dissabte, 21 de desembre de 2019

Homilia, Ave Maria

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ct 2,8-14 o bé So 3,14-18a; Sl 32,2-3.11-12.20-21 (R.: 1a i 3a); Lc 1,39-45

Χαῖρε Μαρία κεχαριτωμένη,
ὁ Κύριος μετά σοῦ,
Ἐυλογημένη σύ ἐν γυναιξί,
καί εὐλογημένος ὁ καρπός τῆς κοιλίας σοῦ Ἰησούς

A la finestra de la capella de la nostra infermeria, al vidre, hi ha escrites en català les paraules de l’avemaria: «Déu vos salve, Maria, plena de gràcia. El Senyor és amb vós. Beneïda sou vós entre totes les dones, i beneït és el fruit del vostre ventre, Jesús» (Lc 1,28.42). Des de fa dos mil anys aquestes paraules acompanyen el batec del món. Molts de nosaltres hi hem après a reconèixer la veu de la nostra mare, hi hem après també la nostra llengua, la llengua de la terra, i el llenguatge del cel. Perquè està feta amb paraules del cel i amb paraules de la terra, amb el mot d’un àngel missatger de Déu i amb el verb d’una dona creient d’Israel. Al centre, covada per l’Esperit de tota fecunditat, Santa Maria, a la qual va dedicada aquesta oració.

L’Àngel anuncia la joia, la joia del Messies que ve ja a visitar el seu poble. Χαῖρε, alegra’t! I de la joia, la joia de Déu, en brolla la font de la gràcia, perquè en grec, gràcia (Χάρις) i joia (Χαρά) comparteixen la mateixa arrel, la mateixa paraula: κεχαριτωμένη, plena de gràcia. A mi m’agrada més: feta joiosa. I per què? Perquè el Senyor és amb tu. El Κύριος, el Sant d’Israel és amb tu. Aquí la preposició grega μετά, que traduïm per amb, amb tu, té un sentit fort, vol dir el Senyor està de la teva part, per tu, amb tu. I, de quina manera, germans! El Senyor és amb nosaltres fins a la fi del món, per sempre, l’Emmanuel.

Elisabet, plena de la mateixa joia de l’Esperit, proclama Maria beneïda. La gràcia dita per l’àngel, és rellegida en clau de benedicció per una dona també embarassada, també beneïda, perquè Maria ha estat objecte d’una bona Paraula de part del Senyor, una Paraula que li madura en el ventre com a fruit beneït de la gràcia i de la joia. El fruit beneït en el ventre de Maria és el Cep veritable, al qual nosaltres som empeltats per l’acció de la mateixa gràcia, a fi que donem fruit, com a sarments en el cep, i siguem causa de benedicció per al món.

Germans, avui s’uneixen el llenguatge del cel i el llenguatge de la terra en una sola pregària. Ave Maria! Perquè avui es fa realitat el salm: «La fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la justícia i la pau. La fidelitat germinarà de la terra i la justícia guaitarà des del cel. El Senyor donarà el bé i la nostra terra donarà el seu fruit» (Sl 85,11-13). En l’abraçada d’aquestes dues dones d’Israel, Maria i Elisabet, és com si Déu abracés la nostra feblesa i ens agombolés als braços de la seva misericòrdia. Estiguem-ne joiosos i fem-ne benenedicció per als altres, mentre esperem el Nadal amb la cançó de l’Ave Maria. Amén.

dijous, 19 de desembre de 2019

Homilia: Misteri, celebració i vida

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT
Jt 13,2-7.24-25a; Sl 70,3-4a.5-6ab.16-17 (R.: 8a); Lc 1,5-25

Déu s’ha recordat: Zacaries. Déu ha promès: Elisabet. Déu ha concedit el seu favor: Joan. Lluc comença el seu evangeli amb tres noms plens de significat, i ho fa al temple de Jerusalem, en el marc d’una solemne litúrgia sacerdotal, entre càntics i núvols d’encens i la pregària expectant del poble. És en la pregària, segons Lluc, que Déu es fa el trobadís amb el poble, i, de fet, ens vol fer llegir tota la història de Jesús, que es disposa a escriure, en clau litúrgica, començant i acabant el seu relat al temple de Jerusalem (Lc 24,52-53).

