Homilia, A rebre l'Espòs

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT
Ml 3,1-4.23-24; Sl 24,4-5ab.8-9.10 i 14 (R.: Lc 21,28); Lc 1,57-66

Em fixaré en un verset del salm que hem cantat com a resposta a la primera lectura: «Tots els camins del Senyor són misericòrdia i fidelitat per als qui guarden el seu pacte d’aliança». Es tracta del salm 24, encara que nosaltres no l’hem cantat ben bé així en la nostra traducció. El salm 24 ens ha acompanyat unes quantes vegades durant el temps d’Advent. De fet, vam començar l’Advent amb les primeres paraules d’aquest salm, que cantàvem com a introit del diumenge I: «A vós elevo la meva ànima, Senyor».

Fidelitat i misericòrdia són les paraules amb què la Sagrada Escriptura defineix —si és que es pot definir— l’essència de Déu. Déu mateix, en parlar a Moisès, es manifestava com el Déu misericordiós i fidel. Mai la misericòrdia sense la fidelitat, ni la fidelitat sense la misericòrdia. L’amor, sense la fidelitat, com la fidelitat sense l’amor, resultarien conceptes inconsistents. Per això la nostra traducció litúrgica diu: «amor fidel».

Tota la història de la salvació de Déu amb els homes és la concreció d’aquest amor i d’aquesta fidelitat. Els camins de Déu s’hi entreteixeixen amb els nostres. I els nostres, sempre vacil·lants, troben la seva orientació només en la fidelitat i en l’amor dels camins de Déu.

El naixement de Joan, precursor d’un altre naixement més gran que ens preparem a celebrar, se’ns mostra avui com un primer signe de la plenitud que el projecte fidel i amorós de Déu és a punt d’assolir. Que no ens passi per alt la insistència de l’evangeli d’avui sobre el nom de Joan, que significa «Déu ha concedit gràcia, el seu favor». Per això avui s’acompleix també la joia que li havia estat anunciada a Zacaries per a aquest naixement. La joia és el fruit i alhora la penyora de la misericòrdia i la fidelitat de Déu quan actuen, obren en la nostra història.

L’evangeli subratlla encara un altre element: l’admiració, la meravella, que es converteixen en temor i respecte davant la irrupció de la salvació de Déu en la història dels homes. Aquesta admiració i aquesta meravella obren la nostra mirada al futur, el futur de Déu, i alimenten la nostra esperança: «Què serà aquest noi?». Aquest noi és el missatger, l’àngel de l’aliança, tal com hem escoltat a la primera lectura, que ve per fer un judici, per separar el gra de la palla, per fer bugada, per depurar la plata. És l’amic de l’Espòs que ve per preparar-li el camí.

Demà sortirem a rebre l’Espòs amb les torxes enceses. Amén.

Homilia, En el silenci de Déu

TOTS ELS SANTS QUE SERVIREN DÉU
SOTA LA REGLA DE SANT BENET
Is 61,9-11; Sl 99; Jn 15,1-8

Celebrem avui la festa de Tots els Sants que serviren Déu sota la Regla de sant Benet, una commemoració pròpia també d’altres ordes religiosos. No hi ha dubte que es tracta d’un reflex de la festivitat que vàrem celebrar el dia 1 de novembre, Tots Sants, a seques. Però no és ben bé el mateix. Ho explica Mn. Farnés en una glossa del directori litúrgic de la Fundació Pere Farnés. La festivitat del dia 1 ens feia posar els ulls i el cor en la Jerusalem celestial, en aquella immensa multitud de deixebles fidels de Jesús que, havent-se configurat amb ell, «havent rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell» (Ap 7,14), constitueixen l’aplec joiós del que en diem «l’Església triomfant». La festivitat d’avui, en canvi, concerneix únicament aquells deixebles, ells i elles, que, emmirallant-se en la Regla de sant Benet, prenent les esplèndides armes de l’obediència per militar per Crist, l’únic Rei veritable, i entrant a la seva escola de servei, han reeixit a no anteposar-li res absolutament, cercant-lo en un camí d’humilitat amorosa i de joiosa fraternitat. Molts d’ells ens han deixat escrita la seva experiència de Déu en els seus sermons i tractats, i són per a nosaltres guies segurs, un bell estol d’amics fidels en el nostre camí de recerca de Déu.

