divendres, 4 de juliol de 2008

Homilia, 4 juny 2008

Dia 4 de juliol
LA DEDICACIÓ DE LA CATEDRAL DE TARRAGONA
2Cr 5, 6-10. 13-6, 2; Sl 45, 2-3. 5-6. 8-9 (R.: 5); Lc 19, 1-10

L’evangeli de Zaqueu ens ofereix com dues imatges, com dues icones de l’església. Diguem-ne alguna cosa.

Primera icona: la figuera, el sicòmor. L’església és la figuera on ens enfilem els qui som petits d’estatura, per tal de veure passar Jesús. L’església és la figuera on, els qui ens hi hem enfilat, som ullpresos per la mirada tendra de Jesús que passa. La figuera, un arbre. Amb tantes ressonàncies a l’Escriptura: l’arbre de la vida i l’arbre del bé i del mal, la vara de Moisès, la vara d’Aharon, la soca de Jesè, … l’arbre de la creu on penja la Vinya saludable de la nostra Terra Promesa. Amb Jesús, a les espatlles de Jesús, tota la humanitat, pobra i petita, s’ha enfilat a l’arbre de la creu per veure Déu, per deixar-se mirar i ullprendre per Déu.

Segona icona: la casa. «Zaqueu, baixa de pressa, que avui he de posar a casa teva». L’església, una casa. De fet, a les primeries, del lloc de reunió, els fidels cristians en deien la «domus ecclesiæ», la casa de l’església. L’església és la casa on acollim el Crist que passa, la casa de l’esdeveniment joiós, salvífic, d’aquest acolliment: en acollir Jesús som nosaltres els acollits, els perdonats, els salvats, els estimats, com Zaqueu, com Marta i Maria, com Simó el Leprós, com Leví, com els dos d’Emmaús …

Una figuera, una casa (o una tenda) … fixeu-vos, són els mateixos elements d’aquell altre relat del llibre del Gènesi en què Abraham, sense saber-ho, va acollir Déu que passava amagat en els tres misteriosos caminants, a l’ombra de l’alzina, a l’atri de la seva tenda, i es va trobar també ell acollit pels qui tan bellament acollia: «Avui s’ha esdevingut la salvació en aquesta casa —diu Jesús—, perquè aquest home també és fill d’Abraham».

L’església ha estat i és per a nosaltres, sobretot, el lloc i l’avui d’aquest «també». Nosaltres que no érem fills d’Abraham, fills de la promesa, fills del somriure i de la joia de Déu, n’hem estat fets «també» gràcies a un encontre amb Jesús. Cadascú pot pensar i agrair del fons del cor el seu Jericó, la seva figuera, la casa del seu acolliment, allà on va començar tot: una vida nova, una amistat nova, una mirada nova, una alegria nova.

Avui, però, donem gràcies per la nostra «ecclesia mater» de Tarragona, «l’església de Pau i la seu de Fructuós», i en comunió amb el nostre pastor, el bisbe Jaume, preguem per tota l’Esglé­sia, i la sentim ben nostra, estesa d’orient a occident.

dimecres, 2 de juliol de 2008

Homilia, 2 juliol 2008

DIMECRES DE LA SETMANA XIII/II DURANT L’ANY
Am 5, 14-15. 21-24; Sl 49, 7. 8-9. 10-11. 12-13. 16bc-17 (R.: 23b);
Mt 8, 28-34

Sembla que als gadarens no els va convèncer el gest de Jesús, no els va agradar que capgirés un ordre de coses més o menys acceptat per tothom: la presència del mal entre nosaltres pot arribar a ser tolerada i fins acceptada com a inevitable, com un matís més de la realitat que ens envolta i de la qual formem part.

