dijous, 31 de desembre de 2015

Homilia: dabar, logos, verbum

DIA VII DINS L’OCTAVA DE NADAL
1Jo 2,18-21; Sl 95,1-2.11-12.13 (R.: 11a); Jo 1,1-18


«Al principi... jo era al seu costat com un mestre d’obres i feia les seves delícies cada dia, jugant davant d’ell sense parar» (Pr 8,30), diu la Saviesa. Juguem, doncs, amb tres paraules: dabarlogosverbum.

1. Dabar és la paraula de la creació. «Déu digué, que la llum existeixi. I la llum existí». Dabar és una paraula que fa el que diu. En Déu, doncs, no hi ha distància entre el dir i el fer. És una paraula que actua en el temps i en la història, una paraula esdeveniment. Una paraula que dóna existència a les coses, que fa que siguin, totes diferents, amb autonomia pròpia, però sortides de la mateixa font.

2. Logos és la paraula grega del nostre evangeli d’avui, el darrer de l’any. Que no tradueix exactament la paraula dabar hebrea de l’Antic Testament. Logos és la paraula per dins, la paraula com a pensament. Si el dabar ens mostra Déu per fora, el logos ens fa contemplar Déu per dins, com a misteri, com a sentit en ell mateix i, per això, com a sentit de les coses, en tant que aquest logos, aquesta paraula està a l’origen de tot.

3. Verbum. És el mateix, però en llatí. La llengua de l’església. Verbum vol dir mot, paraula com a forma. Es fixa més en l’exterior, en l’aparença, en allò que es veu, que es comprèn. El logos, és a dir, la idea, necessita el verbum, la forma, per tal de poder aparèixer, manifestar-se i brillar davant nostre.

No us marejo més. Però està bé jugar amb les paraules. La saviesa, al principi, jugava davant Déu sense parar. I la saviesa és aquest logos que dóna consistència i sentit a la realitat creada i, per tant, a la nostra existència. Jugar i pensar, perquè el cristianisme no és cap bagatela.

«Verbum caro factum estLogos sarx egeneto. La paraula es fa carn». Una sentència contundent que resumeix tot el cristianisme. No diem Déu es fa carn, sinó la paraula es fa carn. Un fer-se carn que ja comença amb la creació. Déu, mitjançant la seva paraula, es compromet amb la història, des del primer moment, l’assumeix, l’acompanya. I els homes aprendran a dialogar —fixeu-vos, «a fer logos»— amb Ell en un camí a través de la història. I Déu s’anirà fent, s’anirà encarnant com a paraula, com a diàleg amb els homes al llarg d’aquest camí en la història: «Jo sóc», o «Jo seré», diu Déu a Moisès des de la bardissa flamejant.

És una paraula que se’ns dóna com a pa de vida, en la menjadora de Betlem i cada dia en la patena damunt l’altar. Acollim-la amb fe i fem-ne motiu de benedicció per al nou any a lloança de la Santa Trinitat, que és Misericòrdia, Paraula i Història. Amén.

diumenge, 27 de desembre de 2015

De cada dia

Un autèntic missatge de Nadal
_______

dijous, 24 de desembre de 2015

De cada dia

POEMA EL PESSEBRE
Joan Alavedra

L’ANUNCIACIÓ ALS PASTORS

Narrador

Un àngel d’ales daurades
vola al recer dels pastors,
es posa dalt de la branca
i els canta aquesta cançó:

Àngel

—Deixeu la sopa i la gerra,
preneu samarra i bastó
i alceu-vos prest i seguiu-me.
Els xais, ja els guardarà el gos.

Pastors

—No heu sentit quina veu fina?
—Era veu o violí?
—Era un bel d’anyell en somnis.
—Era l’aigua. Un rajolí 
que lliscava en tou de molsa
per no despertar el matí.
—No seria aquell estel
que brilla tant dalt del cel? 
Mireu-lo com fa camí! ...

