Des del monestir

BON ANY!

A la conclusió del cànon romà, abans de la doxologia final, diem: «Per Crist Senyor nostre, pel qual vós continueu creant tots els béns, els doneu vida, els beneïu, els santifiqueu i ens els doneu». Déu, en Crist, la seva Paraula encarnada, continua sostenint, recreant la realitat, donant-li vida, benedicció i sentit, tot fent-la participar de l’àmbit de la seva santedat. Va ser amb la Paraula que va començar la simfonia de la creació, i és amb la Paraula que Déu reassumeix la seva obra per portar-la a la plenitud.

Encara que la festa de la Sagrada Família enguany no ho permeti, rellegim, tanmateix, per acomiadar l’any, el Pròleg de sant Joan, que és l’evangeli propi del dia de Nadal i del dia 31 de desembre. És una invitació a meditar amb profunditat la realitat que ens envolta, la nostra pròpia realitat, la nostra història, traspassada, vivificada des de dins per aquest Logos de llum i de vida, sentit i plenitud divina de tot. Així, el Nadal que anem desgranant, és com la festa de la transfiguració de la realitat i de la història, la festa de la transfiguració de cada dona i de cada home, perquè ens en revela el sentit veritable. Jesús, el Verb, ve per explicar-nos el Pare, per obrir-nos-en les entranyes i el misteri, però ve també per desvelar el significat diví de la creació, el significat diví de l’home i de la dona, intèrprets d’aquesta creació.

És consolador saber que Déu, en Jesús, se’ns revela com a Logos, com a sentit de les coses, com a raó i pensament de les coses. En català tenim aquell verb tan entranyable: «enraonar»! Quan parlem, els catalans «en-raonem», això és, rellegim, amb la paraula, la realitat, per tal de comprendre-la i donar-li sentit tot fent-la nostra, assumint-la amb el nostre verb. És una paràbola del que fa Déu quan, per mitjà del seu Verb encarnat, enraona, reprèn, reassumeix tota realitat i la transfigura de sentit, de logos diví.

Sí, Nadal és la solemnitat de la creació i del temps transfigurats, eucaristitzats en la llum i la vida divines que resplendeixen en l’Infant de Betlem, Logos i Saviesa del Pare, Pa de Vida ofert a la menjadora-altar de la Casa del Pa —l’Església—, aliment per al nostre cos, per al nostre cor i per a la nostra intel·ligència. Confessem-ho ben joiosos, en aquest tombant d’any que ens recorda la nostra fragilitat i, alhora, la nostra vocació d’eternitat.

Bon any!

Publicat a Catalunya Cristiana, 1997, 31 desembre 2017

Homilia, Posa música al Magníficat

Dia 22 de desembre

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

1S 1,24-28; Sl 1S 2,1.4-5.6-7.8abcd (R.: 1a); Lc 1,46-56

Si busqueu a la viquipèdia en anglès trobareu una llarga llista dels compositors que, al llarg de la història, han posat música al càntic del Magníficat: des de John Dunstaple (s. XIV), fins als nostres dies: John Browne, Cristobal de Morales, Tomás Luis de Victoria, Monteverdi, Buxtehude, Pachelbel, Vivaldi, Bach, Mozart, Schubert, Mendelssohn, John Rutter... i tants d’altres; i més a prop nostre, encara, Domènec Cols, Gregori Estrada, Odil·ló Planàs, Jordi M. Bou, Antoni Aguado... El P. Abat Maur Esteva ens deia que cada cristià hauria d’escriure el seu comentari al Credo, i cada monjo el seu a la Regla. I al Magníficat? Per què no hi posem la nostra música?

Què fa Maria, per posar música al Magníficat? Rellegeix en primera persona la història de la salvació: és el fil que cabdella amb les mans, com dèiem abans d’ahir, en les icones de l’Anunciació. La rellegeix a partir de la seva experiència personal amb Déu, a partir d’allò que Déu ha obrat i obra en ella. I ho fa com a dona creient d’Israel que es refia de la paraula divina que li porta un àngel missatger. Recordeu que el seu Magníficat esclata just quan Elisabet la proclama benaurada per la seva fe, quan aquesta fe es torna camí compartit en l’abraçada de dues dones gràvides, quan aquesta fe esdevé, en ser comunicada, la fe de tot un poble creient.

Podrem posar música al Magníficat si permetem a Déu de cabdellar el fil de la nostra història personal. Si el deixem entrar en la nostra vida, si li obrim les portes de casa, si no ens quedem enfilats dalt d’un arbre per veure’l passar de lluny, sinó que baixem a la pols del camí per deixar-nos trobar per ell, pelegrí d’amor, i caminar plegats. La música del Magníficat de la Mare de Déu neix de la fe que es posa en camí, que escala les muntanyes amb el desfici joiós de l’Esperit Sant i troba l’harmonia en el servei de l’amor que es posa a disposició de l’altre, per visitar-lo amb una presència activa i discreta.

Germans, en gregorià tenim vuit tons, vuit modes per a cantar el Magníficat. Posem-hi, aquest Nadal, també el nostre. Mirem de trobar-lo, amb els pastors i els àngels, amb els mags que fan via desert enllà, amb la dona del pou i el pescador, amb tota la gent menuda i senzilla del pessebre de la nostra vida, de la nostra comunitat, de les nostres famílies, de la nostra història personal i col·lectiva: «Perquè el Totpoderós obra en mi meravelles; el seu nom és sant, l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació» (Lc 1,49-50). Amén.

Homilia, Diàleg

Dia 20 de desembre

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Is 7,10-14; Sl 23,1-2.3-4ab.5-6 (R.: 7c i 10b); Lc 1,26-38

El bon Déu de l’Aliança no és un dèspota il·lustrat. Ja ho sabeu, allò de «tot per al poble però sense el poble». Nosaltres hi actuem, de vegades, com a dèspotes il·lustrats. Creiem que una cosa és bona per als altres i la portem avant, però sense comptar amb aquests altres. Quan Déu es disposa a fer la cosa millor que podia fer per als homes —fer-se ell mateix un de nosaltres— ho fa comptant amb els homes. Aquest tarannà diví ja el coneixíem, de fet, en tants bells passatges de l’Escriptura: Abraham, Moisès, el profeta Isaïes ... Un Déu que dialoga amb la seva creatura respectant-ne la llibertat i la dignitat, un Déu que quasi demana permís i s’arrisca al refús, perquè el diàleg sempre és arriscat: comporta, d’alguna manera, exposar-se a una confrontació.

En l’escena que tot just hem escoltat, Déu dialoga amb Maria. I ho fa per mitjà del seu àngel, algú que té un rostre ben humà, algú de qui la creatura no sabria espantar-se. Un Déu que s’abaixa al nivell de la creatura per enraonar-hi de tu a tu, amb respecte i amb franquesa.

En aquest diàleg, suscitat per una salutació sorprenent i per una proposta no menys inesperada, les preguntes de Maria van obrint el contingut i el significat de la revelació divina. Déu no força res, no s’imposa, deixa que el seu mot vagi creixent a través d’aquest diàleg, talment que la creatura s’anirà descobrint ella mateixa implicada en el projecte de Déu, fins a la seva acceptació lliure i humil. A través de l’escolta i de l’acolliment de la fe, la Paraula farà el seu camí des del pensament de Déu cap al cor de Maria, teixint-se en carn com un brodat en les seves entranyes.

Les icones orientals de l’Anunciació representen Maria amb un fus, filant un fil misteriós. És el fil de la Paraula divina que es va entreteixint amb la nostra història, amb la nostra realitat humana, amb la nostra carn. És el senyal prodigiós de l’Emmanuel «tan avall com vulguis, a les profunditats del país dels morts, o tan amunt com vulguis, dalt al cel» (Is 7,11). És el senyal del Déu amb nosaltres. És la clau de David que ens obre les portes del regne etern, perquè nosaltres, «pobra descendència del castigat Adam» (Bernat de Claravall, Missus est IV,8) puguem cantar la seva glòria.

Esperem-la, amb sant Bernat, la resposta de Maria. Amb ella consentim també nosaltres, en Jesucrist, en qui totes les promeses de Déu han trobat un «Sí» i un «Amén» (cf. 2 C 1,20). Per sempre.

Homilia, Jesús ens estira

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Jr 23,5-8; Sl 71,1-2.12-13.18-19 (R.: 7); Mt 1,1-24

En la seva Bíblia il·lustrada, «La Bíblia de tots», l’entranyable Pilarín Bayés dibuixa a la coberta i a la portada interior una simpàtica corrua de gent, gent bigarrada, diversa, amb aquells ulls, aquells nassos i aquelles boques que ens porten als dies de la infantesa. És la corrua del poble d’Israel, encapçalada, i quasi estirada per Jesús, un Jesús jove i xiroi, acompanyat dels deixebles, de la seva mare i de les dones de l’evangeli. És una manera bonica d’interpretar les paraules que acabem d’escoltar, proclamades per mi mateix. Jesús ens estira, ens mena endavant, cap a l’abraçada del Regne. Els últims de la fila i els del mig no ho saben, encara, però Jesús els estira, sempre endavant, cap al sentit de la pròpia vida, cap a la felicitat de la història.

Una corrua d’històries i de persones concretes, de vides rectes i no tan rectes, fins i tot tortes. Cada nom dels que hem escoltat és la història d’una relació personal i irrepetible amb el bon Déu de l’Aliança que ens envia Jesús el seu Fill. I aquesta relació, aquesta història personal, s’esdevé en el secret de Déu —ho hem escoltat també a l’evangeli—, en la discreció del silenci de Déu que travessa la història i la va fecundant de sentit, de significat, de Paraula, en majúscules.

