dissabte, 14 de març de 2009

Proposar, que no imposar

La darrera carta del papa, qualificada com un document insòlit, únic en aquests darrers anys, no m’ha sorprès. Rellegint els seus discursos i homilies resulta ben evident el to propositiu, humil i positiu d’una papa que es val de la força de la paraula, del diàleg, i del raonament, un estil per a mi més concorde amb la proclamació de l’evangeli que no pas el recurs mediàtic excessiu que va caracteritzar l’anterior pontificat. No és gens estrany, doncs, que el papa reflexioni sobre els seus mateixos actes i opcions, reconegui allò que cal reconèixer i reafirmi allò que cal reafirmar: està en la línia del que hem anat veient aquests quatre anys. La veritat és que aquesta carta és un document que fa pensar. Ha tocat profundament la meva sensibilitat. Però també, en la línia d’un article molt interessant del diari italià la Repubblica, «La solitudine del Papa», signat per Vito Mancuso, reconec que caldria aquesta mirada de misericòrdia sobre molts altres sectors de l’església que, de vegades, es poden sentir bandejats pels plantejaments oficials. L’articulista es referia concretament als divorciats casats de nou, un col·lectiu nombrós i important, al qual es neguen els sagraments. Tant de bo, tots junts, avancem més i més en aquest to positiu i, sobretot, propositiu. Hom pot reflexionar sobre allò que proposa, però no sobre allò que imposa.