dissabte, 19 de desembre del 2020

Homilia, Sospita i confiança

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT
Jt 13,2-7.24-25a; Sl 70,3-4a.5-6ab.16-17 (R.: 8a); Lc 1,5-25

«Concediu-nos de venerar el misteri de l’encarnació amb una fe íntegra, i de celebrar-lo sempre en esperit i en veritat», acabem de demanar al Senyor en la col·lecta de la missa. Com el podem venerar, aquest misteri? Apropant-nos, amb fe i amb respecte, a la bardissa ardent de la Sagrada Escriptura, des d’on Déu ens parla. Per això el relat evangèlic d’avui, l’anunciació a Zacaries, m’agradaria contrastar-lo amb el que llegirem demà, l’anunciació a Maria, i que tots tenim ben present. Provem-ho, doncs, i destriem-ne tres aspectes.

1. El lloc. Zacaries rep la seva anunciació en un espai sagrat, entre bafarades d’encens, dins els murs del santuari. En el cas de Maria, en canvi, el misteri de Déu irromp en la profanitat de la llar, en la intimitat de l’estança, en la quotidianitat. Em sembla un desplaçament important: de l’altar i el temple, a la casa i a la llar. «Creu-me, dona, —dirà Jesús anys a venir— arriba l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem» (Jn 4,21). Des d’ara el núvol de la glòria de Déu posa en cada home i en cada dona.

2. El destinatari. Zacaries és un sacerdot. La verge de Natzaret és laica, i, a més, dona. Déu confia la carn del Verb a una dona, i pel ministeri d’aquesta dona, Maria, la carn de Jesús, l’Anyell, pastada amb el nostre blat i cuita a la creu, tal com cantem en l’himne de Pasqua («Ad cenam Agni providi»), se’ns tornarà pa vivent damunt la taula del nou altar.

3. La resposta. Zacaries, el sacerdot, i això em recorda una de les belles contalles de Jesús, passa de llarg davant el misteri de Déu. Maria, la laica, l’acull des de l’obediència de la fe. La pregunta de Zacaries a l’àngel «Com sabré que això és veritat?» (Lc 1,18) neix de la sospita, i per això es tanca a la fe. La de Maria en canvi, «Com pot ser això?» (Lc 1,34), brolla d’un diàleg guiat per la confiança, i la confiança és la porta de la fe. Zacaries, amagant-se rere el seu dubte, ens recorda Adam al paradís, amagat rere els arbres del jardí, sospitós de Déu a causa del pecat. Maria, la tota pura, no sospita de Déu, ans hi confia plenament, i la confiança li serà bescanviada en benaurança perquè ha cregut.

Zacaries no podrà parlar fins que tot s’haurà acomplert. Maria, en canvi, amb el Pa de Vida tot just plantat com una llavor en la terra del seu cor, ja canta el Magníficat als acords de la seva fe i de la seva confiança. No és doncs entre núvols d’encens que aprendrem a celebrar el misteri de Nadal en esperit i en veritat, sinó, més aviat, a l’espona d’una menjadora agençada amb el fenc humil de la devoció i de l’amor de debò. Que així sigui per a tots nosaltres en aquest Nadal.

dijous, 17 de desembre del 2020

Homilia, Rut, la qui es cola

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT
Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

«On vagis tu, vull venir-hi jo; on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu» (Rt 1,16). Aquestes paraules, germans, ens van obrir la porta de la vida, «a nosaltres que érem morts pels nostres pecats» (Ef 2,5). Les va pronunciar Rut, una de les cinc dones que hem proclamat a l’evangeli de la Genealogia: Rut era moabita, una estrangera. L’estranger és el qui no té identitat. Els monjos tot just n’acabem de llegir i meditar la història, de Rut, aquest Advent. Recordem-la breument: Noemí, una dona de Betlem, va emigrar a Moab, amb el seu marit i els seus dos fills, fugint de la fam, cercant el pa per a viure. El marit de Noemí va morir, i els seus fills, Mahlon i Quilion, es casaren amb dues dones moabites, Rut i Orpà. Després també moriren ells i «Noemí es va quedar tota sola, sense fills i sense marit» (Rt 1,5). És a dir, sense futur, sense vida. Com el poble d’Israel a l’exili de Babilònia. Com Raquel quan plorava els seus fills. Tanmateix, d’aquell camí de no retorn, en aquell lloc de no identitat, el crit obstinat d’una dona, Rut, fa reflorir l’esperança: «el teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu». Noemí, empesa per la fe de Rut, torna a la terra de l’abundància, Efrata, a la seva ciutat, Betlem, la casa del pa, i allà, gràcies a Rut, i a través de Rut, Déu li dona una nova vida, un nou fill, Obed, el pare de Jessè, que fou el pare de David. Amb Rut, la moabita, tots nosaltres, que érem estrangers, com ella, sense identitat, entrem a formar part de la generació del Messies, de Jesús, el nostre Salvador, pel qual i en el qual Déu ens ha donat la vida (cf. Ef 2,5).