El bon Déu de l’Aliança tenia un somni, un somni tot seu i tot nou per a l’home, per a cadascun dels homes d’aquesta corrua. I Josep, el bon fuster de Natzaret, tenia un altre somni, ben diferent. Tal vegada el somni de passar la vida al costat de la seva promesa estimada, Maria, entre els encenalls del seu obrador, la bona olor de la fusta i del pa acabat de coure. Però Déu li proposa el seu somni, i l’hi proposa enmig del desconcert, del dolor, de la perplexitat: Josep, decebut, es proposava de repudiar Maria en secret. Aquest somni és un nom, un nom que conté un projecte de salvació: Jesús, el fill de David, el qui estira la llarga corrua de la humanitat i la salva del pecat. El somni de Déu és un nom i també un signe, el signe de la mare verge, la flor de la pobresa i de l’obertura radical que s’esbadella com un miracle de fecunditat sota l’escalf del sant Esperit.

Germans, no deixem morir els nostres somnis. Obrim-los, més aviat, al somni del bon Déu de l’Aliança, i esdevinguem nosaltres mateixos, amb Santa Maria, el seu somni, el somni somniat per Déu.

Glòria a vós, Senyor, Adonai, cap de la casa d'Israel, que al Sinaí donàreu la llei a Moisès i en féreu somni d’amor i d’esperança per a tot el poble. Pels segles dels segles. Amén.

Homilia: La font, el castell, el mercat

Dia 9 de novembre

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DEL LATERÀ

Ez 47,1-2.8-9.12; Sl 45,2-3.5-6.8-9 (R.: 5); Jo 2,13-22

Què celebrem, avui? No celebrem ni la festa d’un màrtir, ni d’un sant o d’una santa, ni un misteri de Jesucrist o de la Mare de Déu. Doncs, què celebrem? L’aniversari de la dedicació d’una església, és a dir, de la seva consagració, de la seva dedicació a Déu i al culte tributat a Déu com a casa de l’assemblea cristiana. I, de quina església? De la catedral de Roma, la Basílica del Laterà, la seu del papa com a bisbe de la Ciutat. Si hi aneu, llegiu la inscripció a les bases de les pilastres de l’accés principal: «OMNIUM URBIS ET ORBIS ECCLESIARUM CAPUT ET MATER», el cap i la mare de totes les esglésies de la ciutat i del món. Una frase solemne que vol expressar el misteri de la comunió eclesial de totes les esglésies locals a través del seu bisbe amb el bisbe de Roma que les presideix totes en la caritat.

Seguint les lectures i el salm que hem proclamat i cantat podríem esbossar una icona de l’església a partir de tres imatges: la font (1a lectura), el castell (salm responsorial) i el mercat (evangeli).

La font. La imatge de la font, molt estimada en la literatura patrística, sovint aplicada a l’altar mateix com a deu de la vida sacramental de l’Església, suggereix una església que tendeix a escampar-se, a vessar-se pel món. I ho fa com l’aigua, deixant per allà on passa un rastre de frescor i de vida. Recordem una bella frase de Tertul·lià: «Nosaltres, peixets, a imatge del nostre Peix, Jesucrist, naixem dins l’aigua i només si romanem dins l’aigua trobem la salvació» (De baptismo 1).

Un castell. Una imatge antagònica a l’anterior, segons com es miri, però també complementària. De fet el salm 45 la combina sàviament amb la imatge del riu, de la font. Més que d’un castell, parlem d’un punt de referència segur, de quelcom que no és relatiu, que s’aguanta ferm. I la fe és tot això. Un castell, una fortalesa, que des de dins ofereix protecció i ajuda, i, de lluny, es deixa albirar com un punt de referència, una orientació, una estrella per al camí.

Un mercat. Jesús es queixa a l’evangeli que hagin convertit en mercat la casa del seu Pare. Benet XVI, però, va aprofitar aquesta imatge del mercat, de l’atri —l’espai previ al temple pròpiament dit— per proposar una imatge d’església com a punt de trobada, com a àgora i fòrum de diàleg. Jesús mateix es proposa com aquest punt de trobada i d’intercanvi entre Déu i l’home.

Germans, per la fe accedim al misteri de la Font, en majúscula, que és Déu mateix. I també per la fe, una fe alegra en l’esperança i activa en la caritat, som cridats a derrocar les muralles i a fer del castell una ciutat (Sl 45), una plaça de mercat, un lloc d’intercanvi per a l’home i la dona d’avui. Perquè quan hi ha una trobada autènticament humana, en el diàleg i el respecte, la porta d’accés a Déu ja és oberta, i la Font pot començar a brollar portant la Vida fins i tot a l’Arabà i a la Mar Morta que són, per definició, el lloc de la Mort.

Fem-ho, doncs. Destruïm-lo, el temple, per deixar pas a l’Home, en majúscula, Jesucrist, fonament i pedra angular d’aquest lloc nou on Déu conviu amb l’home. Per sempre. Amén.

De cada dia

De cada dia

AL PRESIDENT DE LA REPÚBLICA

Els catalans, en general, tenim fama de ser gent agraïda i educada. De menuts ja ens ensenyen a donar les gràcies. Voldria ara, doncs, donar-ne fe, com a creient, com a català i també, perquè no, com a monjo de Poblet.

Gràcies, President Puigdemont.

El dia ja llunyà, el 3 de febrer, en què el President va visitar, privadament, casa nostra, va deixar, crec que en tots els monjos, una bona impressió. Personalment vaig copsar una mirada neta i una gran humilitat. I em vaig quedar amb això, i recordo que em va acompanyar força temps.

Ara, després de tot el que ha passat, després de la brutalitat de l’Estat Espanyol, de l’exercici d’indignitat desbordada i desbordant al qual hem assistit estupefactes, fins i tot per part de les instàncies més altes de l’Estat, ara, després de la proclamació de la República catalana pel nostre Parlament legítim, i havent escoltat darrerament el President de la República a l’exili, tot plegat, la seva figura, emergeix amb altíssima dignitat i em recorda molt la del president Companys.

S’ha dit que Companys va començar ric en la política i va acabar pobre. Al final del seu camí només li quedava l’alè, i uns peus descalços. I els va oferir per Catalunya, en un gest d’altíssima dignitat que ens honora a tots. El President Puigdemont, semblantment, s’ho ha jugat tot per la nostra República: la seva posició, la seva vida professional, la seva tranquil·litat personal i familiar, sobretot la de la seva esposa i les seves filles de les quals ens parlava amb emoció en la seva visita a Poblet. Amb un gest també d’altíssima dignitat que l’honora, ell i el seu govern, han renunciat a exposar el poble de Catalunya a una altra onada de violència com la que vàrem viure el dia 1 d’octubre.

Per tot això, gràcies President. Gràcies, perquè heu complert el que vàreu prometre. Gràcies perquè heu fet realitat el nostre somni. Com a català, com a cristià, com a monjo, gràcies President. Rebeu també el meu escalf. A les ombres acollidores del monestir, ara avergonyit per tanta indignitat com hem hagut de presenciar aquests dies, prego per vós, per la vostra família, per tots els vostres col·laboradors, i per la República que ja estimem.

Des del monestir

ESGLÉSIA I PROCÉS

Davant el «procés» molts ens hem preguntat quin paper ha de tenir l’Església, una església, entenem, encarnada en un poble, en una cultura, que s’expressa i prega amb una llengua concreta, que fa seus «el goig i l’esperança, el plor i l’angoixa» d’un poble concret. Comentaré dues actituds possibles de l’Església, a partir de dos fets reals, un de fora de Catalunya i l’altre de dins.

L’arquebisbe castrense Juan del Río va fer aquest piulet el dia 3 d’octubre, a les 21:46 h., sota una imatge de la bandera espanyola flamejant contra un cel blau: «Frente al independentismo fanático y violento, confiamos en Dios y nos unimos al Rey en su defensa de la libertad y del orden democrático».  En la seva nota del dia 20 de setembre, en plena operació contra la Generalitat, els bisbes que fan camí a Catalunya deien en la seva nota: «L’Església vol ser ferment de justícia, fraternitat i comunió, i s’ofereix per ajudar en aquest servei en bé del nostre poble».

Són dues actituds, certament contraposades, però totes dues possibles, reals. Cadascú podrà jutjar quina actitud és evangèlica i quina no, a la llum de les paraules de Jesús. El piulet de l’arquebisbe castrense, sota una apel·lació aparentment d’ordre espiritual —«confiamos en Dios»—, amaga un esperit bel·ligerant: «Nos unimos al Rey en la defensa de...». Els bisbes catalans, en canvi, situen l’església en l’àmbit semàntic del servei, de la justícia, de la fraternitat i de la comunió. Si l’un involucra Déu en una tasca que és totalment nostra, la tasca política —en el sentit ple d’aquesta paraula—, els altres apel·len a la realitat secularitzada —que és el lloc natural de la política—, l’única realitat en la qual és possible plantar la llavor de l’Evangeli.

En una futura República Catalana, en la qual l’Església catòlica no hauria de tenir cap privilegi, els seguidors de Jesús desitgem, ben segur, una església que es posi al servei del seu poble i que vulgui encarnar l’Evangeli com a llavor de justícia, de fraternitat i de comunió entre tots i entre totes.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1987, 22 octubre 2017

Homilia: El gra de blat

COMIAT D’EN LLUÍS-MANUEL SOLÀ JORDÀ

Barcelona, 17 octubre 2017

1 C 15,35-38.42-45; Sl 22,1-3.4.5.6 (R.: 4a); Jo 11,32-45

Estimats,

Ens hem trobat aquest matí per acomiadar una persona estimada, molt estimada. En Lluís-Manuel, que ha fet amb nosaltres una part del seu camí. És un moment important, per a ell certament, però també per a nosaltres. Un moment fort. Ple de dolor, de recança, d’enyorament, potser també ple d’impotència, i fins i tot de ràbia. Un moment fort per als pares, el tiet Manuel i la tieta Glòria, que han perdut un fill. Un moment fort per a la Reme, que ha perdut un company. Un moment fort per a la Marta i la Marina, que han perdut el pare. Un moment fort per al Jordi i la Mari Carmen, per a la Montserrat i el Joan, i per al Dani, que han perdut un germà. Un moment fort per a nosaltres, que hem perdut un cosí germà, un cosí estimat, el primer que se’n va. Un moment fort per a tots vosaltres, que heu perdut un amic, un company...