Queda clar, en tot cas, que la sola presència de Jesús és reconeguda com a portadora de la presència de Déu, i Déu, com ens recordava el profeta Amós, s’ha compromès amb el dret i amb la justícia, amb la bondat, i en el seu projecte el mal no hi té cabuda. I a l’evangeli d’avui contemplem el mal com allò que aliena l’home —en el relat de Marc (5, 1-20) queda molt més ben explicat—, com allò que el priva de relacionar-se amb els altres, els vius, i el reclou, encara en vida, al lloc dels morts: a les coves sepulcrals. El mal, doncs, s’identifica amb la mort, i la presència de Jesús, que exorcitza el mal, s’identifica amb la vida. Però el més sorprenent de l’evangeli d’avui és aquesta confessió de Déu, tan forta, posada en llavis d’un endimoniat, una confessió que brolla del lloc del mal, que és per definició la negació de Déu: «Per què et fiques amb nosaltres, Fill de Déu?».

També al profeta, i això sempre li resulta paradoxal, Déu l’envia a portar una paraula de vida al cor mateix de la negativitat, allà on sembla que Déu és negat i exclòs com a incompatible amb la pròpia llibertat humana. Una paraula de vida que és, en primer lloc, paraula de judici, que exorcitza i foragita el mal, i permet que la realitat humana esdevingui espai acollidor de Déu. Però, repeteixo, aquesta missió pot resultar paradoxal, per al mateix enviat, que a vegades no comprèn que Déu l’enviï a ser testimoni de la bondat al cor mateix del mal, i per als mateixos destinataris que tampoc no accepten fàcilment que el lloc del mal pugui ser reorientat per Déu cap a la vida i el bé: «Tota la gent del poble anà a trobar Jesús i el pregaren que abandonés el seu territori».

És, certament, una possibilitat. Fer un pacte amb el mal, cercar un «modus vivendi» amb la negativitat, amb l’alienació. Però…, quan actuem així, Déu parla i testifica contra nosaltres.

