dimarts, 6 d’octubre del 2009

Homilia, Caritat en la veritat

DIMARTS DE LA SETMANA XXVII DURANT L’ANY (I)

Jn 3, 1-10; Sl 129, 1-2. 3-4. 7-8 (R.: 24b); Lc 10, 38-42

L’evangeli que acabem de proclamar l’hauríem de llegir sempre en relació a la perícope que tocava ahir. És una mica arriscat comentar-lo de forma independent, com se sol fer. Podríem arribar a conclusions errònies. En realitat, l’entranyable escena de Marta i Maria és una part, només una part, del comentari de Lluc al credo d’Israel, al «shemà». Fem memòria: un mestre de la Llei va preguntar a Jesús què havia de fer per obtenir la vida eterna, i Jesús li va fer recordar, senzillament, el nucli de la fe d’Israel: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, i estima els altres com a tu mateix». Aquest és el camí de la vida: «Fes-ho així i viuràs». Però el mestre de la Llei, que es volia justificar, li va preguntar sobre aquests «altres»: «qui són aquests altres?». I aleshores Jesús li va explicar la paràbola del «bon samarità». Amb aquesta paràbola, Lluc, el teòleg, comenta o subratlla la dimensió concreta, antropològica de l’amor prescrit per la Torà i per l’Evangeli. Aquest amor es verifica en l’atenció particular a l’altre. Recordem tots els detalls del relat: l’home malferit, l’oli i el vi per amorosir les ferides, l’hostal, i la preocupació del samarità per deixar-lo ben atès. L’amor a Déu, per tant, i l’amor de Déu, es verifica sempre en l’atenció concreta a l’altre, i per a aquest altre no hi ha fronteres. L’altre és la veritat de l’amor de Déu.

Jesús, però —Lluc, el teòleg—, no s’atura ací. Fa un pas més. Hi ha una segona part de comentari al «shemà». És el nostre relat d’avui, que ve immediatament després de la paràbola del «bon samarità», i que subratlla precisament l’altra dimensió de l’amor, l’amor vist des de la seva font teologal. Jesús, en efecte, a la casa de Betània, dóna la primacia a l’escolta de la Paraula per damunt del servei concret, ens fa beure a les fonts de l’amor. Ens adonem de seguida de la tensió que es crea quan comparem els dos relats, la paràbola del bon samarità, que posa l’accent en l’acció, i l’escena de Betània que privilegia la contemplació: Marta, el bon samarità, i Maria, la deixebla que escolta.

No en podem prescindir d’aquesta tensió, d’aquestes dues dimensions, de l’amor a la seva font teologal, i de l’amor en la veritat de l’acció concreta. Si ens quedem a Betània, asseguts als peus del Mestre, sense arriscar-nos pels camins que baixen de Jerusalem a Jericó —del temple a la realitat de la lluita de cada dia— ens podria passar com al levita i el sacerdot, que varen passar de llarg sense reconèixer el rostre de Déu en el rostre d’aquell home malferit: «l’amor que Déu ens té ens obliga», ens empeny pels camins. Altrament, però, si no ens aturéssim a Betània, si perdéssim els punts de referència que donen qualitat a l’amor cristià, si no ens asseguéssim a l’escola de la Paraula, el nostre amor es podria tornar pura filantropia desarrelada de la seva font.

Quan reeixim a resoldre aquesta tensió —i no sempre és fàcil— trobarem el secret de la caritat en la veritat que darrerament ens ha exhortat a viure i a practicar el papa Benet amb la seva encíclica. És la nostra missió, com Jonàs, al cor de Nínive, és a dir, al cor del món.