Què podem dir en aquest moment de dolor i de pèrdua? La mort, és veritat, quan ens toca de prop, ens fa pensar, ens suscita moltes preguntes, perquè ens posa al davant allò que som, pobres caminants per la vida que van deixant la pell, el plor, els anys i els afanys, pel camí pedregós, un camí fet d’alegries i de tristeses, d’èxits i de fracassos, de seguretats i de pors, un camí, però, que va seguint una estrella d’esperança en la nit, aquella que ben segur el bon Déu fa brillar per a cadascun de nosaltres, que va fer brillar per al Lluís-Manuel, que ha arribat al terme del seu camí.

Davant d’això, voldria comentar només dues coses, breus, a la llum de les lectures de la Paraula de Déu que hem escoltat. Sant Pau ens oferia la imatge del gra de blat per entendre una mica el sentit i el misteri de la mort. Jesús també va fer servir la mateixa imatge: «si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit» (Jo 12,24). Si pensem en la mort, i en la mort com a coronament d’una vida, si pensem en la mort com en la sembra d’un gra de blat, que ha de morir colgat a la terra per fer germinar una nova planta, potser podrem trobar una mica el sentit d’això que ens està passant. Penseu-hi, en aquesta imatge senzilla. Sembrarem una llavor, que morirà i es transformarà en una nova planta, en un nou gra, en un nou blat, en un nou pa, per a la taula de la Vida sense fi que el Senyor, el bon pastor, para davant nostre.

La segona cosa és l’escena de l’evangeli, una escena que ens parla de l’amistat. Jesús era l’amic de Llàtzer, i davant la seva mort experimenta com nosaltres indignació i dolor, es rebel·la interiorment i plora. Aquest plor és l’expressió del seu amor per l’amic, i l’amor, l’amistat, no és mai estèril. Crec que és l’única cosa que pot superar la mort.

Per això, ara, acompanyant el nostre estimat Lluís-Manuel, mirem d’oferir-li, encara, tot el nostre amor, tota la nostra tendresa, amb el nostre plor i amb una pregària, demanant al Pare del Cel que l’aculli als braços de la seva misericòrdia, del seu perdó, de la seva Amistat.

LLUÍS COMPANYS I JOVER

1934 - 6 octubre · 15 octubre - 2017

In memoriam

_______

Afusellat vas caure un jorn d’octubre,

colpit per una bala el digne pit;

el front serè i endins del cor ni un dubte:

als llavis «Catalunya», l’últim crit.

La terra dolça i aspra que estimares,

sollada per l’esput del vencedor,

a peu descalç, humil, la trepitjares,

oh President, a l’hora del dolor.

Lluís Companys, honor del nostre poble,

senyera i estendard de ciutadans:

la teva mort segella, bella i noble,

la dignitat i el nom de catalans.

De cada dia

COMUNICAT DELS ABATS DE POBLET I MONTSERRAT,
LES ABADESSES DE SANT BENET DE MONTSERRAT,

DE SANT PERE DE LES PUEL·LES
I DE SANTA MARIA DE VALLBONA,

DE LES PRIORES DE SANT DANIEL DE GIRONA

I DE SANTA MARIA DE VALLDONZELLA,

I DEL PRIOR DE SOLIUS

Montserrat, 2 d'octubre de 2017

Els nostres monestirs, responent a molts cristians que se’ns adrecen, volem aportar una paraula de pau davant els moments viscuts ahir. Ho fem «perquè els catòlics formem part d’aquest poble que tant estimem, i com ens ha recordat recentment el papa Francesc, “ningú no pot exigir-nos que releguem la religió a la intimitat secreta de les persones, sense cap influència en la vida social i nacional, sense preocupar-nos per la salut de les institucions de la societat civil, sense opinar sobre els esdeveniments que afecten els ciutadans” (Evangelii Gaudium, 183)», com ens recordaven els nostres bisbes l’octubre de 2014.

La situació de violència que es va viure ahir a Catalunya és deplorable; la resistència no es resol amb violència, sinó evitant d’arribar a aquesta situació extrema amb un diàleg sincer i pacífic entre les parts en conflicte; urgeix trobar una sortida pacífica i democràtica; com també ens deien ahir mateix alguns dels nostres pastors.

L’hora que viu Catalunya és cada cop més delicada. El moviment polític i social català ha estat sempre immensament i majoritàriament pacífic i voler aturar-lo amb la violència no és mai prou justificable ni prou proporcionat, ni tampoc elimina ni soluciona, sinó que agreuja el problema existent. De nou, «ni és la nostra intenció, ni ens pertoca prendre part per cap altra cosa que no sigui la pau, el diàleg, les llibertats d’expressió democràtica, la convivència social i el respecte als drets individuals i als del nostre poble» (Comunicat dels abats de Poblet i Montserrat de 21 de setembre de 2017). Condemnarem sempre la violència, sigui física, verbal o la que suposa negar la realitat, i lloarem una resposta sempre cívica i pacífica. Expressem el nostre rebuig a l’ús innecessari de la força per part de qualsevol grup o poder públic, que ha de ser el primer garant dels drets dels ciutadans.

Preguem per la pacífica i constructiva solució de qualsevol legítima reivindicació, no tornant a ningú mal per mal, sinó mirant de fer el bé a tothom (cf. Rm 12,17). Preguem perquè els polítics cerquin solucions i no deixin enquistar un problema que per la força, com la viscuda ahir, o amb posicions maximalistes, sols s’agreuja. Preguem més que mai per la pau social i el respecte als drets individuals i col·lectius de tots i cadascun dels ciutadans.

Com recordava el darrer comunicat de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola, aprovat per unanimitat, «en aquests moments greus, la verdadera solució del conflicte passa pel recurs al diàleg des de la veritat i la recerca del bé comú de tots, com senyala la doctrina social de l’Església. (...) Per fer possible aquest diàleg, honest i generós, que salvaguardi els béns comuns de segles i els drets propis dels diferents pobles que conformen l’Estat, és necessari que tant les autoritats de les administracions públiques com els partits polítics i altres organitzacions, així com els ciutadans, evitin decisions i situacions irreversibles i de greus conseqüències que els situïn al marge de la pràctica democràtica emparada per les legítimes lleis que garanteixen la nostra convivència pacífica.» (Declaració de la Comissió Permanent de la CEE de 27 de setembre de 2017).

Preguem perquè prevalgui la serenitat, el respecte, la concòrdia i la pau. 

De cada dia

PROPOSTA D'HOMILIA PER AL DIA 1 D’OCTUBRE

Aquest diumenge és molt diferent dels altres. Tots sabeu que hem estat convocats a un referèndum d'autodeterminació, i que la seva realització ha trobat molts obstacles. Més de quatre-cents preveres i quaranta diaques de tot Catalunya, de tots els bisbats i congregacions religioses, hem signat una declaració sobre aquest tema fonamentats en les paraules que el maig passat els nostres bisbes digueren ben clares: «Convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català». Més recentment, i precisament de cara al dia d'avui, ens van convidar a pregar per aquesta intenció i així mateix ho va fer la comissió permanent de la Conferència Episcopal Espanyola dimecres passat.

Nosaltres «considerem legítima i necessària  la realització d'aquest referèndum», i per això invitàvem «els catòlics i tots els ciutadans de Catalunya a reflexionar sobre la importància dels actuals esdeveniments i a votar en consciència». La nostra presa de posició, la fem pensant que, com sempre, l'Església del nostre país ha volgut estar «al servei del nostre poble», i molt especialment quan ha estat ultratjat en els seus drets fonamentals, tal com hem vist dissortadament en aquests dies.

Els cristians, i els preveres al capdavant, perquè creiem, com hem dit en l'oració introductòria, que Déu «mai no manifesta tant la seva omnipotència com quan perdona i es compadeix», volem tenir els mateixos sentiments que hem vist en Jesucrist. Sant Pau ens hi ha exhortat, i desitgem per a tothom, pacíficament, tot allò que «trobem en Crist de fortalesa d'ànima, d'amor que consola, de dons de l'Esperit, d'afecte entranyable i de compassió».

Només així podrem respondre amb promptitud a allò que Déu ens demani a cada moment, com el fill gran de la paràbola que acabem d'escoltar. Que sapiguem sempre fer la voluntat de Déu i respondre amb generositat a la nostra missió com a cristians i als nostres deures com a ciutadans del nostre país i del món. Catalunya, que té històricament unes arrels cristianes, també es mereix el dia d'avui l'aportació dels qui fem de la nostra fe l'estímul per a ser millors persones.

Homilia conjunta dels 400 capellans signants de la Declaració sobre l'autodeterminació de Catalunya

Comunicat conjunt dels Pares Abats

dels Monestirs de Poblet i de Montserrat

“Amb tota humilitat demanem als governants de Catalunya i d’Espanya un exercici de màxima prudència i responsabilitat per a un diàleg constructiu”

Montserrat/Poblet, 21 de setembre de 2017. Els abats dels monestirs de Poblet i de Montserrat, Fra Octavi Vilà i P. Josep M. Soler, han elaborat una comunicat conjunt arran del moment que viu Catalunya. És el següent:

L’hora que viu Catalunya és delicada i preocupant, cal un exercici de responsabilitat per part de tots, cal extremar la prudència dels governants, cal cercar i portar a la pràctica vies de solució als problemes plantejats.

