlica, la comunió dels sants». Novembre, Malaquies (2,16): «quan sentis odi, perdona!» — Tadeu: «la remissió dels pecats». Desembre, Zacaries (9,13): «faré aixecar els meus fills» — Maties: «la resurrecció de la carn, la vida eterna. Amén». Dotze graons per a una bella lectio divina!

Cada any és un any de la fe, amb els seus dotze graons. I la fe es nodreix, creix, s’expressa, s’articula en aquest diàleg fecund de l’Escriptura, les paraules de la qual l’Església fa arribar a tothom qui les vol escoltar i posar en pràctica.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1781, 10 novembre 2013

diumenge, 6 d’octubre del 2013

Des del monestir

... DOS RAMADETS DE CABRES

Alguns textos per a la reflexió personal amb motiu de les beatificacions de Tarragona.

1. Joan Maragall i Gorina (1860-1911), poeta i escriptor, fragment del seu article l’Església cremada (18 desembre 1909): «Destruint l’església heu restaurat l’església, la que es fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats... I com ara la veieu tancada, enriquida per dintre, emparada pels qui hi vénen a adormir el seu cor en la pau de les tenebres, vosaltres, amb la vostra pobresa, i la vostra rebel·lió i la vostra desesperació n’heu embestit la porta, i en els murs tan ferms heu obert la bretxa, i us l’heu reconquistada. [...] Que és estrany! El foc ha construït, la blasfèmia ha purificat, l’odi al Crist ha reinstaurat el Crist en sa casa...» (Obres completes, sèrie catalana, Escrits en prosa I, Barcelona 1912, p. 222-223). L’Església, ¿ho ha estat sempre dels pobres, dels oprimits, dels desesperats?

2. Damià Estela i Molinet (1904-1979), prevere de Girona, el 10 d’agost de 1936, mentre s’amagava, escrivia: «Hom no pot deixar de pensar que els sacerdots d’ací hem tendit a apartar-nos del poble humil. La meva afirmació afecta més aviat les preferències per als rics en la manera individual de procedir de molts sacerdots, i àdhuc una major inclinació de caire no tan individual a confiar-los càrrecs i a establir contacte amb ells. [...] Hom advertia que a molts els plaïa més tractar amb rics que amb pobres. I això, que a algun semblarà insignificant, tenia força importància. Des del punt de vista de la conducta evangèlica exigida als sacerdots, era una falla de funestes conseqüències». (Onze dies d’agost de 1936, dins La persecució religiosa de 1936 a Catalunya. Testimoniatges, Biblioteca Serra d’Or n. 66, Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1987, p. 342.) ¿Per què els pobres, els oprimits, els desesperats —els pàries, en definitiva— que l’Església hauria hagut de promoure sempre, no la van defensar?

3. Primer llibre dels Reis. «L’any següent Benadad va mobilitzar els arameus i va pujar a Afec per atacar Israel. També els israelites es van mobilitzar, van rebre vitualles i sortiren a lluitar contra els enemics. Els israelites acampats enfront d’ells semblaven dos ramadets de cabres, mentre que els arameus cobrien la terra» (1 Re 20,26-27). Dos ramadets de cabres... bella imatge de l’església! ¿Per què agraden tant els aplecs multitudinaris i les grans quantitats, quan el Senyor, de fet, ens proposa l’exercici de la insignificància?

Publicat a Catalunya Cristiana, 1776, 6 octubre 2013

diumenge, 1 de setembre del 2013

Des del monestir

CREC EN L’ESPERIT SANT

«Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües» (Gn 1,1-2). Del caos i la desolació, de la tenebra, l’Esperit, amb la Paraula —les dues mans del Pare, com deia sant Ireneu— n’ha fet un món ple de sentit, un cosmos de bellesa, de llum, d’ordre i d’harmonia. És la primera creació. Orientada a l’home, aquest ésser fràgil fet de fang, dipositari de l’alè vital de Déu, del seu Esperit. Amb l’home, ésser fet per al diàleg, la creació esdevé història que camina des del passat, en el present, oberta al futur.

«L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu» (Lc 1, 35). És la segona creació, el principi de la recreació de tot. També amb la Paraula i l’Esperit. Però ací hi ha una cosa nova, molt important: Déu, el Pare, compta amb la llibertat d’una dona. Tot penja d’aquesta llibertat, del sí o del no de Maria. El fruit d’aquest intercanvi, d’aquest diàleg, serà sant, és a dir, serà tot obra de l’Esperit, perquè Crist, l’Home Nou, n’és l’autèntic dipositari, l’únic que, gràcies a la mort en Creu, pot vessar-lo sobre la nova humanitat obrint definitivament la història humana al futur de Déu.

«Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: “Tot s’ha complert.” Llavors inclinà el cap i va lliurar l’esperit» (Jn 19,30). En Crist, el Nou Adam, el qui lliura l’Esperit, la creació esdevé verament casa de Déu i casa dels homes. Obeint l’impuls d’aquest Esperit i amb el seu alè, l’Església fa el seu camí, lliurant Crist a la humanitat i lliurant-se ella mateixa com a sang i aigua per a aliment i salvació de tothom.

«Crec en l’Esperit Sant ... en l’Església una, santa, catòlica i apostòlica». En la nau de l’Església, ventejada pel Buf sant de Déu, la nostra fe travessa el mar de la història vers la platja de l’alegria i de l’esperança.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1771, 1 setembre 2013

dilluns, 1 de juliol del 2013

Lectio divina

EL PAS DEL JORDÀ
Una nova secció de la Bíblia: els Profetes
Lectura de Josuè 3,1-17


Introducció

En aquesta nova etapa de la nostra lectura orant de la Bíblia ens disposem a fer un pas simbòlic, un canvi important. Travessarem el riu Jordà. En el sentit literal, podríem dir, però també simbòlicament, en tant que iniciem la lectura de la segona secció de la Bíblia, els Profetes, i ens endinsem en un paisatge diferent, el paisatge de la història, on Déu ens demana que encarnem la seva Paraula, el seu projecte amorós de justícia i bondat per a tothom.

Vull recordar que seguim l’ordre de lectura segons la Bíblia hebrea, que és l’ordre que ha preferit la versió catalana interconfessional (BCI). Si preneu un exemplar de la Bíblia de Montserrat, per exemple, i aneu a l’índex, veureu que l’ordre dels llibres és diferent. En efecte, la versió catalana dels monjos de Montserrat segueix l’ordre de la Vulgata (la Bíblia de l’Església) que, al seu torn, depèn del reordenament dels llibres que va fer la traducció grega, anomenada LXX (Setanta). L’ordre de la Bíblia hebrea, presentat sumàriament, és aquest: TORÀ o Pentateuc (Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi), PROFETES (la Bíblia hebrea considera que els llibres històrics són història profètica, i els inclou en aquesta secció: Josuè, Jutges, 1 i 2 Samuel i 1 i 2 Reis; Isaïes, Jeremies i Ezequiel, més els dotze profetes «menors»: Osees, Joel, Amós, Abdies, Jonàs, Miquees, Nahum, Habacuc, Sofonies, Ageu, Zacaries i Malaquies) i els ESCRITS (Salms, Job, Proverbis, Rut, Càntic, Cohèlet, Lamentacions, Ester, Daniel, Esdres, Nehemies, 1 i 2 Cròniques).

Esdres, Nehemies i Cròniques (1 i 2), la tradició cristiana els agrupa com a llibres històrics (història del cronista) juntament amb Josuè, Jutges, Samuel i Reis (història deuteronomista). I el llibre de Daniel el considera un profeta major, amb Isaïes, Jeremies i Ezequiel: en canvi, per a la Bíblia hebrea Daniel no és un profeta, sinó que forma part dels Escrits. La lectura cristiana desplaça els profetes del centre del llibre cap al final, fent de nexe al Nou Testament. Notem que aquesta lectura cristiana, que depèn com hem dit de la traducció grega dels LXX, que és la versió que el cristianisme primitiu va adoptar com a pròpia, tendeix a agrupar els llibres segons els gèneres literaris: així organitza un bloc de llibres poètics i sapiencials, amb els Salms, Càntic, Job, Proverbis, Cohèlet, Siràcida, Saviesa, Tobit, ...; un bloc de llibres històrics, que situa cronològicament després del Pentateuc: Josuè, Jutges, Rut, Samuel, Reis, Cròniques, Ester, Judit, Esdres i Nehemies, 1 i 2 Macabeus. De fet, l’únic bloc que la Bíblia «cristiana» manté intacte i en el seu lloc, és el Pentateuc o Torà.

Aquest sol fet, la simple observació dels índexs de diferents versions de la Bíblia i la reflexió sobre l’ordre en què hi apareixen els llibres, ens parla d’interpretacions, de lectures diferents del Text per excel·lència. Per al lector jueu, que concedeix a la Torà la màxima importància i la màxima jerarquia de valor, els profetes en són una clau d’interpretació (la primera en importància) en tant que la Paraula de Déu, la Torà, conté un projecte que ha de ser concretat en la història —per això la història és profètica i la trobem formant un tot amb els llibres profètics. Aquest projecte ha de ser concretat també en la vida diària, al campament, a la ciutat, al carrer, a la plaça pública, en una ètica —i aquest seria el sentit de la tercera secció de la Bíblia, els Escrits. És una lectura orgànica del llibre, que entén que Déu es revela per a la història i per a l’home, i no per a Ell mateix.