Això és el que celebrem avui: la saviesa, suau i vigorosa alhora, d’aquesta dona, Rut, que ens ha arrossegat amb ella a la llarga cua de l’espera del Messies. N’hi ha d’espavilats, que sense esperar el seu torn, es colen a la fila dels altres i els passen al davant! Segur que algun cop us hi haureu trobat, a cal metge, a la caixa del supermercat, a la finestreta d’algun centre oficial... Rut, l’espavilada, es va colar, amb la seva obstinació confiada, allà on no era comptada ni esperada.

Déu sí, que l’hi esperava. Ens hi espera i ens hi compta a tots nosaltres. Siguem savis, doncs, i colem-nos, germans, a la cua dels qui esperen el Crist: «Oh Saviesa, que has sortit de la boca de l’Altíssim, i abastes totes les coses i les disposes vigorosament i amb dolcesa. Vine a ensenyar-nos el camí de la prudència». La prudència de passar de la mort a la vida, de la no identitat a la identitat, de les tenebres a la llum, de l’exili a la pàtria, del pecat a la gràcia. Amén.

diumenge, 15 de novembre del 2020

Des del monestir

EL CRIST DEL BELL SOMRIURE

La restauració recent del sepulcre gòtic de Ramon Folc VI de Cardona, el Prohom Vinculador (1259-1320), fins fa ben poc arraconat en una capella ombrívola de l’església de Poblet, ens ha retornat una peça molt valuosa que en formava part, recuperada fa uns anys per la Generalitat. Es tracta d’un Crist Pantocràtor, dins un marc quatrilobulat, escortat per dos àngels ceroferaris, envoltat del tetramorf. A banda del l’estàtua jacent del difunt, mutilada, i d’algunes escenes del ritual funerari, el conjunt presenta també un apostolat, del qual, senceres, queden quatre figures: Bartomeu, Pere, Pau i Joan. L’obra s’atribueix al Mestre d’Anglesola, i una de les seves característiques més sorprenents és que les figures somriuen, fet notable en l’escultura cristiana medieval. Crist, assegut en un tron sumptuós, presenta un rostre bell i serè, i els llavis apunten un somriure de pau. Amb la mà dreta beneeix, i amb l’esquerra sosté el Llibre. En el seu nou emplaçament, al costat de l’escala del dormitori, els monjos el podem contemplar cada vegada que sortim del cor en direcció al claustre. Segons l’hora del dia, la llum que entra pels finestrals de l’absis el fa resplendir amb esclat prodigiós.

A les portes de la solemnitat de Crist Rei, en la qual contemplem el Fill de Déu crucificat i ressuscitat, Paraula del Pare, com a centre del temps i de la història, em plau evocar aquesta imatge del Crist del bell somriure de Poblet. Necessitem el somriure de Déu, la seva tendresa, la seva compassió, la seva amistat, en aquests dies atzarosos que vivim. Necessitem evocar el Jesús de les paràboles, el Jesús dels infants, el Jesús de la gent senzilla. El Jesús que beneeix la realitat amb la seva mirada, amb la seva paraula, amb el seu gest. Jesús, el somriure del Pare, en la nostra història plena de foscors i de tristesa.

En mirar-lo, mentre ell em mira, evoco les belles paraules del salm 133: «És allí que el Senyor dóna la seva benedicció: hi dóna la vida per sempre» (Sl 133,2-3).

