dilluns, 1 de juny de 2020

Homilia, Mare i deixebla

Dilluns després de Pentecosta
BENAURADA VERGE MARIA MARE DE L’ESGLÉSIA
Jn 19,25-34

Les antífones del Benedictus i del Magníficat que cantem avui ens donen la clau de comprensió del significat d’aquesta memòria de la Mare de Déu que, fa ben poc, n’ha vingut a augmentar el nombre que ja en celebrem.

«Nuptiae facte sunt». A les noces de Canà Maria voldrà usar el seu privilegi de mare per forçar l’hora de Jesús, l’hora de la seva manifestació, de la seva glorificació, davant la mancança i el destret: «No tenen vi». Jesús li ho impedeix amb una resposta dura i contundent: «Dona, a tu i a mi què ens importa». Malgrat tot, Maria posa en exercici la seva confiança de dona i de mare, i marca la pauta per a l’autèntic deixeble de Jesús: «feu tot el que ell us digui».

L’itinerari de Maria, la mare de Jesús que n’ha d’esdevenir deixebla, a partir d’ara fluirà com un corrent d’aigua amagat que espera l’esvoranc per fluir de nou a la superfície, i s’anirà teixint misteriosament en el silenci de l’evangeli, en aquest fer tot el que ell, Jesús, li digui. Es tracta d’un procés de gestació, per a Maria, perquè aquesta dona, per a esdevenir nova, haurà de morir com a mare i ressuscitar com a deixebla de Jesús, en l’Esperit, per la fe i en la fe.

«Cum vidisset Iesus». Aquest procés es resol als peus de la Creu. Jesús trenca la seva relació de fill amb la seva mare, i la confia com a deixebla a l’Església, a la nova comunitat, representada pel Deixeble estimat: «Dona, aquí tens el teu fill... fill, aquí tens la teva mare». A partir d’ara la maternitat de Maria serà la maternitat del discipulat, i esdevindrà mare de Jesús en la mesura que el farà néixer en ella i en la comunitat per l’acolliment de la fe. Maria, la Dona, és rebuda pel Deixeble estimat, això és, admesa a l’àmbit del discipulat. Quan diem que Maria és Mare de l’Església volem dir sobretot que és Mare de la fe dels deixebles, de la nostra fe, i que, en la seva fe, sota les ales de l’Esperit, agombola una nova comunitat de fe.

Això, Damià Forment, ho va expressar molt bé en el sisè goig de la Mare de Déu que tenim representat en el segon pis del nostre retaule, damunt mateix de la imatge de santa Úrsula. També en la mateixa representació de la Pentecosta del Breviari del rei Martí, que contemplàvem ahir en el quadernet de Matines. Maria hi apareix com a dona orant, gestant, amb la seva pregària, amb la seva fe, amb la seva esperança, una nova comunitat de deixebles, l’Església.

Demanem-li que ens acompanyi en el nostre camí, amb la mateixa fortalesa i amb la mateixa tendresa amb què acompanyà Jesús als peus de la creu, i la comunitat naixent al Cenacle. Santa Maria, Mare de l’Església, pregueu per nosaltres. Amén.

dimecres, 8 d’abril de 2020

Homilia, La plenitud de la caritat

DIMECRES SANT
Is 50,4-9a; Sl 68,8-10. 21bcd-22,31 i 33-34 (R.: 14c i b); Mt 26,14-25

«Oh Déu, de qui Judes va rebre el càstig del seu pecat, i el lladre el premi de la seva confessió: feu-nos sentir l’efecte de la vostra misericòrdia per tal que així com Nostre Senyor Jesucrist va concedir a cadascun allò que mereixia, així a nosaltres, destruït l’error de l’home vell, ens concedeixi la gràcia de la seva resurrecció». Aquesta era la col·lecta de la missa de la Cena del Senyor, abans de la reforma litúrgica, i es tornava a repetir el divendres sant, després de la primera profecia. El missal de Pau VI la va suprimir. Aquest text ens parla de dues actituds possibles davant la Creu de Jesús: la del lladre, el bon lladre, que seria l’actitud creient, i que li comporta l’admissió al Paradís; i la de Judes, que és l’actitud del refús i del màxim tancament davant el missatge de Jesús i el llenguatge de la Creu. Nosaltres, però, no volem emetre cap judici, el confiem a la misericòrdia de Déu, de la qual volem sentir l’efecte. Farem només dues reflexions, com dues propostes de lectura.