La lectura cristiana, en canvi entén que el punt d’arribada és el Nou Testament, on la Paraula s’encarna no ja en el Text sinó en una persona concreta, Jesús de Natzaret. En Jesús, el Text, la Paraula, el Logos —com diu magistralment Joan (Jn 1,14)— es fa carn: se circumscriu biogràficament en una història, en una cultura, en un espai. Per això els profetes són arrancats de la seva centralitat en el Text i situats després de la Torà i de la Història, per tal d’indicar el Crist com a plenitud de la Llei i de la Història. En aquesta lectura cristiana, encara, els llibres anomenats sapiencials prenen un caire més de tipus moral, d’ensenyaments de saviesa pràctica. Quan, de fet, aquests llibres, en el seu context original, volien reivindicar l’àmbit de la realitat profana i secularitzada com a lloc teològic, com a lloc on Déu és fa present, encara que no d’una manera explícita.

Alguns llibres, molt estimats per la tradició cristiana, com ara la Saviesa de Salomó, el llibre de Jesús fill de Sira, els llibres dels Macabeus (1 i 2), els llibres de Judit i de Tobit, i alguns fragments del llibre de Daniel, juntament amb una versió grega del llibre d’Ester, la carta de Jeremies i el llibre de Baruc, tots ells escrits en grec, no foren admesos en el cànon de la Bíblia hebrea fixat després de Crist. A la BCI tots aquests llibres han estat agrupats sota el títol sorprenent —sembla que va ser una concessió a la interconfessionalitat del projecte— de Llibres Deuterocanònics, com si fossin menys canònics o normatius que la resta, quan, de fet, la tradició cristiana, si més no la gran Església, els considera canònics al mateix nivell que els altres.

Lectio: Josuè 3,1-17

Josuè va aixecar el campament de bon matí i marxà des de Xitim fins al Jordà amb tots els israelites. Allí acamparen abans de travessar el riu. Al cap de tres dies, els capdavanters van recórrer tot el campament comunicant al poble aquesta ordre: «Així que veureu l’arca de l’aliança del Senyor, el vostre Déu, portada pels sacerdots levites, avanceu des d’on us trobeu i seguiu-la, però sense acostar-vos-hi. L’arca ha d’anar unes mil passes al davant vostre. Així sabreu el camí que heu de fer, ja que fins ara no hi heu passat mai.» Josuè va dir al poble: «Purifiqueu-vos, perquè demà el Senyor farà meravelles entre vosaltres.» I als sacerdots els digué: «Preneu l’arca de l’aliança i poseu-vos davant el poble.» Ells van agafar l’arca i avançaven al davant de tots. El Senyor va dir a Josuè: «Des d’avui, jo et faré gran als ulls de tot Israel; així sabran que jo sóc amb tu com ho vaig ser amb Moisès. Mana als sacerdots que porten l’arca de l’aliança que s’aturin quan arribin arran de l’aigua del Jordà.» Llavors Josuè digué als israelites: «Acosteu-vos i escolteu què diu el Senyor, el vostre Déu. Ara sabreu que el Déu viu és enmig de vosaltres i que expulsarà de davant vostre els cananeus, els hitites, els hivites, els perizites, els guirgaixites, els amorreus i els jebuseus. Mireu, l’arca de l’aliança del Sobirà de tota la terra us precedirà en el pas del Jordà. Escolliu-vos ara dotze homes de les tribus d’Israel, un per cada tribu. Així que els sacerdots que porten l’arca del Senyor, el sobirà de tota la terra, posin els peus dintre el Jordà, l’aigua que baixa s’aturarà i quedarà embassada.» Quan el poble aixecà el campament per travessar el Jordà, els sacerdots que portaven l’arca de l’aliança anaven al davant. El riu Jordà, durant el temps de la sega, inunda tota la riba, però tan bon punt els sacerdots que portaven l’arca van arribar al riu i van posar-hi els peus, l’aigua que baixava s’aturà i quedà embassada fins molt lluny, fins a la vila d’Adam, que és a la vora de Saretan. Quan l’aigua que baixava cap al mar de l’Arabà, el Mar Mort, acabà d’escolar-se, el poble pogué travessar el riu enfront de Jericó. Els sacerdots que portaven l’arca de l’aliança del Senyor es van aturar dins el llit eixut del Jordà fins que tothom hagué passat. I tot el poble travessà el riu per terra eixuta.