Publicat a Catalunya Cristiana, 2147, 15 novembre 2020

dimarts, 20 d’octubre del 2020

Homilia, Aigua i farigola

DIMARTS DE LA SETMANA XXIX DURANT L’ANY (II)
Aniversari de la reconciliació de l’església de Poblet (1935)
Ef 2,12-22; Sl 84,9ab-10.11-12.13-14 (R.: 9b); Lc 12,35-38

S’escau avui l’aniversari de la reconciliació d’aquesta església, després de cent anys d’abandó i de silenci. Era un 20 d’octubre de 1935. Presidí la cerimònia de retorn al culte d’aquest lloc de pregària Dom François Causse, abat de Cuixà —a Cuixà hi residia aleshores la comunitat cistercenca de Fontfreda expulsada del seu monestir—, amb l’assistència del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer. A la llum de les lectures de la Paraula de Déu que hem escoltat, i que es diria triades expressament per a l’ocasió, voldria comentar alguns aspectes escaients a aquesta commemoració.

El fragment de la carta als Efesis ens fa contemplar la Creu de Jesús i la sang del seu sacrifici com a centre i fonament de la reconciliació entre dos pobles: Israel, que posseeix de ple dret l’aliança i les promeses de Déu, i els altres pobles, nosaltres, forasters a aquesta ciutadania. Així, diu, «de dos pobles n’ha fet un de sol, creant una nova humanitat centrada en ell», en Déu. La reconciliació, d’acord amb el verb grec utilitzat per Pau (apokatallasso), un verb una mica estrany —el trobem només aquí i a Colossencs 1,20, on designa la reconciliació entre el cel i la terra, obrada també per la Creu de Crist—, vindria a ser doncs com un canvi d’eix, una ressituació. Dos pobles que, ben mirat, s’excloïen, eren antagònics, ara formen un únic edifici, centrat en Crist. Aquest edifici, aquest temple consagrat, «on Déu resideix per la presència de l’Esperit», és l’Església, la comunitat viva dels creients en Jesús.

Allò que caracteritza aquesta comunitat viva de creients, a la llum del fragment evangèlic proclamat, és l’espera de la vinguda del Senyor. Vol dir, doncs, que no es tracta d’una comunitat tancada sobre si mateixa, d’un edifici acabat, d’un projecte assolit, sinó de quelcom que s’està fent, que està en tensió activa cap al futur. Vol dir que la realitat present no és la definitiva, que l’economia divina encara no ha esgotat el seu dinamisme transformador, un dinamisme que, per la Creu reconciliadora de Jesús, capgira des de dins, tot recreant-la, aquesta realitat, obrint-la al futur de Déu.

I quin Déu! «Amb tota veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula, i ell mateix passarà a servir-los d’un a un». Déu passarà a servir-nos, a la taula de les noces del Regne, si fa no fa com l’experiència que fem cada dia, els monjos, al nostre refetor, però en un nou àmbit, en l’àmbit de la perfecta i eterna benaurança. «Feliços!», feliços si aquest Déu ens trobava sempre esperant. És a dir, servint i caminant.

Diuen les cròniques d’aquell 20 d’octubre de 1935 que l’abat de Cuixà va resseguir les velles parets del temple abandonat aspergint-les amb aigua beneita amb un ram de farigola, mentre ressonava el cant de l’«Asperges me, Domine». Amb un signe senzill, seguit de la santa missa, l’antiga domus orationis dels monjos, absents, retrobava la seva «felicitat», la seva raó de ser, com preparant-se, joiosa, per al retorn definitiu dels seus sentinelles vigilants, que tindria lloc només cinc anys després.

Els monjos en donem gràcies, i ens comprometem a fer nostre el testimoniatge d’aquest Déu que se’ns fa proper, perquè vol salvar-nos, reconciliar-nos, fins al punt de fer habitar la seva glòria en aquest temple, i en el nostre país. Amén.

dilluns, 5 d’octubre del 2020

Homilia, Els fruits saborosos

TÉMPORES D’ACCIÓ DE GRÀCIES I DE PETICIÓ
Dt 8,7-18; Sl 1Cr 29,10.11abc.11d-12a.12bcd (R.: 12b);
2C 5,17-21; Mt 7,7-11