La primera. Mirem de llegir la història de la traïció de Judes en el conjunt de tot el relat de la Passió; no com un fet aïllat. Judes, Pilat, la dona de Pilat, els sacerdots, els fariseus, la turba, els deixebles ..., considerats individualment, són com aquelles figuretes del famós rellotge astronòmic de Praga que van desfilant, sense cap connexió aparent entre elles. Ens cal integrar-les en el relat de la Passió per tal de poder-les comprendre en profunditat, cadascuna d’elles i les unes en relació amb les altres.

La segona. Mirem també de llegir la traïció de Judes a la llum d’altres històries de traïció de la Sagrada Escriptura. Penso en dos personatges rellevants: Josep, venut pels seus germans, i David, traït pel seu fill Absalom. Tant Josep com David són figures del Crist. Josep, que endegarà tot un treball de reconciliació i acceptació entre els seus germans, ens dona una clau importantíssima de lectura: «Jo soc Josep, el vostre germà, que vosaltres vau vendre a uns que anaven a Egipte.  Però no us dolgui ni us sàpiga greu d’haver-ho fet: és Déu qui m’ha enviat aquí abans que vosaltres, per conservar-vos la vida» (Gn 45,4-5). Aquesta frase la podríem aplicar també al misteri de la traïció de Judes. Déu, de la història de les nostres traïcions, en fa una història de tradició, de lliurament, de salvació, d’amor, fent realitat el doble significat del verb trair, en llatí i en grec, que significa en primer lloc lliurar, entregar: Judes lliura Jesús als jeus, els jueus el lliuren a Pilat, Pilat el lliura perquè el crucifiquin, i a la Creu Jesús assumeix aquest lliurament lliurant-se ell mateix al Pare i a la Humanitat. I és a través de tots aquests lliuraments que el Pare lliura el seu Fill per la nostra salvació. Lliurem també nosaltres la nostra llibertat i la nostra responsabilitat en braços del Crucificat, perquè ell les guareixi, les transformi i les purifiqui.

Misteri de lliurament i de salvació que reflecteix molt bé la nova col·lecta del Dijous Sant que recitarem demà: «Oh Déu, avui celebrem aquella Cena sacratíssima, en la qual el vostre Unigènit, abans de lliurar-se a la mort, confià a la seva Església el sacrifici nou i perenne, convit del seu amor; feu que obtinguem d’aquest gran sagrament la plenitud de la caritat i de la vida». La plenitud de la caritat i de la vida. Amén.

dimarts, 7 d’abril de 2020

Homilia, Els salms, nard de l'Escriptura

DIMARTS SANT
Is 49, 1-6; Sl 70, 1-2, 3-4a, 5-6ab, 15 i 17 (R.: 15); Jn 13, 21-33, 36-38

El Psalteri de Cîteaux, o de sant Robert, un bell manuscrit que es troba a la Biblioteca Municipal de Dijon, presenta, just abans dels salms, una imatge de Jesús lligat a la columna assotat per dos borrells. Quan el Salteri era encara el devocionari del poble fidel, els il·luminadors dels manuscrits sabien molt bé que calia llegir els salms com a sagrament del Crist sofrent i triomfant. Els salms són com el nard preuat de l’evangeli d’ahir, i escampen per totes les pàgines de l’Escriptura la bona olor del Crist, del seu misteri de mort i de vida per nosaltres.

Ahir, després de la 1a lectura, cantàvem el salm 26, Dominus illuminatio mea, avui el 70, In te Domine speravi, demà el 68, Salvum me fac Deus. Són salms de David, i els retrobem tots tres en la litúrgia vigiliar d’aquests dies sants, l’antic ofici de tenebres. El Crist lligat a la columna que contemplem en el Psalteri de Cîteaux, es va dibuixant, es va acolorint mentre preguem aquests salms. «Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms» (Lc 24,44).

El salm d’avui, el 70, és ple de paraules de confiança, una confiança que es fonamenta en la realitat icommovible de Déu, com la columna a la qual lligaren Jesús. Un Déu que és castell de refugi, roca salvadora, penyal i plaça forta, a partir del qual hem d’aprendre a fonamentar la nostra pròpia esperança en la seva salvació, com ho fa Jesús, i ens ensenya a fer-ho a nosaltres, en el seu camí de la Passió, un camí que comença amb el cant dels salms del Hallel, després de sopar, i acaba també amb el cant de salms, a la Creu.