En aquest marc litúrgic de pregària i de benedicció vull meditar breument la col·lecta de la missa, que és, ben mirat, l’oració per a tot el dia en aquesta fèria major d’Advent. «Oh Déu, per la maternitat de la Verge heu revelat al món aquell qui és l’esplendor de la vostra glòria; concediu-nos de venerar el misteri de l’encarnació amb una fe ben plena i de celebrar-lo sempre en esperit i en veritat». L’oració comença amb una afirmació de fe, tot rellegint el Credo: Déu, a través del consentiment creient d’una dona que accedeix, de verge, a esdevenir mare, posa en la carn de la nostra humanitat el seu segell, l’empremta de la seva mateixa glòria. Jesús és esplendor de la glòria, de la realitat de Déu, per la maternitat de Maria, a través de la qual assumeix allò nostre, la nostra carn, per a fer-s’ho seu tot fent-se nostre. Déu s’ha valgut d’una paradoxa: la maternitat d’una verge! L’antífona del Benedictus que hem cantat a Laudes expressava poèticament el mateix contingut de fe: «Sortirà com el sol el Salvador del món, baixarà al si de la Verge com sobre l’herbei, al·leluia», evocant, potser, un bell episodi de la vida de Gedeó (Jt 6,39-40). I què demana, l’oració? No pas res de poca importància. Demanem en primer lloc de poder venerar sempre el misteri de l’encarnació. Venerar significa molt més que acollir quelcom racionalment, entendre-ho. Venerar aquest misteri vol dir posar-hi a disposició tot el nostre ésser. Amb una fe ben plena. El consentiment de la fe dona plenitud a tota la nostra capacitat d’entendre i de pensar. I, en segon lloc, demanem de poder celebrar aquest misteri. Això és, contemplar-ne i fruir-ne la joia i la bellesa en el marc de la litúrgia, posant-lo, com diu el salm 136, «al capdamunt de la nostra alegria». Celebrar-lo, encara, en esperit i en veritat, per tal que la celebració esdevingui vida, informi la nostra vida, la transfiguri i la purifiqui. Misteri, celebració i vida.

Davant el misteri, fem silenci, germans i germanes. Però no per incredulitat, sinó com a penyora de saviesa i d’humilitat, perquè, indòcils com som aprenguem els sentiments dels justos, i ens disposem a acollir el Senyor en el record agraït de la seva promesa. Amén.

dimarts, 17 de desembre de 2019

Homilia, Publicans i prostitutes

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT
Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

«En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu» (Mt 21,31). Fa just un any, comentant la Genealogia de Jesús, us vaig parlar de la figura del rei Josies com a tipus del Crist. Avui us parlaré de la prostituta Rahab, una altra de les protagonistes d’aquest evangeli: «Salmon va ser el pare de Booz, nascut de Rahab». Rahab, fem-ne recordança, era una prostituta de Jericó que va amagar a casa seva els exploradors enviats per Josuè per preparar la conquesta de la Terra Promesa. Els Pares han vist en aquesta dona i en la seva casa una figura de l’Església com a arca salvadora de la humanitat. De fet, recordem-ho també, els amaga sota un munt de tija de lli, una imatge que evoca poderosament l’arca de Noè, i evoca també el cistell de papir per on l’infantó Moisès fou salvat de les aigües del Nil: el gest valent i acollidor d’aquesta dona li valdrà la salvació quan Jericó sigui destruïda. Els exploradors li imposen només una condició: ha de senyalar casa seva amb un cordó escarlata, penjat de la mateixa finestra per on els havia fet escapar. També els Pares han vist ací una relació amb la sang que marcava les portes dels hebreus a Egipte per estalviar-los de l’exterminador, i una prefiguració de la sang salvadora de Nostre Senyor Jesucrist, que brilla cada dia, sacramentalment, en els nostres llavis, que són la finestra de la fe, quan ens acostem a l’altar.