No fa gaire varen donar raïm, per postres, a sopar. Moscatell, dolcíssim. En assaborir un d’aquells grans tan molsuts, pensava en tot el que hi ha al darrere d’aquella meravella de fruit. La terra, amb els seus nutrients; la pluja, no massa; el sol d’or, que l’ha fet madurar; la cura de l’home, amatent. I... Déu. Tot això en aquella dolcesa. Quan els israelites, encara en l’èxode del desert, exploraren la terra que Déu els prometia, tornaren a Moisès portant-ne els fruits saborosos: «van tallar una sarment —diu la Sagrada Escriptura— amb un raïm tan gros que l’hagueren de portar entre dos en una barra. Duien també magranes i figues» (Nm 13,23). Els fruits eren el signe de la bondat d’aquella terra promesa que, malgrat tot, havien de conquerir amb el seu esforç. Eren signe de la bondat de Déu.

La celebració d’avui, una romanalla de les quatre témpores de l’antic calendari litúrgic, ens ajuda a connectar l’any litúrgic, en el desplegament harmònic del qual se’ns revela el misteri salvífic de Crist, amb el cicle de la natura, nosaltres que tenim la sort encara de viure immersos en aquest cicle, envoltats com estem de vinyes, de figueres, d’olivers...  Ens ajuda sobretot a viure pendents del misteri de Déu que se’ns dona cada dia en el misteri de la bondat de la Creació, en tantes coses senzilles, bones i belles que ens envolten. Per això l’acció de gràcies, juntament amb la petició, són els trets distintius de les témpores. L’Església prega, suplica, tot donant gràcies.

Ens trobem en un temps incert, i potser hi experimentem Déu com a enemic nostre, no com l’ésser bo que ens promet una terra plena d’abundància. És l’experiència que vèiem en Job, la setmana passada. En aquest temps de desert hem de fer un exercici molt seriós de fe i confiança en aquest Déu, el Pare del cel, que «dona coses bones als qui les hi demanen» (Mt 7,11). La pregària, de fet, és el fil que ens hi relliga, la corda on ens aferrem quan ens sentim perduts en la foscor.

I què li podem demanar? Li demanem que ens ajudi en aquest temps de pandèmia, que ens ajudi a ajudar els qui ho necessiten i a no perdre l’esperança. Que ens faci més amatents, que ens descentri de nosaltres mateixos. Li demanem que s’acabi la pendèmia, i que nosaltres hi col·laborem construint un món més just, que s’ajusti cada vegada més al seu projecte de bondat. I li donem gràcies, també! Gràcies perquè en aquest temps difícil en què potser l’experimentem com a enemic, Déu se’ns deixa intuir proper, solidari, sol·lícit. A través de tantes coses bones que ha suscitat i suscita enmig de la pandèmia: la solidaritat, la professionalitat del personal sanitari, l’esforç dels qui lluiten científicament per trobar solucions...

Li donem gràcies perquè, en fer-nos experimentar la nostra fragilitat, la nostra pobresa, la nostra dependència, ens obre una porta a la confiança. Per això hem de fer ben nostres les paraules de Pau que hem escoltat: «aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de reconciliació». Sí, tot és obra de Déu, però Déu la confia a les nostres mans, per fer un servei de reconciliació, és a dir, per ajustar el món, cada dia una mica, al seu projecte d’amor i de bondat.

Demanem-ho, i donem-ne gràcies.

dilluns, 1 de juny del 2020

Homilia, Mare i deixebla

Dilluns després de Pentecosta
BENAURADA VERGE MARIA MARE DE L’ESGLÉSIA
Jn 19,25-34

Les antífones del Benedictus i del Magníficat que cantem avui ens donen la clau de comprensió del significat d’aquesta memòria de la Mare de Déu que, fa ben poc, n’ha vingut a augmentar el nombre que ja en celebrem.

«Nuptiae facte sunt». A les noces de Canà Maria voldrà usar el seu privilegi de mare per forçar l’hora de Jesús, l’hora de la seva manifestació, de la seva glorificació, davant la mancança i el destret: «No tenen vi». Jesús li ho impedeix amb una resposta dura i contundent: «Dona, a tu i a mi què ens importa». Malgrat tot, Maria posa en exercici la seva confiança de dona i de mare, i marca la pauta per a l’autèntic deixeble de Jesús: «feu tot el que ell us digui».