L’evangeli que hem proclamat ens proposa el camí de la santedat cristiana amb una esplèndida metàfora: la del cep i les sarments. Diguem que ens fa entendre la santedat com l’exercici de la nostra pertinença a Crist. La iniciativa és tota seva, ja que és ell qui fa circular la saba vital del seu Esperit de les arrels a les fulles de la planta. A nosaltres se’ns demana de romandre units a la soca del cep (meno, en grec, és un verb important de la teologia joànica). Aquest romandre no consisteix a tenir una actitud passiva, un simple deixar-se fer, que també. La metàfora del cep i les sarments incorpora un element significatiu: la poda del vinyater, el Pare. Per a nosaltres romandre en Crist significa ser actius en un camí de servei i de donació, en l’amor i en la gratuïtat de la joia. Hi ha encara un altre element de la santedat que suggereix la imatge del cep, i és el del nostre amagament en Crist en el silenci de Déu: «Ell m’amaga al seu costat» (Sl 26,8). Hi pensava tot just ahir, caminant entre les vinyes, que el vent de tardor va despullant de les seves fulles vermelles i daurades. Restarà només la soca del cep, com morta. I els treballadors de la vinya en podaran les sarments. Serà el temps d’una gran pobresa i d’un gran silenci, el de l’hivern. Però també el temps d’una gran esperança en «el fruit que només Crist pot produir: la caritat, joia de Déu i de la humanitat», amb paraules del nostre Abat General de la seva darrera carta de Pentecosta: «El cep i les sarments».

Fem nostre, doncs, el que hem pregat en la col·lecta d’aquesta missa: «Oh Déu [...] concediu-nos, amb la intercessió de sant Benet, abat, i de tots els sants monjos que han observat la seva Regla, de ser omplerts de les riqueses del vostre amor». I fem-ne lloança, amb els llavis i amb la vida, perquè «perdura eternament el seu amor, ell és fidel per segles i segles». Amén.

Homila, Perfum d'evangeli

SANT LLUC, EVANGELISTA
2Tm 4,10-17b; Sl 144,10-11.12-13ab.17-18 (R.: cf. 11a); Lc 10,1-9

«Lluc, el metge estimat» (Col 4,14). «Lluc, l’únic que s’ha quedat amb mi» (2Tm 4,11). «Lluc, el meu col·laborador» (Fl 1,24). A aquest Lluc —un personatge molt proper a Pau— s’atribueix el tercer evangeli. Un text elegant, que compleix les regles clàssiques de la retòrica.

En realitat l’escriptor ha pensat una obra en dues parts. Com un tríptic. Al centre hi ha un relat anterior, que també ha retocat, el de la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor. La primera part és la història d’un viatge que va de Galilea a Jerusalem. La segona part és la història d’un altre viatge que va de Jerusalem a Roma, el centre del món. La primera part té un protagonista, Jesús. El de la segona és Saule o Pau. En el primer viatge Jesús es fa el bon samarità que porta el vi i l’oli de la misericòrdia divina a la humanitat ferida pel pecat; la misericòrdia del Pare que surt cada dia a la porta de casa i mira, esperant, devers l’horitzó llunyà. Jesús es fa pelegrí per quedar-se amb nosaltres en la melangia del capvespre: es lliura i desapareix en el signe del pa partit. Pau el retrobarà, o més ben dit, serà retrobat per Jesús mentre el persegueix, i mentre el despengen en un cove, muralla avall de Damasc, comprèn que ha estat fet missatger d’aquesta misericòrdia infinita, la que plora pels propis pecats i mulla els peus de Jesús, la que els ungeix amb el perfum de la fe i els besa amb els llavis de la caritat.

L’evangeli de Jesús i l’evangeli de Pau són agombolats, al principi, en el seu naixement, pel foc de l’Esperit en el si d’una dona: Maria a Natzaret, Maria al cenacle de Jerusalem. El foc de l’Esperit és l’impuls i el somni diví del viatge, el viatge de Jesús, la seva pujada, i el viatge de Pau, la seva davallada, fins a Roma, el cor del món.

