dissabte, 25 d’abril de 2009

Homilia, Quan Déu és bona notícia

Dia 25 d’abril
SANT MARC, EVANGELISTA
1 Pe 5, 5b-14; Sl 88, 2-3. 6-7. 16-17 (R.: 2a); Mc 16, 15-20

Avui tocaria parlar de sant Marc. Però no en diré res, en part per una raó òbvia, perquè no sabem res de l’autor, anònim, d’aquest escrit breu —com l’anomenava l’himne de Laudes— que la comunitat al qual anava destinat va atribuir al deixeble venerat, Joan Marc. Sí que parlaré de l’únic que ens ha deixat aquest autor anònim, la seva obra, l’evangeli, que no va voler signar, perquè el centre d’aquest missatge joiós no era pas ell, sinó el Crist: Jesucrist, la bona notícia de Déu per a la humanitat.

Surt 7 vegades, en el seu text, la paraula evangeli. No hi compto la del fragment que hem escoltat, que pertany a una recensió afegida posteriorment, ja que l’escrit original acabava amb les dones fugint esporuguides del sepulcre buit. 7 vegades, el nombre del Messies! 7 vegades, ni una més ni una menys. Al principi i al final del llibre, i al bell mig. Amb això sol, aquest escriptor intel·ligent, ja ens està dient que Crist, l’Ungit —al final de l’escrit una dona deixebla l’ungirà— és la bona notícia de Déu. «Principi de l’evangeli de Jesús, el Crist, Fill de Déu». «Jesús anava per Galilea i anunciava l’evangeli de Déu». «El Regne de Déu és a prop, creieu en l’evangeli». «Qui perdi la seva vida per mi i per l’evangeli la salvarà». «Tothom qui per mi i per l’evangeli haurà deixat casa, germans, germanes, pare i mare…». «Cal que, abans de la fi, l’evangeli sigui anunciat a tots els pobles». L’evangeli, la bona notícia, es refereix a Jesús, el Crist, però en tant que és Fill de Déu, ell mateix el refereix a Déu i al seu Regne. És a dir, la bona notícia és la proximitat de Déu que s’esdevé en Jesús. Aquesta realitat ha de ser el criteri absolut de totes les altres, i ha de ser també la tasca del deixeble i de la comunitat. El missatge joiós de la proximitat de Déu ha de ser testimoniat fins a la fi per la comunitat. Per això, el darrer dels 7 evangelis, de les 7 bones notícies de Marc, és una dona. Aquella dona deixebla que, a Betània, la casa dels pobres, és a dir, l’església, va ungir el cos del mestre anticipant-ne així la sepultura, el misteri pasqual que estem celebrant. El va ungir, el va fer Crist: «Us asseguro que, quan l’evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i diran això que ha fet».

L’evangeli, doncs, finalment, és el record d’aquest gest, el gest de l’ofrena total que fa Jesús, el Crist, de la seva vida, bàlsam i perfum d’immortalitat, per a tots nosaltres que som els seus pobres. Un gest que l’església, que és dona i deixebla, repeteix i actualitza cada vegada que, amb la seva caritat que lluita per la justícia, ungeix el cos de la humanitat sofrent.

Aquesta és la bona notícia de Marc! La del Déu proper, en Jesús, i en la comunitat que fa memòria i repeteix el gest de Jesús. Donem-ne gràcies, perseverants en l’alegria de la Pasqua, la gran bona notícia de Déu. Amén. Al·leluia.

dimecres, 15 d’abril de 2009

Homilia, El bon Déu Hortolà

DIMARTS DE L’OCTAVA DE PASQUA
Ac 2, 36-41; Sl 32, 4-5. 18-19. 20 i 22 (R.: 5b); Jn 20, 11-18

«Surrexit Christus spes mea». «Resurrectio Domini, spes nostra», deia sant Agustí. La resurrecció de Crist és la resurrecció de l’esperança, aquesta rosada fresca que vivifica la fe. De fet, el relat de la resurrecció que llegíem la nit santa de Pasqua, segons l’evangelista Marc, ens deixava amb recança. Acabava així: «Les dones van sortir del sepulcre plenes d’esglai i totes tremoloses, i no digueren res a ningú, perquè tenien por». És estrany! Ens pensem ingènuament que la joia pasqual és una alegria d’exaltació, desenfrenada per la inconsciència, a l’estil del que fa la gent quan els toca la rifa de Nadal, que destapen cava i el fan rajar com un sortidor. No! Sant Marc sabia molt bé que la joia de Pasqua no es pot improvisar. Cal abans tota una pedagogia. La pedagogia de la por i de l’esperança per desfer el camí de Galilea i retrobar-se amb Jesús. Com l’introit de la missa del dia de Pasqua, escrit en el mode 4t, que és d’una joia serena, tendra i continguda, no d’una joia a crits, sense aturador. La joia de Pasqua és la joia serena de l’esperança, com la pluja d’aquests dies, que va amarant la terra i les plantes, i les fa resplendir com noves sota els raigs puríssims del sol primaveral.

