divendres, 7 d’agost del 2009

Homilia, Tres verbs per a conjugar la fe

DIVENDRES DE LA SETMANA XVIII DURANT L’ANY (I)

Dt 4, 32-40; Sl 76, 12-13. 14-15. 16 i 21 (R.: 12a); Mt 16, 24-28

La primera estrofa del salm responsorial que acabem de cantar ens proposa tres verbs: recordar, meditar (o repassar), i pensar en (exercitar-se en, segons la Vulgata). Seran tema d’aquest petit comentari d’avui.

Tres verbs encastats com tres pedres precioses en un joiell d’or fi: el salm 76 [77], un dels 12 salms del recull d’Assaf. El salmista, des de l’aparent silenci i inactivitat de Déu, recorda les seves meravelles, en un repàs agraït de les gestes de l’Èxode. Per a ell meditar les meravelles del Senyor és, sobretot, confessar-ne la gràcia, la donació i la tendresa. «És que Déu s’ha oblidat de compadir?» D’aquesta pregunta, i de la fe posada a prova del salmista, en brolla el cant de l’agraïment i de l’esperança.

Als monjos Déu ens ha portat al monestir per conjugar aquests tres verbs: recordar, meditar i exercitar-se. Són els tres verbs de la lectio divina. Amb la primera lectura de ja fa molts dies anem repassant el que Déu ha fet per nosaltres, pel seu poble, actuant en la història, i ho fem en l’àmbit precisament del memorial (l’altre verb, recordar), que és tota eucaristia. Hem meditat la creació, els primers passos dels patriarques, la commovedora història de Josep, la davallada a Egipte, la Pasqua, l’Èxode, el do de la Llei al Sinaí... De fet, hem repassat sumàriament, en la línia del salm 1, la Torà, els cinc primers llibres de la Bíblia, els que contenen el somni de Déu per a la humanitat que tant estima. Recordar i meditar. Meditar, en hebreu, vol dir literalment murmurar, si voleu, llegir en veu alta, proclamar. Ho fem cada dia, en aquest espai tan bell, tan savi, del nostre presbiteri, a l’ambó: hi meditem la paraula dels fets meravellosos, de tot allò que Déu ha fet i fa per nosaltres, i ho fem en clau de Magníficat, amb Santa Maria, perquè en Jesucrist, que ella ens presenta, el memorial se’ns fa pa i vi damunt la taula de l’altar.

En sortir d’ací, germans, quan el diaca ens acomiadi i ens enviï, ens endurem el tercer verb, aquell sense el qual els altres dos potser no valdrien res o no servirien per a res. En sortir d’ací ens exercitarem en tot això que hem recordat i meditat, perquè les meravelles de Déu inspirin de nou el cant de la nostra vida.