L’itinerari de Maria, la mare de Jesús que n’ha d’esdevenir deixebla, a partir d’ara fluirà com un corrent d’aigua amagat que espera l’esvoranc per fluir de nou a la superfície, i s’anirà teixint misteriosament en el silenci de l’evangeli, en aquest fer tot el que ell, Jesús, li digui. Es tracta d’un procés de gestació, per a Maria, perquè aquesta dona, per a esdevenir nova, haurà de morir com a mare i ressuscitar com a deixebla de Jesús, en l’Esperit, per la fe i en la fe.

«Cum vidisset Iesus». Aquest procés es resol als peus de la Creu. Jesús trenca la seva relació de fill amb la seva mare, i la confia com a deixebla a l’Església, a la nova comunitat, representada pel Deixeble estimat: «Dona, aquí tens el teu fill... fill, aquí tens la teva mare». A partir d’ara la maternitat de Maria serà la maternitat del discipulat, i esdevindrà mare de Jesús en la mesura que el farà néixer en ella i en la comunitat per l’acolliment de la fe. Maria, la Dona, és rebuda pel Deixeble estimat, això és, admesa a l’àmbit del discipulat. Quan diem que Maria és Mare de l’Església volem dir sobretot que és Mare de la fe dels deixebles, de la nostra fe, i que, en la seva fe, sota les ales de l’Esperit, agombola una nova comunitat de fe.

Això, Damià Forment, ho va expressar molt bé en el sisè goig de la Mare de Déu que tenim representat en el segon pis del nostre retaule, damunt mateix de la imatge de santa Úrsula. També en la mateixa representació de la Pentecosta del Breviari del rei Martí, que contemplàvem ahir en el quadernet de Matines. Maria hi apareix com a dona orant, gestant, amb la seva pregària, amb la seva fe, amb la seva esperança, una nova comunitat de deixebles, l’Església.

Demanem-li que ens acompanyi en el nostre camí, amb la mateixa fortalesa i amb la mateixa tendresa amb què acompanyà Jesús als peus de la creu, i la comunitat naixent al Cenacle. Santa Maria, Mare de l’Església, pregueu per nosaltres. Amén.

dimecres, 8 d’abril del 2020

Homilia, La plenitud de la caritat

DIMECRES SANT
Is 50,4-9a; Sl 68,8-10. 21bcd-22,31 i 33-34 (R.: 14c i b); Mt 26,14-25

«Oh Déu, de qui Judes va rebre el càstig del seu pecat, i el lladre el premi de la seva confessió: feu-nos sentir l’efecte de la vostra misericòrdia per tal que així com Nostre Senyor Jesucrist va concedir a cadascun allò que mereixia, així a nosaltres, destruït l’error de l’home vell, ens concedeixi la gràcia de la seva resurrecció». Aquesta era la col·lecta de la missa de la Cena del Senyor, abans de la reforma litúrgica, i es tornava a repetir el divendres sant, després de la primera profecia. El missal de Pau VI la va suprimir. Aquest text ens parla de dues actituds possibles davant la Creu de Jesús: la del lladre, el bon lladre, que seria l’actitud creient, i que li comporta l’admissió al Paradís; i la de Judes, que és l’actitud del refús i del màxim tancament davant el missatge de Jesús i el llenguatge de la Creu. Nosaltres, però, no volem emetre cap judici, el confiem a la misericòrdia de Déu, de la qual volem sentir l’efecte. Farem només dues reflexions, com dues propostes de lectura.

La primera. Mirem de llegir la història de la traïció de Judes en el conjunt de tot el relat de la Passió; no com un fet aïllat. Judes, Pilat, la dona de Pilat, els sacerdots, els fariseus, la turba, els deixebles ..., considerats individualment, són com aquelles figuretes del famós rellotge astronòmic de Praga que van desfilant, sense cap connexió aparent entre elles. Ens cal integrar-les en el relat de la Passió per tal de poder-les comprendre en profunditat, cadascuna d’elles i les unes en relació amb les altres.