Els nostres monestirs estan fortament arrelats en l’espiritualitat i la història de Catalunya. Ni és la nostra intenció, ni ens pertoca prendre part per cap altra cosa que no sigui la pau, el diàleg, les llibertats d’expressió democràtica, la convivència social i el respecte als drets individuals i als del nostre poble.

El dret a la participació en la vida política i social ha de ser garantit, en un estat democràtic, per aquells als quals correspon la responsabilitat de govern, que tenen l’obligació d’interpretar el bé comú del seu país escoltant la veu de la majoria i respectant alhora la dels qui es troben en minoria.

Amb tota humilitat demanem als governants de Catalunya i d’Espanya un exercici de màxima prudència i responsabilitat per a un diàleg constructiu.

Preguem a Santa Maria, sota l’advocació de Montserrat, patrona de Catalunya, pel nostre poble i la seva situació present.

_________________________________________                       

Departament de Premsa i Comunicació de Montserrat
93 877 77 75 / 606 942 948 / oscarbardaji@abadiamontserrat.net

Des del monestir

PERDOLENTIS

Aquesta setmana passada ens ha portat la memòria setembral de la Mare de Déu dels Dolors, just l’endemà de la festa gloriosa de l’Exaltació de la Santa Creu. Als peus de la creu, amb Santa Maria, hem pogut meditar en silenci, donant-hi voltes al fons del cor, com feia ella, el sofriment d’aquest estiu, que ens ha mostrat sense vels el rostre més obscè del Maligne.

Què vol dir meditar el dolor, o meditar en el dolor? En llatí, el títol d’aquesta memòria mariana és suggerent: De Beatae Mariae Virginis Perdolentis. Perdolentis, per-dolentis. És a dir, fent camí a través del dolor. Meditar en el dolor, meditar el dolor, vol dir fer camí a través del dolor, no pas restar-hi aturat, lligat, immòbil.

Els cristians no ens quedem aturats en el dolor; el dolor, en si mateix, no és un punt d’arribada, sinó un lloc de pas, un camí. És com la nit, que sempre és camí i preludi de l’albada. Maria no es queda als peus de la creu, aferrada a una fusta morta i corcada. Fa el camí del seu Fill, a través del seu mateix dolor, Ell que havia fet també el seu camí a través del dolor amorós de les entranyes de la Mare. Maria fa el camí del seu Fill vers la Pasqua, vers el Cenacle, vers la Comunitat, que és el Sagrament de la Pasqua, el lloc on tots els camins es tornen Pasqua i la Pasqua es torna camins d’Evangeli.

Els cristians ho fem així, fins i tot davant el sofriment més absurd, aquell que ens mostra impúdicament el rostre obscè del Maligne.

Us deixo amb unes belles paraules del papa Benet XVI, dites en un lloc on, sota l’esguard de Maria, el sofriment es torna camins: «Sabem que, per desgràcia, el sofriment que hem patit trenca els equilibris més ben assentats d’una vida, soscava els fonaments forts de la confiança, arribant fins i tot a vegades a fer-nos desesperar del sentit i el valor de la vida. És un combat que l’home no pot afrontar tot sol sense l’ajuda de la gràcia divina. Quan la paraula no sap ja trobar els mots adients, cal una presència amorosa; busquem llavors no únicament la proximitat dels parents o d’aquells a qui ens uneixen llaços d’amistat, sinó també la proximitat dels més íntims pel vincle de la fe. I qui més íntim que Crist i la seva Santíssima Mare, la Immaculada? Ells són, més que ningú, capaços d’entendre’ns i apreciar la duresa de la lluita contra el mal i el sofriment» (Lurdes, 15 setembre 2008).

Publicat a Catalunya Cristiana, 1982, 17 setembre 2017

Homilia, Càntic de retrobament

Dia 22 de juliol

SANTA MARIA MAGDALENA

Ct 3,1-4; Sl 62,2.3-4.5-6.8-9 (R.: 2b); Jo 20,1-2.11-18

A la riba occidental del Mar de Galilea, entre Cafarnaüm i Tiberíades, hi ha la petita ciutat de Magdala o Migdal, avui Khirbet Majdal. D’aquesta ciutat, segons els evangelis, provenia Maria Magdalena, una dona alliberada de set dimonis per Jesús i que el va acompanyar com a deixebla fidel fins a Jerusalem, als peus de la creu i a la vora del sepulcre, testimoni acreditada de la mort i de la resurrecció del seu Mestre. 

És molt significatiu que la perícope de Lluc 8,1-3, on l’evangelista esmenta Maria de Magdala en companyia dels Dotze amb altres dones benestants —Joana, Susanna— que assistien Jesús amb els seus béns, no fos mai llegida en la litúrgia de l’Església fins a la reforma del leccionari després del Vaticà II. I és que Maria Magdalena, amb tantes altres dones que trobem pels camins de l’Evangeli, ens mostra el rostre femení de l’Església, i ens ofereix una clau femenina de seguiment del Mestre i de comprensió del seu missatge. 

La litúrgia d’avui ens presenta Maria com l’esposa del Càntic que cerca, plena d’amor, el seu Estimat, pels carrers de la ciutat, amb les primeres clarors de l’alba. L’autor de l’evangeli que hem proclamat va voler rellegir i dramatitzar aquesta bella pàgina del Càntic, posant en escena Maria Magdalena, que cerca, sense trobar-lo, l’Estimat de la seva ànima, Jesús, el seu Mestre. Així el misteri de la Resurrecció del Senyor se’ns presenta com un itinerari que l’amor va clarificant, tot passant des de la imprecisió d’una absència —el sepulcre buit— a la concreció d’una presència i d’un trobament: el Mestre i Maria, que es retroben i inicien un diàleg d’amor. Un diàleg inacabat: «Corre, deixa’m, que encara no he pujat al Pare!» (Jo 20,17). Un diàleg inacabat que ara som cridats a reprendre, cada vegada que prenem l’Escriptura i en desglossem les paraules i deixem que, en llavis de Jesús, elles diguin el nostre nom.

És el diàleg de la vida, que floreix en un jardí, i que ens empeny a ser hortolans de l’Evangeli per fer de tants deserts, de tants llocs de mort, de tants sepulcres, buits o plens, conreus de fruit abundós, jardins de flors perfumades. Fem-ho, germans, cavem amb l’aixada que ens dóna Jesús cada matí de Pasqua, i, com Maria, anem a dir que l’hem vist i proclamem que sí, «que el seu amor val més que la vida» (Sl 62,4), per tal que «el bon anunci de la vida nova arribi als extrems de la terra» (prefaci de Santa Maria Magdalena).

Homilia, Colors de santedat

DIMECRES DE LA SETMANA XI DURANT L’ANY (I)

Dia 21 de juny: sant Lluís Gonzaga

2C 9,6-11; Sl 111,1-2.3-4.9 (R.: 1a); Mt 6,1-6.16-18

Avui donem gràcies pels dons que ha rebut l’Església, i que rebem ara, en aquesta Eucaristia, a través d’un seguidor insigne de Jesucrist, un soldat fidel de la milícia iniciada per sant Ignasi de Loiola, un servidor prudent que va saber esperar el retorn de l’Espòs amb el cos cenyit i els llums encesos: sant Lluís Gonzaga, patró de la joventut, un sant molt conegut i estimat, quan els sants eren encara coneguts i estimats i formaven part del nostre món, amb piadosa familiaritat, a través de les estampes, de les imatges dels temples o dels carrers, a casa, i fins amb el nom que rebíem a les fonts baptismals.

La comunió dels sants, coneguts i estimats, que poblen el nostre món, la nostra quotidianitat, és aquesta Amistat amb Crist, en majúscules, que ultrapassa els límits del temps i de l’espai, i que ens uneix a Ell en una sola abraçada, en una única sardana infinita que balla la dansa de l’eternitat al so de l’Esperit Sant.

Les lectures i el salm d’avui se’ns ofereixen com una paleta de colors amb els quals podem pintar prou bé la imatge d’un sant. D’un sant qualsevol. Triaré tres colors, i vosaltres podreu pintar el quadre, en el vostre cor, del sant que més us estimeu.

El primer color és la generositat, la del sembrador que no es reserva res del gra destinat a la sembra. La generositat és una disposició, una obertura del cor, que el situa tot ell receptiu al do de Déu. La generositat és el nom diví de la justícia, que sempre va més enllà dels seus propis límits. El segon color és la felicitat: «Feliç l’home», clama el salm. Feliç l’home que situa tota la seva vida en referència a Déu, que la viu d’acord amb el seu projecte, fent camí amb la brúixola dels Salms i de l’Escriptura, amb la confiança del temor i de l’amor de Déu que li il·luminen els passos, repartint als altres el que té i fent-los llum en la fosca. I el tercer color és l’autenticitat: l’almoina, la pregària, el dejuni, no són per a justificar-nos davant dels altres, ni tan sols davant de nosaltres mateixos, ni davant de Déu!, sinó per fer del seguiment de Crist un exercici de llibertat i de gratuïtat.

Contemplem sant Lluís, el seu cor sincer i les mans netes de culpa, i pugem amb ell a la muntanya santa. Oferim allà la tela senzilla de la nostra realitat, fràgil, feta de desig i d’esperança, i deixem-nos pintar per Déu un cor nou i un rostre nou, a semblança de Jesucrist, el Senyor ressuscitat, que ens alimenta amb el pa dels àngels. Amén.

