dilluns, 21 de juny del 2010

Homilia, L'abraçada dels sants

DILLUNS DE LA SETMANA XII/II DURANT L’ANY
Dia 21 de juny: sant Lluís Gonzaga

2Re 17,5-8.13-15a.18; Sl 59,3.4-5.12-13 (R.:7b); Mt 7,1-5

En el relat de la piadosa mort de sant Lluís Gonzaga, que hem pogut escoltar aquest matí a Vigílies, escrit per un contemporani seu que la va presenciar, hi ha una frase que ja em va cridar l’atenció la primera vegada que el vaig sentir llegir: «Un cop rebut el viàtic, el sant jove Lluís va voler abraçar tots els presents amb gran caritat i alegria, tal com és costum a la Companyia entre els qui vénen o van de camí». És ben cert que la santedat s’amaga, com una perla preciosa, al cor de les realitats més senzilles. El jove jesuïta ens diu, amb la seva mort, com va viure la seva vida, valgui la redundància. Com un camí, un itinerari. Quin camí? El de la fe. Hi ha un altre detall complementari en el relat de la seva mort: poc abans de morir va voler tenir a les mans una candela encesa, com a confessió perseverant de la seva fe. Caminar en la fe, heus ací el sentit, el nucli de la santedat cristiana. Fer propi, assumir el camí de Jesús, seguir-lo, anar amb ell. Sant Lluís, que avui se’ns fa el nostre contemporani i ens ve a trobar en el nostre camí, va seguir-lo, aquest camí, amb un coratge sense fissures, amb una donació ben generosa i esplèndida.

Els sants són tots aquests caminants que ja han rebut l’abraçada del Crist en arribar al terme del seu viatge, però que no poden estar-se de desfer el camí fressat per venir a trobar-nos, a esperar-nos, en qualsevol cruïlla i tombant del nostre itinerari. Ells, que ja en saben la bellesa i la plenitud final, vénen per encoratjar-nos en el nostre desànim, i ens donen la mà, o ens empenyen, o ens fan adonar d’algun matís important del paisatge.

Els cristians tenim la felicitat de sentir-los ben propers tots aquests companys de camí, perquè ells, amb els vestits esquitxats del raïm novell de la Pasqua, fan que el misteri del Crist mort i ressuscitat per nosaltres sigui sempre actual i concret. No deu ser això, la comunió dels sants? Sentir l’escalf de la seva companyia? La tendresa de la seva proximitat? Sentir, sobretot, que a través d’ells ens arriba ja l’abraçada pasqual del Crist, etern en la seva joventut.

Que sant Lluís, patró de la joventut, pregui per nosaltres, i ens mantingui ben joves en la fe, en l’esperança i la caritat. I que, si no l’hem pogut seguir en la innocència, tinguem, si més no, la humilitat d’imitar-lo en la penitència. Amén.