dimarts, 1 de juliol de 2008

Article: La lectura de la Col·lació

La lectura de la col·lació i el capítol

La lectura de la Col·lació

Els monjos han de cultivar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar —si és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar—, que seguin tots plegats i que un llegeixi les Col·lacions o les Vides dels Pares o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients; però no l’Heptateuc ni el volum dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. Si és un dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de seguida, tal com hem dit, a la lectura de les Col·lacions; i, llegits quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, que s’apleguin tots durant aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li hagués estat encomanada[1].
La previsió de sant Benet d’una estona de lectura comunitària abans de Completes obeeix, aparentment, a una motivació pràctica: assegurar un temps perquè els monjos puguin anar aplegant-se a mesura que acaben les diferents tasques en què estan ocupats, per tal de trobar-se tots junts (omnes in unum) per a la darrera pregària del dia. Aquesta preocupació per a ser-hi tots a l’hora de començar la pregària, la trobem també quan estableix l’ordenament de les Vigílies: hom començarà, per fer temps, amb la recitació sense antífona (in directum) del salm 3, al qual s’afegirà el salm 94, amb antífona, que s’ha de recitar o cantar a poc a poc, per tal de donar temps als qui van arribant[2]. També a Laudes, pel mateix motiu, es prescriu la recitació in directum del salm 66[3].
Segons Adalbert de Vogüé[4], Benet, tanmateix, té un interès específic per a aquesta estona de lectura, malgrat que pugui semblar un simple espai transitori o de preparació de les Completes. Per això el descriu i l’ordena amb meticulositat, probablement perquè es tracta d’una observança nova en el seu àmbit monàstic, una observança que recupera de l’Ordo monasterii afegit ja de molt antic a la Regla de sant Agustí. Aquesta lectura, doncs, té valor per si mateixa per a sant Benet. La concep com una estona de «catequesi monàstica», una lectura que, a més, pot ajudar els monjos a preparar-se per al silenci i el recolliment nocturns que segueixen després de Completes. De fet, l’ordenament de la lectura forma part del capítol 42: «Que ningú no parli després de Completes».
Estableix com a lectura per a aquesta estona les Col·lacions de sant Joan Cassià —d’ací el nom de «lectura de la col·lació»— i les Vides dels Pares, i fa notar la inconveniència de llegir l’Heptateuc en aquesta hora, és a dir, els primers set llibres de la Bíblia (Gènesi, Èxode, Levític, Nombres, Deuteronomi, Josuè i Jutges), per no pertorbar la imaginació dels germans, especialment sensible en les hores nocturnes. La tria d’aquests textos obeeix doncs a la preocupació per la formació espiritual —monàstica— dels germans, i l’exclusió de l’Heptateuc a la preocupació pel silenci.
Sant Benet entén el silenci en un doble vessant: el silenci material (silentium), que cal guardar durant la nit o a l’hora de la migdiada, i també al refetor per no pertorbar la lectura en veu alta; i el silenci com a actitud espiritual d’escolta (taciturnitas), silenci de la ment, de la imaginació, dels pensaments, del cor en definitiva. Per això una lectura excessivament suggestiva no seria prudent per a la salvaguarda del silenci interior, per a la vigilància del cor i per a l’ascesi del cos.
Col·lacions, Institucions i Vides dels Pares
Les Col·lacions o Conferències, juntament amb les Institucions, de Cassià, eren com els «manuals», els «llibres de text» del monaquisme de l’època. Contenen, en forma de diàleg o de catequesi (col·lació o conferència) entre un monjo —un pare espiritual— i un deixeble, els punts fonamentals de l’espiritualitat dels monjos d’Egipte, que Cassià, amb els seus escrits, implanta a Occident i que Benet assumeix. La Regla no esgota per a sant Benet el marc teòric de les observances que prescriu als monjos[5], i els exhorta per això a obrir-se vers horitzons més amplis. Les Col·lacions i les Institucions, juntament amb les Vides dels Pares (dels antics monjos del desert) constituïen un bon complement doctrinal i contextual de la Regla.
Aquest espai per a la lectura reposada, amb la calma que porta l’hora capvespral, s’ha anat conservant amb més o menys fortuna als monestirs fins als nostres dies, si bé en alguns casos ha quedat reduït a un petit fragment de lectura espiritual. Conserva, tanmateix, el caràcter preparatori a la salmòdia de la darrera pregària del dia, les Completes, i ajuda a fomentar el recolliment propi de l’hora.
El gest, tan simple, d’asseure’s en comunitat per escoltar una lectura pública, ens porta a fer algunes consideracions sobre la lectura com a fenomen cultural.
Som, en efecte, per bé que cada vegada menys, una cultura de la lectura. Almenys fins fa uns anys, ja que, a hores d’ara, la imatge ha guanyat terreny d’una forma estrepitosa, esmussant les consciències, reduint a la pràctica inactivitat l’exercici de la intel·ligència, aquesta part de la nostra ànima racional que, juntament amb la llibertat, ens configura com a persones; en una part importantíssima de la societat actual detectem, en efecte, un procés que la va transformant, de lectora, en espectadora.
La lectura en temps de Sant Benet (segles V- VI)