La segona. Mirem també de llegir la traïció de Judes a la llum d’altres històries de traïció de la Sagrada Escriptura. Penso en dos personatges rellevants: Josep, venut pels seus germans, i David, traït pel seu fill Absalom. Tant Josep com David són figures del Crist. Josep, que endegarà tot un treball de reconciliació i acceptació entre els seus germans, ens dona una clau importantíssima de lectura: «Jo soc Josep, el vostre germà, que vosaltres vau vendre a uns que anaven a Egipte.  Però no us dolgui ni us sàpiga greu d’haver-ho fet: és Déu qui m’ha enviat aquí abans que vosaltres, per conservar-vos la vida» (Gn 45,4-5). Aquesta frase la podríem aplicar també al misteri de la traïció de Judes. Déu, de la història de les nostres traïcions, en fa una història de tradició, de lliurament, de salvació, d’amor, fent realitat el doble significat del verb trair, en llatí i en grec, que significa en primer lloc lliurar, entregar: Judes lliura Jesús als jueus, els jueus el lliuren a Pilat, Pilat el lliura perquè el crucifiquin, i a la Creu Jesús assumeix aquest lliurament lliurant-se ell mateix al Pare i a la Humanitat. I és a través de tots aquests lliuraments que el Pare lliura el seu Fill per la nostra salvació. Lliurem també nosaltres la nostra llibertat i la nostra responsabilitat en braços del Crucificat, perquè ell les guareixi, les transformi i les purifiqui.

Misteri de lliurament i de salvació que reflecteix molt bé la nova col·lecta del Dijous Sant que recitarem demà: «Oh Déu, avui celebrem aquella Cena sacratíssima, en la qual el vostre Unigènit, abans de lliurar-se a la mort, confià a la seva Església el sacrifici nou i perenne, convit del seu amor; feu que obtinguem d’aquest gran sagrament la plenitud de la caritat i de la vida». La plenitud de la caritat i de la vida. Amén.

dimarts, 7 d’abril del 2020

Homilia, Els salms, nard de l'Escriptura

DIMARTS SANT
Is 49, 1-6; Sl 70, 1-2, 3-4a, 5-6ab, 15 i 17 (R.: 15); Jn 13, 21-33, 36-38

El Psalteri de Cîteaux, o de sant Robert, un bell manuscrit que es troba a la Biblioteca Municipal de Dijon, presenta, just abans dels salms, una imatge de Jesús lligat a la columna assotat per dos borrells. Quan el Salteri era encara el devocionari del poble fidel, els il·luminadors dels manuscrits sabien molt bé que calia llegir els salms com a sagrament del Crist sofrent i triomfant. Els salms són com el nard preuat de l’evangeli d’ahir, i escampen per totes les pàgines de l’Escriptura la bona olor del Crist, del seu misteri de mort i de vida per nosaltres.

Ahir, després de la 1a lectura, cantàvem el salm 26, Dominus illuminatio mea, avui el 70, In te Domine speravi, demà el 68, Salvum me fac Deus. Són salms de David, i els retrobem tots tres en la litúrgia vigiliar d’aquests dies sants, l’antic ofici de tenebres. El Crist lligat a la columna que contemplem en el Psalteri de Cîteaux, es va dibuixant, es va acolorint mentre preguem aquests salms. «Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms» (Lc 24,44).

El salm d’avui, el 70, és ple de paraules de confiança, una confiança que es fonamenta en la realitat icommovible de Déu, com la columna a la qual lligaren Jesús. Un Déu que és castell de refugi, roca salvadora, penyal i plaça forta, a partir del qual hem d’aprendre a fonamentar la nostra pròpia esperança en la seva salvació, com ho fa Jesús, i ens ensenya a fer-ho a nosaltres, en el seu camí de la Passió, un camí que comença amb el cant dels salms del Hallel, després de sopar, i acaba també amb el cant de salms, a la Creu.

La confiança de Jesús en aquest Déu del qual es refia des de les entranyes de la mare és el fonament de la seva lloança i de la seva acció gràcies. I és que el sofriment del just en el Salteri duu amagada, com una llavor colgada, l’esperança de l’alegria i de la resurrecció: «el goig que m’heu posat al cor és més gran que el que tenen ells quan ha estat bona la collita de blat i de vi» (Sl 4,8).