Una primera lectura superficial del text —diguem-ne literal— en fa aparèixer ja alguns trets significatius. D’entrada, la narració evoca deliberadament l’esdeveniment del pas del Mar Roig. Insisteix en el fet que el poble, i se subratlla que es tracta del poble, guiat per Josuè —nou Moisès— passa el riu a peu eixut. El pas, amb el seu significat teològic profund, que analitzarem, marca doncs l’inici i el terme de l’Èxode, aquest espai de transició entre Egipte i la Terra Promesa, entre l’esclavitud i la llibertat, en què el poble es configura com a tal, tot passant, en un trànsit més de caire teològic o espiritual que no pas geogràfic. Caldrà llegir, doncs, aquest relat a la llum d’Ex 14-15. Un altre tret significatiu, que ressalta, és el seu caràcter litúrgic. L’entrada oficial a la Terra Promesa, el Pas, és descrit com una gran processó litúrgica, encapçalada per l’Arca de l’Aliança portada pels sacerdots. I, encara, un altre element, la importància de la figura de Josuè, com a nou Moisès, el qui, a partir d’ara, ocuparà el seu lloc a l’avantguarda de les files d’Israel.

Si Moisès el vinculàvem al do de la Llei (Torà) al Sinaí, Josuè serà l’encarregat d’introduir la Llei en la història. De guiar la tasca del poble de l’Aliança que ha de concretar aquesta Llei en la història, això és, verificar el projecte de Déu en una ètica que configuri les relacions entre els homes i dones interlocutors de l’Aliança. És significatiu que l’Arca de l’Aliança s’aturi al bell mig de l’aigua cedint el pas al poble, que la ultrapassa i, d’alguna manera, la deixa enrere, per endinsar-se en l’aventura de la història. L’Arca es queda discretament al darrere, un cop els ha indicat el camí. Déu acompanya la història del poble des d’un lloc discret, més amb la mirada que estima que no pas amb la mà que actua.

Meditatio

Meditar vol dir llegir en profunditat el text, jugar-hi, estimant-lo. Els rabins d’Israel diuen que el Text és eròtic, això és, que cal acariciar-lo, com es fa amb el cos d’un home o d’una dona. És eròtic en el sentit que amaga i alhora deixa veure, sense, però, lliurar-se totalment, com en el joc amorós.  Deixem, doncs, que el text se’ns lliuri, i fem-ho acaronant-ne algunes de les frases significatives.

1. «L’arca ha d’anar unes mil passes al davant vostre. Així sabreu el camí que heu de fer, ja que fins ara no hi heu passat mai».

És Déu qui obre el camí de la història per al seu poble. Aquest camí, el poble, tot just configurat com a tal durant la travessia del desert, encara no l’ha recorregut mai. És un camí totalment nou per a ell, desconegut, ple d’interrogants i d’incerteses. Per això, en el punt de partida, l’arca va al davant, indicant la ruta. L’arca, cal recordar-ho, és el signe de la Presència, això és, de Déu que fa camí amb el poble. I aquesta arca de fusta recoberta d’or conté els únics elements imprescindibles per al viatge: la Torà —les dues Taules de la Llei— i el Mannà, això és, Déu mateix fet aliment per al poble que camina (cf. Dt 10,1-2; He 9,4). Sense aquest aliment no és possible actualitzar la Llei, el Projecte de Déu, en la història.

Un Déu per al camí, que indica el camí. Que es fa, ell mateix, camí per a la humanitat encarnant-se primer en la seva Llei, en el Text, i, finalment, en la persona de Jesús, Déu mateix fet història humana. D’aquest verset que comentem, aparentment insignificant, humil, se’n pot extreure una teologia molt vàlida, una idea de Déu molt correcta, de la qual no hauríem de prescindir fàcilment. Déu indica el camí, i, fins i tot, pot fer-se ell mateix camí. Però amb això no estalvia pas la tasca i la responsabilitat dels homes i dones que són els qui han d’obrir i recórrer aquest camí. Tenen, per a fer-ho, les paraules valuoses de la Torà, gravades en la pedra de les dues Taules de la Llei, paraules que indiquen les actituds que cal servar en la relació amb els altres i amb la Creació com a atri de la relació correcta amb Déu. Una Llei oberta, que cal actualitzar, rellegir, interpretar, comentar sempre. Tenen també el Mannà, això és, l’aliment de Déu per al camí, la certesa del seu ajut, de la seva providència, de la seva confiança en la responsabilitat humana.

La llibertat i la responsabilitat humanes no són mai un absolut en elles mateixes, no poden ser mai referència d’elles mateixes, sinó que es despleguen com a tals, com a llibertat i com a responsabilitat, en la mesura que s’obren i s’articulen en la perspectiva de Déu i en la perspectiva de l’altre. I això en un camí, en una tasca, en un projecte. El Mannà voldria simbolitzar aquesta referència a Déu de la llibertat i la responsabilitat humanes, alhora que un signe de la tendresa de Déu, sempre amatent al camí del seu poble, un camí que va acompanyant de lluny estant, sense escamotejar la llibertat i la responsabilitat de l’home.