L’evangeli de Lluc és l’evangeli de les dones: Maria, Elisabet, Anna, Marta i Maria, la vídua de Naïm, la vídua inoportuna del jutge sense entranyes, la pecadora de casa el fariseu, la dona que escombra cercant la dragma perduda, les dones que mantenen Jesús, les santes dones als peus de la creu i ran del sepulcre, les que planyen Jesús en el seu viacrucis... És l’evangeli dels pobres, perquè sempre hi ha un pobre a la porta del ric epuló. És l’evangeli del publicà, del qui se sap petit per acollir tanta misericòrdia. És l’evangeli dels lladres: «Recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne». És l’evangeli dels qui confien: «Pare, a les vostres mans confio el meu esperit». És l’evangeli de la pregària i del perdó.

«Oh bon col·lega de sant Pau, la seva ardor observàreu i també imitàreu; feu que del Crist la caritat inflami sempre el cor nostre. Vós que éreu metge, bon remei porteu-nos, i conferiu-nos de la fe la joia, perquè un bon dia Déu puguem percebre sempre lloant-lo.» Així ho hem cantat a l’himne de Laudes. Perquè l’evangeli de sant Lluc és sobretot l’evangeli del Magníficat i de la lloança, l’evangeli de la joia i de la glòria dels àngels que canten pau. L’evangeli de l’alegria dels pastors i dels apòstols, els apòstols que de tanta alegria no s’acaben de creure que el Senyor ha ressuscitat. L’evangeli de la benaurança de tots els qui han cregut, de tots els qui creiem que les paraules que ens han estat dites es compliran.

Feliços nosaltres si ens deixem ungir per aquest perfum de l’evangeli: «escamparem arreu la bona olor del coneixement de Crist» (2Co 2,14), pels segles dels segles. Amén.

Homilia, La caseta i l'hortet

SANT BARTOMEU, APÒSTOL
Ap 21,9b-14; Sl 144,10-11.12-13ab.17-18 (R.: cf. 11a); Jo 1,45-51

Fa ja quasi cent anys, el president Macià va encunyar una expressió feliç, que es va fer molt popular entre el poble català, «la caseta i l’hortet», que recollia el seu somni per a cada ciutadà, per a cada català, un símbol de seguretat, de prosperitat, de llibertat. A la Sagrada Escriptura trobem una expressió semblant per designar la mateixa realitat: «Mentre va viure, la gent de Judà i d’Israel, des de Dan fins a Beerxeba, estigué segura, cadascú sota la seva parra i sota la seva figuera». Ho llegim al primer llibre dels Reis (5,5). La parra i la figuera són la metàfora d’aquesta seguretat, d’aquesta prosperitat. Amb un matís, però: el símbol fa referència al do, a la gratuïtat de Déu. La parra i la figuera no precisen de la cura dels homes per donar el seu fruit saborós, i remeten a la Terra Promesa. Són per això un símbol eloqüent de la generositat i de l’opulència de Déu.

Jesús, hem llegit a l’Evangeli, veu Natanael sota la figuera. Li surt a l’encontre precisament en el punt on es configura la seva identitat de ver israelita, d’home que troba el seu sentit en la gratuïtat i en la llibertat del do de Déu. Tanmateix, no obraríem bé si ometéssim el procés humà que explicita i concreta aquest do de Déu: Dos deixebles de Joan segueixen Jesús; un d’aquests, Andreu, anuncia Jesús, el Messies, l’Ungit, al seu germà, Simó Pere. Després Jesús troba Felip, i li diu: «Segueix-me». Finalment, Felip troba Natanael, el nostre Bartomeu, i li anuncia Jesús (cf. Jo 1,35-49). Remarco la importància d’aquesta cadena de relacions humanes, a través de les quals es va dibuixant el camí d’accés a Jesús, el Crist, a través de les quals s’articula la crida de Déu.