«Les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu». Rahab, amb el seu gest, amb el seu capteniment, va començar a passar al davant en aquest camí. I era com si ens estirés a tots nosaltres. Ens estirava amb el seu coratge, amb la seva fe, la fe que es torna memòria de la gesta salvadora de Déu en el passat i s’obre a la confiança en el futur: «Ho hem sabut ... el Senyor, el vostre Déu, és realment Déu dalt al cel i aquí baix a la terra ... Doneu-me un senyal segur que estalviareu la meva família» (Js 2,11.13).

Comencem el camí de Nadal, el camí del Regne, i les prostitutes i els publicans ens hi passen al davant: Leví-Mateu, Zaqueu, la dona pecadora als peus de Jesús, Rahab, i tants i tantes que no sabem: «Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que és just, i no el vau creure; en canvi, els publicans i les prostitutes sí que el van creure». Posem-nos, doncs a la fila d’aquesta llarga corrua de creients. Molts d’ells ni ho sabien, potser. Però amb la seva fe i la seva esperança anaven preparant el camí del Messies d’Israel. La fe que es fa camí i que, des de la creu, es torna cordó escarlata, sang refulgent, per on ens enfilem i conquerim el Regne. S’hi va agafar el bon lladre, s’hi agafa l’Església, s’hi agafen tants sofrents i descoratjats al voltant nostre que no tindran pessebre ni llums de Nadal; ens hi agafarem nosaltres, al cor de la Nit Santa, quan l’evangeli de la Genealogia se’ns tornarà cançó de bressol, la música més dolça i més meravellosa que mai l’Esperit hagi inspirat. Que així sigui.

diumenge, 1 de desembre de 2019

Des del monestir

DÉU ENTRA PER LA TEULADA

«Avui hem vist coses increïbles (paradoxes)», llegirem a l’evangeli del dilluns de la segona setmana d’Advent, el de la guarició del paralític segons Lluc (5,17-26). L’evangeli és paradoxal, supera les nostres opinions, els nostres parers; Déu està més enllà dels productes de la nostra ment, i per això ens sorprèn i ens meravella. És l’evangeli, la bona notícia d’un Déu que entra per la teulada a les nostres vides, desbaratant tots els nostres esquemes.

El misteri de l’encarnació, que ens disposem a celebrar un cop més, és, ben mirat, la gran paradoxa del nostre Déu, el Déu cristià: el veritable rostre de Déu només el podíem conèixer contemplant el rostre humà de Jesús; el misteri de Déu solament podia fer-se’ns accessible a través d’un trobament humà; la santedat de Déu se’ns podia revelar tan sols en l’àmbit profà d’una biografia humana. I això és el que experimenta el paralític: en trobar-se amb Jesús se sent arrabassat per la santedat de Déu; el foc de Déu, que crema i no consumeix, el guareix fins a les arrels de l’ésser de la ferida del pecat, i se sap, podríem dir, recuperat per a Déu i per a ell mateix mitjançant aquest trobament humà. En Jesús Déu abraça el paralític —i amb ell tota la humanitat— amb la bondat del seu amor fidel, i en el desert del cor esquinçat d’aquest home, que és també el de cadascun de nosaltres, assaonat des d’ara per la rosada del perdó, s’esbadella la florida d’una nova creació. 

La icona del paralític portant-se la llitera, tan representada en els sarcòfags paleocristians, ens és oferta en aquest temps d’Advent com la icona del Déu que salva, i que per salvar-nos ve a trobar-nos en la nostra realitat concreta, entrant per la teulada a les nostres vides. L’haurem de contemplar, aquesta icona, descalços davant el sagrat que se’ns fa proper, tot demanant la confiança i el coratge de la fe perquè també nosaltres puguem foradar la incredulitat i fer lloc per a Déu en el nostre espai humà.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2097, 1 desembre 2019