La lectura, en temps de sant Benet, fins a la divulgació de la impremta (s. XV), és un acte públic, comunitari i guiat. I això especialment en els monestirs, on els llibres els tria el superior i se’n fa la lectura gairebé sempre comunitària, en el curs de la qual el mateix superior, o aquell a qui aquest ho ha encarregat, en fa també la interpretació per a tots els oients. Parlaríem més que de lectors, d’oients de la lectura.
Amb la difusió de la impremta i la proliferació de llibres —fins ara un llibre, un còdex, era quelcom costós i rar— hi haurà un tombant decisiu en el fenomen de la lectura. Aquesta deixarà de ser progressivament un acte comunitari i controlat per a esdevenir un acte privat, personal, durant el qual cadascú llegeix i interpreta la lectura, sense un control immediat. Aquest nou fenomen, en part, ens ajuda a comprendre el pas de l’Edat Mitjana al Renaixement i a la Modernitat, i al seu humus, que és l’Humanisme. També la Reforma l’hem d’entendre en aquest context. Luter, en efecte, tradueix la Bíblia a l’alemany perquè tothom pugui accedir a la lectura del text, i aquesta lectura i interpretació de la Bíblia, de caire més personal, desvinculada del corrent de la tradició eclesial, estarà a la base dels nous postulats doctrinals. En l’àmbit catòlic, per contra, com a reacció, creix la malfiança envers els llibres i la lectura individual de la Bíblia, no cal dir en llengua vernacla.
La teologia i l’espiritualitat monàstica, a la qual l’orde cistercenc confereix nova vitalitat amb els seus autors, neix embolcallada, doncs, d’aquest fenomen de la lectura i de la interpretació comunitària de la Sagrada Escriptura. Per això era oportú de parlar-ne breument en un article sobre la pràctica monàstica de la lectura comunitària.
El capítol

Cada matí, després de Prima, un ofici que la darrera reforma litúrgica va suprimir, i que per l’hora corresponia més o menys a les nostres Laudes actuals, just en el moment esclatant del naixement del nou dia, els monjos professos, sortint de l’església, es reunien a la sala capitular, orientada a llevant, com l’església, que en aquella hora primerenca els acollia tota radiant, embolcallada d’esclats de llum pura.
Lectura del martirologi

L’acte començava amb la lectura o proclamació del martirologi, és a dir, l’anunci dels sants de l’endemà. El Martirologi és un llibre litúrgic que conté els textos dels elogis corresponents a cada sant o a cada festivitat del cicle litúrgic temporal. Aquest moment revestia una solemnitat especial el dia 24 de desembre, vigília de Nadal, en què s’anunciava la festa del Naixement del Senyor. La lectura del martirologi es cloïa amb el verset «Pretiosa in conspectu Domini» al qual tots responien: «Mors sanctorum eius» i una oració demanant la protecció de la Mare de Déu i de tots els sants. Precisament d’aquest verset i del mot «Pretiosa», en alguns llocs a aquest acte comunitari del capítol diari se’l designava amb el nom de la «Pretiosa». Més enllà de l’anècdota, és una expressió bonica i eloqüent de l’estima amb què els monjos valoraven aquesta reunió diària a la sala capitular.
Seguia immediatament la lectura del capítol diari de la Regla de sant Benet. D’ací ve el nom de sala capitular: el lloc propi de la lectura i audició del capítol de la Regla, i del seu comentari per part de l’abat. El nom de capítol designarà també el grup mateix col·legiat de la comunitat, això és, la comunitat reunida, convocada per l’abat per tractar algun afer important, o simplement el conjunt de monjos professos amb dret a vot en les deliberacions de la comunitat.
Lectura pública i comunitària de la Regla

