dijous, 20 de novembre del 2008

Homilia, 20 novembre 2008

DIJOUS DE LA SETMANA XXXIII/II DURANT L’ANY
Ap 5, 1-10; Sl 149, 1-2. 3-4. 5-6a i 9b (R.: Ap 5, 10); Lc 19, 41-44

El llibre de l’Apocalipsi, que llegim tot desgranant els darrers dies de l’any litúrgic, va ser escrit com un llibre de consolació en un moment difícil. També avui vivim temps difícils, opacs.

El fragment que ens n’han llegit ens dóna una clau valuosa per a desxifrar, per a interpretar la història que vivim: és Aquell a qui, ben aviat, amb les paraules de la litúrgia, anomenarem precisament «clau de David», Crist mateix, evocat ací amb uns títols messiànics de ressonància davídica: el lleó de Judà, el Rebrot, i amb una altra imatge singular, també presa del cor de l’Escriptura, la de l’Anyell: «l’Anyell, com degollat, estava dret (ressuscitat) davant el tron». Crist, doncs, en el seu misteri pasqual de pas de mort a vida, és la clau, el sentit de la història. És l’únic, precisament en el seu pas, en la seva Pasqua, que pot descloure els set segells i llegir el document, que pot foradar l’opaci­tat de la història, que pot obrir la porta tancada del Paradís.

«Cadascun dels ancians tenia una arpa i una copa d’or plena de les pregàries del poble sant». Quin és el sentit de la història, què és allò que s’amaga darrere el vel? La lloança, germans. Aquest és l’horitzó vers el qual caminem, ara en plors i en esperança, com el vident de l’Apocalipsi, com Jesús mateix en el seu camí de Jerusalem. La lloança, reprenent el salm responsorial, és el nom de la felicitat, del sentit, de la plenitud vers la qual camina el poble, en l’eclosió definitiva de la seva identitat de consagrat, dedicat al Senyor, de poble sacerdotal: «Ens heu fet una casa reial i uns sacerdots dedicats al nostre Déu per cantar al Senyor un càntic nou, les seves lloances: aquesta és la glòria reservada als qui l’estimen».

Un llibre consolador. Tota la Bíblia és una antropologia de la lloança. I amb aquest llibre —aquesta és la nostra feina principal de monjos— aprenem a llegir la realitat amb profunditat i amb saviesa. És bo que en els temps darrers, i aquests que vivim ho són, evoquem, repensem, meditem la nostra identitat, el sentit de la nostra història, del nostre camí, del nostre projecte, nosaltres que som «dels qui volem veure dies bons, dies feliços».

dimarts, 18 de novembre del 2008

Homilia, 18 novembre 2008

DIMARTS DE LA SETMANA XXXIII/II DURANT L’ANY
Dia 18 de novembre
Dedicació de les Basíliques de sant Pere i sant Pau, apòstols
Ac 28, 11-16. 30-31; Sl 97, 1. 2-3ab. 3cd-4. 5-6 (R.: 2); Mt 14, 22-33

«Obertament, sense cap trava, predicava el Regne de Déu i ensenyava la doctrina sobre Jesucrist, el Senyor». «Quina poca fe, per què dubtaves?». Germans, la litúrgia d’avui ens permet de contemplar, com en un díptic, dues belles oliveres, dos lampadaris d’or que continuen irradiant la llum del Crist alimentada amb l’oli de la fe de l’Església. Dos contrastos, Pau i Pere, Pere i Pau. Dues imatges d’església. Pau, l’obertura: per a ell la mar és la possibilitat de trencar fronteres, de fresar nous camins per a la Paraula de la Vida. Pere, el dubte. La mar, a ell, se li torna incerta, l’engoleix en el remolí de la por i de la covardia. Pau, per mar, arriba a Roma. Pere, al mar, s’enfonsa. És sorprenent el contrast que ofereixen, sense cap mena de pudor, els textos d’avui. Pot ajudar-nos a reflexionar.