Des del monestir

GLÒRIA AL PARE, AL FILL I A L’ESPERIT SANT

Cada any la ressaca del temps pasqual ens torna la solemnitat de la Santíssima Trinitat. Una festa, val a dir, una mica peculiar, en tant que no celebra pròpiament res. Una festa molt occidental, que deu el seu origen, sembla, a una missa votiva de la Santíssima Trinitat. Una festa, també, força estimada en l’àmbit del Cister, amb un detall remarcable: en els sermonaris cistercencs no hi trobareu mai el sermó corresponent a aquesta festa. Sembla que els abats cistercencs preferien descalçar-se en silenci davant el Misteri, com Moisès davant la bardissa encesa.

La rebo, aquesta festa, com un «Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant» posat al final del llarg i bellíssim «salm» del misteri de Crist que hem cantat des del primer diumenge d’Advent fins al diumenge de Pentecosta.

Just quan acabem de pouar l’aigua viva d’aquest Pou, ens hi aboquem, per escrutar-ne la pregonesa, per intuir-ne la frescor viva, per escoltar, a la Font mateixa, el doll de la vida. Intuïm, enmig de la foscor, l’espurneig viu de l’aigua, que brolla eternament en les profunditats.

Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant. Déu comunió, Déu amistat, Déu família, Déu donació, Déu acolliment. ¿No caldria que fos precisament això l’Església, donació i acolliment?

I l’home? «Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona» (Gn 1,27). Déu mirall de l’home i l’home mirall de Déu. M’agrada pensar en aquesta festa com en un mirall: l’home es mira en el mirall de Déu, Déu es mira en el mirall de l’home. La imatge i la mirada es tornen, també, acolliment. Com en la famosa icona de la Trinitat de Rublev.

Acabo amb l’antífona al càntic de Maria de les segones vespres de la Santíssima Trinitat. A Poblet la cantem en gregorià, amb una bella melodia escrita en el mode quart: «Us confessem amb tot el cor, us lloem i us beneïm a vós, Pare no engendrat, a vós, Fill unigènit, a vós, Esperit Sant defensor, Trinitat santa i indivisible. Glòria a vós eternament». L’home beneeix i lloa Déu en qui s’emmiralla i Déu mateix es torna lloança i benedicció en el mirall de l’home.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1968, 11 juny 2017

Homilia, Tobies i el ca

DISSABTE DE LA SETMANA IX DURANT L’ANY (I)

Tb 12,1.5-15.20; Sl Tb 13,2.6.7.8 (R.: 1b); Mc 12,38-44

Avui posem fi a la lectura del llibre de Tobit, que ens ha acompanyat breument en el nostre retorn al temps de la quotidianitat, acabades les solemnitats pasquals. Aquesta obra, escrita en grec durant l’exili del poble d’Israel, rellegeix la Sagrada Escriptura per als jueus que viuen dispersats entre altres pobles, altres cultures, altres religions, lluny de la seva pàtria. I el fil conductor és un viatge i la recerca d’un tresor. En aquest viatge, que té per protagonista el jove Tobies, fill de Tobit, i el seu ca, hi intervé un personatge misteriós, aparentment un home, però en realitat un missatger de Déu, l’àngel Rafael, que vetllarà perquè el viatge arribi a bon port. És aquest Déu discret que s’amaga sota l’embolcall de la realitat profana, per no cridar l’atenció. És així com Déu acompanya el seu poble.

Perquè Tobies, i Tobit, i Anna, són el poble, aquest poble que viu a l’exili i que malda per preservar la seva identitat, i aquesta identitat és el mateix nom de Tobit, o Tobies, que prové de la paraula hebrea tob, que vol dir bo, i designa Déu com a font de bondat, i el nom d’Anna, que designa la gràcia i el favor de Déu. El viatge de Tobies a la recerca del tresor —els deu talents de plata dipositats pel seu pare a casa de Gabael, a Ragues de Mèdia— és un pelegrinatge a la recerca d’aquesta bondat de Déu, que està implícita en la creació, però que no sempre sabem reconèixer. Vegeu-ne el signe en el peix pescat per Tobies al Tigris —un riu de l’exili, no un riu de la terra santa!—, que serà font de salut per a Tobit i per a Sara, l’esposa de Tobies. En efecte, d’aquest peix, que amaga la bondat de Déu en les seves entranyes, en brollarà la llum d’una nova fe per a Tobit, i la possibilitat d’una nova vida per a Sara i per a Tobies, per al poble que camina en l’exili, traginant com a únic equipatge la Llei de Déu, que és el nom del seu projecte amorós, a la recerca d’un tresor.

El mateix tresor de la viuda pobra de l’evangeli, dues petites monedes de no res, tota la nostra pobresa, a canvi de tota la bonesa de Déu.

El llibre de Tobit acaba amb un càntic esplendorós, del qual avui manllevem un breu fragment: és el càntic de l’enyorança de Jerusalem, el veritable tresor del poble, el «fonament de la seva joia» (Sl136,6), i el càntic de la missió del poble, mentre viatja pel món, una missió que li ve de Déu mateix per boca del seu àngel: «Vosaltres beneïu Déu i feu conèixer les seves meravelles!» (Tb 12,20). Així, el món profà, sabent-se beneït per Déu, «beneirà el seu sant nom per sempre més» (cf. Tb 13,18). Amén.

Homilia, O quanta vis amoris

VISITACIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

So 3,14-18; Sl Is 12,2-3.4bcd.5-6 (R.: 6b); Lc 1,39-56

Algun còdex de l’evangeli de Lluc atribueix a Elisabet el Magníficat, aquest càntic que, de manera quasi unànime, la tradició ha atribuït sempre a Maria. Pot resultar espiritualment suggeridor imaginar aquelles dues dones d’Israel, gràvides de maternitat i d’esperança, ajudant-se a confegir el càntic profètic de la salvació per excel·lència que és el Magníficat. Alguna cosa semblant al que fem els monjos al cor quan ens l’anem passant, verset a verset, acaronant les paraules, traient-les del fons de l’ànima amb l’embolcall de la veu i del cant. Sí, Maria i Elisabet, en diàleg profètic, són les autores del Magníficat. Si més no, de la lletra, ja que l’autor de la melodia és l’Esperit Sant, música de Déu.

I és així en la història de la salvació, per a cadascun de nosaltres. Nosaltres hi posem la lletra, i la música la hi posa Déu. Així aquesta història de salvació personal, teva i meva, com per a Maria i Elisabet, es va descabdellant en forma de diàleg, paraula a paraula, frase a frase, com un brodat fet entre dos, entre tu i jo, que hi posem la lletra, i Déu, que hi posa la música. El càntic de Maria, o d’Elisabet, el teu càntic, i el meu, esdevé profètic per la música, que hi posa Déu. Profètic, és a dir, un càntic que parla, un càntic que ens ajuda a interpretar i a cantar la realitat des de Déu, amb la música de Déu, i a copsar-ne el significat.

Fixeu-vos-hi, Déu, avui, en Maria, visita el seu poble. És una expressió que retrobarem al llarg de l’evangeli de Lluc. Déu és tan discret que quan s’apropa al seu poble ho fa visitant-lo, amb la discreció del qui va a la casa d’un altre i no a la pròpia. És el Déu amagat, avui en les entranyes de Maria, demà en l’absència del sepulcre buit. Un Déu amagat però present. Un Déu implícit, no pas explícit. Per això costa de reconèixer-ne la vinguda. Cap al final del seu itinerari, Jesús, plorant sobre Jerusalem, exclamarà: «No has sabut reconèixer el temps en què eres visitada» (Lc 19,44). És el càntic profètic, el magníficat, el qui ens ajuda a intuir la presència del Déu que porta la salvació. Elisabet, en efecte, intuirà aquest Déu amagat que ve a visitar-la en l’abraçada joiosa de «la mare del seu Senyor» (Lc 1,43), i és d’aquesta intuïció, que ve de l’Esperit Sant, que brollarà, amb força, tota la música del Magníficat.

Ho expressarem aquest vespre, amb l’antífona del Càntic de Maria, amb molta força: «O quanta vis amoris ... amb quina força d’amor s’abrandà l’ànima de la verge intacta quan, enduta per l’Esperit Sant, cantà tota joiosa: Magnificat anima mea Dominum, alleluia».

Cantem-lo doncs sempre, aquest càntic, amb la força de l’amor, amb Maria i amb Elisabet, que tipifiquen, com les santes dones anant i tornant del sepulcre, aquesta església joiosa de Pasqua que troba la seva benaurança en la fe en el Ressuscitat i en fa un càntic nou amb la música de l’Esperit Sant.

Des del monestir

L’ORDRE DELS FACTORS NO ALTERA EL PRODUCTE?

Durant la passada Vetlla Pasqual hem tingut la gran sort, a Poblet, potser per primera vegada en la història del vell monestir des que, al segle XII, el príncep Ahmet al-Mansur va demanar el baptisme per esdevenir el monjo Bernat, hem tingut la sort, deia, d’acompanyar un jove adolescent en la seva iniciació cristiana. Fa molts anys, quan estudiava, vaig fer un treball sobre aquest tema, a partir del tractat «De sacramentis» de sant Ambròs. Però no ha estat fins ara que he pogut presenciar l’administració dels sagraments de la iniciació en el seu ordre teològic correcte: primer el baptisme, seguit de la confirmació, amb la participació immediata en el sagrament de l’altar: talment com la posada en escena de les precioses catequesis mistagògiques que llegim aquests dies a l’Ofici de Vigílies.

Tots sabem que, malauradament, la pràctica normal en la iniciació dels infants fa que s’inverteixi l’ordre d’aquests sagraments, sense entrar en l’absurd que resulta separar-los en el temps, baptisme, confirmació i eucaristia, privant el neòfit —encara que es tracti d’un infant— del sagrament de l’altar, com si a un nadó se’l privés de la llet de la mare perquè no en pot capir la bondat i els beneficis per al seu organisme.