També la lectura de la Regla i la seva interpretació per part de l’abat s’inscriuen en aquest fenomen cultural de lectura pública o comunitària, i, per tant, d’alguna manera, controlada o guiada.
Sant Benet demana que la Regla es llegeixi sovint en comunitat[6]. També al novici se li ha de llegir la Regla tota sencera, almenys tres vegades durant l’any de noviciat, abans de fer el pas decisiu de la professió[7]. Hi ha una raó òbvia, que sant Benet mateix explicita, per a aquesta pràctica de lectura pública i comunitària del text: «Que cap germà no pugui al·legar ignorància». Sovint, però, sant Benet deixa implícites en el text les autèntiques raons que el porten a establir una pràctica o a dictar una norma, perquè és un home de motivacions profundes i espera, d’alguna manera, que cada germà, amb la seva intel·ligència i la seva fidelitat a l’observança, sàpiga arribar a les motivacions fonamentals que hi ha a la base del text.
La lectura sovintejada del text de la Regla, feta en l’espai solemne i serè de la sala capitular, a primera hora del dia, ajuda a configurar l’espai interior, l’humus, la terra fèrtil on el monjo ha d’aprendre a viure i a integrar, amb naturalitat, les diferents propostes humanes i espirituals del text, per tal de poder donar una resposta correcta, sàvia, als reptes, a les circumstàncies i als esdeveniments de la vida de cada dia. La sala capitular és un bell espai, harmoniós, capaç d’oferir unes pautes per al propi espai interior. En entrar-hi hom fa l’experiència de la força que tenen aquests llocs construïts amb saviesa per apaivagar els neguits, per ordenar el caos interior. La Regla, doncs, amb la seva lectura diària, ha d’esdevenir la pauta de l’espai interior del monjo. Ha d’ajudar-lo a convertir el seu caos en un cosmos, en un espai bell i ordenat, humà i humanitzador.
El capítol de la Regla és interpretat o comentat per l’abat. Aquest magisteri és una de les seves funcions principals en tant que guia i mestre dels seus germans. Sense aquest treball d’interpretació, la Regla seria un text mort, inútil. És mitjançant aquest diàleg hermenèutic enriquidor, que passa primer per la lectura i el comentari de l’abat, que la Regla pot esdevenir un text fecund, capaç d’injectar nova vida a la comunitat. La tasca de l’abat és ajudar a descobrir per a cada moment concret, per a cada circumstància concreta de la vida dels germans, aquesta paraula de saviesa de què és portador el text de la Regla.
Capítol de culpes i record pels difunts

