dimecres, 1 de novembre de 2017

De cada dia

AL PRESIDENT DE LA REPÚBLICA

Els catalans, en general, tenim fama de ser gent agraïda i educada. De menuts ja ens ensenyen a donar les gràcies. Voldria ara, doncs, donar-ne fe, com a creient, com a català i també, perquè no, com a monjo de Poblet.

Gràcies, President Puigdemont.

El dia ja llunyà, el 3 de febrer, en què el President va visitar, privadament, casa nostra, va deixar, crec que en tots els monjos, una bona impressió. Personalment vaig copsar una mirada neta i una gran humilitat. I em vaig quedar amb això, i recordo que em va acompanyar força temps.

Ara, després de tot el que ha passat, després de la brutalitat de l’Estat Espanyol, de l’exercici d’indignitat desbordada i desbordant al qual hem assistit estupefactes, fins i tot per part de les instàncies més altes de l’Estat, ara, després de la proclamació de la República catalana pel nostre Parlament legítim, i havent escoltat darrerament el President de la República a l’exili, tot plegat, la seva figura, emergeix amb altíssima dignitat i em recorda molt la del president Companys.

S’ha dit que Companys va començar ric en la política i va acabar pobre. Al final del seu camí només li quedava l’alè, i uns peus descalços. I els va oferir per Catalunya, en un gest d’altíssima dignitat que ens honora a tots. El President Puigdemont, semblantment, s’ho ha jugat tot per la nostra República: la seva posició, la seva vida professional, la seva tranquil·litat personal i familiar, sobretot la de la seva esposa i les seves filles de les quals ens parlava amb emoció en la seva visita a Poblet. Amb un gest també d’altíssima dignitat que l’honora, ell i el seu govern, han renunciat a exposar el poble de Catalunya a una altra onada de violència com la que vàrem viure el dia 1 d’octubre.

Per tot això, gràcies President. Gràcies, perquè heu complert el que vàreu prometre. Gràcies perquè heu fet realitat el nostre somni. Com a català, com a cristià, com a monjo, gràcies President. Rebeu també el meu escalf. A les ombres acollidores del monestir, ara avergonyit per tanta indignitat com hem hagut de presenciar aquests dies, prego per vós, per la vostra família, per tots els vostres col·laboradors, i per la República que ja estimem.