Narrador

Suaus voladúries 
Fan fremir els espais.
Céliques cantúries
encisen els xais
que el pastor governa
amb el flabiol.
Fins la flama viva
detura el seu vol.
I, de cop, la nit s’aquieta.
Es fa un silenci molt gran
i una veu suspesa en l’aire 
modula, d’un to vibrant:

Àngel

—Pastors, correu! A un estable
dels afores de Betlem
s’hi ha acomplert un miracle
com mai més cap no en veurem.
El Fill de Déu en persona
és nat en la nostra carn.
 El Fill de Déu es nat
 i fa un plor de criatura.
 Glòria a Déu en l’altura!
Aneu-hi, pastors, volant!
L’estel us farà de guia.
La meva veu, companyia.

dimecres, 23 de desembre de 2015

Mare de Misericòrdia

MARE DE DÉU,
en aquest dia de festa
per la teva Immaculada Concepció
vinc a presentar-te l’homenatge de fe i d’amor
del poble sant de Déu que viu
en aquesta ciutat i diòcesi.
Vinc en nom de les famílies,
amb les seves alegries i fatigues;
dels infants i dels joves, oberts a la vida;
dels ancians, plens d’anys i d’experiència;
de manera especial
vinc davant teu de part dels malalts,
dels empresonats, dels qui senten més difícil el camí.
Com a Pastor vinc també en nom de tots
els qui han vingut des de terres llunyanes
buscant pau i treball.

Sota el teu mantell hi ha lloc per a tothom,
perquè tu ets la Mare de la Misericòrdia.
El teu cor és ple de tendresa envers tots els teus fills:
la tendresa de Déu, que en tu s’ha encarnat
i s’ha fet el nostre germà, Jesús,
Salvador de tot home i de tota dona.
Mirant-te, Mare nostra Immaculada,
reconeixem la victòria de la divina Misericòrdia
sobre el pecat i sobre totes les seves conseqüències;
i s’encén de nou en nosaltres l’esperança
d’una vida millor, lliure d’esclavituds,
de rancors i  de pors.

Avui, aquí, al cor de Roma,
sentim la teva veu de mare que ens crida tots
a posar-nos en camí cap a aquesta Porta,
que representa Crist.
Tu ens dius a tots:
«Veniu, apropeu-vos confiats;
entreu i rebreu el do de la Misericòrdia;
no tingueu por, que no us faci vergonya:
el Pare us espera amb els braços oberts
per donar-vos el seu perdó i acollir-vos a casa seva.
Veniu tots a la font de la pau i de l’alegria».

Et donem gràcies, Mare Immaculada,
perquè en aquest camí de reconciliació
tu no ens deixes caminar sols,
sinó que ens acompanyes, estàs a prop nostre
i ens sostens en tota dificultat.
Sigues beneïda, ara i sempre, Mare. Amén.

Pregària del papa Francesc, Immaculada 2015

divendres, 18 de desembre de 2015

Homilia, Baixar de l'arbre

Dia 18 de desembre
FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT


Jr 23,5-8; Sl 71,1-2.12-13.18-19 (R.: 7); Mt 1,18-24

La genealogia de l’evangeli d’ahir ens proposava de recórrer un camí, un camí de fe, des d’Abraham fins a Josep, sant Josep. La fe és allò que uneix, a les arrels i al cimall de l’arbre, els dos patriarques, Abraham, pare d’Israel, i Josep, pare del Messies. En tots dos la fe és disponibilitat a l’escolta i obediència com a concreció d’aquesta escolta. A tots dos la fe els porta a sortir, a deixar la pròpia identitat per assumir-ne, tot caminant, una altra. A tots dos, la fe viscuda com un camí els situa a la porta del misteri inefable de Déu.

L’evangeli d’avui, culminació del d’ahir, es fixa en Josep, en el seu itinerari personal de fe davant el misteri. Com un nou Moisès el contemplem, ple de respecte i temor, davant una nova bardissa flamejant, Santa Maria: «Oh Adonai, cap de la casa d’Israel, que t’aparegueres a Moisès en la bardissa flamejant i li donares la Llei al Sinaí. Vine a redimir-nos amb el poder del teu braç», cantarem a les Vespres d’avui.

Josep, a les portes d’aquest misteri, ens ensenya a descalçar-nos davant Santa Maria, per acollir amb ella el do del Déu fet home. Al fil del text que hem proclamat podem precisar quina és la missió de Josep: no pas la d’engendrar, com ho era la de tots els seus antecessors en l’arbre genealògic, sinó la d’acollir. Si m’ho permeteu, diria que en tot el procés que fa el sant patriarca de Natzaret des de la incomprensió inicial fins a l’acolliment final, se’ns concreta el descalçar-se de Moisès davant la bardissa. Descalçar-se vol dir desfer-se de les pròpies seguretats i dels propis raonaments, posar-se a mercè, nu, del misteri de Déu. Entrar-hi com de puntetes, en somnis, i deixar-se fer per Déu. Josep, com un altre Zaqueu, haurà de baixar del seu arbre, l’arbre genealògic de la seva identitat, haurà de renunciar a la seguretat que li dóna la Llei, per obrir-se a aquesta altra Llei, la Misericòrdia, que Déu fa flamejar entre les branques verges d’una verge pura i senzilla d’Israel.