2. «Purifiqueu-vos, perquè demà el Senyor farà meravelles entre vosaltres».

El camí nou del poble és sobretot un camí que obre el futur, el futur de Déu, un futur que no podem encara delimitar, ni concretar, ni definir, però sí indicar amb la paraula «meravelles». El futur de l’home es decideix sobretot per allò que fa el Senyor —el Senyor obra meravelles— actuant en la història, obrint-hi camins de salvació, creant-hi espais de sentit i de felicitat. El poble és cridat a endinsar-se vers el futur de Déu, a acollir-lo i a fer l’experiència de les seves meravelles. Hi ha les meravelles del passat, que són encara ben presents —les plagues d’Egipte, el pas del Mar Roig, el Sinaí, el Mannà, l’aigua de la roca...— però que no poden ser l’excusa per no travessar el Jordà. El Senyor, que sempre treballa, farà meravelles encara molt més grans a favor del poble.

3. «Acosteu-vos i escolteu què diu el Senyor, el vostre Déu. Ara sabreu que el Déu viu és enmig de vosaltres i que expulsarà de davant vostre els cananeus, els hitites, els hivites, els perizites, els guirgaixites, els amorreus i els jebuseus».

En aquest nou camí, el poble, encara una vegada més, haurà d’aprendre i disposar-se a escoltar. A escoltar «què diu el Senyor». L’aventura de la història és per a Israel un exercici de lectura. Aprendre a llegir cada esdeveniment com a «paraula que diu el Senyor», o, fins i tot, com a «paraula que no diu». Hi ha, en efecte, el silenci de Déu en l’opacitat de la història i dels esdeveniments. També en el silenci de la història i l’opacitat dels esdeveniments cal fer l’esforç, humil però constant, d’escoltar la veu de Déu.

Aquesta és la tasca primordial, a partir d’ara, per al poble. Un exercici de lectura, d’interpretació i d’actualització. Déu ja no parlarà d’una manera explícita, dictant i escrivint les Taules de la Llei, sinó que s’amagarà darrere els esdeveniments humans i les paraules humanes. L’arca, hem vist, s’atura al bell mig del Jordà i deixa passar el poble. El poble, a partir d’ara, va al davant, i la seva tasca, la seva veritable i decisiva conquesta —això serà per a ell posseir la Terra Promesa— és aquesta lectura de la història com paraula de Déu, com a paraula plena de sentit adreçada a la llibertat i a la responsabilitat dels homes.

Per això història i profecia són idesglossables en la teologia d’Israel. Els profetes són aquesta veu de Déu en la història, aquesta paraula que desvetlla el sentit dels esdeveniments, i que el poble ha d’escoltar tot fent camí vers el futur, vers el ple acompliment de les meravelles de Déu.

4. «Escolliu-vos ara dotze homes de les tribus d’Israel, un per cada tribu».

La tasca que Israel es disposa a fer, com a caminant en la història, enllà del Jordà, és una tasca conjunta, que fa com a poble, com a comunitat del Senyor. Aquest seria el significat de la prescripció de Josuè: «escolliu-vos dotze homes ... un per cada tribu». Tot el que Israel farà a partir d’ara, ho farà com a poble, el futur que Déu li prepara, l’acollirà com a poble, com a comunitat. El projecte contingut en la Torà, que porta al darrere, a dins de l’arca, Israel l’haurà d’encarnar i concretar com a poble. Aquesta és la seva missió, ser el poble del Senyor enmig dels altres pobles i donar testimoni d’aquesta pertinença al Senyor com a poble, com a comunitat. A l’exili d’Egipte i, sobretot, en la travessa del desert, Israel ha après a ser poble: rellegíem, al principi dels nostres exercicis de lectura, la història de Josep, prèvia a l’anada a Egipte, com a història de reconciliació del poble.  El pas del Mar Roig i el do de la Llei al Sinaí n’han segellat la identitat, i una identitat comporta sempre una missió, una tasca, un projecte.  Ara és el moment solemne en què aquesta identitat, el poble l’ha de desplegar com a lectura de la història, com a escolta en la història de la veu de Déu que l’invita a un projecte de comunitat, a una ètica de comunitat, a construir un poble, en una relació d’alteritat i de diàleg que comprèn els altres sense excloure l’àmbit del creat.

5. «Així que els sacerdots que porten l’arca del Senyor, el sobirà de tota la terra, posin els peus dintre el Jordà, l’aigua que baixa s’aturarà i quedarà embassada».

En el pas del Mar Roig era Moisès mateix qui, amb el bastó alçat, mantenia a ratlla les aigües de la mar empeses pel buf del Senyor. En la nova configuració del poble, en aquest camí per la història, intervé una nova instància com a mediació de la Torà: el culte, la litúrgia, amb els seus representants oficials, que són els sacerdots levites. La Torà és portada literalment pels sacerdots, reclosa dintre l’arca. Què vol dir això? Que el culte, la litúrgia, té un paper essencial com a lloc d’actualització, de lectura de la Paraula de Déu. És en el culte que la Torà esdevé Paraula viva, alliberada de la materialitat de la lletra i del paper. I és just en aquest punt que intervé la Profecia, l’àmbit on ara ens disposem a entrar travessant simbòlicament el Jordà en la nostra lectura de la Bíblia. La profecia actualitza la Paraula, l’omple de sentit i de vitalitat per a la història.

Es tracta, doncs, d’un poble sacerdotal que rep la missió profètica d’actualitzar la Paraula de Déu en la història, de fer-ne guia i llevat d’una nova ètica de diàleg i de comunió.

6. «El Senyor va dir a Josuè: “Des d’avui, jo et faré gran als ulls de tot Israel”». 

Finalment, el capdavanter, el qui introduirà en la història el poble d’Israel, aquest poble forjat per la Paraula del Senyor al Sinaí després d’una experiència de llibertat i d’identitat, serà Josuè, l’antic ajudant de Moisès, figura amable i atractiva del nostre Josuè, Jesús de Natzaret.

Calia que Moisès morís perquè arribés l’hora de Josuè (Js 1,2). Cal que la Torà (Moisès) deixi pas a la Història i a la Profecia (Josuè). Moisès es retira discretament, amb una mort quieta i ignorada de tothom, al mont Nebó, després de contemplar la Terra Promesa, el paisatge de la història, on ell ja no entrarà (cf. Dt 34,1 i següents). Ara és l’hora de Josuè, el servidor de Moisès, el qual, al seu torn, fou servidor de la Torà. Josuè —Jesús— significa «Déu salva». La història esdevé profètica en la mesura que actua i concreta la salvació de Déu. Això vol dir que la Història, en majúscules, del Déu que salva, s’entreteixeix misteriosament amb la història, en minúscules, dels homes, en un diàleg fecund que ha d’anar fent avançar el projecte de Déu tot fent caminar el projecte dels homes cap al seu futur, cap al futur del Déu que fa meravelles.

Contemplatio

Quins horitzons ens obre la lectura profunda d’aquest text? Quins paisatges ens permet de contemplar? Els de Déu, és clar! Llegim l’Escriptura per tal de tenir un besllum, almenys, del paisatge infinit del cor de Déu, un besllum de la seva bellesa sempre nova que ens transforma i ens fa millors. I com és el cor de Déu? I la seva bellesa, com ens afecta?

El riu Jordà, si el mirem al mapa, ens apareix com una frontera, com un camí que uneix i, alhora, separa. El Jordà, que s’estén com un fil d’aigua entre dos llacs, el de Tiberíades o Kinneret, ple de vida, i el Mar de la Sal, al sud, ple de mort, delimita i configura la identitat d’un poble petit, Israel, en el qual Déu ha fet meravelles i ha volgut fer conèixer el seu projecte d’amor per a tots els homes. Un projecte que, mitjançant l’amor, és capaç d’obrir a la vida allò que, en principi, estava abocat a la mort. És un riu que baixa —això vol dir el seu nom en hebreu— sinuós, a voltes fràgil, humil, inconstant enmig de secades, sempre però com una esperança de vida.

Contemplem el poble acampat a la vora d’aquest riu, a punt d’endinsar-se en la història, a punt d’endinsar-se també en el cor de Déu, en aquest diàleg que l’implica a ell, com a poble, amb Déu, com l’Altre amb qui s’ha de relacionar per aprendre a configurar la realitat que l’envolta. Ens ve el record d’aquella segona lectura de la Llei, el Deuteronomi, on vèiem Moisès i el poble rellegint la Llei tot preparant-se per a entrar en la història, enllà del Jordà.  I és que aquesta és la seva missió: configurar-se i configurar la realitat, mitjançant la Torà —la Paraula de Déu— per fer-ne història i projecte de Déu. El mateix Josuè apunta clarament a aquesta missió del poble en la història: «Després de la mort de Moisès, servent del Senyor, el Senyor es va adreçar a Josuè, fill de Nun i ajudant de Moisès. Li digué: Sigues ferm i decidit, perquè hauràs de portar aquest poble a prendre possessió del país que vaig prometre als seus pares. Sigues, doncs, ben ferm i decidit, i mira de posar en pràctica tota la Llei que el meu servent Moisès et va manar, sense desviar-te’n ni a dreta ni a esquerra. Així et sortirà bé tot el que emprenguis» (Josuè 1,1.6-7).