Crec que algun bisbe de casa nostra, o d’Espanya, potser —ho he llegit en alguna banda—, s’ha plantejat ja la possibilitat, no sé si la pràctica també, de conferir els sagraments, encara que separats en el temps, almenys en el seu ordre correcte, primer el baptisme, després la confirmació i, finalment, culminant el procés d’iniciació, l’eucaristia, i no l’eucaristia abans de la confirmació, com es fa habitualment.

Estic convençut que una pràctica sacramental correcta donaria bons fruits. I estic convençut també que les raons pastorals —que s’esgrimeixen per defensar la pràctica actual— són a posteriori, no a priori, de la pràctica litúrgica i sacramental.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1963, 7 maig 2017

Conferència

PER MOLTS O PER TOTS ELS HOMES?

Introducció

En els últims anys s’han produït alguns retocs, petits, però significatius, a la litúrgia, que afecten bàsicament la celebració de l’Eucaristia.

La litúrgia forma part de la tradició viva de l’Església, en la seva dimensió formal o externa i, no cal dir, en el seu contingut teològic més profund. És quelcom que rebem (perquè ens ho han transmès) i que nosaltres al nostre torn hem de transmetre. Pau ho testimonia i ho deixa prou clar adreçant-se als corintis en la seva primera carta: «La tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres ve del Senyor. Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat, prengué el pa, digué l’acció de gràcies, el partí i digué: “Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial.” I havent sopat féu igualment amb la copa, tot dient: “Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial.” Perquè cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que ell vingui» (1C 11,23-26). La tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres ve del Senyor. En aquestes paraules hi hauria la clau de la nostra fidelitat reverencial, del nostre respecte i de la nostra estima evers la litúrgia, que no és propietat nostra, ja que nosaltres estem solament al servei d’ella. D’això n’hem tingut un exemple eloqüent en el capteniment del papa Benet XVI, en la seva manera de celebrar la litúrgia (ars celebrandi), no com qui exerceix un domini damunt d’ella, sinó més aviat deixant-se portar per ella, cedint tot el protagonisme al Senyor de la glòria, que és el centre de la litúrgia de l’Església.

Malgrat tot, com a forma d’expressió de la fe d’un organisme viu, d’un cos viu, que és l’Església, i, a més, encarnat en una cultura, en una història, la litúrgia també és susceptible de canvis o d’adaptacions. Així, darrerament, s’ha modificat, per exemple, la rúbrica del ritu del lavatori dels peus del Dijous Sant que no permetia que hi fossin admeses dones sinó tan sols homes. S’ha inclòs el nom de sant Josep, de manera fixa, en les pregàries eucarístiques, al costat del de la Mare de Déu —Joan XXIII ja ho havia fet amb la pregària eucarística I o cànon romà, que aleshores era l’única existent—. Per no parlar, és clar, del profund aggiornamento que es va fer de tota la litúrgia després del Concili Vaticà II.

El darrer retoc, més que un retoc es tracta d’una restitució, i que a casa nostra ha entrat en vigor a partir d’aquest Diumenge de Rams, 9 d’abril de 2017, afecta el cor mateix de la pregària eucarística, i té la seva importància pel fet que, d’entrada, sembla que modifiqui l’abast salvífic universal de la mort de Jesús, del seu misteri pasqual.

La pregària eucarística

No serà sobrer que en recordem alguna cosa, que en fem alguna puntualització, abans d’entrar en el tema d’aquest retoc o d’aquesta restitució, que és l’objecte d’aquesta trobada d’avui.

Com bé sabeu la celebració eucarística, la missa, consta de quatre parts ben diferenciades. Una introducció breu, la litúrgia de la paraula, la litúrgia eucarística, i una conclusió breu.

a) Introducció

És el moment en què tots els qui ens hem reunit per celebrar el misteri de la salvació de Déu, convocats per l’Esperit del Ressuscitat, ens constituïm en assemblea orant. El qui presideix, el prevere, diu l’oració col·lecta com a certificació d’aquesta realitat litúrgica. A més, hi cantem unes aclamacions (el Senyor tingueu pietat) i un himne de lloança (el Glòria a Déu a dalt del cel) per acollir i celebrar la presència del Senyor enmig nostre. També hi demanem perdó per preparar-nos a la celebració de la divina litúrgia. La col·lecta dóna pas a la segona part.

b) Litúrgia de la paraula

El Senyor ressuscitat, en virtut del seu Esperit, es fa present en la paraula proclamada i escoltada, acollida en l’obediència de la fe. De l’Antic i del Nou Testament en fem diàleg orant mitjançant el Salm responsorial. El moment culminant és la proclamació de l’Evangeli, presència viva del mateix Senyor Jesús ressuscitat. El prevere o el diaca actualitzen aquesta paraula amb el seu comentari o homilia, al final de la qual renovem la nostra fe en un clima de lloança cantant o recitant el Credo. La litúrgia de la paraula desemboca en la pregària universal per les necessitats de tots els homes.

c) Litúrgia de l’eucaristia

La paraula —que simbòlicament hem posat abans damunt la taula de l’altar, dipositant-hi l’Evangeliari— es torna sagrament, aliment, pa de vida per a la nostra vida. Es tracta, sens dubte, del moment culminant de la litúrgia cristiana. En el gest de partir el pa i compartir la copa de vi es fa present, realment present el Senyor ressuscitat, com ho varen experimentar els deixebles d’Emmaús, en el prou conegut i rellegit relat pasqual de Lluc 24,13-35.

Aquesta litúrgia, que comença amb la presentació de les ofrenes del pa i del vi, sobre les quals el sacerdot diu la segona oració important de la missa, l’oració sobre les ofrenes (que abans es deia en secret, secreta), posa en escena, o en acte, si voleu, la gran pregària de l’església, la pregària per excel·lència, que és la pregària eucarística, en llenguatge més tècnic, l’anàfora (una paraula grega que significa literalment «fer pujar»). També se’n diu el «cànon». Cànon vol dir literalment regle (era la canya que servia per a mesurar), regle o regla, norma. Aquesta pregària consecratòria de les ofrenes del pa i del vi per tal que esdevinguin sagrament del Ressuscitat, al principi era improvisada, sota la inspiració de l’Esperit Sant, com ho explica bé sant Justí (100-164) en la seva primera apologia adreçada a l’emperador Marc Aureli: «I tot seguit, com ja hem dit, acabades les pregàries, es porta pa, vi i aigua: i el qui presideix pronuncia segons les seves forces pregàries i accions de gràcies, i el poble respon “Amén”; després es distribueixen els dons sobre els quals s’ha pronunciat l’acció de gràcies, i combreguen tots, i els diaques s’encarreguen de portar-ne als absents». Amb el temps, però, caldrà posar fre a la improvisació i establir una pregària normativa per a aquest moment. Per això se’n diu cànon. Amb la reforma després del Vaticà II, però, es prefereix aquesta altra denominació, més expressiva, de pregària eucarística.

Fins a la reforma del Vaticà II, en el ritu romà hi havia una sola pregària eucarística, que es coneix amb el nom de «cànon romà», i que actualment, en el missal romà, figura com a pregària eucarística I. És la més llarga, i la recordareu perquè s’hi esmenten, abans i després de la consagració, una tirallonga de sants i santes, bàsicament màrtirs de l’església romana. El papa sant Joan XXIII hi va fer introduir el nom de sant Josep, al costat del de la Mare de Déu, que, darrerament, s’ha inclòs també en totes les altres pregàries eucarístiques. Amb la reforma i el nou missal, es van crear tres noves pregàries eucarístiques, diguem-ne oficials. En apèndix, encara, hi ha quatre altres possibles anàfores: dues anomenades de reconciliació, una per a circumstàncies diverses (amb quatre variants), i una altra per a infants (amb dues variants).

El moment culminant de la pregària eucarística és el que s’anomena relat de la institució, i que normalment solem designar amb el nom de consagració. En realitat, aquest relat, és a dir, la repetició de les mateixes paraules de Jesús en l’últim sopar, s’insereix en el que anomenem memorial. Fem memòria —anamnesi, una memòria que actualitza allò que es commemora— del misteri pasqual del Senyor Jesús, i aquesta memòria d’alguna manera culmina, es concentra, es focalitza, en el relat de la institució, que evoca el gest de Jesús de partir el pa i repartir la copa com a anticipació i sagrament de la seva ofrena pasqual a la creu, repetint les seves mateixes paraules. Aquest memorial el precedim d’una lloança a Déu Pare per l’obra redemptora de Jesús, és el prefaci, l’única part variable de la pregària eucarística romana. El prefaci comença amb aquelles paraules: «El Senyor sigui amb vosaltres... Amunt els cors... Donem gràcies al Senyor Déu nostre», en forma de diàleg del sacerdot amb l’assemblea. I acaba amb el cant del Sanctus, «Sant, Sant, Sant», per mitjà del qual ens unim a la lloança del cel. El memorial de les obres del Senyor i l’actualització de la seva eficàcia salvadora no seria possible sense la invocació de l’Esperit Sant. Per això, abans i després de la consagració hi ha una invocació de l’Esperit Sant, que s’anomena epiclesi, la primera sobre les ofrenes del pa i del vi, perquè es converteixin en el Cos i la Sang del Senyor, i la segona sobre la mateixa assemblea, perquè tot participant del sagrament de l’altar s’edifiqui com a cos de Crist en la unitat de la caritat. En aquesta gran pregària eucarística també hi incloem unes intercessions pels vius i pels difunts, i hi expressem la nostra comunió eclesial, com a cos de Crist, amb l’esment del papa i del bisbe del lloc. La pregària eucarística culmina amb una doxologia o lloança final a la Santa Trinitat («Per Ell, amb Ell, i en Ell (Crist), vós, Déu Pare omnipotent, en la unitat de l’Esperit Sant, rebeu tot honor i tota glòria pels segles dels segles.»), a la qual tots responem amb un sonor «Amén». Que dóna pas al ritu de la comunió, al qual ens preparem amb la pregària del Parenostre i amb el gest de la Pau. Aquest ritu preparatori de la comunió té un moment important, que es diu fracció del pa, quan el sacerdot parteix en trossos el pa consagrat per tal de poder-lo repartir, evocant l’ofrena sacrificial de Jesús, que es fa ell mateix pa partit per a tots els homes. Mentre es fa la fracció del pa, després del Parenostre i de la pau, es canta l’Anyell de Déu. I, tot seguit, els fidels s’aixequen per accedir en processó a combregar, mentre es canta un cant apropiat.

d) Conclusió

L’oració postcomunió conclou la litúrgia eucarística i dóna pas a la conclusió de la celebració, amb la benedicció sobre el poble, i el comiat o enviament: «Germans, aneu-vos en pau» (el famós «Ite, missa est»). Som enviats a viure, a concretar tot allò que hem celebrat.

