Des del monestir

AL SERVEI DEL NOSTRE POBLE

És el títol del darrer document dels bisbes de Catalunya. No pretenc analitzar-ne el contingut. Ja ha estat fet, i a mi no em pertoca. M’aturo en el títol. Em sembla una definició magnífica de l’església, i em fa bé saber que és la paraula dels nostres pastors.

Servei i poble. Dues paraules amb què l’església, la comunitat dels deixebles de Jesús, es diu, s’explica a si mateixa, fidel a les seves arrels. Dues paraules de l’àmbit profà, del món de les nostres experiències més immediates i quotidianes. La definició del verb servir, al diccionari, és extraordinàriament simple i significativa: «ser útil a algú». A qui vol ser útil, l’església? Al seu poble. I què és el poble? «El conjunt dels habitants d’un territori, d’un país, units per vincles socials i polítics i per una identitat cultural comuna forjada històricament». Sense adonar-nos-en, l’anàlisi d’aquestes dues paraules profanes emprades com a definició de l’església, ens ha portat al nucli del missatge cristià: l’encarnació, el «logos sarks», amb paraules de Joan (cf. Jn 1,14), el Déu que assumeix, en Jesús, els nostres processos humans, socials, polítics, culturals, històrics. Déu, en definitiva, que es posa al servei del seu poble, per a ser-li útil.

Concloem, doncs, que l’església, quan es posa al servei del seu poble, li vol ser útil, assumint els processos socials, històrics, culturals, polítics, d’aquest poble. Assumir vol dir que aquests processos «els pren damunt seu, a compte seu», se’ls fa seus. Aquesta és l’església de Pasqua, l’església capaç de fecundar els processos d’un poble en camí amb el llevat nou de l’evangeli.

La Pasqua, que estem celebrant, és la festa d’aquest servei de Déu al seu poble, i el situa, aquest servei, en l’àmbit de la gratuïtat, de la joia i de la lloança. Pasqua ens fa fer el pas des de la profanitat a la gratuïtat de Déu: Déu, que va reposar el setè dia; Déu que va ressuscitar Jesús, el seu Fill, el vuitè dia, que és el primer dia d’una nova creació, d’un nou poble unit per vincles més potents que els socials, polítics, històrics i culturals. Aquest poble, que neix del servei que Déu li fa en Jesús, és l’església, enviada pel Ressuscitat a servir i a acompanyar la humanitat en els seus processos i en el seu pelegrinatge.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1648, 24 abril 2011

Homilia, Perfum

DILLUNS SANT

Is 42,1-7; Sl 26,1.2.3.13-14; Jn 12,1-11

«Salve, Rei nostre: només vós us heu compadit de nosaltres», cantàvem, tot aclamant el Senyor Jesús. Ahir l’acompanyàvem a Jerusalem, plens d’alegria i de neguit. I l’aclamàvem rei: el rei que entra a la seva ciutat, com Salomó en altre temps (cf. 1Re 1,39-40), per a ser-hi ungit. La icona evangèlica que acabem de contemplar ens pinta davant els ulls l’escena de la unció reial del Messies, Jesús, que ben aviat serà entronitzat... a la creu! per prendre possessió del seu reialme. «Salve, Rei nostre, Rei de tendresa». A aquest rei no li escau el fast del cerimonial reial. Per això l’evangelista ha preparat la unció reial de Jesús no al temple sinó a la casa dels seus amics. I no serà ungit amb l’oli sagrat ni per un sacerdot, sinó amb un ungüent d’amistat vessat per una dona: un perfum de nard autèntic i molt costós. Una escena semblant clourà el drama que avui iniciem: als peus de la creu, Nicodem i Josep d’Arimatea, deixebles i amics de Jesús, completaran la unció reial del seu Mestre i Senyor amb el perfum que ell mateix s’havia reservat: «Si de cas, que el guardi per al dia que m’hauran d’amortallar».