Potser Pere representa la fidelitat sense matisos a la tradició, a allò conegut, la falsa seguretat de la fe. Per això s’enfonsa i necessita la mà ferma del seu amic, Jesús, el Mestre, per tirar endavant. Pau deu representar, en canvi, el coratge de la recerca. Del naufragi en surt enfortit, i ni la llibertat vigilada de Roma pot impedir el seu ministeri. Pere, amb la seva fidelitat a les pràctiques externes del judaisme, trairà en realitat el nucli més genuí de la fe jueva. Pau que, aparentment la conculcava, en farà aflorar el sentit autèntic: amb la Paraula de l’Evangeli el judaisme es convertirà veritablement en un llevat de benedicció i d’alegria per a la humanitat. Amb ell es faran realitat les paraules del salmista que hem cantat: «Els pobles contemplen la salvació» (Sl 97, 2b). Sí, Pau va tenir el coratge de fer-se a la mar: «duc in altum!». Amb ell, la nau de l’Església solcà l’oceà tenebrós d’una estela lluminosa d’esperança per a tots els homes i dones.

I, tanmateix, potser ens identifiquem més amb la icona de Pere que amb la de Pau. Perquè amb Pere aprenem a discernir la nostra realitat, la nostra fragilitat, els nostres clarobscurs, i des d’aquesta pobresa, aprenem, amb ell, el crit de la fe: «Senyor, salva’m!». I així, amb aquesta pregària, la covardia i el dubte se’ns tornen escola d’amor i de fe.

També l’Església d’avui ho ha de tenir present, il·luminada com està per la flama dels dos lampadaris. Aquesta tensió entre el coratge i la por, entre l’audàcia i la covardia, entre l’ideal i la realitat, la pot ajudar, sens dubte, a arrelar, amb confiança, com olivera fecunda, en la terra de la humanitat.

Voldria acabar amb les paraules finals del Martirologi per a la festa d’avui, que expressen molt bé el que us he volgut transmetre: «En aquesta commemoració conjunta s’expressa, d’alguna manera, la fraternitat dels Apòstols i la unitat de l’Església».

Donem-ne gràcies a Déu!

dimecres, 5 de novembre del 2008

Homilia, 5 novembre 2008

DIMECRES DE LA SETMANA XXXI/II
DURANT L’ANY
Fl 2, 12-18; Sl 26, 1. 4. 13-14 (R.: 1a); Lc 14, 25-33

«Recorda’t del dia de la iniciació, llavors que, sepultat amb Crist en el baptisme, vas jurar amb les paraules sacramentals que ni la mare ni el pare no et farien recular. Mira com l’adversari malda per matar el Crist en el teu interior. Mira com el campament enemic t’enveja el premi que t’ha estat promès per combatre. Encara que la mare escabellada i amb el vestit esparracat et mostri els pits que et van criar, encara que el pare se t’ajegui al llindar, tu trepitja el pare i tira endavant i amb ulls eixuts vola cap a la senyera de la creu! És un acte de pietat ser cruel, quan es tracta de la fidelitat a Crist» (carta a Heliodor, XIV, 2). Paraules magnífiques de sant Jeroni. Les adreçava a Heliodor, tot exhortant-lo a enrolar-se a la milícia de la vida monàstica. Paraules que són avui també un magnífic comentari a les de Jesús que hem escoltat a l’evangeli.

El cercle tancat de la família, i això era molt més així en temps de Jesús, en què la família formava un veritable clan de solidaritat necessari per a poder sobreviure en una societat molt dura, aquest cercle tancat podia suposar un obstacle seriós per al projecte de Jesús. Jesús prepara el poble, i comença per un grup reduït de deixebles, per tal de sortir a l’encontre del Regne que ve, do gratuït del Pare, que ja es fa present en la seva persona, en els seus gestos i paraules. Aquesta nova família, centrada en Jesús com a intèrpret de la voluntat de Déu, supera els límits esquifits del clan familiar. Jesús ho expressa moltes vegades, en ocasions ben diverses. Adolescent encara, marca distàncies amb els seus pares biològics: «per què em buscàveu… no sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare?» (Lc 2, 49). Més endavant, a Canà, Jesús profereix aquestes paraules duríssimes a la seva mare: «Dona, què hi ha entre tu i jo…?» (Jn 2, 4). També en aquella ocasió en què la seva mare i els seus germans el vénen a cercar perquè el creuen boig: «Qui són la meva mare i els meus germans? El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare» (Mc 3, 33. 35). A la creu, encara, en aquell moment suprem, Jesús ni tan sols adreçarà a Maria el nom dolcíssim de mare, sinó que li dirà: «Dona, aquí tens el teu fill…» (Jn 19, 26) tot invitant-la a superar la seva relació biològica de mare per posar-se a l’escola del discipulat.

