dimarts, 20 d’octubre de 2020

Homilia, Aigua i farigola

DIMARTS DE LA SETMANA XXIX DURANT L’ANY (II)
Aniversari de la reconciliació de l’església de Poblet (1935)
Ef 2,12-22; Sl 84,9ab-10.11-12.13-14 (R.: 9b); Lc 12,35-38

S’escau avui l’aniversari de la reconciliació d’aquesta església, després de cent anys d’abandó i de silenci. Era un 20 d’octubre de 1935. Presidí la cerimònia de retorn al culte d’aquest lloc de pregària Dom François Causse, abat de Cuixà —a Cuixà hi residia aleshores la comunitat cistercenca de Fontfreda expulsada del seu monestir—, amb l’assistència del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer. A la llum de les lectures de la Paraula de Déu que hem escoltat, i que es diria triades expressament per a l’ocasió, voldria comentar alguns aspectes escaients a aquesta commemoració.

El fragment de la carta als Efesis ens fa contemplar la Creu de Jesús i la sang del seu sacrifici com a centre i fonament de la reconciliació entre dos pobles: Israel, que posseeix de ple dret l’aliança i les promeses de Déu, i els altres pobles, nosaltres, forasters a aquesta ciutadania. Així, diu, «de dos pobles n’ha fet un de sol, creant una nova humanitat centrada en ell», en Déu. La reconciliació, d’acord amb el verb grec utilitzat per Pau (apokatallasso), un verb una mica estrany —el trobem només aquí i a Colossencs 1,20, on designa la reconciliació entre el cel i la terra, obrada també per la Creu de Crist—, vindria a ser doncs com un canvi d’eix, una ressituació. Dos pobles que, ben mirat, s’excloïen, eren antagònics, ara formen un únic edifici, centrat en Crist. Aquest edifici, aquest temple consagrat, «on Déu resideix per la presència de l’Esperit», és l’Església, la comunitat viva dels creients en Jesús.

Allò que caracteritza aquesta comunitat viva de creients, a la llum del fragment evangèlic proclamat, és l’espera de la vinguda del Senyor. Vol dir, doncs, que no es tracta d’una comunitat tancada sobre si mateixa, d’un edifici acabat, d’un projecte assolit, sinó de quelcom que s’està fent, que està en tensió activa cap al futur. Vol dir que la realitat present no és la definitiva, que l’economia divina encara no ha esgotat el seu dinamisme transformador, un dinamisme que, per la Creu reconciliadora de Jesús, capgira des de dins, tot recreant-la, aquesta realitat, obrint-la al futur de Déu.

I quin Déu! «Amb tota veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula, i ell mateix passarà a servir-los d’un a un». Déu passarà a servir-nos, a la taula de les noces del Regne, si fa no fa com l’experiència que fem cada dia, els monjos, al nostre refetor, però en un nou àmbit, en l’àmbit de la perfecta i eterna benaurança. «Feliços!», feliços si aquest Déu ens trobava sempre esperant. És a dir, servint i caminant.

Diuen les cròniques d’aquell 20 d’octubre de 1935 que l’abat de Cuixà va resseguir les velles parets del temple abandonat aspergint-les amb aigua beneita amb un ram de farigola, mentre ressonava el cant de l’«Asperges me, Domine». Amb un signe senzill, seguit de la santa missa, l’antiga domus orationis dels monjos, absents, retrobava la seva «felicitat», la seva raó de ser, com preparant-se, joiosa, per al retorn definitiu dels seus sentinelles vigilants, que tindria lloc només cinc anys després.

Els monjos en donem gràcies, i ens comprometem a fer nostre el testimoniatge d’aquest Déu que se’ns fa proper, perquè vol salvar-nos, reconciliar-nos, fins al punt de fer habitar la seva glòria en aquest temple, i en el nostre país. Amén.

Cap comentari: