dilluns, 25 de gener de 2016

Homilia, Allò que no hem navegat

LA CONVERSIÓ DE SANT PAU, APÒSTOL
Fets 22,3-16; Fets 9,1-22; Rm 15,15-16.20-25.28-29; Sl 116,1.2 (R.: Mc 16,15); Mc 16,15-18

En la seva presa de possessió el president Puigdemont va dedicar al president Mas una bella frase del poeta turc Nassim Hikmet: «El més bonic del mar és allò que no hem navegat». Una frase que s’escau d’aplicar-la també a sant Pau, que va expressar el desig de viatjar a Hispània, però que no sabem, ni sabrem mai, i convé que sigui així, si hi va venir. Perquè allò que caracteritza sant Pau és aquesta obertura, és el viatge precisament, el viatge, no la meta assolida. Sant Pau és el patró d’una església a la qual sempre li queden molts mars per navegar. Aquests vuit dies passats hem pregat intensament per créixer en el coneixement mutu, en la humilitat, en l’obertura, en el diàleg, que són camins imprescindibles per a la unitat. I en fem la cloenda precisament amb aquesta celebració típicament romana de la Conversió de sant Pau. Abans de la reforma del calendari, el 18 de gener se celebrava la festa de la Càtedra romana o de sant Pere, assignada ara al 22 de febrer. Volgudament, doncs, es va començar a celebrar l’octavari per la unitat dels cristians en el marc d’aquestes dues figures, sota la mirada, diguem, dels dos apòstols Pere i Pau.

Si Pau representa en l’església el futur i l’obertura, és a dir, els mars que encara no hem navegat, Pere representa la memòria, la mirada a un passat lluminós i segur. Són dos pols que creen una tensió fecunda, la memòria i el futur, dins el camp magnètic de la qual hem de treballar per créixer en la unitat. Unitat, mai tan ben dit, en la diversitat, en la pluralitat, en la polifonia. Una unitat que ha de ser fruit de l’equilibri entre aquests dos pols, la memòria i el futur. Si aprofundíssim en la història de l’església ens adonaríem de seguida que les faltes contra la unitat són sempre el resultat de la pèrdua d’aquest equilibri, d’haver accentuat la memòria tancant-se al futur, o a l’inrevés, d’haver oblidat que, tant la memòria com el futur projecten la nostra mirada cap a Jesucrist.

Fa més de cent anys que preguem per la unitat dels cristians. Sembla que no ens sortim, tot i que hi ha gests, actituds que ens la fan més propera. Si més no, hem après a mirar l’altre amb confiança, i ja no ens fa por la diferència, que, ben al contrari, ens fa créixer i ens enriqueix.

L’evangeli d’avui ens invita a navegar, ens invita a creure que el més bonic és precisament el que no hem navegat: «aneu per tot el món i prediqueu a tothom l’evangeli.» Fem-ho, doncs, arrelats en la memòria i oberts al futur, memòria i futur que en Jesucrist es fan sagrament damunt l’altar en el pa i el vi símbols d’unitat. Amén.