Jesús, el nostre Josuè, comença també el seu itinerari a la riba del riu Jordà fent-se batejar per Joan i obrint, d’una manera definitiva, el futur de Déu per al seu poble i per a tots els homes. Aquest «portar el poble a prendre possessió del país» que rep Josuè com a missió, esdevé en Jesús tasca acomplerta i definitiva. Per a nosaltres, però, seguidors de Jesús, continua essent una tasca vigent. Tenim les Benaurances i el Manament Nou com a nova Torà, com a fonament de les relacions que hem d’anar establint entre nosaltres i amb la Creació. Però sabem que el Futur, en majúscules, s’ha fet ja present al llindar d’un sepulcre buit el dia primer d’una nova creació.

Travessar el Jordà, per a nosaltres, és sobretot una aventura de l’esperit que té conseqüències en la manera de viure i de configurar la realitat. És una manera d’acollir la història i el sentit nou que li ha donat Jesucrist. És assumir el seu projecte i portar-lo endavant, amb ell, fent caminar la història i amb ella la humanitat cap al seu futur.

Déu passa per la història dels homes. Nosaltres, de fet, som el seu pas. Som nosaltres que passem i el fem passar, perquè Déu s’ha compromès amb el nostre projecte. La Pasqua esdevé una realitat bella i joiosa per al món, quan assumim com a nostre el projecte de Déu i som el poble de les Benaurances i del Manament Nou vivint-los com una tasca lliure i responsable en el nostre dia a dia. Travessar el Jordà, doncs, voldrà dir assumir aquest compromís, el compromís de Déu, i encarnar-lo en la història, en la nostra història, que és cridada així a esdevenir atri de la bellesa de Déu i porta del seu cor.

Oratio

La pregària és també un diàleg. És aquell moment de la nostra existència en què, per uns moments, la nostra realitat i la de Déu es troben, en Jesucrist, i queden com assumides en el seu projecte amorós. Paraula de Déu i paraula humana s’agermanen en un únic impuls, en un únic alè. Amb la Paraula de Déu feta paraula i pregària humana, aprenem també a fer el pas, a configurar la nostra realitat i la realitat creada com a Realitat, en majúscules, de Déu. Aprenem a llegir la història i a retornar-la cap a Déu. Així la pregària, sobretot la pregària dels Salms, esdevé l’Arca de l’Aliança, portadora de sentit i d’aliment, que ens acompanya i ens guia, discretament i amb vigor.

Us proposo de pregar amb el salm 113 A (114), rellegint un cop més les claus del pas de Déu, del nostre pas, per la història.

Quan els fills d’Israel sortiren d’Egipte,
la casa de Jacob, d’aquell poble estranger,
la terra de Judà fou el seu santuari,
el país d’Israel, la seva heretat.

El mar, en veure’ls, va fugir
i el Jordà se’n tornà riu amunt;
les muntanyes saltaren com anyells,
i els turons, com petits de la ramada.

Què tenies, mar, que vas fugir,
i tu, Jordà, per a tornar riu amunt?
Per què saltàveu, muntanyes,
com anyells, i els turons, com petits de la ramada?

Estremeix-te, terra, davant el Senyor,
davant el Déu de Jacob,
que converteix les roques en estanys,
la pedra dura en dolls d’aigua viva.

«Quan preguem aquest salm no pensem que l’Esperit Sant ens vol fer recordar el passat sense portar-nos cap al futur. “Tot això que els succeïa —ens diu l’Apòstol— era un exemple, i va ser escrit per a advertir-nos a nosaltres, que ja ens trobem a la fi dels temps» (1 Co 10,11). Així doncs, quan cantem aquest salm, tinguem present que el Salmista no ens vol contar el passat, sinó, més aviat, portar-nos cap al futur» (Sant Agustí, Comentari al salm 113,1).

Publicat a la Revista Poblet, n. 26, juny 2013

divendres, 21 de juny del 2013

Homilia, El viatge

SANT LLUÍS GONZAGA, RELIGIÓS
Divendres XI durant l'any / I
2C 11,18.21b-30; Sl 33,2-3.4-5.6-7 (R.: cf. 18b); Mt 6,19-23

La mort no s’improvisa, i la vida tampoc. La mort és el segell posat al final de la vida, la signatura posada al capdavall d’un full de ruta per la mateixa persona que ha recorregut el camí, amb la mateixa mà i amb la mateixa lletra. La litúrgia d’avui uneix al misteri pasqual de la mort i resurrecció del Senyor, la vida i la mort de sant Lluís Gonzaga, justament en el dia del seu traspàs, del seu naixement al cel.