L’escena que meditem situa tot el que viurem aquests dies en l’àmbit de la gratuïtat. El perfum vessat tan generosament per Maria de Betània és una bella imatge del que Jesús està a punt de fer amb la seva vida. Morirà a la creu per ungir-nos a nosaltres amb el perfum de la seva amistat portada fins a l’extrem: «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics». De fet, és tan sols des d’aquesta perspectiva, des de la gratuïtat, que es pot trobar sentit a allò que, aparentment, no en té: la traïció de l’amic, la mort injusta i violenta, la desfeta i el fracàs, i, fins i tot, el misteri del Déu que lliura el seu Fill.

Només el perfum de la gratuïtat ens permet copsar la profunditat del gest de Jesús que fa l’ofrena de la seva vida, com el seu darrer servei, anticipat ja en el rentament de peus la tarda del Dijous Sant. Només el perfum de la gratuïtat pot ajudar-nos, també a nosaltres, a retrobar el gest humil de Pere de deixar-nos rentar els peus per Jesús i baixar del pedestal del nostre urc i de la nostra arrogància.

Descalcem-nos, doncs, i venerem els sants misteris de la Pasqua del Senyor Jesús.

Homilia, Debat

DISSABTE DE LA SETMANA IV DE QUARESMA

Jr 11,18-20; Sl 7,2-3.9bc-10.11-12 (R.: 2a); Jn 7,40-53

«I cadascú se n’anà a casa seva». Acabem d’assistir a un judici. Un judici sobre Jesús, en el qual encara no s’ha dictat sentència. Tot el capítol 7è de l’evangeli de Joan, continuació del 5è, amb el debat suscitat per la guarició del paralític a la piscina de Betzata en dissabte, és una confrontació, un judici, una recerca sobre la identitat de Jesús i els problemes que comporta el descobriment i l’acceptació d’aquesta identitat. Jesús, amb un signe, en va indicar quelcom: guarir en dissabte, treballar en dissabte era assumir el lloc de Déu, l’únic que està per damunt del dissabte. Aquest és el punt de partida del debat: «Jesús, a més de violar el repòs del dissabte, afirma que Déu és el seu Pare i es fa igual a Déu». Jesús intentarà fer veure que a l’Escriptura, als escrits de Moisès, hi ha pistes d’aquesta seva veritable identitat: «Les Escriptures també donen testimoni de mi». Però els grans sacerdots i els fariseus afirmen el contrari: «Estudia l’Escriptura i veuràs com de Galilea no en pot sortir cap, de profeta» —diuen a Nicodem.

Sembla que la identitat de Jesús es debat en termes geogràfics: Galilea i Judea. Es tracta, però, d’una geografia teològica: Jesús ha d’anar a Judea per desvelar la seva identitat. Hi puja d’incògnit. Ho llegíem ahir. I, el dia més solemne de la festa dels Tabernacles, es mostra com el qui és, la Font de l’Aigua Viva, el Temple, el Lloc on Déu es troba amb el seu poble. De Galilea a Judea. Galilea és el lloc del discerniment, de la recerca, de les preguntes, de la confrontació silenciosa de Jesús amb ell mateix i amb el Pare. Jerusalem, en canvi, és el lloc del judici i de la revelació, de la confrontació amb els altres, el lloc del debat i del diàleg. Nicodem ens indica el camí correcte per accedir a Jesús i trobar-lo amb profunditat: «escoltar el que diu i mirar de comprendre el que fa».

Cal, així, arribar a esbrinar si de Galilea, el lloc de la no identitat —si més no teològica— en pot sortir un profeta: el profeta, a Israel, és el portador de la identitat teològica del poble. Arribar a esbrinar si la profanitat i la secularització —Galilea— poden ser un camí —un sagrament?— del Sagrat Invisible, del Déu que salva.

De moment, però, no s’ha dictat sentència. Haurem d’esperar l’audiència pública del Divendres Sant.