dissabte, 13 de juny de 2009

Homilia, Confiar en la realitat

DISSABTE DE LA DESENA SETMANA DURANT L’ANY (I)
2Co 5, 14-21; Sl 102, 1-2. 3-4. 8-9. 11-12 (R.: 8a); Mt 5, 33-37

No és veritat que Jesús no tingui una paraula concreta per a la vida de cada dia, per a la rutina de la quotidianitat en el nostre camí humà: «Digueu senzillament sí, quan és sí, no, quan és no». No trobeu, germans, que és una invitació convençuda a fiar-se de la realitat tal com és ella mateixa? Jo diria que és aquest precisament el missatge del cristianisme per a l’home i la dona concrets i també en tant que membres de la comunitat, de l’església: aquesta confiança en la realitat per ella mateixa, en la bondat i en la veracitat de les coses. Al capdavall, jurar és posar explícitament Déu com a garant de la realitat. I Jesús ens invita no a fer això, sinó a confiar en els processos humans, en els processos de la història sense que Déu s’hi hagi d’immiscir. És tracta d’una invitació seriosa i convençuda a la secularització. A deixar que el món sigui el món, i Déu sigui Déu. És la dinàmica de la Creació: Déu es retira i deixa un espai per a una realitat que no és ell mateix, que és distinta a ell. I solament així hi pot entrar en diàleg fecund i amorós. Aquesta dinàmica esclata en l’Encarnació del Fill: vol dir que Déu es pren tan seriosament la nostra realitat humana, creada, que ve per assumir-la des de dins, sense fer trampes. És per això que, senzillament, cal dir «sí quan és sí, i no quan és no», sense prendre el nom de Déu en va amb la pretensió d’eludir la responsabilitat en uns processos que Déu ha confiat a la nostra llibertat.

Jesús llegia així la realitat, amb una gran confiança, perquè la sabia sostinguda, recreada constantment per la Paraula de Déu, una Paraula no evident, ans amagada, però real i present: «No heu vist mai els ocells… i els lliris dels camps? El sembrador va sortir a sembrar… Un home va construir una casa… Una dona va perdre una dragma i va escombrar tota la casa…». Llegir, com Jesús, tota la realitat com a paràbola de Déu, de la seva fidelitat i de la seva veracitat. La paràbola del Déu implícit que es fa explícit solament quan ens creiem de debò que «l’amor que el Crist ens té ens obliga», i hi actuem en conseqüència. «La resta, ve del Maligne».

3 comentaris:

Francesc xerric ha dit...

Es extraordinari tenir accés a les homilies del monestir. Aquesta, per a mi ha estat la troballa d’una joia. Gràcies

Salvador ha dit...

He trobat el vostre bloc a través de OIKIA.
Jo també vaigpassar per l'Escola de Teologia de Montserrat, on hi vaig estar durant 8 anys de la meva vida. Un record inesborrable. Després la vida em va portar per uns altres camins.
Us felicito i us encoratjo. Endavant amb el vostre blog.
La vida conventual és una gran experiència i en l'entorn de Poblet encara més.
Una abraçada

Miquel Marimon i Vall ha dit...

Una relació dialogal exigeix estar l'un davant l'altre, veure's el rostre. El diàleg amb Déu, crec jo, i seguint el teu fil, és possible perquè creador i creció poden dialogar. Estimo -intueixo- com a molt important aquest fet.