Un altre element d’aquest acte capitular matutinal era la confessió pública de les faltes comeses contra l’observança de la Regla i els usos i costums de la casa. Una confessió pública que aviat s’anomenà «capítol de culpes». Aquesta pràctica, tan allunyada de la psicologia i de la nostra sensibilitat actuals, era un element pedagògic sens dubte molt valuós en la tasca d’ajudar-se a créixer mútuament en la vida espiritual.
El capítol acabava amb la recitació del salm 129, «De profundis» i la pregària en sufragi pels difunts. Era, i és, un petit moment privilegiat en què la comunitat explicita la seva vivència de la comunió dels sants, aquella amistat que perdura més enllà de la mort amb tots els germans que ens han precedit en la recerca de Déu i que ja s’han trobat amb Ell. Aquest era un dels trets distintius de l’espiritualitat cistercenca dels primers temps, una espiritualitat esperançada, lluminosa, joiosa, que encara podem percebre en la litúrgia de les exèquies del Ritual Cistercenc actualment vigent.
La commemoració dels sants i el record fet pregària pels difunts embolcallen, com acabem de veure, aquest acte capitular matutinal. D’alguna manera els monjos, quan escolten i comenten la Regla i fan explícita, per mitjà del capítol de culpes, la seva realitat fràgil i contradictòria, se senten ajudats i encoratjats no únicament pels exemples i la pregària dels sants, sinó també per l’amistat i la companyonia, que la mort no destrueix, dels germans difunts presents encara en el cor i l’afecte de tots.
Els dies de solemnitat o en les festes importants dels sants, l’abat solia predicar un sermó litúrgic, en relació a la festa celebrada, comentant normalment l’Escriptura. S’havia perdut la pràctica antiquíssima de l’homilia integrada en la missa que, tal vegada, tampoc no era diària aleshores. Els sermons litúrgics dels nostres sants pares cistercencs, els seus comentaris a l’Escriptura —esmentem tan sols els preciosos sermons sobre el Càntic dels càntics, de sant Bernat—, tenen l’origen en aquesta pràctica diària de lectura i interpretació, com he dit, comunitària.
La pràctica actual al monestir de Poblet
Tot això ja no és així, pel que fa a la forma, en la pràctica actual del monestir de Poblet.
La lectura diària del capítol de la Regla ha passat a l’inici de la lectura de la Col·lació abans de Completes, i també la pregària pels difunts amb la recitació del salm 129, al final d’aquesta lectura de la Col·lació. Des d’aquest punt de vista, la lectura de la Col·lació podria ser un element molt dinamitzador sempre que es tingués cura a triar lectures que ajudessin a la interpretació i actualització de la Regla de sant Benet.
La lectura de la Col·lació, a l’estiu, té lloc en l’espai que tradicionalment li era reservat als monestirs cistercencs: l’ala del claustre adossada al mur de l’església abacial, tocada per la claror capvespral —no és així a Poblet, ja que el monestir, per exigències del terreny, va ser construït a tramuntana, i no a migdia, com era usual. D’aquesta ala del claustre, per aquesta raó, se’n deia i se’n diu encara, ala de la Col·lació, i la caracteritza el llarg banc corregut d’un cap a l’altre del mur de l’església. A l’hivern la lectura es fa a la sala capitular.
L’anunci del martirologi té lloc al refetor a l’inici de la lectura del sopar.
Recentment, s’ha institucionalitzat la praxi de trobar-nos a la sala capitular després de les Laudes de cada diumenge per a la lectura i comentari, per part de l’abat, de la Regla; l’abat aprofita també aquest moment per notificar a la comunitat els esdeveniments més significatius relacionats amb la vida del monestir. Aquest és, de fet, l’únic vestigi del capítol diari que ens queda actualment a Poblet, un element al qual convindria infondre nova vida.
El capítol de culpes, malgrat alguns intents recents de recuperar-lo, s’ha de considerar, segons el meu parer, una pràctica morta ja i, potser, fins i tot, enterrada. Actualment l’abat compta amb altres mitjans per ajudar els monjos a créixer en la seva doble dimensió humana i espiritual: el capítol setmanal, que caldria potenciar; el diàleg personal amb cada germà; reunions de tota la comunitat o de grups més petits per tractar algun tema que sigui d’interès amb vista a l’enriquiment de la vida comunitària; i també —alguns monestirs ho han fet— el recurs als professionals de la psicologia, que poden ajudar la comunitat, ja sigui personalment o com a grup, a superar molts tabús i recels que a vegades impedeixen unes relacions sanes i madures entre els germans.
