DÉU ENTRA PER LA TEULADA
«Avui hem vist coses increïbles (paradoxes)», llegirem a l’evangeli del dilluns de la segona setmana d’Advent, el de la guarició del paralític segons Lluc (5,17-26). L’evangeli és paradoxal, supera les nostres opinions, els nostres parers; Déu està més enllà dels productes de la nostra ment, i per això ens sorprèn i ens meravella. És l’evangeli, la bona notícia d’un Déu que entra per la teulada a les nostres vides, desbaratant tots els nostres esquemes.
El misteri de l’encarnació, que ens disposem a celebrar un cop més, és, ben mirat, la gran paradoxa del nostre Déu, el Déu cristià: el veritable rostre de Déu només el podíem conèixer contemplant el rostre humà de Jesús; el misteri de Déu solament podia fer-se’ns accessible a través d’un trobament humà; la santedat de Déu se’ns podia revelar tan sols en l’àmbit profà d’una biografia humana. I això és el que experimenta el paralític: en trobar-se amb Jesús se sent arrabassat per la santedat de Déu; el foc de Déu, que crema i no consumeix, el guareix fins a les arrels de l’ésser de la ferida del pecat, i se sap, podríem dir, recuperat per a Déu i per a ell mateix mitjançant aquest trobament humà. En Jesús Déu abraça el paralític —i amb ell tota la humanitat— amb la bondat del seu amor fidel, i en el desert del cor esquinçat d’aquest home, que és també el de cadascun de nosaltres, assaonat des d’ara per la rosada del perdó, s’esbadella la florida d’una nova creació.
La icona del paralític portant-se la llitera, tan representada en els sarcòfags paleocristians, ens és oferta en aquest temps d’Advent com la icona del Déu que salva, i que per salvar-nos ve a trobar-nos en la nostra realitat concreta, entrant per la teulada a les nostres vides. L’haurem de contemplar, aquesta icona, descalços davant el sagrat que se’ns fa proper, tot demanant la confiança i el coratge de la fe perquè també nosaltres puguem foradar la incredulitat i fer lloc per a Déu en el nostre espai humà.
Publicat a Catalunya Cristiana, 2097, 1 desembre 2019
