dijous, 28 de gener del 2010

Homilia, La llum de la fe

DIMECRES DE LA SETMANA III DURANT L’ANY (II)
Dia 28 de gener: Sant Tomàs d’Aquino

2Sa 7,18-19; Sl 131,1-2.3-5.11.12.13-14 (R.: Lc 1,32b); Mc 4,21-25

«No hi ha res amagat que tard o d’hora no hagi de ser descobert, ni res d’obscur que tard o d’hora no hagi de ser entès». No hauríem pogut triar una paraula evangèlica més adient per a glossar la figura del sant que avui commemorem. Del Déu que se’ns ha comunicat mitjançant la paraula, el logos, obrint-nos així la porta d’accés al seu misteri, se’n pot parlar, se n’ha de poder parlar raonablement, se l’ha de poder enraonar. Aquesta era la confiança de sant Tomàs d’Aquino, que el va empènyer a posar la seva intel·ligència al servei de la Veritat, col·locant així ben alt el llum de la fe.

Sant Elred, que celebràvem fa poc, des de la seva fonda experiència espiritual monàstica, o sant Tomàs, des de la seva recerca intel·lectual lúcida i agosarada, ens surten a l’encontre amb l’imperatiu de fer dialogar la fe amb la cultura i el pensament que ens envolta. Avui tendim a refugiar-nos en el tòpic que la cultura ambient és materialista i la nostra societat indiferent i, plens de por, ens arraulim en la seguretat dels nostres sistemes teològics, canònics, morals… en la cofurna confortable de les nostres capelletes. També el tomisme arribaria a ser una gàbia, una gàbia d’or, meravellosa, però una gàbia, al capdavall! Ens excusem en la constatació negativa de la realitat i eludim l’esforç de fer dialogar la nostra fe amb tot el que ens envolta, amb les expectatives dels homes i dones d’avui. Per a fer dialogar la fe, primer cal pensar-la. I per a pensar-la, primer cal saber escoltar: «Mireu com escolteu!», ens adverteix Jesús a l’Evangeli.

Cada vegada que llegim l’Escriptura, comencem ja a posar els fonaments d’aquest diàleg. Mirem, doncs, com ens hi posem, «perquè als qui tenen, Déu els donarà encara més, però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda». Que Déu, doncs, «ens concedeixi d’aprofitar-nos dels ensenyaments de sant Tomàs i d’imitar les seves obres», sabent com sabem que la veritat es verifica en la caritat.

dissabte, 16 de gener del 2010

Homilies, Es valdran del teu nom per beneir

DIVENDRES DE LA SETMANA I DURANT L’ANY (II)
1Sa 9,1-4.10b.17-19;10,1a; Sl 20,2-3.4-5.6-7 (R.: 2a); Mc 2,13-17

La unció del rei Saül ens porta a comentar el salm 20, triat com a resposta a la 1a lectura. És un salm de David, i ens pinta com un retrat del Messies.

El Messies és el qui s’alegra de la victòria del Senyor, diu el salm. El Messies no fa res al marge del Senyor, ja que actua a la terra en nom seu, com el seu lloctinent o vicari. Un altre tret important que ens descobreix el salm és que el Messies és el portador de les benediccions de Déu per al seu poble, per al món. El beneït per Déu és portador de benedicció: «sempre es valdran del teu nom per beneir».

Però sobretot el Messies és el garant de l’adveniment del regne de Déu en el món. El veritable rei no és ell, sinó el Senyor, Déu. Per això en el nostre salm, com en el 44, i en tants altres salms messiànics, es parla dels enemics, i de la victòria del Messies —en realitat la victòria de Déu— sobre els enemics, és a dir, sobre tot allò que obstaculitza la implantació del regne de Déu.