Per molts o per tots els homes

Entrem, doncs, en la reflexió objecte d’aquesta conferència, que ens ha portat d’entrada a fer una petita catequesi sobre l’estructura i el sentit de la nostra principal celebració litúrgica, aquella que ens distingeix i ens identifica com a creients en el Ressuscitat, que és l’Eucaristia, o la Santa Missa.

En la fórmula de la consagració del calze, des de la traducció a les llengües vernacles del missal, també el català, es diuen aquestes paraules, són les paraules de Jesús en l’últim sopar, el relat de la institució, però amb un lleu canvi:

PRENEU I BEVEU-NE TOTS,

QUE AQUEST ÉS EL CALZE

DE LA MEVA SANG,

LA SANG DE L’ALIANÇA NOVA I ETERNA,

VESSADA PER VOSALTRES

I PER TOTS ELS HOMES,

EN REMISSIÓ DELS PECATS.

FEU AIXÒ, QUE ÉS EL MEU MEMORIAL.

El quid de la qüestió es troba en aquesta expressió, «per tots els homes», i que a partir d’ara se substitueix per l’expressió «per molts»: «la sang de l’aliança nova i eterna, vessada per vosaltres i per molts». I és aquí on sorgeix el problema, ja que, aparentment, sembla que neguem, al cor mateix de la celebració eucarística, l’abast universal, «per tots els homes», del sacrifici de Jesús a la Creu. Com si ara l’Església ens digués que, realment, no és així, que Jesús no va morir per tots els homes.

El problema arrenca de les primeres traduccions del Missal Romà a les llengües vernacles després del Concili Vaticà II, quan es decideix traduir, interpretant-la, l’expressió «pro multis» de la fórmula llatina de consagració del calze, per «per tothom», o, en els nostres missals, «per tots els homes».

Però, d’on ve aquesta expressió, «pro multis», en la fórmula de consagració?

a) Pro multis (per molts)

La fórmula original de consagració del calze, la que ens ha transmès la tradició, i que s’ha anat mantenint intocable en les successives edicions del Missale Romanum, és la següent:

ACCÍPITE ET BÍBITE EX EO OMNES:

HIC EST ENIM CALIX SÁNGUINIS MEI

NOVI ET ÆTÉRNI TESTAMÉNTI,

QUI PRO VOBIS ET PRO MULTIS EFFUNDÉTUR

IN REMISSIÓNEM PECCATÓRUM.

HOC FÁCITE IN MEAM COMMEMORATIÓNEM.

PRENEU I BEVEU-NE TOTS,

QUE AQUEST ÉS EL CALZE

DE LA MEVA SANG,

LA SANG DE L’ALIANÇA NOVA I ETERNA,

VESSADA PER VOSALTRES I PER MOLTS,

EN REMISSIÓ DELS PECATS.

FEU AIXÒ, QUE ÉS EL MEU MEMORIAL.

En aquesta fórmula hi convergeixen, i això és molt important, les dues tradicions complementàries del relat de la Cena pasqual de Jesús que trobem en el Nou Testament, la que ens transmeten Marc i Mateu, i la que ens transmet Lluc, i també Pau, amb un matís diferent. Ja sabeu que l’evangeli de Joan no conté un relat de la institució de l’Eucaristia, en el seu lloc hi trobem el del Mandatum o rentament dels peus (Jn 13,1-15).

Mirem els textos evangèlics d’aquestes dues tradicions, complementàries, i que, com he dit, el missal va unir feliçment en el relat litúrgic de la institució al cor de la pregària eucarística, el venerable i antiquíssim cànon romà.

— Mc 14,23-24: «Després [Jesús] prengué una copa i, dita l’acció de gràcies, els la passà, i en begueren tots. I els va dir: “Això es la meva sang de l’aliança, que serà vessada per molts”».

— Mt 26,27-28: «Aleshores [Jesús] prengué una copa i, després de dir l’acció de gràcies, els la passà tot dient: “Beveu-ne tots, que això es la meva sang de l’aliança, que serà vessada per molts en remissió dels pecats”».

— Lc 22,19-20: «Després prengué pa, va dir l’acció de gràcies, el partí i els el donà tot dient: “Això és el meu cos, que és lliurat per vosaltres. Feu això en recordança meva”. Semblantment la copa, després de sopar, dient: “Aquesta copa és la nova aliança en la meva sang, que és vessada per vosaltres”».

— 1Co 11,23-24: «Jo, efectivament, vaig rebre del Senyor la mateixa tradició que us he transmès que el Senyor Jesús, la nit que havia de ser lliurat, prengué pa i, després de donar gràcies, el partí i digué: “Això és el meu cos, lliurat per vosaltres; això, feu-ho per la meva commemoració”. Semblantment féu també amb la copa, després d’haver sopat, i digué: “Aquesta copa és la nova aliança en la meva sang; això, feu-ho, cada vegada que en beureu, per la meva commemoració”».

De Marc i Mateu el missal ha manllevat l’expressió «per molts», que també es podria traduir «per una multitud», «per un gran nombre». Jesús, doncs, ha vessat la seva sang, la sang de la nova aliança, per un gran nombre, per molts, segons Marc i Mateu. En canvi, Lluc (i Pau) aporten aquest matís complementari, més concret, més íntim: «per vosaltres», en comptes del «per molts». Per a Lluc, i per a Pau, l’ofrena sacrificial de Jesús s’inscriu en el marc més íntim i reduït dels deixebles, de l’església, si voleu, de la comunitat que reconeix en la fracció del pa la presència del Ressuscitat. En Marc i en Mateu, la mirada va més enllà del cenacle: el valor salvífic de l’ofrena de Jesús ultrapassa el cercle dels deixebles.

El relat de Marc i Mateu, el «per molts», l’hauríem de complementar, encara, amb aquest altre text de Mateu, que utilitza la mateixa expressió «per molts». Es tracta de Mateu 20,17-28: «Mentre Jesús pujava a Jerusalem va prendre a part els dotze deixebles i pel camí els digué: —Ara pugem a Jerusalem, i el Fill de l’home serà entregat als grans sacerdots i als mestres de la Llei, el condemnaran a mort i el posaran en mans dels pagans perquè l’escarneixin, l’assotin i el crucifiquin; però el tercer dia ressuscitarà. Llavors la mare dels fills de Zebedeu va anar amb els seus fills a trobar Jesús i es prosternà per fer-li una petició. Jesús li preguntà: —Què vols? Ella li respongué: —Mana que aquests dos fills meus seguin en el teu Regne l’un a la teva dreta i l’altre a la teva esquerra. Jesús contestà: —No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo he de beure? Ells li responen: —Sí que podem. Jesús els diu: —Prou que beureu la meva copa, però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat. Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra els dos germans. Jesús els cridà i els digué: —Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per molts». I el seu paral·lel, Marc 10,35-45.

Es tracta d’un relat preparatori del gran relat de la Passió, que, d’alguna manera, vol esbrinar-ne el sentit. Passa tot pujant a Jerusalem, tot fent camí, i Jesús mateix subratlla aquesta idea: «ara pugem a Jerusalem», el lloc de la passió. Es tracta de capir el valor, l’abast del que farà Jesús a Jerusalem, d’aquest seu servei que és el donar-se en rescat de molts. Servei, la paraula clau, per entendre una mica tot aquest entrellat. Jesús no ha vingut per a ser servit, sinó a servir. Aquest és el seu veritable «ministeri», valgui la redundància, el sentit de la seva missió: el servei als altres, el servei radical, aquell que posa la pròpia vida a disposició dels altres, per a la vida dels altres, en lloc de la vida dels altres.

I aquesta expressió, servei, servidor, situa Jesús en la línia d’un misteriós personatge, cabdal en la teologia del rescat a Israel, que és el del servent del Senyor, en concret, el del servent sofrent que trobem ben dibuixat en el capítol 53 del profeta Isaïes, un text, precisament, que llegim la tarda del Divendres Sant com a catequesi del misteri de la Creu de Jesús, el Fill de Déu i Servidor dels homes.

Es tracta del cant quart del Servent del Senyor (ebed Adonai) (Isaïes 52,13-53,12), un personatge misteriós, entre individual i col·lectiu —aquest servent podria designar tot seu poble i la seva missió en el món, enfront dels altres pobles— que assumeix en la seva pròpia història, en la seva pròpia carn, el destí de tots els altres i esdevé així penyora de rescat per als altres. Aquest cant quart del servent està preparat per tres cants precedents,

Isaïes 42,1-9

Isaïes 49,1-6

Isaïes 50,4-9

que van dibuixant el perfil interior d’aquest personatge, que porta una missió de part de Déu, i que, amb el seu destí, es vol causa de salvació per al poble. És el qui «ha de portar la justícia a les nacions», això és, ha d’ajustar-les i obrir-les al projecte salvífic de Déu.