I qui és aquest Crist? Aquest ungit de Déu? És Jesús, algú molt concret, humà, el fill de Josep, de Natzaret. «De Natzaret, en pot sortir res de bo?». La pregunta, germans: la pregunta. Se’ns proposa la tasca de desxifrar el misteri de Déu a través de l’entramat de les relacions i de les contingències humanes, senzilles, aclaparadorament banals, de la nostra existència. Sí, com uns mots encreuats, en els quals ens cal trobar la paraula justa que conté la definició de la nostra salvació: Jesús, el nostre Mestre, el Fill de Déu.

La Llei i els Profetes han escrit la identitat d’aquest Jesús. Hem d’aprofundir, doncs, en aquests llibres sagrats, en aquesta escriptura, que conté el projecte amorós de Déu. I el projecte, al capdavall, es concreta en un nom, en una trajectòria humana: «Jesús, fill de Josep, de Natzaret». En una ascendència i en una geografia. En una història i en un somni. El somni de Jacob, el somni d’una escala que comunica el cel i la terra, el somni de la nit de Pasqua: «O vere beata nox, in qua terrenis cælestia, humanis divina iunguntur: o nit realment benaurada, que uneix el cel i la terra, en la qual l’home retroba Déu!».

Natanael, que vol dir «Déu dona». Déu és do. Tu i jo, som do de Déu. La nostra existència és do de Déu. Aquesta és la seguretat, la nostra seguretat, la nostra parra i la nostra figuera, la caseta i l’hortet. Una realitat molt senzilla i molt humana, sòbria, en la qual Déu ens surt a l’encontre i ens revela el sentit i la veritat de la nostra existència, regal tota ella, tota ella aigua que brolla del gorg de la seva misericòrdia; el Déu que, com hem cantat en el salm 144, «és justícia en tots els seus camins i misericòrdia en totes les seves obres».

Justícia i misericòrdia, les pedres que nosaltres haurem d’afegir als fonaments de la ciutat santa, Jerusalem, la núvia, l’esposa de l’Anyell, l’Església. Amén!

Homilia, Noble Triclini de tota la Trinitat

VISITACIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA
So 3,14-18; Sl Is 12,2-3.4bcd.5-6 (R.: 6b); Lc 1,39-56

Ahir celebràvem una festa singular. Ens atrevíem a tafanejar en la intimitat mateixa de Déu. Ho fèiem, però, com qui s’aboca al brocal d’un pou per escrutar-ne la profunditat, amb temor i amb cura. Llegíem a la primera lectura d’ahir: «Reconeix, doncs, avui, que el Senyor és l’únic Déu, tant a dalt del cel com aquí baix a la terra: no n’hi ha d’altre fora d’ell» (Dt 4,39). I avui el contemplem aquí baix a la terra. Trepitjant els nostres camins.

Sant Tomàs d’Aquino, en la seva Exposició sobre la salutació angèlica, digué de Maria: «Amb ella hi havia Déu Pare, Déu Fill, Déu Esperit Sant, això és, tota la Trinitat. I per això li cantem: Noble triclini de tota la Trinitat.» (art. 1) Tota la Trinitat reposa en una dona, amb un rostre i una història humana, amb una llibertat i una responsabilitat humanes: tota la glòria del Senyor, tota la glòria de la Trinitat santíssima, com als orígens de la creació, com en la bardissa flamejant, com al Sinaí, com sobre l’arca de l’aliança, com sobre el temple... I, ben mirat, quan la contemplem, veiem només una dona, en camí, que va a trobar la seva cosina, que va a trobar tota la humanitat, portadora com és de Déu. Porta Jesús, la carn de Jesús, en la qual batega el foc de la divinitat. Jesús, que ocultarà el poder de la seva Paraula en la senzillesa de les paràboles, l’amor i la fidelitat nova i eterna de la seva Aliança en una mica de no res de pa i de vi, la llum i la glòria de l’Esperit que infon la vida, lliurant-lo al Pare, en el sofriment de la creu, l’esplendor de la seva carn ressuscitada en la foscor del sepulcre. Jesús s’amaga en el ventre d’una dona, i en aquesta dona la Trinitat esdevé història, i des de la seva comunió immanent d’amor, es posa en camí, sortint d’ella mateixa, per venir a visitar-nos.