Quines conclusions en podem treure? No som nosaltres, ni tan sols l’església, els qui hem d’implantar el regne de Déu. El projecte de Déu, és Ell, Déu, i solament Ell, encara que comptant amb la nostra disponibilitat, qui l’ha de fer reeixir. L’església, doncs, es guardarà prou d’identificar el projecte de l’evangeli amb qualsevol ideari polític. Una altra conclusió: el Messies que surt victoriós dels enemics, que lluita contra les estructures del mal, és el Messies compromès amb els pobres i els humils. És el Messies sacsejat avui per l’escàndol del sofriment de les víctimes d’Haití, un escàndol per a Déu mateix, ja que qüestiona seriosament la seva bonesa i la bonesa de la Creació. És el Messies que seu a taula amb els publicans i els pecadors, identificat amb els marginats de la societat i de l’església benestant.

Demanem al Messies, Crist, que ens faci partícips de la seva benaurança sobre el món, i que ens doni la seva capacitat d’apropar-nos amb respecte i amb amor a tota realitat humana per a vessar-hi l’oli suavíssim de la seva benedicció. Demanem-li sobretot que ens ajudi a fer de l’església la taula dels pobres oberta a tothom.

dimarts, 5 de gener del 2010

Homilia, Déu de tornabodes

NADAL
Dia 5 de gener

1Jo 3,11-21; Sl 99,2.3.4.5 (R.: 2a); Jo 1,43-45

Durant l’Advent hem acompanyat les verges prudents en el seguici nupcial fins a l’atri de la casa de l’Espòs. Ara ja som a la sala de les noces. Encetàvem el Nadal amb aquella bella antífona: «Quan surti el sol a l’horitzó veureu el Rei dels reis que surt del Pare com un espòs de la seva cambra», amb ressons del salm 18, especialment indicat per a la meditació de Nadal. L’església, encara, ens fa llegir el Càntic dels càntics, a Matines, aquests dies, un llibre que els nostres germans jueus llegeixen per Pasqua. És igual: Nadal i Pasqua ens renoven cada any el misteri de les noces de Déu amb la humanitat, de les noces del Crist amb el seu poble, de les noces de Jesús, l’Amic, amb cadascun de nosaltres. Va bé repensar el Nadal sota aquesta clau nupcial tan profunda i tan suggeridora, perquè la nostra sensibilitat tendeix a reduir aquest temps litúrgic a l’anècdota de «l’infant en bolquers ajagut en una menjadora». I aquest infant en bolquers que captivava els pastors és signe, sagrament d’una realitat molt gran, esbalaïdora: Déu de tornaboda amb la humanitat!

Ben mirat, l’evangeli d’avui el podem llegir sota la mateixa clau. Joan ens fa assistir, després del pròleg solemníssim, a un mogut anar i venir de gent entorn de Jesús, en un seguici que culmina a la taula de les noces de Canà! Avui presenciem la trobada simbòlica de Jesús, el Crist, l’Espòs d’Israel, amb el seu poble, amb Israel, representat pel nostre Natanael, un «israelita de debò». La figuera, que sovint en aquest relat llegim amb registre humorístic, ens porta ressons del Càntic dels càntics: «Despunta el fruit verd de la figuera, les vinyes florides escampen perfum. Aixeca't, amiga meva, bonica meva, i vine!» (Ct 2,3). És Jesús que crida Natanael, l’Espòs que crida l’esposa.

Jesús ve per Nadal i ens crida. És Déu que ve a fer les noces amb la humanitat: «O admirable intercanvi!». Nadal —l’epifania del Jordà— és el misteri d’aquest cel obert amb els àngels pujant i baixant sobre el Fill de l’home, el Rei, el Messies d’Israel, el Fill de la complaença del Pare. «O admirable intercanvi»: l’Espòs muda l’aigua en vi, l’Espòs muda la nostra timidesa en fe robusta, la nostra tristesa en joia, els rivets del nostre dol en el perfum de la vinya florida i de la festa: la figuera que cobria la nuesa del vell Adam, ara ja no és motiu de vergonya, sinó d’alegria pel retrobament.