Jesús, doncs, no es vol deixar acaparar pels exclusivismes esquifits del cercle familiar, ni tampoc per les capelletes de sagristia clerical. I així, la creu que cal carregar per sortir a rebre el Regne, és, un cop més, la creu del deseiximent, de la superació, en el fons, de l’obertura vers els horitzons més amplis de la fraternitat universal.

D’això, els monjos, en fem l’experiència. També, trepitjant-lo, hem passat pel damunt del nostre pare, i no hem fet cas dels plors de la mare. I, superant els vincles de la sang, hem estat cridats a viure com a germans a l’escola de sant Benet uns homes que abans no ens coneixíem i que potser, com comentava una vegada un monjo, no voldríem ni per veïns de l’escala.

No és fàcil. L’amarguesa pot destruir el projecte de fraternitat al qual ens convida Jesús, tot tancant-nos en la nostra solitud enrabiada. Per això ens van tan bé les paràboles de la torre i de l’exèrcit en batalla de l’evangeli d’avui per encoratjar-nos al treball pacient i intel·ligent de cada dia. Però tenim confiança, perquè, com ens deia Pau, «tot treballant amb respecte i temor per dur a bon terme la nostra salvació», sabem, en definitiva, «que és Déu qui, per la seva benvolença, fa que ho vulguem i ho complim». Que així sigui.

dimarts, 4 de novembre del 2008

Homilia, 4 novembre 2008

DIMARTS DE LA SETMANA XXXI/II
DURANT L’ANY
Fl 2, 5-11; Sl 21, 26b-27. 28-30a. 31-32 (R.: 26a); Lc 14, 15-24

«Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist». Potser millor, «sentiu com sentia Jesucrist». Aquesta frase de la primera lectura orienta la nostra reflexió d’avui vers un punt delicat, el de la imitació de Crist. Com sabeu és el títol d’un dels clàssics més famosos de la literatura espiritual cristiana, un dels més llegits al llarg del temps. I, tanmateix, a Jesucrist no el podem imitar, germanes i germans. Ni ell ens ho demana mai a l’evangeli. Ens demana que el seguim, no pas que l’imitem.

A Jesucrist no el podem imitar, perquè a nosaltres ens resulta del tot impossible recular fins a la seva època, fins a les mateixes coordenades històriques, socials, ètiques, polítiques, religioses, culturals en les quals s’inscrigué el seu itinerari humà. Jo ja no puc ser contemporani de Jesucrist; és ell qui ve a trobar-me i es fa el meu contemporani. I això ja és tota una altra cosa. De fet, ell ens proposa quelcom més engrescador que imitar-lo. Imitar vol dir reproduir, copiar: un gest, una actitud, una conducta… seguir-lo, en canvi, em demana de posar en exercici la meva llibertat i la meva capacitat d’inventiva per a donar una resposta, en sintonia amb ell, amb Jesús, als reptes de la vida. És per això que Pau, que no va conèixer mai el Jesús històric, i que per això tampoc no el podia imitar, ens fa aquesta proposta interessant: «sentiu com sentia Jesucrist». «Sentir» en el seu significat més profund d’assaborir. El verb original, fronéuo, en realitat, fa referència a una saviesa de vida.

És la saviesa del deseiximent: «no es va aferrar gelosament a la seva igualtat amb Déu». Jesús no estava aferrat ni a la seva pròpia identitat, a la seva pertinença a Déu. Aquesta saviesa, la seva, que Pau ens convida a assumir, és la de la total llibertat, la total disponibilitat: desaferrar-me fins i tot de la meva identitat per tal de ser capaç d’escoltar i d’acollir la dels altres en el veritable servei de la fraternitat evangèlica.

I seguint Jesús pel camí del deseiximent, de la llibertat i de l’amor, arribaré a les portes del cor de Déu, aquest nostre Déu malgastador, capaç de tirar la casa per la finestra per un grapat de pobres, cecs, coixos, invàlids… tots els qui caminem sols i bevem, de vegades, les aigües amargues de l’abandó i del sense sentit.

No puc imitar Jesús. No puc reproduir estereotipadament les seves reaccions, les seves respostes… sí que puc, en canvi, entrar a l’escola de la seva saviesa i posar-me a seguir-lo en actitud d’escolta constant, cercant, pel camí de la humilitat, aquella veritat que allibera, i que se m’ofereix, com un tresor, en el cor dels altres, en el meu propi cor, en el cor de Déu: Déu, que, realment, «ha fet tot això per nosaltres». Amén.