diumenge, 13 de maig del 2012

Des del monestir

CAÇAR ELEFANTS

«Una vegada es reuniren els arbres per elegir-se un rei i consagrar-lo. I van dir a l’olivera: —Sigues tu la nostra reina! L’olivera els contestà: —Renunciaré al meu oli, que honora Déu i els homes, per gronxar-me sobre els altres arbres? Llavors els arbres van dir a la figuera: —Vine, sigues tu la nostra reina! La figuera els contestà: —Renunciaré a la meva dolçor i als meus fruits saborosos, per gronxar-me sobre els altres arbres? Llavors els arbres van dir a la parra: —Vine, sigues tu la nostra reina! La parra els contestà: —Renunciaré al meu most, que alegra Déu i els homes, per gronxar-me sobre els altres arbres? Llavors tots els arbres plegats van dir a l’arç: —Vine, sigues tu el nostre rei! L’arç va contestar als arbres: —Si de bona fe voleu ungir-me rei vostre, veniu i aixoplugueu-vos a la meva ombra; però si no és de bona fe, sortirà un foc de l’arç que consumirà els cedres del Líban» (Jt 9,8-15).

La Bíblia, curiosament, o no tan curiosament, és un llibre antimonàrquic. Per molts motius. Potser no és prou coneguda encara la cèlebre paràbola del llibre dels Jutges —una petita obra mestra literària— que acabem de transcriure. El principi de la llibertat i de la responsabilitat humanes, que ja s’insinua en el diàleg inicial de l’home-dona amb el seu Creador (Gn 2-3), fa que sigui així, això és, que la Paraula de Déu continguda en la Bíblia inviti la humanitat a donar-se estructures de relació social i de govern basades en aquesta responsabilitat i llibertat. La Bíblia creu, per damunt de tot, en l’home i en la dona lliures i majors d’edat.

En aquest temps pasqual, l’església, en l’himne de les Laudes ferials, ens fa lloar Jesucrist que, per mitjà de la seva resurrecció, ha fet del cel i la terra «unam rem publicam», una república, una pàtria, una sola realitat, un únic poble arrelat en la felicitat i la benaurança, en la pau i en la llibertat plenes. En transcric l’estrofa sencera, de regust clàssic, romà, amb un llatí força entenedor: «Triumphat ille splendide et dignus amplitudine, soli polique patriam unam fecit rem publicam». Als cristians, doncs, se’ns urgeix, en la tasca política —en el sentit estricte de la paraula— que no podem eludir, a construir a la terra aquella realitat que creiem i esperem ja realitzada en el cel: «faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en cel» resem en el Parenostre. Perquè ni l’olivera pot renunciar al seu oli en bé de tots, ni la figuera al seu fruit saborós, en bé de tots, ni la parra al seu most dolcíssim, en bé de tots, ni l’home ni la dona a la seva llibertat i a la seva responsabilitat, en bé de tots i honor de Déu.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1703, 13 maig 2012