L’abat convoca la comunitat —el capítol conventual— sempre que algun afer important ho requereix, d’acord amb les nostres Constitucions, que estableixen, a més, que el capítol ha de ser un instrument per a fomentar el diàleg i la comunicació entre els germans. Normalment hi assisteixen només els professos solemnes, però també hi poden ser cridats els professos temporals en alguns casos concrets, o sempre que l’afer que s’ha de tractar els incumbeixi particularment i l’abat cregui que hi han de ser presents. Per raons pràctiques —a causa del turisme principalment— el capítol conventual no es reuneix a la sala capitular, llevat d’actes especialment solemnes com l’elecció i confirmació d’un nou abat, l’entrada al noviciat i la professió temporal dels candidats a la vida monàstica, entre altres.
Els comentaris a l’Escriptura, les homilies, han retrobat el seu marc litúrgic més adequat en la celebració eucarística, a càrrec no tan sols de l’abat, sinó dels altres ministres ordenats del monestir.
El capítol conventual: una comunitat que escolta
Sant Benet entén la comunitat com un organisme col·legiat, tot i no existir encara en l’eclesiologia del seu temps aquesta terminologia. L’abat, certament, té sempre la responsabilitat de la decisió final i el pes de l’autoritat recau damunt d’ell, però aquesta decisió final l’ha de prendre de forma col·legial, havent escoltat els altres, i la seva autoritat —sempre segons la Regla— deixa de ser veritable autoritat quan l’exerceix al marge del consens de la comunitat i de la pauta de la mateixa Regla. Sant Benet diu que l’abat ha d’actuar segons el temor de Déu[8], és a dir, en l’àmbit d’aquesta actitud d’escolta responsable i profunda.
Val la pena de transcriure íntegre el capítol 3 de la Regla, en el qual es parla precisament d’això.
Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l’abat convoqui tota la comunitat i exposi ell mateix de què es tracta. I, escoltat el consell dels germans, que s’ho pensi i faci el que cregui més convenient. Justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor. I que els germans donin el consell amb tota humilitat i submissió, i que no gosin defensar amb arrogància el seu propi parer, sinó que tot ha de quedar a la decisió de l’abat, i tots l’obeiran en allò que ell haurà judicat més profitós. Però, així com correspon als deixebles d’obeir el mestre, també pertoca a ell de disposar-ho tot amb seny i amb justícia. Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n temeràriament. Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor, ni s’atreveixi a disputar amb el seu abat descaradament ni fora del monestir. I si s’hi atrevia, que sigui sotmès al procediment regular. Però també l’abat ho ha de fer tot amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sabent, sense cap dubte, que haurà de retre compte a Déu, jutge rectíssim, de totes les seves decisions. Si es tracta d’afers de menys importància en els interessos del monestir, que demani el consell només dels ancians, tal com està escrit: Fes-ho tot amb consell, i, un cop fet, no te’n penediràs.
És evident que el monestir, tal com el concep sant Benet, no és una democràcia, i que la sala capitular no és tampoc la sala oval o l’hemicicle del Parlament dels monjos. Més que un «parlament», la sala capitular és, si se’m permet l’expressió, un «escoltament». Això és, fent camí tots junts, de forma col·legial, sinodalment, l’abat i els germans es disposen a exercir l’obediència com a escolta de la paraula-voluntat de Déu en el discerniment d’una situació concreta de la vida comunitària.
L’abat de Montserrat Cassià M. Just, traspassat recentment (12 març 2008), ho comentava molt bé en les seves glosses a la Regla benedictina, fruit d’una llarga experiència com a monjo i pare de monjos, com a lector i hermeneuta de la Regla. Deia així: A sant Benet li interessa que la comunitat, sense exclusió de ningú, prengui part activa i responsable davant de Déu en l’estudi dels afers importants del monestir i que participi en la recerca de la decisió final, que l’abat no pot prendre si no és d’acord amb la Regla i després d’haver ponderat madurament les propostes dels monjos. Aquests han de mantenir-se en una actitud evangèlica d’humilitat i de disponibilitat, i un cop presa la decisió per l’abat, tots l’obeiran. Però l’abat té la responsabilitat “de disposar-ho tot amb seny i amb justícia”. De fet, abat i monjos conjuntament han d’escoltar la veu de l’Esperit i defugir les tendències egocèntriques del propi cor[9].