La confiança de Jesús en aquest Déu del qual es refia des de les entranyes de la mare és el fonament de la seva lloança i de la seva acció gràcies. I és que el sofriment del just en el Salteri duu amagada, com una llavor colgada, l’esperança de l’alegria i de la resurrecció: «el goig que m’heu posat al cor és més gran que el que tenen ells quan ha estat bona la collita de blat i de vi» (Sl 4,8).

L’Abat General, fent-se ressò del papa Francesc, ens convidada a abraçar en Crist l’esperança. Em ve al pensament aquella icona tan bonica i devota de l’amplexus de sant Bernat, que ben bé podria encapaçalar el nostre llibre dels salms. Deixem-nos abraçar pel Crucificat, que canta per boca de David en els salms, que és llum, esperança i salvació nostra. Demanem al qui regna eternament, l’inspirador de tot bé, que ompli els nostres llavis de les seves lloances i ens mantingui perseverants en la meditació del seu misteri pasqual. També en aquest temps de desert. Amén.

dijous, 26 de març de 2020

STELLA CAELI

Pregària a la Mare de Déu en temps de pesta,
cantada pel grup Schola Antiqua, dirigit per Juan Carlos Asensio.


L’Estrella del Cel,
que alletà el Senyor,
extirpà la pesta de mort que havia plantat
el primer pare dels homes.

Que aquesta mateixa Estrella
es digni ara contenir els astres,
els atacs dels quals colpeixen el poble
amb les plagues d’una mort cruel.

O piadosa Estrella del Mar,
ajuda’ns en la pesta;
escolta’ns, Senyora,
puix el teu Fill et fa honor
no negant-te res.

Salva’ns, Jesús,
que la Verge Mare
et prega per nosaltres.

V. Prega per nosaltres, Santa Mare de Déu.
R. Perquè siguem dignes de les promeses de Crist.

Preguem
Déu de misericòrdia, Déu de pietat, Déu de perdó, que, compadint-te de l’aflicció del teu Poble, vas dir a l’Àngel que colpia el teu Poble: detura la mà per amor d’aquella Estrella gloriosa, els pits preciosos de la qual vas mamar per anul·lar el verí dels nostres pecats: concedeix-nos l’auxili de la teva gràcia, perquè siguem deslliurats amb tota seguretat de la pesta i d’una mort imprevista, i siguem alliberats misericordiosament de qualsevol entrebanc. Per Jesucrist, Rei de la Glòria, Salvador del Món, que viu i regna pels segles dels segles. Amén.

diumenge, 9 de febrer de 2020

Des del monestir

LA PRÀCTICA DEL SILENCI

He llegit un interessant article —molt correcte— sobre la vida dels monjos de Poblet, al diari «Ara» del dia 22 de gener, signat per Jordi Salvat. M’ha sorprès, tanmateix, una expressió. Diu: «després de Completes comença l’anomenat gran silenci, que s’allargarà fins després de Laudes», i fa esment a la Regla de sant Benet. De fet la Regla de sant Benet no parla del «gran silenci». És una expressió estranya a la mentalitat de la Regla i a la tradició dels monjos benedictins. Aquesta pràctica —en realitat, una mistificació del silenci— comença més aviat tard, i se l’apropien les congregacions religioses, sobretot femenines, d’encuny modern. Sant Benet diu, simplement, que ningú no parli després de Completes (RB 42). I per una raó molt pràctica, per afavorir el descans dels monjos, ja que vol que es llevin ben disposats per a la pregària de Matines (RB 8,2). Sant Benet no mistifica el silenci, més aviat el considera un valor que els monjos han de conrear (studere). Per això per a ell el silenci té una dimensió molt profunda, com a úter —permeteu-me l’expressió— on s’ha d’encarnar la paraula en la vida dels qui, per damunt de tot, són oients, escoltadors. El silenci ha d’engendrar la paraula, n’ha de ser la possibilitat. Parla del silenci amb l’expressió llatina «taciturnitas», que designa aquesta actitud vigilant d’escolta. Una actitud, tanmateix, que precisa del silenci material —silentium, absència de soroll— que s’ha d’observar a la nit, al refetor, a l’oratori, i mentre els monjos descansen. 

La Regla de sant Benet, més enllà dels murs dels monestirs, podria ajudar tal vegada la nostra societat en el camí d’aquest diàleg que tots creiem tan necessari per solucionar els problemes que tenim plantejats. Sense el silenci entès com a conreu de la paraula no és possible una trobada veritable amb la paraula de l’altre. No és possible el diàleg. Sense aquest silenci no hi pot haver ni reconeixement de l’altre, ni respecte, ni llibertat.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2107, 9 febrer 2020