dissabte, 27 de juny de 2009

Defunció a Poblet

+
El dia 27 de juny de 2009, en aquest monestir de
Santa Maria de Poblet, de l’Orde Cistercenc,
a l'arxidiòcesi de Tarragona (Catalunya),
ha mort el nostre germà

ANTONI (ALEJANDRO) AGUADO FUERTES

Tenia 89 anys d’edat, en feia 50 que era monjo
i 61 que era sacerdot

En fer-vos-ho saber l’encomanem
a les vostres pregàries

L’Abat i la Comunitat de Poblet


El P. Antoni perdurarà en el record de la comunitat a través de la música i de la pregària de cada dia. En efecte, va composar, en català, moltes de les antífones que cantem a l’Ofici Diví, en posar-se en pràctica a Poblet la reforma litúrgica promoguda pel Concili Vaticà II. Diuen, els monjos que el van conèixer en els seus bons anys, que tenia una veu meravellosa. Jo en recordo encara el seu gust exquisit a l’hora d’assajar una antífona, amb una atenció particular en els detalls que la fan bonica. La malaltia l’ha anat afeblint progressivament aquests darrers 10 anys, i ha viscut misteriosament amagat a la falda del bon Déu i Pare de tots, en una relació d’amistat que solament ell experimentava, i que nosaltres ni podíem imaginar. Sospito que ara canta les lloances del cel amb la mateixa exquisidesa i el mateix gust amb què ens les feia cantar a nosaltres. Al cel sigui!

dijous, 25 de juny de 2009

Homilia, Seny o ximpleria

DIJOUS DE LA SETMANA XII DURANT L’ANY (I)
Gn 16, 1-12. 15-16; Sl 105, 1-2. 3-4a. 4b-5 (R.: 1a); Mt 7, 21-29

Acabem d’escoltar el colofó al primer dels cinc grans discursos del Jesús de Mateu, aquest Jesús que, amb autoritat, ha rellegit i interpretat la Torà per al nou poble aplegat als peus del nou Sinaí. La Bíblia rellegeix una i altra vegada la Torà! Els Profetes i els Escrits rellegeixen la Torà! I en fan paraula viva per a la història concreta del poble en tots els instants de la seva vida.

Davant la Torà, també la Torà de Jesús, hi ha dues actituds possibles. Mateu les tipifica amb dos adjectius peculiars, que retrobarem al final del seu evangeli, en el moment decisiu: savi o prudent, ximple o desassenyat. Recordeu les deu verges que van sortir a rebre l’espòs? Cinc eren prudents, sàvies… les altres cinc eren ximpletes, desassenyades.

És savi el qui edifica la seva vida segons la Torà, la Torà de Jesús, la Torà de la felicitat, de les benaurances per a la vida d’ara i de després. Al capdavall la Torà és la clau que obre la porta de la felicitat i de la vida. En la paràbola de les verges se’ns parla d’una porta que quedà tancada per a les qui no havien previst la trigança de l’espòs.

La Torà, encara, que hem anat escoltant aquests darrers dies, aplegats com a nou poble de Déu als peus d’aquest altar i d’aquest ambó, és llum per al camí i per a la vida, en tant que és com el plànol del designi de Déu, com el prospecte de la seva intimitat, com el mirall del seu somni d’amor per a cadascun de nosaltres. Recordeu les verges? Portaven una llàntia per foradar la foscor de la nit, del mal i de la mort, tot esperant l’albada de les noces, l’albada de la resurrecció. Cinc d’aquelles verges van fer de la Torà de Jesús oli i llum per a esperar-lo al cor de la nit… les altres cinc es van trobar buides, sense oli, sense llum, davant d’una porta closa. Havien construït damunt la sorra, i al primer embat tot l’edifici s’ensulsià.

Dues actituds, dues possibilitats. Tenim de treva la nostra vida per fer-ne la tria: roca o sorra, llum o foscor, sentit o angoixa, saviesa o niciesa. Les verges ximpletes cridaven: «Senyor, Senyor!» davant una porta tancada. «I els fou dit clarament: No us he conegut mai!». A les fosques, elles no trobaren la clau. Però nosaltres tenim la clau de les benaurances, la clau de la felicitat!

dissabte, 13 de juny de 2009

Homilia, Confiar en la realitat

DISSABTE DE LA DESENA SETMANA DURANT L’ANY (I)
2Co 5, 14-21; Sl 102, 1-2. 3-4. 8-9. 11-12 (R.: 8a); Mt 5, 33-37

No és veritat que Jesús no tingui una paraula concreta per a la vida de cada dia, per a la rutina de la quotidianitat en el nostre camí humà: «Digueu senzillament sí, quan és sí, no, quan és no». No trobeu, germans, que és una invitació convençuda a fiar-se de la realitat tal com és ella mateixa? Jo diria que és aquest precisament el missatge del cristianisme per a l’home i la dona concrets i també en tant que membres de la comunitat, de l’església: aquesta confiança en la realitat per ella mateixa, en la bondat i en la veracitat de les coses. Al capdavall, jurar és posar explícitament Déu com a garant de la realitat. I Jesús ens invita no a fer això, sinó a confiar en els processos humans, en els processos de la història sense que Déu s’hi hagi d’immiscir. És tracta d’una invitació seriosa i convençuda a la secularització. A deixar que el món sigui el món, i Déu sigui Déu. És la dinàmica de la Creació: Déu es retira i deixa un espai per a una realitat que no és ell mateix, que és distinta a ell. I solament així hi pot entrar en diàleg fecund i amorós. Aquesta dinàmica esclata en l’Encarnació del Fill: vol dir que Déu es pren tan seriosament la nostra realitat humana, creada, que ve per assumir-la des de dins, sense fer trampes. És per això que, senzillament, cal dir «sí quan és sí, i no quan és no», sense prendre el nom de Déu en va amb la pretensió d’eludir la responsabilitat en uns processos que Déu ha confiat a la nostra llibertat.

Jesús llegia així la realitat, amb una gran confiança, perquè la sabia sostinguda, recreada constantment per la Paraula de Déu, una Paraula no evident, ans amagada, però real i present: «No heu vist mai els ocells… i els lliris dels camps? El sembrador va sortir a sembrar… Un home va construir una casa… Una dona va perdre una dragma i va escombrar tota la casa…». Llegir, com Jesús, tota la realitat com a paràbola de Déu, de la seva fidelitat i de la seva veracitat. La paràbola del Déu implícit que es fa explícit solament quan ens creiem de debò que «l’amor que el Crist ens té ens obliga», i hi actuem en conseqüència. «La resta, ve del Maligne».