Quin va ser el full de ruta de sant Lluís Gonzaga? L’evangeli, és clar. Els evangelis que anem desgranant aquests dies ens van dibuixant com un plànol del tresor que hem de cercar, el mapa d’aquesta illa pressentida i desitjada, que és el Regne, el full de ruta d’aquest pelegrinatge que és la nostra vida des del naixement fins a la mort. La vida de sant Lluís, posada avui a la nostra consideració, ens ajuda a interpretar-lo, aquest full de ruta. Els títols humans dels quals es podia gloriar el jove Gonzaga no eren pas pocs, com els de Pau: una vida de luxe i de mollesa, l’accés a una cultura exquisida, els viatges amb el seu bagatge d’enriquiment i de relacions humanes... I, de cop i volta, el capgirament dels valors i de la ment, la troballa del veritable tresor: la renúncia i l’ingrés a la Companyia de Jesús, a l’amistat amb Jesús, el tresor, de tots, més valuós.

L’evangeli ens parla avui d’un tresor, metàfora recurrent en llavis de Jesús per designar el Regne. En la bonica novel·la d’Stevenson «L’illa del tresor», el tresor, amagat en una illa llunyana, somniat com un ideal de riquesa i de fantasia, és capaç de posar en joc la intel·ligència, la imaginació i l’aventura amb vista a la seva recerca; el tresor provoca la sortida de nosaltres mateixos i fa possible el viatge, el viatge cap a Ítaca, com canta el nostre Lluís Llach: «Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca. Has d’arribar-hi, és el teu destí,  però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses».

Fer camí, d’això es tracta. Sigui curt o sigui llarg. El de sant Lluís va ser curt. Però, en albirar Ítaca a l’altra riba, es trobà que era ben ric de tot el que havia donat fent camí: el dia 3 de març de 1591, quan es carregava a les espatlles un empestat per portar-lo a l’hospital, es carregava el seu tresor, un tresor amagat en el cel, la Ítaca en majúscules del seu camí i de la seva felicitat. Que sant Lluís ens faci sempre ben joves i aventurers per solcar amb coratge els mars del nostre viatge i descobrir el tresor del Regne en el nostre cor i en el cor dels altres. Amén.

diumenge, 2 de juny del 2013

Des del monestir

CREC EN JESUCRIST, L’AMIC DELS HOMES

Un dels aspectes que em van captivar des de la primera homilia de Benet XVI —les trobarem a faltar les homilies del papa Benet!— és la referència, que serà recurrent, al tema de l’amistat per indicar la relació del deixeble amb el Mestre Jesús. Home de bona formació clàssica, bíblica i patrística, el nostre bisbe emèrit de Roma va trobar en aquest tema un filó preciós per proposar a l’home i a la dona d’avui un estil personal, psicològic, afectiu i seriós, de relacionar-se amb Jesucrist.

El Déu Amistat —Pare, Fill i Esperit Sant— fa una proposta d’amistat en la persona de Jesús, l’Amic dels homes: «Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare» (Jo 15,15). Jesús ens proposa d’entrar en la intimitat del Pare, en la intimitat del misteri de Déu, establint una relació d’amistat amb ell i, per extensió, amb els altres, amb els deixebles, amb els germans. La història paradigmàtica de l’amistat entre David i Jonatan, la mort del qual va provocar un dels més bells poemes d’amor (2Sa 1,19-27), i amb la qual us invito a rellegir el Credo, troba el seu desllorigador en la proposta d’amistat de Jesús: és com si la Sagrada Escriptura ens invités a fer l’experiència de l’amistat humana per tal, almenys, de fer un tast de l’Amistat divina; a través del qui «dóna la vida pels seus amics mogut per l’amor més gran», abeurar-se a la Font mateixa de la vida.

Reivindico el mot i l’experiència de l’amistat com a concreció de l’amor. El Jesús de Joan —reivindico també el pluralisme en el Nou Testament— no diu «doneu la vida per tothom», ni tan sols «estimeu tothom», sinó que diu: «ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics» (Jo 15,13). L’amor sempre s’ha de concretar, ja que és del tot impossible estimar en abstracte. Jesucrist ens remet a un Déu concret i personal. En Jesús Déu va concretar el seu amor per nosaltres. És el que confessem en el Credo en dir: «Crec en Jesucrist, únic Fill seu i Senyor nostre...».

Publicat a Catalunya Cristiana, 1758, 2 juny 2013