L’escena de la Visitació és una icona eloqüent de l’Església, i de l’estil amb què l’Església ha de presentar el misteri de Déu a l’home i a la dona d’avui. Es tracta d’un Déu implícit, amagat, com la paraula que batega en el silenci, com la llavor colgada en la terra, com el llevat que es barreja amb la pasta. Un Déu que visita el seu poble, infinitament discret, mentre es deixa bressolar en el ventre d’una dona. Un Déu que vol ser donat —per Maria, per l’Església— i acollit —per Elisabet, per Joan, per la Humanitat— en un dinamisme creatiu i joiós de fe i de lloança: «Feliç tu que has cregut!» (Lc 1,45).

Un Déu que vol que de tota la nostra tristesa, de tota la nostra por, de tota la soledat i la pobresa del món, en fem un cant de Magníficat.

Noble triclini de tota la Trinitat, pregueu per nosaltres. Amén.

Homilia, El teatre del món

Dia 25 de gener
CONVERSIÓ DE SANT PAU, APÒSTOL

Fets 22,3-16; Fets 9,1-22; Rm 15,15-16.20-25.28-29; Sl 116 (R.: Mc 16,15); Mc 16,15-18

A la segona lectura d’ahir, diumenge, manllevada de la primera carta als Corintis, sortia una paraula grega molt interessant: Pau parlava de la figura d’aquest món que passa: σχημα του κοσμου (7,31). D’aquí ve la nostra paraula esquema. El terme grec és riquíssim de significat. Fa referència a quelcom aparent, al que es veu a l’exterior, també serveix per designar el paper, el rol d’un actor. I és que «en el gran teatre del món» sovint vivim sense pensar, sense anar a fons, representant el paper que la vida i les circumstàncies ens han assignat. És exactament el que li passava a Saule, aquell jueu zelós de la Llei, que representava el paper que la tradició dels pares li havia assignat. Per això el seu procés de conversió ha de passar per una llum encegadora, per una mena de núvol de foscor i de no saber, en el qual haurà de purificar i considerar com a escòria, potser, tots els rols, tots els papers, totes les figures que fins ara li havien estat avantatjoses. Li caldrà passar de la figura a la realitat, de l’ombra a la veritat. Ananies, missatger de la gràcia de Déu, que això vol dir el seu nom, és escollit per guiar-lo en aquest pas, en nom de la comunitat, de l’Església, per ajudar-lo a desempallegar-se de la figura de la Llei i revestir-se de la veritat de la Gràcia, l’única justícia que el pot salvar en Jesucrist.

De la mà de Pau, que porta l’espasa tallant de la Paraula, i sota la mirada de Pere, que porta les claus, tanquem avui la porta de la setmana de pregària per la unitat dels cristians. Pere va aprendre a deixar la seva figura de pescador de peixos en el seguiment concret de Jesús, aferrat al seu mantell, pels camins de la Terra Santa, i esdevingué així pescador d’homes. Pau, en canvi, ho rep tot de l’Església, a través d’Ananies. Per això, en aquestes dues figures, de Pere i Pau, en les seves tensions i en els seus acords, en les seves maneres diferents d’esdevenir deixeble, també nosaltres som cridats a deixar de banda els nostres esquemes de divisió per esdevenir artífexs de la gràcia de la veritable comunió, en el Crist Pantocràtor, Senyor de la història, que ens somriu serè des del seu tron de glòria.

Amb el bellíssim responsori que cantarem aquest capvespre, en iniciar la festa solemne dels sants abats de Cister, cloguem, doncs, plens de desig, i més humils, si pot ser, aquests dies de pregària intensa: Per causa de l’aliança del Senyor i per les lleis paternes, els sants de Déu perseveraren en l’amor de la germanor, perquè en ells hi hagué sempre un sol esperit i una sola fe. Que el Senyor de la glòria, Jesús, u amb el Pare, u amb el Sant Esperit, ens ho concedeixi també a nosaltres. Amén.