La legislació actual preveu els casos en què l’abat necessita el vot deliberatiu del capítol conventual, en els quals ha d’acceptar el resultat dels vots emesos pels monjos. Altres afers de menys importància els pot decidir el consell de l’abat. Sigui com sigui, tant en els casos en què la comunitat pot emetre lliurement i en secret el seu vot sobre un afer important —com és l’admissió d’un nou membre a la comunitat—, com en aquells en què l’abat demana tan sols el parer de la comunitat, ha de regnar l’esperit d’aquest capítol 3 de la Regla. Aquest saber posar-se tots conjuntament com a comunitat en actitud d’escolta responsable i humil, per cercar, junts, guiats pel mateix Esperit de la veritat, allò que aquest Esperit diu en cada moment a la comunitat.
Com a moderador i animador d’aquesta recerca conjunta, la missió de l’abat és molt delicada i d’una gran importància. Molt més del que sembla. Però ho és igualment la responsabilitat i la disponibilitat de cadascun dels monjos.
Conclusió
Escolta, diàleg, temor de Déu, responsabilitat, llibertat, discerniment, obediència. Són les paraules recurrents, com el «tema melòdic», de tot el que hem parlat en aquest article. Toquem, de fet, el nucli de la vida en comunitat, d’allò que constitueix una comunitat cenobítica que vol militar sota una regla i un abat[10]. Tant l’una com l’altre, la Regla i l’abat, estan cridats a ser mestres de vida, a servir el creixement d’aquesta vida, a fomentar-la. L’abat, com a hermeneuta de la Regla, té la bella i delicada missió de mantenir-ne sempre la frescor i l’actualitat.
Tot i el paper determinant que Benet concedeix a l’abat en tots els afers del monestir, l’autoritarisme no hi té cabuda en el seu projecte de vida monàstica. L’abat està cridat a confrontar amb el dels altres el seu propi parer, i l’exercici de la seva autoritat s’ha de fonamentar en l’escolta de la voluntat de Déu que li arriba a través d’aquests altres. Aquesta és la veritable autoritat evangèlica. Sovint tendim a oblidar-ho això, que Déu ens parla en les paraules o en les actituds dels altres, en la pobresa dels altres, en les seves necessitats, anhels, desigs, sentiments… l’abat ha de saber interpretar totes aquestes veus silencioses, però no pas mudes, de la seva comunitat.
Però les actituds arrogants, o els infantilismes, o les rebequeries contestatàries quan no s’ha fet el que hom volia, tampoc no hi tenen cabuda en aquest projecte. L’escolta obedient en el temor de Déu val per a tots.
No és fàcil el projecte de sant Benet. És més senzill sotmetre a votació totes les propostes i després acatar-ne el resultat. Cercar conjuntament el voler de Déu, la veu de l’Esperit enmig en la complexitat dels problemes, de les opcions, de les possibilitats davant un fet concret, requereix una gran maduresa, molta capacitat de diàleg, d’escoltar l’altre i de respectar-lo seriosament.
Per això creiem que seria bo que en els monestirs —en alguns ja es fa— es fomentés el diàleg conjunt entorn de la interpretació del text de la Regla, per tal que l’abat, enriquit amb les aportacions de tots, tingués la possibilitat de fresar-ne els camins, de proposar-la veritablement com un espai de vitalitat, de renovació, de recerca oberta i fecunda, ara i avui, per als monjos d’ara i d’avui.
Al capdavall, es tracta senzillament de situar-se en la línia del que ja de bon començament ens proposa sant Benet en el pròleg de la Regla: Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica, a fi que pel treball de l’obediència retornis a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència[11]. Es tracta d’escoltar, en actitud de silenci, segons el temor de Déu. El mestre, el pare amorós, és, per a la cristologia de Benet, el mateix Crist, Jesús, el conservent dels seus germans. L’abat, que ocupa el lloc del Crist en el monestir, és el responsable, el portaveu principal d’aquest ensenyament. I per això allò que configura la comunitat monàstica com a capítol, com a òrgan col·legiat i sinodal, ha de ser l’obediència entesa com a escolta, perquè obeir —en llatí oboedire— prové de obaudire, escoltar.
Publicat a la revista «Poblet», núm. 16, juliol 2008



[1] Regla de sant Benet [RB] 42, 1-7.
[2] Cf. RB 9, 2 i 43, 4.
[3] RB 13, 2.
[4] La Règle de saint Benoît. Commentaire historique et critique, vol. 5è, Sources Chrétiennes 185, Les Éditions du Cerf, París 1971, p. 709.
[5] Cf. RB 73.
[6] Cf. RB 66, 8.
[7] Cf. RB 58.
[8] Cf. RB 3, 11.
[9] Regla de sant Benet. Amb pròleg i glosses per a una relectura de l’abat Cassià M. Just, Montserrat 1981, p. 174.
[10] Cf. RB 1, 2.
[11] RB, pròleg 1-2.