Maria Magdalena ens és mestra d’aquesta esperança amb el seu plor i la seva recerca de l’Estimat, aquest seu Déu Jesucrist Hortolà —com el bon Déu Hortolà del primer paradís— que juga a fet i amagar amb la seva criatura per tal de suscitar en ella el desig i la font del desig. «Adam, on ets! Moisès, Moisès! Samuel, Samuel! Maria!». I el «Rabbuni» de Maria esclata com la resposta al neguit de l’Antiga Aliança que cerca l’Estimat, aquell que és «com un pomer entre els arbres del bosc, el fruit del qual és dolç al paladar», perquè és el fruit de la vida retrobada que la serp ja no podrà enverinar. «Que n’ets, de bella, estimada meva, que n'ets, de bella! —li diu Jesús— Els teus ulls són coloms». Maria li contesta: «Que n'ets, de bell, estimat meu, que n'ets, de fascinant! Com verdeja el nostre llit!». Crist ha ressuscitat, Crist, la nostra esperança. I va davant nostre a Galilea! Posem-nos doncs, en camí, que és Pasqua, al·leluia!

dimecres, 1 d’abril de 2009

Homilia: servir la Veritat

DIMECRES V DE QUARESMA

Dn 3, 14-20. 91-92. 95; Sl Dn 3, 52. 53. 54. 55. 56; Jn 8, 31-42

«Em passa una cosa estranya: no puc sentir cap pena per la meva sort. Una alegria interna, intensa, forta m’envaeix tot. Voldria fer-te una carta trista de despedida, però no puc. Tot estic envoltat d’idees alegres com un pressentiment de la Glòria». Ho escrivia a la seva promesa el beat Francesc Castelló, màrtir, poques hores abans de morir, el setembre de l’any 1936. I un altre condemnat a mort, tres anys després, l’octubre de 1939, també poques hores abans de morir afusellat, escrivia a la seva esposa i als seus fills: «Estimeu-vos molt, tant com jo us estimo… Seguiu les pràctiques que Crist ens ha ensenyat, no feu cap mal a ningú i feu tant de bé com pugueu… La meva resposta al mal que m’han fet, resposta que ha de ser la vostra, és aquesta: Perdó!» Dos testimonis de dues persones que van conquerir l’autèntica llibertat dels fills de Déu, aquella llibertat que es troba solament en la recerca humil i coratjosa de la Veritat.

El camí Quaresmal que enfila ja la darrera pujada ha estat sobretot una invitació a conquerir aquesta llibertat. Llibertat en la vida personal, en la vida política i social, en la vida de comunitat, en la vida de l’església. Llibertat com a recerca apassionada de la Veritat en Crist. I són els testimonis, els màrtirs, com els dos que us he proposat, els qui ens guien en aquest camí, en tant que en ells es reprodueix l’únic testimoni de Crist. En tots tres hi ha un element comú: l’acceptació lliure de la mort com un servei a la veritat. La veritat, fora d’aquesta dimensió del servei, esdevindria fonamentalisme fanàtic. Solament la veritat cercada i viscuda com un servei és font de llibertat i de creixement. No és fàcil, ni és cosa d’un dia, el compromís per la veritat. Primer cal desemmascarar tots els rostres de la mentida, dins nostre i en els altres, també en l’església. I amb quin criteri? Ens el dóna Jesús mateix: l’amor: «Si Déu fos el vostre pare, m’estimaríeu a mi». És estimant, pel camí del servei, que descobrim el rostre de la Veritat, en Crist, i és estimant que creixem com a persones en la veritable llibertat de fills estimats de Déu, el nostre Pare.

Ja ara, el pa que partim i la copa que repartim, ens són un pressentiment, i molt més que un pressentiment, de la perfecta alegria i la llibertat veritable. Glòria i lloança per sempre, amén!