Homilia, L'abraçada dels sants

DILLUNS DE LA SETMANA XII/II DURANT L’ANY
Dia 21 de juny: sant Lluís Gonzaga

2Re 17,5-8.13-15a.18; Sl 59,3.4-5.12-13 (R.:7b); Mt 7,1-5

En el relat de la piadosa mort de sant Lluís Gonzaga, que hem pogut escoltar aquest matí a Vigílies, escrit per un contemporani seu que la va presenciar, hi ha una frase que ja em va cridar l’atenció la primera vegada que el vaig sentir llegir: «Un cop rebut el viàtic, el sant jove Lluís va voler abraçar tots els presents amb gran caritat i alegria, tal com és costum a la Companyia entre els qui vénen o van de camí». És ben cert que la santedat s’amaga, com una perla preciosa, al cor de les realitats més senzilles. El jove jesuïta ens diu, amb la seva mort, com va viure la seva vida, valgui la redundància. Com un camí, un itinerari. Quin camí? El de la fe. Hi ha un altre detall complementari en el relat de la seva mort: poc abans de morir va voler tenir a les mans una candela encesa, com a confessió perseverant de la seva fe. Caminar en la fe, heus ací el sentit, el nucli de la santedat cristiana. Fer propi, assumir el camí de Jesús, seguir-lo, anar amb ell. Sant Lluís, que avui se’ns fa el nostre contemporani i ens ve a trobar en el nostre camí, va seguir-lo, aquest camí, amb un coratge sense fissures, amb una donació ben generosa i esplèndida.

Els sants són tots aquests caminants que ja han rebut l’abraçada del Crist en arribar al terme del seu viatge, però que no poden estar-se de desfer el camí fressat per venir a trobar-nos, a esperar-nos, en qualsevol cruïlla i tombant del nostre itinerari. Ells, que ja en saben la bellesa i la plenitud final, vénen per encoratjar-nos en el nostre desànim, i ens donen la mà, o ens empenyen, o ens fan adonar d’algun matís important del paisatge.

Els cristians tenim la felicitat de sentir-los ben propers tots aquests companys de camí, perquè ells, amb els vestits esquitxats del raïm novell de la Pasqua, fan que el misteri del Crist mort i ressuscitat per nosaltres sigui sempre actual i concret. No deu ser això, la comunió dels sants? Sentir l’escalf de la seva companyia? La tendresa de la seva proximitat? Sentir, sobretot, que a través d’ells ens arriba ja l’abraçada pasqual del Crist, etern en la seva joventut.

Que sant Lluís, patró de la joventut, pregui per nosaltres, i ens mantingui ben joves en la fe, en l’esperança i la caritat. I que, si no l’hem pogut seguir en la innocència, tinguem, si més no, la humilitat d’imitar-lo en la penitència. Amén.

Homilia, Llegir Déu en plural

DIVENDRES DE LA SETMANA IX DURANT L’ANY (II)
2 Tm 3,10-17; Sl 118,157.160.161.165.166.168 (R.: 165a);
Mc 12, 35-57

«Des de menut coneixes les Sagrades Escriptures que tenen el poder de donar-te la saviesa que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist». Potser inspirat per aquesta frase, Luter va afirmar, en el seu dia, que Jesucrist és el «cor» de l’Escriptura. Però ja abans d’ell, els nostres pares, des d’Orígenes a Bernat, llegiren així les Escriptures, com a paraula i sagrament del Crist. És a través de la fe en Jesucrist, afirma Pau, que comprenem rectament les Escriptures, i així se’ns tornen camí eficaç per a la salvació.

Per voler de sant Benet els monjos tenim com a ofici principal la lectura de les Escriptures. Una lectura personal, que troba després el seu desplegament solemne en les hores de l’Ofici, i actualment també de l’Eucaristia, en què aquestes Escriptures són proclamades públicament, i, amb els Salms, es tornen paraula de pregària que puja de la nostra ment, afaiçonada per aquesta paraula, cap al Pare. Fins i tot durant el treball manual o intel·lectual, els monjos anem repetint i assaborint alguna paraula, o alguna frase de les Escriptures, per tal que «com a homes de Déu siguem madurs —això és, acabats— sempre a punt per a tota obra bona».

A l’Evangeli, Jesús, l’autèntic mestre de la Llei en diàleg amb els altres mestres, ens dóna un exemple de lectura sapient de les Escriptures, una lectura que li permet i ens permet l’accés a la seva veritable identitat. Fixem-nos, però, com ho fa. Amb una pregunta: «Si David l’anomena Senyor, com pot ser fill seu?». Les Escriptures, més que respostes a les nostres preguntes, susciten noves preguntes, això és, nous estímuls per a la recerca.

I encara un detall que, per insignificant, deu ser, al meu entendre, el més important. Pau parla de les «Escriptures», en plural. En efecte, Déu ens hi parla en plural. Hi ha moltes lectures de Déu possibles dins les Sagrades Escriptures. Per què? Perquè es tracta d’un «Déu de vius i no de morts, el Déu d’Abraham, d’Isaac, de Jacob», de Josep, de Moisès, de David, dels profetes ... de Joan Baptista, de Maria, de Jesús ... de Pau. No un Déu unívoc, monolític, tancat, reclòs en la seva perfecció absoluta. En efecte, el Déu Trinitat que tot just diumenge confessàvem, no ens podia parlar altrament en les Sagrades Escriptures.

I què?, doncs. Una invitació per a tots nosaltres a llegir, també en plural, els diversos esdeveniments de la nostra vida amb les persones que els configuren, i que són també per a nosaltres Sagrades Escriptures, sagrament del Crist; perquè el Déu amagat ens visita en el secret i en la senzillesa de la quotidianitat, tal com proclamava, fa ben poc, Santa Maria de la Visitació i del Magníficat. Amén.