Jesús, doncs, s’identifica amb aquest personatge, i entén a la seva llum, a la llum del Servent del Senyor, la seva pròpia missió i el significat d’allò que Déu el seu Pare li demana. I també l’Església, la comunitat, que escriu i s’identifica amb aquests relats, hi troba claus valuoses de comprensió de la persona, del missatge i de la missió del seu mestre i senyor, Jesús de Natzaret, sobretot del significat, del sentit de la seva mort a la Creu, de la mort del Just, de l’Innocent: «Després de les proves de la seva ànima, [el meu servent] veurà la llum, se sadollarà amb la seva ciència. Just, el meu Servent en justificarà molts, i portarà les seves culpes» (Isaïes 53,11s).

Per això, en el relat del darrer sopar, segons Marc i Mateu, en anticipar el significat de la seva ofrena a la Creu amb el gest de partir el pa i repartir la copa, Jesús fa servir la mateixa expressió del càntic del servent sofrent: «Això es la meva sang de l’aliança, que serà vessada per molts», aquests «molts» reben tota justícia i tota salvació de la justícia del Just sofrent, el Servent del Senyor, Jesús. És aquest «molts», «per molts», «pro multis», el que ens ha transmès la tradició litúrgica del relat de la institució, sàviament aparellat amb el matís més concret «per vosaltres» de la tradició de Lluc i de Pau, que ja hem comentat abans: «vessada per vosaltres i per molts».

b) Pro omnibus (per tots)

«Molts», Is 53,11. Es tracta d’un terme hebreu, un adjectiu, (rab,), que es troba, per exemple, en l’arrel de la paraula «rabí», i que indica superioritat, algú que està per damunt, i també una gran quantitat. Si hi posem l’article, que no és el cas en la cita original d’Isaïes, ni tampoc en Mateu i Marc, «els molts», encara augmentaria el seu valor, i aleshores es podria traduir més pròpiament «per una multitud». L’exegesi considerava, i encara ho podeu llegir en una nota a la BCI, que aquest terme, en el grec del Nou Testament (pollois), seria un semitisme que equivaldria a «per tothom». Un semitisme, què vol dir? L’hebreu és una llengua molt poc conceptual, molt concreta, molt plàstica. Per expressar la totalitat, faria servir una mena de plural absolut: «molts homes» voldria dir «tots els homes», no es pot expressar la totalitat en abstracte, sinó com la suma de molts. Però, de fet, el text diu «per molts», i no per tothom. I és l’expressió que ens han transmès en boca de Jesús, en el darrer sopar, Marc i Mateu. En l’actualitat ja no és tan clar aquest consens exegètic que hi havia als anys 60, quan es feien les traduccions dels llibres litúrgics a les llengües modernes.

Quan es va fer la traducció, doncs, es va fer en realitat una interpretació. Es va incloure la interpretació en la traducció, i es va optar per traduir «per tothom», o «per tots els homes», en lloc de «per molts».

I per què es va optar per aquesta traducció-interpretació? Perquè és veritat que Jesús ofereix la seva vida per la salvació de tots els homes, que l’abast salvífic del seu misteri pasqual és per a tothom, arriba a tothom, i que, en aquest «per molts» hi inclou en realitat tots els homes i totes les dones.

— Rm 8,32: « Ell, que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que l’oferí per tots nosaltres».

— 2Co 5,14-15: «La caritat del Crist ens obliga; hem comprès això: que un va morir per tots, i, per tant, tots van morir; i ell va morir per tots, perquè els qui viuen ja no visquin més per ells, sinó per aquell qui morí i ressuscità per ells».

— 1Tm 2,5-6: «La caritat del Crist ens obliga; hem comprès això: que un va morir per tots, i, per tant, tots van morir; i ell va morir per tots, perquè els qui viuen ja no visquin més per ells, sinó per aquell qui morí i ressuscità per ells».

— Ap 7,9: «Després d’això, vaig veure encara una gran multitud, que ningú no hauria pogut comptar, de tota nacionalitat i de totes les tribus, pobles i llengües, que estaven drets davant el setial i davant l’Anyell».

Sobretot perquè, amb Pau, entenem que Jesús és el nou Adam, l’home nou, que recapitula el camí de tota la humanitat, un camí lluminós i de plenitud. En el «molts» de Jesús hi són continguts, ben cert, «tots» els homes. De fet Jesús és la primícia d’aquesta nova humanitat que camina cap al seu nou Destí, amb majúscules.

c) El «tots» en el «molts»

El fet que Jesús, segons els relats de Marc i Mateu de l’últim sopar, utilitzi l’expressió «per molts», i, segons Lluc i Pau, l’expressió «per vosaltres», que el missal va unir, indica una voluntat de concreció, per part de Jesús, i és, al meu entendre, l’element correcte per a resoldre i entendre aquesta qüestió.

És a dir, al «tots», a la universalitat de la salvació de Jesús, només s’hi pot arribar passant «pel molts», «pel vosaltres», pel mi i pel tu. És l’economia de l’encarnació, la manera com Déu es proposa als homes, els surt a l’encontre, sempre en diàleg i com a ofrena a un tu personal, ell que és també un tu personal, sempre inscrivint-se com a relat en una història concreta.

Jesús a la Creu mor per tots els homes, però aquest tots està format pel cadascun de nosaltres, éssers personals, amb un nom, amb una història concreta, amb un camí de fe. Quan el contemplem a la Creu, quan l’acompanyem el Sepulcre, com avui, és bo que pensem en tantes trobades personals de Jesús amb éssers personals, concrets, que tenen un nom. És curiós que el relat de Mateu 20,17-28 que hem adduït abans, el de la mare dels fills de Zebedeu, on Jesús es presenta com el servidor que dóna la vida en rescat de molts, continuï amb el relat del cec de Jericó (20,29-34, dos cecs en Mateu!): molta gent segueix Jesús, però Jesús es deixa acollir només per dos cecs, que li surten a l’encontre. I en el relat paral·lel de Marc (Mc 10,46-52), encara es concreta més, és un cec, amb nom, Bartimeu, el qui li surt a l’encontre i és acollit per Jesús en una trobada personal, en contrast amb la multitud dels deixebles i de la gent que l’acompanya. Aquest relat fa de nexe amb el relat de la passió, del qual Jesús ha anticipat ja el sentit amb motiu de la petició de la mare dels fills de Zebedeu.

Igualment, en Joan, en el relat del rentament dels peus, que substitueix el de la institució de l’Eucaristia, hi ha una concreció en la relació de Jesús amb Pere i els altres deixebles: «si no et rento no pots tenir part amb mi», si no et rento a tu, Pere, a tu, Joan, a tu, Jaume, a tu, Bartomeu, a tu, Andreu, etc. Per això diu Jesús, això que jo us he fet, concretament a vosaltres, feu-vos-ho també vosaltres, concretament, els uns als altres.

Conclusió

Per tant, hem d’acollir aquest canvi en la pregària eucarística, aquesta restitució de la fórmula més precisa del «per molts», tal com sempre l’Església la recitada, juntament amb el «per vosaltres», com una manera concreta de participar, d’unir-nos, i de deixar-nos atènyer pel misteri pasqual de Jesús, d’acceptar el convit de seure a la seva taula. I també com una mostra de respecte a les paraules de Jesús tal com la tradició ens les ha transmeses. Ho fa notar el papa Benet XVI en una carta als bisbes alemanys de 2012, comentant precisament aquesta qüestió: «Respecte reverencial de l’Església per la paraula de Jesús, fidelitat de Jesús a la paraula de l’Escriptura: aquesta doble fidelitat és la raó concreta de la fórmula “per molts”. En aquesta cadena de reverent fidelitat, ens inserim també nosaltres amb la traducció literal de les paraules de l’Escriptura». Jesús és fidel a la paraula de l’Escriptura, apropiant-se i aplicant-se l’expressió «per molts» d’Isaïes 53,11. I l’Església és fidel a les paraules de Jesús, i molt més en aquest moment sagrat de la consagració del pa i del vi, al cor de la pregària eucarística, al cor de l’Eucaristia.

La concreció obre la porta a la dimensió del compromís. Aquesta concreció amb la qual ens ateny la força salvadora de Jesús en el seu misteri pasqual ens compromet a fer-la arribar també a molts altres, a tots. Els «molts» tenen la responsabilitat dels «tots». És la missió d’Israel que reassumeix l’Església, ser llevat de la salvació i de la benedicció de Déu per tots els homes al cor del món, al cor de la realitat, com el llevat amagat en la pasta, com una llavor colgada, com un tresor amagat... però això solament després d’haver-ne fet una experiència concreta i personal.

Aquesta Nit Santa en podrem fer també una experiència d’això, quan unirem la renovació de les nostres promeses baptismals a les que farà, en primera persona, l’Àlex Romero, el jove catecumen que, després d’haver-s’hi preparat, rebrà el baptisme i es trobarà personalment i concretament amb el Ressuscitat que, sortint-li a l’encontre en els sagraments de l’Església, el crida pel seu nom, tal com ens crida també a tots nosaltres pel nostre nom.

«Jesús li diu: —Dona, per què plores? Qui busques? Ella, pensant-se que era l’hortolà, li respon: —Senyor, si te l’has emportat tu, digues-me on l’has posat, i jo mateixa me l’enduré.» Li diu Jesús: —Maria! Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus: —Rabuní, que vol dir “mestre”» (Joan 20,15-16).

Conferència dictada a Poblet, el Dissabte Sant, 15 d'abril de 2017