L’Abat General, fent-se ressò del papa Francesc, ens convidava a abraçar en Crist l’esperança. Em ve al pensament aquella icona tan bonica i devota de l’amplexus de sant Bernat, que ben bé podria encapçalar el nostre llibre dels salms. Deixem-nos abraçar pel Crucificat, que canta per boca de David en els salms, que és llum, esperança i salvació nostra. Demanem al qui regna eternament, l’inspirador de tot bé, que ompli els nostres llavis de les seves lloances i ens mantingui perseverants en la meditació del seu misteri pasqual. També en aquest temps de desert. Amén.

dijous, 26 de març del 2020

STELLA CAELI

Pregària a la Mare de Déu en temps de pesta,
cantada pel grup Schola Antiqua, dirigit per Juan Carlos Asensio.


L’Estrella del Cel,
que alletà el Senyor,
extirpà la pesta de mort que havia plantat
el primer pare dels homes.

Que aquesta mateixa Estrella
es digni ara contenir els astres,
els atacs dels quals colpeixen el poble
amb les plagues d’una mort cruel.

O piadosa Estrella del Mar,
ajuda’ns en la pesta;
escolta’ns, Senyora,
puix el teu Fill et fa honor
no negant-te res.

Salva’ns, Jesús,
que la Verge Mare
et prega per nosaltres.

V. Prega per nosaltres, Santa Mare de Déu.
R. Perquè siguem dignes de les promeses de Crist.

Preguem
Déu de misericòrdia, Déu de pietat, Déu de perdó, que, compadint-te de l’aflicció del teu Poble, vas dir a l’Àngel que colpia el teu Poble: detura la mà per amor d’aquella Estrella gloriosa, els pits preciosos de la qual vas mamar per anul·lar el verí dels nostres pecats: concedeix-nos l’auxili de la teva gràcia, perquè siguem deslliurats amb tota seguretat de la pesta i d’una mort imprevista, i siguem alliberats misericordiosament de qualsevol entrebanc. Per Jesucrist, Rei de la Glòria, Salvador del Món, que viu i regna pels segles dels segles. Amén.

diumenge, 9 de febrer del 2020

Des del monestir

LA PRÀCTICA DEL SILENCI

He llegit un interessant article —molt correcte— sobre la vida dels monjos de Poblet, al diari «Ara» del dia 22 de gener, signat per Jordi Salvat. M’ha sorprès, tanmateix, una expressió. Diu: «després de Completes comença l’anomenat gran silenci, que s’allargarà fins després de Laudes», i fa esment a la Regla de sant Benet. De fet la Regla de sant Benet no parla del «gran silenci». És una expressió estranya a la mentalitat de la Regla i a la tradició dels monjos benedictins. Aquesta pràctica —en realitat, una mistificació del silenci— comença més aviat tard, i se l’apropien les congregacions religioses, sobretot femenines, d’encuny modern. Sant Benet diu, simplement, que ningú no parli després de Completes (RB 42). I per una raó molt pràctica, per afavorir el descans dels monjos, ja que vol que es llevin ben disposats per a la pregària de Matines (RB 8,2). Sant Benet no mistifica el silenci, més aviat el considera un valor que els monjos han de conrear (studere). Per això per a ell el silenci té una dimensió molt profunda, com a úter —permeteu-me l’expressió— on s’ha d’encarnar la paraula en la vida dels qui, per damunt de tot, són oients, escoltadors. El silenci ha d’engendrar la paraula, n’ha de ser la possibilitat. Parla del silenci amb l’expressió llatina «taciturnitas», que designa aquesta actitud vigilant d’escolta. Una actitud, tanmateix, que precisa del silenci material —silentium, absència de soroll— que s’ha d’observar a la nit, al refetor, a l’oratori, i mentre els monjos descansen. 

La Regla de sant Benet, més enllà dels murs dels monestirs, podria ajudar tal vegada la nostra societat en el camí d’aquest diàleg que tots creiem tan necessari per solucionar els problemes que tenim plantejats. Sense el silenci entès com a conreu de la paraula no és possible una trobada veritable amb la paraula de l’altre. No és possible el diàleg. Sense aquest silenci no hi pot haver ni reconeixement de l’altre, ni respecte, ni llibertat.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2107, 9 febrer 2020