L’acolliment de la fe es concreta en un gest: «la prengué a casa com esposa». Aquest «a casa» és tot el que era Josep, tot el que tenia en la seva pobresa, i l’«esposa» que hi entra hi porta la novetat de Déu, la llum i la joia del misteri: «la Verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel, que vol dir, Déu-amb-nosaltres».

Jesús ens crida, germans, a baixar de l’arbre, de l’arbre d’allò que ens creiem ser, per acollir-lo a Ell com una nova identitat, com una nova felicitat. I el nostre nom nou serà: «El-Senyor-és-el-nostre-bé». Així sigui.

diumenge, 6 de desembre de 2015

Des del monestir

LA PIRÀMIDE INVERTIDA

En el seu comentari de la doctrina i escrits de sant Silvà del Mont Athos, l’arximandrita Sofroni explica com han de ser les relacions de l’autoritat i del servei dins de l’Església amb la metàfora de la piràmide invertida. Crist és al cim de la piràmide, però com que la piràmide està capgirada, resulta que es troba a la base. I els darrers, és a dir, el poble fidel, resulta que es troben al capdamunt. Així l’autoritat, en l’església, sempre és servei, i l’ordre jeràrquic va de baix a dalt, i no a l’inrevés. L’autoritat, en efecte, la genuïna, la de debò, sempre ha de brollar de la base, de les arrels, de l’humus, de la humilitat.

I doncs, per què ens costa d’encarnar-ho en l’església? Per què ens quedem a flor de paraula, a flor d’evangeli? Un esdeveniment recent que ens afecta una mica a tots ho posa ben de relleu. Em refereixo al nomenament del nou bisbe de Barcelona. I que consti que no el conec de res i que no tinc res en contra i que em crec tot el que en diu la bona gent, que és persona de virtut provada, senzill i evangèlic. Els tripijocs d’aquest nomenament, el joc d’influències que l’han preparat, els llargs silencis plens d’especulacions i de conjectures, i fins i tot de maledicències, deixen entreveure el poc ressò que té en nosaltres això del servei i de l’autoritat que fa créixer. 

El bisbe sempre hauria de ser escollit pel poble i d’entre el poble —entengui’s, el poble fidel i el clergat de la pròpia diòcesi— precisament perquè el bisbe és un sagrament d’aquesta autoritat que fa créixer, que emana del Crist, que es troba a la base de la piràmide invertida, i que emana alhora del poble creient, que es troba al capdamunt de la piràmide. Un bisbe que vingui de fora de la comunitat, que no l’hagi fet créixer la fe del poble fidel que haurà de pasturar, no podrà ser el sagrament d’aquesta realitat mística i invisible, tan bella.

I que no em diguin allò de: «el bisbe de Roma tampoc no és un italià».

Publicat a Catalunya Cristiana, 1889, 6 desembre 2015

dijous, 3 de desembre de 2015

De cada dia

OCTAVI VILÀ, NOU ABAT DE POBLET


Avui, dia 3 de desembre de 2015, la nostra comunitat de Santa Maria de Poblet, reunida en el temor de Déu, ha elegit un nou abat en la persona del P. Octavi Vilà i Mayo. Ha presidit l'elecció el P. Abat General de l'Orde Cistercenc Mauro-Giuseppe Lepori. El nou abat, nascut a Tarragona l’any 1961, va vestir l’hàbit cistercenc el dia 26 de gener de 2006, va fer la professió el mateix dia de l’any següent i rebé l’ordenació sacerdotal el dia 1 de maig de 2015. És llicenciat en Geografia i Història i Diplomat en Biblioteconomia i Documentació per la Universitat de Barcelona, postgrau en Noves Tecnologies de la Informació per la Universitat Politècnica de Catalunya i en Gestió Cultural per la Universitat Pompeu Fabra, i batxiller en Filosofia i Teologia per la Facultat  de Teologia de Catalunya, on està completant el Màster en Teologia Sistemàtica. Donem gràcies a Déu per la seva disponibilitat.

També donem gràcies pel servei abacial de més de disset anys del P. Josep Alegre i Vilas, que ha presentat la renúncia preceptiva per motius d’edat; que, «després d’haver administrat bé, senti del Senyor allò que sentí el bon servent que al moment degut havia distribuït el blat als seus companys» (RB 64,21).